Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

VIA FORA, SOMETENT!

Deixa un comentari
Aquests dies toca sortir al carrer a mostrar cara. Demà divendres, 23 de març, als Jardinets de Gràcia de Barcelona a les 20:30 h, diumenge, 25 de març, a la Porta Pintada de Palma a les 18 h, i el dissabte, 31 de març, al Castellet de Perpinyà a les 14 h, reivindicarem el dret a ser. En defensa del català i en resposta a l’atac d’Espanya i França contra el nostre patrimoni cultural. 

***


LES MANIFESTACIONS NO SÓN COSA D’ARA

L’octubre de 1977 es va convocar, a Palma, una manifestació en defensa de l’Estatut d’Autonomia. Va ser un èxit que ningú no esperava. A una Plaça Major estibada de gent, Josep Maria Llompart, davant més de deu mil persones (segons la premsa més teba), va cridar amb tota l’ànima el nom de la seva llengua tants d’anys proscrita: català! català! català! Tots els partits polítics excepte Coalición Democrática, precedent d’Alianza Popular, els antecessors dels qui ara ens mal governen, defensaren l’autonomia que, finalment, es va veure reflectida en una caricatura d’estatut que no s’aprovà, i per la via més lenta, fins el 1982.

Ja fa 35 anys d’ençà d’aquella primera de les tres grans manifestacions viscudes a Mallorca al llarg de l’actual i encara vigent Restauració Borbònica. Les altres dues més assenyalades són la que es varen fer el gener de 2005 Contra la guerra d’Iraq (encara avui rajant sang i morts) i la del març de 2007, Salvem Mallorca, prou destrucció!, convocada pel GOB, sense oblidar de cap manera ni la de Salvem Es Trenc! del 1983, ni les grans concentracions en defensa de la llengua i l’autogovern, convocades gairebé cada any per l’OCB. De manera molt especial, la de 1996. En canvi, les manifestacions sindicals no reben la mateixa resposta i, excepte la de la vaga general del 14 de desembre de 1988, no han obtingut tanta de participació ni relleu, tot i que cal fer constar que un segle abans, concretament l’any 1890, Unió Obrera Balear i l’Ateneu Balear celebraren, per primera vegada a Mallorca, el Primer de Maig, com a dia universal del treball, amb la qual cosa es pot veure bé que les manifestacions no són cosa d’ara, ni de molt.

Circumscrits a Mallorca, cal destacar dues manifestacions històriques emblemàtiques. La primera, va fer-se dia 7 de febrer de 1870, commemoració de la Germania de Mallorca, contra les quintes i els imposts decretats pel govern espanyol provisional de Francisco Serrano. Aquell dia, a la plaça del Roser de Palma, els regidors de l’Ajuntament destaparen una placa d’homenatge, avui feliçment restaurada i en el seu lloc. El Iris del Pueblo afirma a la crònica que hi assistiren entre vint-mil i vint-i-dues mil persones, la qual cosa, fa gairebé un segle i mig i en comparança amb la demografia de l’illa, representa una xifra de participació molt mala de superar percentualment en el futur. La segona gran manifestació històrica de relleu va ser, durant la Segona República, el mes d’abril de 1934. La convocatòria es va fer En defensa del poble balear!, per revoltar-se contra l’intent del govern espanyol d’establir una colònia penitenciària a Mallorca. A la manifestació, encapçalada per Emili Darder, es va escoltar el crit popular de Barco amb l’afegit, sembla que per primera vegada, de rejilla! L’èxit de la marxa, segons destacava el diari Ultima Hora, va ser tan eloqüent que el govern espanyol desistí de la seva intenció i, finalment, feren la presó a la seva colònia africana de les illes Canàries.

EL SOMETENT, UN REFERENT CATALÀ A RECORDAR I RECOBRAR

La crida a sortir al carrer és, en el cas de la història de Catalunya, mil·lenària. Ja l’any 1068 es troben textos que esmenten una organització militar popular defensiva. Jaume I la institucionalitzaria formalment fa vuit segles: el sometent! Els que s’hi comprometien, establien sistemes de vigilància i, per comunicar-se, ho feien amb fogueres enceses a les muntanyes i, a les viles i als pobles, “so metent” (d’aquí ve el nom) amb corns o repicar de campanes. Hi havia distints sons, en funció del perill detectat (foc o inundacions, bandolers, hugonots, pirates…). En tots els casos, el primer senyal per convocar que la gent sortís al carrer era el via fora! Tenien obligació d’acudir immediatament a la crida tots els homes majors de 16 anys i menors de 60.

