Mails per a Hipàtia

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen conscients de com en som de privilegiats. Vull dir tots nosaltres, els catalans del Principat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domicili. Diumenge serà un privilegi el dia sencer, viure’l. Posar-nos en les cues amb una papereta a les mans. Deixar-la caure, senzillament, dins l’urna. De fet, viure tota aquesta setmana i viure tot el que estem vivint ja és un gran privilegi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nostres generacions.

Des que Espanya ens va foradar per Almansa, el 1707, han estat moltes les generacions de catalans que només han pogut resistir, que han hagut d’aguantar els cops, que s’han conjurat per refer el país en silenci i clandestinament, que s’han esforçat a superar un a un els molts obstacles, i tan grans com eren, que des de ponent els posaven al davant. En aquests 307 anys d’ocupació, molt poques vegades el país ha pogut viure amb calma i llibertat, créixer sense traves o inconvenients greus. Sense haver de fer un esforç suplementari de catalanitat.

Però avui és avui, i ací estem nosaltres. Nosaltres, vostès lectors i jo, som els privilegiats que podem guanyar la independència en nom de tots els qui han perdut durant tres segles. Som els qui tenen l’oportunitat de viure la història en directe i de gaudir-la. I som, sobretot, els qui tenim la responsabilitat de no fallar.

Una responsabilitat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta setmana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens regalarà res i tot encara està per guanyar, però no puc treure’m de damunt aquesta sensació fantàstica de ser el més privilegiat del món. Ni vull.

(El meu article d’ahir a El Punt -Avui)