Un viatge de músiques (2). Bretanya. Dan Ar Braz

Dan Ar Braz és el responsable de la popularització massiva de la música bretona i celta. Ell ha creat els grans concerts que apleguen milers de persones en estadis i uneixen gent de tots els països celtes, de Galícia a Escòcia.

Va començar tocant amb l’Alan Stivell i fent música tradicional com en aquest curiós vídeo on s’equivoca unes quantes vegades abans de poder demostrar la seua gran capacitat guitarrista

Des d’aquella època les coses han canviat molt en la seua vida però encara troba temps per a recordar la música tradicional i fer adaptacions casolanes com aquesta

En tot cas Dan Ar Braz és conegut sobretot pels seus grans concerts públics i per cançons que s’han fet populars arreu del món com les magnífiques Borders of Salt

Left in Peace

o Greenland, convertida en un veritable himne popular com es veu en aquest vídeo.

Es pot dir, i és cert, que Dan Ar Braz representa la branca més comercial de la música celta. Ep! però ja m’agradaria a mi que tota la música comercial fos d’aquesta qualitat…

 

 

 

Un viatge de músiques (1). Bretanya. Allan Stivell

No recorde segur quan vaig arribar per primer vegada a la música bretona però qui me’n va canviar per sempre la percepció va ser l’Alan Stivell. I a ell vaig arribar a través de la música tradicional anglesa, que sempre m’ha interessat moltíssim, des de de ben jovenet. De fet crec que abans que Alan Stivell vaig descobrir Gwendal, que tot i no semblar-me gran cosa em van fer entendre que la música celta tenia uns colors i uns tons especials.

El dia que em vaig enamorar de Bretanya, però, va ser quan vaig comprar-me Un dewezh ‘barzh ‘gêr , que crec que és un dels millors discos que he escoltat en la meua vida. Anys després em vaig alegrar particularment quan vaig veure que el disc estava exposat al Museu de Bretanya com una de les peces mestres de la cultura bretona.

Allà hi havia cançons increïbles i sons i experimentacions que poques vegades he vist superades. Recorde especialment An nighean dubh, una versió màgica de la vella cançó irlandesa, transformada i convertida en un riu de sons contemporanis, sense perdre ni per un moment la seua autenticitat. De totes les cançons que he escoltat en la meua vida potser aquesta és la millor.

El disc també em va introduir a la política bretona a través de Wrath in Quimper,  la meua primera pista dins el preciós món del bretó kan ah diskan.

Després he escoltat discos i discos d’Alan Stivell tot al llarg de la meua vida. Per suposat que com en qualsevol autor alguns m’han decebut però sempre m’ha tornat a sorprendre en un moment o altre amb peces noves, reinterpretacions o versions que m’han deixat sense paraules. Per a la cultura europea jo crec que Alan Stivell és un dels músics contemporanis més importants. I no cal dir que el que ha fet pel seu país, per Bretanya, és únic i incomparable al que ningú més haja pogut fer.

Vos deixe alguns vídeos que m’agraden especialment, de diverses èpoques.

Deliverance donava inici a l’històric concert a l’Estadi Nacional de Dublin, un homenatge al primer país celta independent. Un pamflet d’una qualitat emocionant

La simfonia celta Tir na Nog. Un experiment sensacional. No us perdeu sobretot l’entrada del grup amazic Djurdjura, ben al principi del disc i el final apoteòsic.

Alan Stivell sempre ha donat suport als cantants joves. Ací canta el mític Tri Martolod amb Nolwenn Leroy, la darrera sorpresa que ens ha regalat la música bretona.

Aquesta gravació no és massa bona però és un bon testimoni del que Stivell ha arribat a fer per la música bretona. Un Brian Boru a Mercy.

Per més anys que passen Pop Plinn seguirà sent un símbol… Ací amb el seu amic i company de l’ànima Dan Ar Braz.

Alan Stivell no és, però, un músic només de grans ocasions. Ell va reinventar l’arpa celta i n’ha estat i és un dels seus grans instrumentistes.

