Un araceli per a Pep
Avui he anat a Elx a participar en l’Escola d’Estiu. En acabant el meu torn s’ha fet la cloenda que consistia en un homenatge a Pep Sempere, un d’aquells mestres imprescindibles, que va morir fa pocs mesos.
L’aula s’ha omplert de gent que tenia ganes d’expressar el seu afecte pel Pep i l’acte ha donat inici d’una forma esborronadora. Dos xiquets han pujat a l’escenari i han cantat aquell fragment miraculós de la Festa que és l’Araceli. Ho han fet acompanyats de dos homes, un que rascava la guitarra, de forma literal, i un altre que acompanyava en les veus baixes.
Ignore si a Elx és comú retre homenatge d’aquesta manera -jo tenia entès que era molt difícil escoltar la Festa, el Misteri, fora dels dies i el lloc que toca. Però he de dir que he quedat mut i emocionat per la força atàvica del cant, per la potència de segles de la llengua, per la bellesa del moment.
No em sé imaginar un adéu millor.
(Un xicotet text molt definidor del Pep)
Aquell 7 de juliol, últim dia de l’Escola d’Estiu del País Valencià a Elx, tinguérem més d’un regal.
Gràcies Vicent pel teu.
Gràcies per l’esforç de venir, per pensar, per compartir, per …ser com eres.