El meu París
Vaig arribar a París, per primer vegada, el matí d’un catorze de juliol. I em vaig trobar amb els cotxes aparcats dels ambaixadors de tots el món que assistien a la desfilada. Per a un jove enamorat de la política internacional i de les banderes aquella va ser una entrada irresistible: vaig passejar entre tots aquells cotxes nomenant les banderes pels països i imaginant els seus ambaixadors. Encès d’emoció.
Després vaig descobrir moltes més coses d’aquella ciutat que em meravella. L’Assumpció em va ensenyar les llibreries! Aquella innovadora FNAC dels anys vuitanta on podies seure en una butaca i llegir durant hores sense que ningú vinguera a dir-te res. I tambe les passejades llargues. El caminar sense massa rumb. De Trocadero a baix de tot dels Camps Elisis. El safareig pel Marais, deixant passar la vesprada. Les botigues. Els museus majestuosos. La música i els músics. Els entrepans en el bar d’una cantonada qualsevol o la màgia de la Coupole i els seus clients.
Hi he estat moltes vegades a París. L’he admirat i l’he gaudit amb la meua gent. A París hem jugat i he rigut molt amb els meus. He corregut amb les meues filles pel camp de Mart fins quedar-me sense alè. Ens hem emboscat per Montorgueil i els carrers petits que s’amaguen rere la rue du Jour. M’han sorprès els jardins. He baixat al metro i al RER, admirat per la barreja de gent de tota procedència i orígen. Fins i tot hi vaig descobrir l’IMAX a La Villete, encara recorde la impressió que em va causar allò, i he vist al Barça guanyar una Copa d’Europa a l’Estadi de França. Hi he fet conferències i n’he escoltat. Hi he treballat en eleccions i en referèndums i he vist de prop, ja als anys vuitanta!, com els cotxes bomba destorbaven per complet la calma del final del dia. He perdut el compte de quantes vegades he comprat el diari als seus ben preparats quioscos, de quantes vegades he llegit els seus savis periodistes, de quantes coses he après d’ella.
I per això avui, tants dies després, encara no em puc treure del cap la tristor…