Són molts els referents documentals que avalen la transcendència dels sometents. Arran de la Guerra dels Segadors (1640-1652) s’aixecaren tots contra l’exèrcit hispànic i igual va passar amb la Guerra de Successió (1701-1715) contra Felip V. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) els sometents combateren els francesos. Amb les Guerres Carlines els sometents adoptaren funcions d’ordre públic i el 1855 foren refets amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya i adoptaren el lema de Pau, pau i sempre pau. A les Bases de Manresa (1892) es conferia als sometents una gran funció defensiva, però mai no s’arribà a posar en pràctica. Amb una funció radicalment contraria a la primigènia com a organització popular de defensa, la primeria del segle XX el sometent va ser utilitzat per Espanya (prou sabem que allò que no ens poden prendre, miren d’integrar-ho). Primo de Rivera va intentar estendre l’organització a tot l’estat, però va fracassar i, amb l’entrada de la Segona República, el sometent es va suspendre. L’any 1945, Franco el va reposar amb el nom de Somatén Armado per combatre els maquis. Pertanyien a la Guardia Civil i un d’ells, el falangista Abel Rochas, va matar Quico Sabaté dia 5 de gener de 1960 (en va fer ostentació tota la vida). Després de la Restauració Borbònica, l’any 1978 el Senat espanyol va dissoldre oficialment els sometents. 

La darrera etapa de la seva història no ens hauria de fer oblidar la seva funció original de cridar la gent a sortir al carrer per plantar cara a les agressions. És una funció necessària que no hauríem de perdre, perquè els ens civils ja tenen unes feines definides. Un romanç del XIX recorda aquella organització popular defensiva i convida a veure la necessitat de la seva vigència. Un fragment:  

Via fora i vagin fora,

causadors d’infinit mal!

Escombrem-los de seguida,
sinó, ens posen el dogal.
Com si no fos prou la guerra,
ara ens porten nous perills
aquests lladres de la terra
i del pa dels nostres fills.

En són plens el pla i la serra,
els barrancs i el camí ral.
Vagin fora i sens ajuda
tant de lladre i mala gent,
que emprendran la correguda
en sentir el Sometent.
Correm tots a la batuda,
amb garrot, forca o destral!

Via fora i vagin fora,
causadors d’infinit mal!

VIA FORA!

Les agressions prepotents que exhibeix el govern actual de les Illes Balears contra la llengua i la cultura, atempten directament contra un pacte social que, en el seu dia, va potenciar l’aprovació per rara unanimitat de totes les forces polítiques de la Llei de Normalització Lingüística. Ara, amb un atac permanent contra un dels patrimonis fonamentals del nostre poble, com és la llengua de Ramon Llull, d’Ausias March o de Miquel Martí i Pol, volen destruir allò que el franquisme només mantenia prohibit. Així ho va dir Cristòfol Soler, un dels predecessors del màxim governant actual i que, en el seu dia quan ell era el President de les Illes Balears, va participar a una convocatòria pública de l’OCB en defensa del català.

El nivell de desvergonya de l’actual mal govern ha arribat a ordenar la retirada d’uns llaços que, per acords democràtics dels claustres dels instituts de secundària, s’havien posat als centres escolars. L’argument és que la senyera no és un símbol ni balear ni nacional (naturalment volen dir espanyol). Doncs, tendran feina, perquè d’entrada, amb tal argument, hauran de prohibir la Festa de l’Estendard del 31 de desembre a Palma, la més antiga d’Europa, perquè es passeja la senyera del Rei En Jaume. Això sí, tampoc no passa res amb els llaços negres, morats o vermells. Potser són símbols autonòmics i nacionals? O és que només es tracta d’anorrear la llengua, la cultura i la identitat del poble?

En tot cas, aquí ningú no se xucla el dit. La cruzada nacional iniciada des del Govern de les Illes Balears no té res d’original, perquè s’emmarca en la persecució al galop i el discrim que practica Espanya contra la llengua catalana. La sentència contra l’Estatut de Catalunya i la voluntat d’acabar amb la immersió lingüística, en clara contradicció a la lletra de la seva Constitució, on s’ordena la protecció de les diverses llengües de l’estat espanyol, delata una política global que va més enllà dels caballeros legionarios que circulen per Mallorca i, amb el silenci dels anyells i algunes complicitats vergonyants, s’han carregat els mitjans de comunicació en català, tancant o espanyolitzant els ens públics.