Amb Borja Penalba, parlant i cantant sobre Dylan a València

Aquest dimarts m’ho vaig passar molt bé. Faig un munt d’actes al cap de l’any però hi ha pocs actes en el qual la meua principal ocupació siga simplement la de divertir-me. Dimarts a l’Octubre de València vaig participar en un acte d’homenatge a Bob Dylan que va consistir en una conversa amb el meu admirat Borja Penalba, que a més a més va cantar quatre cançons. Una d’elles, la seua versió de ‘Noia del país del nord’ simplement esborronadora.

Tot això va venir a compte d’una invitació de Juli Peretó en el marc d’una sèrie d’actes on es parla de tots els premis Nobel de cada any. Al Borja i a mi ens uneixen moltes coses, moltes, dues de les quals l’estima per la música i per Bob Dylan. I per tant ens va resultar tan fàcil i divertit que només vam fer una escaleta mínima del que anàvem a fer, mitja hora abans de posar-nos davant el públic.

Ací teniu un moment de l’acte en el qual llisc una traducció pròpia del ‘Forever Young’:

Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

 

Terra: per celebrar l’èxit dels corsos

El nacionalisme cors ha assolit avui una victòria històrica en guanyar les eleccions territorials. Ha estat la culminació de l’esforç de molts anys de molta gent.

Uns d’ells, des de la cultura i concretament des de la música, han estat els I Muvrini, un grup musical extraordinari, que va del pop a la música tradicional i que té un èxit enorme a tot l’estat francès –recorde fa dècades un impressionant aparador dedicat a ells de la FNAC de les Halles que em va deixar bocabadat.

Una de les cançons més impressionants del grup és ‘Terra’, una polifonia corsa que ens arriba molt a dins perquè recorda músiques nostres ancestrals, com les cançons dels Pelegrins de les Useres. La lletra no pot ser més simple (Oh! Terra Nostra / Oh! Terra Corsa) però la màgia de la música posa la pell de gallina.

Ací vos la deixe i enhorabona als amics de Còrsega.

 

Santana: Get Up! Stand Up!

Mira que fa anys que Santana va fer aquest concert i mai no havia vist aquesta versió del gran himne de Marley. I amb quin personal! Conforma avança el vídeo et vas quedant de pedra. Primer Wayne Shorter, com si res. Però és que de sobte allà darrere els teclats veus que hi ha Chick Corea. I darrere seu s’insinua el gran Herbie Hancock (mare meua…) i encara apareixerà el McLaughlin, i…

Buff. Quina meravella, per favor.

 

Una nit a Cap Roig

Divendres la meua menuda i jo vam anar a veure el concert de Tony Bennett i Lady Gaga a Cap Roig. Fa temps que ens ensenyem música l’un a l’altre. Ella m’ensenya la gent i les músiques que li agraden i jo ho faig a l’inrevés. Lògicament com que jo tinc més edat que ella un munt de vegades li faig veure que la seua gent fa covers de grans músics del passat. Així va descobrir Tony Bennett, quan m’ensenyava algunes de les cançons versionades per Glee.

La vetlada va ser fantàstica, malgrat les fans de Lady Gaga. Gaga em va sorprendre molt. Canta molt i molt bé, amb un sentiment jazzístic més que remarcable. Em va semblar una gran artista. Però els seus fans són insuportables. Especialment perquè els qui estaven allà volien ‘l’altra’ Lady Gaga. Fins al punt que ella va haver de fer un discurs explicant per quina raó ara canta jazz amb aquest home que va definir com ‘el meu àngel de la guarda’.

Sobre Tony Bennett què voleu que us diga? Té prop de noranta anys i sembla impossible que algú tinga aquesta vitalitat a eixa edat. Té una veu envejable, tot i que alguns registres se li resisteixen ja. Normal. Ningú no pot esperar una altra cosa i ningú no li ho tirarà en cara això. En canvi la seua expressivitat ha arribat amb la maduresa a uns límits insuperables. Quina manera de dir les coses! Les peces que feia xiuxiuejant amb el piano, especialment dues amb que va homenatjar Sinatra, gairebé em van fer plorar. A mi i a ella. La música uneix com poques coses en aquest món i van haver moments que estic segur que tots dos recordarem sempre.

