Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

El llarg dia de la convocatòria

Normalment els dijous és quan gravem L’Internauta, al migdia. Ho fem a l’estudi de ràdio i televisió de VilaWeb, separat de la redacció general per un gran vidre, que amortigua l’entrada de so. Jo sempre sec a la cadira que em dona visió frontal de la redacció, una manera com una altra de mantenir el contacte durant l’hora que dura el programa.

Quan encara no havíem arribat a la meitat, però, vaig veure que l’Assumpció rondava la porta amb cara preocupada. Això no té res d’habitual tractant-se de l’editora del diari, la màxima autoritat. Vaig pensar que devia passar alguna cosa grossa. Com efectivament vaig comprovar quan finalment l’obrí aprofitant la pausa de la publicitat: ‘has de venir!’.

Ella i el Josep Casulleras em van posar al corrent: ‘són a Palau i sembla que hi ha acord’. Caram. Això no ho esperava. Altres mitjans començaven a donar notícies més o menys inconcretes, de que alguna cosa estava passant. Tots buscàvem saber què. Roger Cassany anava tirant cap a Palau per si de cas. Vaig enviar diversos whastsapps preguntant si anava de debò. Vaig tornar a l’estudi i vaig demanar al Martí Crespo i al Joan Jofra que seguiren el programa sols, que jo ja tornaria per acabar-lo. Cercàvem pistes. Ara diuen que parlarà Mas. Ara algú ens confirmava que ‘va de debò’.

Finalment a les 13.28 vaig rebre un SMS que només deia ‘Veniu. 14.00. Compareix Mas’. No era de Palau i per això aquell ‘veniu’ era molt significatiu. L’Ara ja deia que la data seria el 9 de novembre. Vaig respondre amb un altre SMS ‘L’ara diu q hi ha dues preguntes. 1 vol q cat sigui un estat? 2 vol que sigi un estat indep. I9 de novembre’. I pocs segons després la resposta: ‘Data ok. Pregunta arbre. La 2a només la respon qui respongui si a la primera.’

Vaig fer un bot a la cadira. Hi havia acord! Vam discutir a peu dret com podíem donar la notícia. La font era de la màxima seguretat i representació així que no teníem ni un sol dubte. Ens vam posar d’acord amb el titular i vam fer un primer flaix, complementat amb un correu electrònic als subscriptors avisant-los que hi havia acord i que en uns pocs minuts s’anunciaria. Vaig entrar corrents a l’estudi per poder acomiadar a temps el programa. Però no podia deixar de mirar el mòbil i de pensar que allò que tant de temps havíem estat esperant que passara, finalment, passava. 

Aleshores van començar tretze hores seguides de feina que, de nou, van ser una narració de la història, en directe. Vam ser, com diu el meu estimat Jean Lacouture, ‘les impatients de la histoire’. A les tres de la matinada, tirat al sofà de casa i amb el cap ja poc capacitat, em vaig permetre una brometa pel twitter. Vaig preguntar si la podia fer i vaig escriure: ‘a dos dits de la independència’. Pensava que la broma, òbviament relacionada amb el llibre, s’entendria fàcil però la primera resposta va ser demolidora ‘broma dolenta. Nivell Navarro’. Caram! Vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar al llit. Amb un ample somriure, malgrat tot. 


  1. Des que vaig conèixer la pregunta “túnel” i la segona de “bot de tanca”, que no em van agradar gens, vaig pensar anem de cap a unes eleccions plesbicitàries, on la DUI és forçada o una nova invasió de la Diagonal de nou, on subsegüentment duia uns “notables” desplaçant-se a Brussel·les i a la seu de l’ONU de Nova York una DUI proclamant la Primera República Catalana Lliure moderna.

    Però mirant-ho fredament, avui pense: avui el segon estat polític català és ja un fet.

    Si la independència de les tretze colònies dels Estats Units d’Amèrica crearen la democràcia liberal, aquesta passa que hem fet ha crea un tipus de democràcia radical fins ara inèdita que s’escamparà i modelarà les actuals plutocràcies en què han esdevingudes pel malbaratament d’aquella liberal.

    El Principat ja és un estat polític, per l’evidència democràtica que el conjunt de catalans així ho hem decidit i -sobretot- pels implicats i votants directes al Parlament de la Ciutadella, malgrat que la meitat de la nostra societat romandrem una bona temporada encara en algun estat colonial alié. 
    Avui vull recordar-vos aquella cèlebre frase d’en Joan Ballester i Canals:
    “Entre tots ho farem tot”.
    Avui continua l’allberament dels restants sotmesos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.