Mails per a Hipàtia

Hi ha dies que, de sobte, passa alguna cosa que et frena. I aleshores el cervell es posa a ballar sol, aliè als qui t’envolten.

M’ha passat avui. Estava convidat a la presentació del Llibre Blanc de la Transició Nacional i he fet cap al Palau de la Generalitat amb el temps massa just. A la plaça he començat a trobar-me tot de gent coneguda i quan he arribat al saló on es feia l’acte m’he assegut al costat de la Tere i el Ruben. I hem començat a xerrar.

De sobte ha entrat el president de la Generalitat i com mana el protocol tothom s’ha posat dempeus. Jo estava assegut al darrere d’una columna sense visió directa de la presidència de la sala així que he concentrat la mirada en un gran televisor que mostrava les imatges.

I aleshores m’han vingut al cap tantes imatges de cop que he hagut de tancar els ulls, atordit. El president del Consell Assessor de la Transició Nacional parlava de com aquelles 1.400 pàgines dibuixaven la forma i la manera en que el Principat havia d’esdevenir un estat independent. I el meu cap s’ha envolat a l’albereda de Bétera quan jo era una criatura i vaig comprar un adhesiu amb l’estelada que venia el Roget en una paradeta del PSPV, pre-PSOE. Era el 77? era el 78? no ho sé ni ho puc recordar. Però m’hi he vist a mi mateix allà, ignorant i curiós de què volia dir aquell estel i he pensat, mentre obria de nou els ulls, que la vida és molt agraïda.