Mails per a Hipàtia

El periodisme ha perdut avui un dels seus noms més grans: Ben Bradlee, el llegendari director del Washington Post.

Bradlee ha estat una persona molt admirada per mi, una admiració inseparable de la que he sentit per Katharine Graham. Crec que tots dos junts, amb els periodistes del Washington Post, van portar la professió al nivell més alt d’excel·lència. Però sobretot crec que van ser, particularment Bradlee un model humà de com ha de ser un periodista.

No parle, evidentment, de la seua vida privada ni esquive els seus errors. Bradlee va estar al capdavant del Washington Post, en diverses posicions, entre el 1965 i el 1991. I a veure qui és el valent que no fa cap error en vint-i-sis anys i més en una professió tan delicada com aquesta.

Vaig llegir amb passió la seua biografia quan la va publicar i m’hi vaig sentir tremendament identificat. Bradlee entèn que ser periodista és una joia i un privilegi i que treballar és meravellós. I encara més: que treballar sota la pressió que treballem els periodistes és més meravellós encara. Bradlee sempre va escriure el que pensava i va pensar el que escrivia. Sempre va estar atent a saber com qualsevol cosa nova podia ajudar al periodisme. I Bradlee va saber ser amic dels seus amics i no barrejar la feina amb l’amistat -cosa que devia ser molt difícil quan un dels seus amics, i el veí de la casa del costat, era el president Kennedy.

Bradlee, finalment i per damunt de tot, va ser una persona honesta i un home valent, que no va baixar els braços mai, davant res ni ningú i que va compatibilitzar la seua llegendària duresa amb un bon humor impressionant. I així quan el Washington Post va presentar la seua edició per a iPad ell es va prestar a fer aquest anunci deliciós on després d’ensenyar Woodward com anava l’aparell es deixa caure a la cadira i exclama ‘Aquest xiquets es pensen que el twitter va sol…’

Ha mort de vell als 93 anys.