Saramago. Un quadre.
Tinc bons amics al Diario de Notícias, el rotatiu més important de Portugal, diguem-ne que més aviat conservador. Molt semblant a La Vanguardia, per entendre’ns. Malgrat això, o precisament per això, José Saramago en va ser director adjunt en l’època de la revolució.
Durant anys, en parlar amb ells sobre Saramago, sempre m’ha sorprès el mal record que tenen de l’època de director del novel·lista. Va ser una època convulsa i Saramago va ser, pel que expliquen ells, molt extremista en els plantejaments polítics. Va durar poc.
Un dia a Lisboa vaig visitar els meus amics a la seu del diari i em van passejar per la mateixa. Vaig quedar corprès en veure un quadre monumental de Saramago presidint la sala de reunions noble de la casa. I en expressar el meu desconcert, vist el mal record que sempre m’havien explicat que tenien, la resposta va ser insòlita: ‘d’ací a unes quantes dècades ningú no recordarà que Saramago va ser el pitjor director del nostre diari però tothom recordarà que el Diario de Notícias va tenir un premi Nobel de director’.
Anys després vaig coincidir amb Saramago en un cicle de conferències a Menorca però no em vaig atrevir a relatar-li l’anècdota. Aquest ofici meu té molts llops solts…
Així és, amic Vicent. Si preguntes a qualsevol dels “veterans” de Las Provincias sobre l’etapa de Vicent Andrés Estellés com a redactor en cap, també malparlen sense pietat. No sé si és que el talent literari no té res a veure amb això de dirigir diaris, si són enveges mal païdes o, simplement, una manera d’enderrocar mites, però això passa. Per fortuna, sempre queda l’opció de deslligar la producció literària de la trajectòria personal o, simplement, no fer-ne cas. Una abraçada des de València.
Antoni