Però no acaba aquí la cosa. Davant la vaga de fam iniciada per Jaume Bonet de Jubilats x Mallorca, el conseller d’Educació i Cultura ha amollat que “abans és la democràcia que la llengua”. I els Drets Civils? I la vida? De part i banda, s’han començat a moure fils per pressionar el vaguista que claudiqui i, fins i tot, li ofereixen entrevistar-se amb el renegat conseller per fer decaure la protesta. És evident que la salut del valent mestre és primordial i ha de ser objecte de vigilància i seguretat, però voler fer retre la protesta, amb una aparent conciliació sense contingut real, només cerca el fracàs social de l’acció. Passi el que passi, la lluita continuarà d’una manera o de l’altra. Les manifestacions en curs poden ser el relleu multitudinari a l’acció individual de Jaume Bonet en defensa del català. Ara ens toca a nosaltres!

Ho hem vist abans. Les manifestacions no són cosa de fa dos dies. Manifestar-se és mostrar cara i, ja se sap, que qui cara veu, cara honora! És un dret i un deure aixecar el clam. Aquests dies hem de sortir al carrer a cantar i a cridar. Són jornades públiques de festa i de vindicació. PER LA LLENGUA, VIA FORA! 

LA IL·LUSTRACIÓ

El collage que he fet mostra quatre convocatòries. La de la dreta és de 1977. Fa 35 anys i, encara ara, és tot un referent històric. Correspon a la gran manifestació per reclamar l’Estatut d’Autonomia. Les altres tres imatges són de les convocatòries en curs. A la part superior, la de Palma. A la inferior, les de Barcelona i Perpinyà.

LES CANÇONS DE LES CONVOCATÒRIES

A les manifestacions de Barcelona i de Palma, la cançó que necessàriament hauria de sonar és la d’Antoni Roig: No ens fareu callar… malgrat que ens segueu la vida! Talment com deia el poeta Joan Maragall (1860-1911): “On has vist mai que una bala de fusell mati una paraula?”.
http://www.youtube.com/watch?v=_kNbAhdBGcQ
Aquí teniu la lletra:

No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
hereus sou de dictadura.
No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura.
No per esser majoria
la raó vos fa costat.
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar
polítics de dreta estantissa
Sols ens podreu marginar
servint-vos de la mentida.
Defensors del feixisme
vos manca sensibilitat.
Conviure al vostre costat
és un nou colonialisme.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida
No ens fareu callar,
caureu com fruita madura.
Fills sou de Satanàs,
heu destrossat la natura.
La història vos jutjarà,
anunci del cant de sibil·la.
El cel roig vos castigarà,
cremareu en eterna foguera.
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida:
No ens fareu callar
malgrat ens segueu la vida.

A Perpinyà, s’ha convocat un liBdub per reclamar que les lleis franceses protegeixin el català. Per votació popular, s’ha escollit la cançó Parlem català! Es tracta d’una cançó enregistrada els anys 70, amb lletra del poeta rossellonès Jean Cayrol (1921-1981), musicada i popularitzada per Jordi Barre (1920-2010), un dels cantautors més reconeguts de la Catalunya Nord i medalla de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Aquí podeu escoltar la versió original 
http://www.goear.com/listen/2649801/parlem-catala-jordi-barre

L’organització ha encarregat una adaptació moderna i més adaptada al recorregut previst, del Castellet a la Llotja de Perpinyà. Pretenen obtenir el rècord mundial actual de participació a un liBdub, però l’objectiu principal és el de reivindicar la llengua discriminada per la legislació. Les persones que hi han d’assistir faran bé d’aprendre la cançó tal com sonarà durant l’enregistrament:
http://www.youtube.com/watch?v=_T6f6jos7D4&feature=player_embedded
 
La lletra:

Nosaltres aquí parlem català,
parlem català és la nostra llengua,
parlem català és la nostra vida,
és el nostre esser, és el nostre pa.

Parlem català, per te dir t’estimi,
parlem català per collir la flor,
per esgrunar els anys
d’aquest temps que passa,
parlem català per riure i cantar.

Per dir la tristor, tenim català,
per calmar les penes, tenim català,
tenim català per cantar l’amor
i per fer les festes, saltar i ballar

Alguns no voldrien aquest català,
arreu si podien el farien callar,
però per tant que fassin juntarem les mans
i tots cantarem el sempre endavant

A sota el cel blau del nostre país
cantarem la pau, l’amor i l’encis,
l’amor de la terra, l’amor dels germans
i per tant que fassin, serem catalans

Nosaltres aquí parlem català,
parlem català és la nostra llengua,
parlem català és la nostra vida,
és el nostre esser, és el nostre pa.

Per a saber més coses: http://lipdubcatnord.wordpress.com/

Aquesta entrada s'ha publicat en IDENTITAT I LLENGUA el 22 de març de 2012 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.