Llàstima que en aquests llocs no et deixen ballar perquè això sí hauria estat fantàstic del tot…

Ballant amb la meua menuda, enmig de la coetà

Hi ha moments màgics, molt de tant en tant. Aquesta nit, al bell mig d’una esplèndida coetà amb els nostres amics, la meua filla menuda i jo ens hem posat a ballar ‘The Way You Look Tonight’, la vella i bella cançó de Fred Astaire que és una de que ens agrada més a tots dos.

Ens la cantàvem des de dins dels cascos l’un a l’altre mentre els coets anaven petant al voltant, amb l’Albert encenent tot el que trobava que se li poguera pegar foc.

Aquest matí hem decidit que li podíem posar la música, en aquest cas en una versió moderna de Michael Bublé, i penjar-la. Com un record bonic per a tots dos.

Lovely … Never, never change
Keep that breathless charm
Won’t you please arrange it? ‘Cause I love you
Just the way you look tonight

 

 

El vídeo ha estat filmat per Conxa. Gràcies.

 

He passat per Burjassot, escoltant Borja i Tomàs

He agafat el trenet i he passat per Burjassot. En les orelles, una vegada i una altra, com un eco inacabable, ‘No puc dir el teu nom’, l’impressionant poema de Vicent Andrés Estellés.

I una pàtria lliure, lluminosa i alta
No puc dir el teu nom

Mentre desfilava l’Horta, Massarojos enllà, he intentat descobrir-ne el ritme. Sospite que hi ha dues bateries. Una amb les escombretes i l’altra timbals amunt, amb tanta força… Mirava els camps i intuïa les baquetes. Allà lluny el perfil de Montcada i un groove discret, barrejats en el meu cervell somnolent de bon matí.

No puc dir el teu nom
Tinc el desig de tu

A l’estació de Burjassot he vist un retrat de Lenin, mascarat, sobre una columna. Sol. Amb traços vermells ben marcats que algú ha volgut esborrar. Lluny queden aquells dies que l’Estellés no podia dormir, escoltant com afusellaven els rojos al camp de Paterna, com passaven els camions plens de joves que respiraven per última volta.

No és un desig tan sols sexual
No és un desig tan sols conjugal

He baixat en el trenet i he recordat dies, vells. Molt antics. Quan vaig descobrir jo també aquells primitius aparells que et posaven la música a les orelles. Parle de finals dels setanta potser. M’he vist a mi mateix a la corba de Masies plorant amb una cançó de desamor mentre el trenet pujava lent cap a Bétera, tant lent, aquell inacabable camí.

Desig del cel i del cànter,
del pitxer i de l’argila

Les veus sonen fortes, rotundes, repeteixen el final com un batec descontrolat, pam, pam, pam, pam. La bateria marca la desesperació però el matí es ple de sol a Burjassot i jo mire el camí de l’estació, que es perd entre les finques grogues, anònimes, engendradores de poesia.

Terriblement esbelta
dempeus com una pàtria

He mirat els terrats de Burjassot i he imaginat la mirada del poeta, l’Isabel, els llençols blancs, pulcres, estesos sobre la terrassa i el trenet, el meu trenet, xiulant camí de Benicalap mentre el sol puja fort i les ombres es fan escasses, privilegiades, dignes dels silencis.

 

 

 

(Ací trobareu, i podeu comprar, la cançó de Tomàs de los Santos i Borja Penalba)

Avui ho prohibirien

Amb la meua menuda m’ho passe molt bé ensenyant-li música. Ella és una esponja i quan escolta una cançó o un grup vell en parlem. Ara li ha passat amb Pink Floyd. Me’n va parlar i vam repassar junts algunes de les seues actuacions.

Fins que vam arribar a aquell històric vídeo de presentació d’Another Brick in the Wall. Aquest que veieu ací. Es va quedar molt parada i em va dir ‘això ara no ho deixarien fer: aquesta cançó estaria prohibida’. I em va impactar perquè segurament té raó…