Mails per a Hipàtia

Avui he posat al twitter un enllaç a un TED fantàstic on el supervivent d’un accident aeri explica les coses que va aprendre en el mateix. Alguna gent s’ha alarmat perquè ha pensat que era un accident que m’havia passat a mi. No és així. Però jo també en vaig tenir un, no aquest ni tant greu però per a mi més que suficient com per a espantar-me.

Si no ho recorde malament va ser el setembre del 1989. Jo tornava de Sud-àfrica i el que no recorde bé és si volàvem a Londres o a Frankfurt. He buscat en les meues notes però supose que estava tan espantat que curiosament no vaig escriure res sobre el que ens va passar. Eixiem de Ciutat del Cap, això segur.

Al poc d’envolar-nos algú va detectar que perdíem petroli o benzina o el que siga que porten els avions. Des de la finestreta es veia perfectament com l’avió anava llançant alguna cosa líquida cap a fora. El problema era clar: no podíem seguir volant perquè no sabíem on se’ns acabaria el combustible –i l’Àfrica no és el lloc més adequat per a trobar un aeroport prop. Però si intentàvem aterrar la ficció de les rodes contra l’asfalt podia provocar un gran incendi. Evidentment jo no sabia això: ho va explicar el capità de la nau que va fer un treball excel·lent aclarint-nos què podia passar.

Només una dona, que jo recorde, es va posar histèrica. Es va posar a cridar que moriríem tots i bestieses semblants …fins que algú de la tripulació li va arrear una bona bufetada que la va fer callar de la manera més efectiva –i que em feu pensar a mi que posats a morir era millor morir estavellant-me que no posar-me a discutir amb aquesta gent.

Segons que vaig entendre jo l’única solució era buidar els dipòsits afectats per la fuita i intentar aterrar amb el mínim. Per això vam passar unes quantes hores fent voltes sobre el mar fins que el capità va avisar que ens disposàvem a aterrar. Ens van fer posar-nos a tots en aquella posició com fetal i ens van repetir tantes voltes el que havíem de fer en tocar terra que vaig arribar a estar confús i tot. Just quan tocàvem terra vaig mirar de cua d’ull i només s’hi veien vinga sirenes en terra, bombers, ambulàncies i tot això…

Quan finalment vam arribar a la terminal de l’aeroport ens van deixar telefonar a casa -no hi havia mòbils en aquella època. La pobra Assumpció encara recorda l’ensurt que es va endur en escoltar una veu en anglès que li demanava si era la meua dona. Jo l’havia cridat hores abans dient-li que anava a embarcar i que ja parlaríem l’endemà. Fins que no em posí jo no es va quedar tranquil·la.

I immediatament després ens van intentar emborratxar, literalment. Ens van posar en un menjador a sopar i ens van regar amb tanta abundància que arriba un punt que no recorde res: moment en el qual ens van carregar a un altre avió i ens vam enlairar. Moltes vegades he pensat que si no ho hagueren fet igual no hauria pujat mai més a un avió.

De la resta del viatge només recorde que en un moment donat l’avió va parar a Ilha de Sal, a Cabo Verde. I per algun motiu ens van deixar baixar a la pista. Recorde que hi havia una lluna preciosa, enorme i que jo no parava de preguntar-me què m’havia passat, si tot allò era real o no…