Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Carmina Burana

Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.

Publicat dins de Músiques | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.