Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Viatges

París: un problema amb els museus

Aprofite una visita ràpida a París per visitar un parell d’exposicions, la de Rothko que ofereix la fundació Louis Vuitton i una sobre el perfum en el món àrab que fan al sempre interessant Institut del Món Àrab.

Les dues exposicions són molt bones, però impossibles de visitar per la gent que s’hi reuneix. Em diu la Françoise que fa molt de temps que París té un problema de sobrepoblació als museus. Dit així d’entrada resulta fins i tot bonic i encoratjador, però la realitat és que fa inservibles els esforços dels museus. Amb Rothko, per exemple, cal una mica de perspectiva per a admirar el quadre i és impossible quan en la sala hi ha dotzenes de persones amuntegades.

Menció a banda el maltracte de la Fundació Louis Vuitton. Quan arribes, deu minuts abans de l’hora que marquen les entrades que has comprat per internet, et trobes amb una cua llarguíssima fora de l’edifici, amb vent i fred, que tardaràs mitja hora ben bona a superar. Això no són maneres.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Quanta gent jove! (Corea 10)

Acabem el dia a Hongdae, el barri que en podríem dir jove de Seül. I dic “que en prodríem dir”  perquè en realitat tot Seül és ple de gent jove, moltíssima.

Recordaré que Seül entra dins el cercle de Valeriepieris, aquesta espai circular terrestre que agrupa en un radi de només quatre mil quilòmetres la meitat de la població humana. Que aviat és dit. Hi viu més gent dins aquest cercle que fora!

I lògicament aquesta dada implica per força que la població jove ha de ser molta. I si això em semblava clar a mi abans d’anar a Hongdae, després de patejar-lo no em queda cap dubte. El futur de la humanitat és en aquesta part del planeta.

A Hongdae hi ha botiguetes de roba, centres comercials, restaurants en una quantitat impossible de calcul·lar, karaokes espectaculars, absolutament espectaculars, tendes de fotografia -la gent està obsessionada per fer-se fotos divertides, musics improvisats de carrer i sobretot riuades de gent que es mouen en totes direccions i que ací tenen un aire d’avantguarda molt descarat.

També és el lloc on veurem més expats, més occidentals que viuen a Seül. Fins i tot escoltem parlar en català un grup de gent que ens passa pel costat. Reconec que arriba un punt, a la meua edat, que agobia. És tan trepidant tot el que veus… Però això no treu que reste admirat per la joventut i la vibració que s’hi respira.

PS1. He seguit la moda i m’he fet unes fotografies esbojarrades amb un Shin-chan al meu cap. No les veureu…

El paradís existeix, té forma de biblioteca i està a Seül (Corea 9)

 

 

Havia vist tantes fotos que tenia moltes ganes de veure-la i l’única cosa que puc dir és que la biblioteca Starfield no em va decebre gens ni mica. Ben al contrari. Quan vaig ser a peu pla al bell mig d’aquell immens espai no vaig poder evitar pensar que el paradís existeix.

D’entrada ja et deixa sense alè només pensar que aquesta biblioteca és en realitat el centre del gran Starfield Coex Mall, a Gangnam, un dels més grans centres comercials més grans d’Àsia. Que un centre comercials trie fer una biblioteca com a gran reclam em sembla insòlit, per dir el primer mot que em ve al cap.

És evident que la biblioteca té una part d’espectacle. Aquest torres plenes de llibres i tan ben il·luminades són poc pràctiques per a la lectura, però un autèntic reclam per a les fotografies i els comentaris a les xarxes socials.

És, però, efectivament una biblioteca on pots seure, llegir i estudiar especialment en la planta superior que combina d’una manera extraordinàriament agradable taules de faena i sillons i sofàs per perdre el temps. Que és el que faré jo.

Demane mitja hora per estar-m’hi quiet, mirant llibres que lògicament no entenc i la gent que els fa servir, els remena, apunta coses o simplement passa el temps com jo, emocionat de veure que hi ha una cosa així al món.

Un ensurt militar. (Corea 8)

La terrassa de l’hotel on som és magnífica i decidim descansar un moment i aprofitar per a fer-hi un mos. Ignorem que és el dia de les forces armades i que hi ha una parada militar a la ciutat que concentra tot d’efectius.

Mentre estem allà dalt veig passar tres helicòpters negres, l’un rere l’altre en perfecta formació. Fan uns quants cercles pel centre i assumisc que han de ser la comitiva del president del país. Recorde que és un país en guerra i que per tant no és estrany que viatge en tres helicòpters iguals per a que no se sàpiga en quin va ell. Una mesura de seguretat mínima davant qualsevol possible atac.

De sobte, però, s’escolta el so impactat d’un grups d’avions de caça que volen també en perfecta formació. Potser perquè som al terrat i no arriba l’ambient del carrer el soroll és espectacular, impressionant. Volen a molt baixa alçada en formació, tant que gairebé es poden distingir les cabines dels pilots.

Quan ja marxàvem tornem a sentir el soroll dels avions, aquest cop pels colors ja es veu que és una patrulla d’exhibició, però que passa tan a prop nostre com supose que es pot fer sense posar en risc el vol. De sobte pugen molt directament cap amunt i es llencen en un picat amb gir inclòs absolutament espectacular però que me n’adone que només m’entusiasma a mi.

Els altres, com després sabrem que ha passat en mig Seül, no saben com prendre’s la maniobra i fins i tot temen estar vivint en directe un atac de Corea del Nord. Tot passa en fraccions de segon, de manera que no podem ni explicar-nos els uns als altres què és allò que estem vivint en primera fila des del terrat.

Després llegiré al diari que feia deu anys que no es feia una parada militar a Seül, qe no va estar molt anunciada i que molta gent, coreans, van tenir la mateixa sensació que els estaven atacant.

Refugi (Seül 4)

Seül és una ciutat realment sorprenent. Té un aire vibrant i de projecció de futur que em recorda la Nova York dels anys vuitanta del segle passat. Ací sembla que tot siga possible, que qualsevol cosa vaja a ser possible en un futur immediat. Com a societat, la coreana transmet una imatge de confiança en ella mateixa que és visible pertot, en els edificis, en la manera de comportar-se la gent, en el brunzir mateix del carrer. I tanmateix aquesta és una ciutat en guerra.

La guerra de Corea, oficialment, no ha acabat. I Seül està a tir d’artilleria del nord. No necessitarien ni travessar la frontera per a disparar sobre la capital. Els turistes ara fan excursions de sis hores a veure la frontera, excursions anunciades en els hotels com una gran atracció. És un enganyabobos lucratiu. Perquè la part interessant de la frontera, Panmunjom, es pot visitar només de tant en tant, en funció de com estan les relacions entre les dues Corees -i ara no és el cas. Així que m’estalvie el recorregut.

I tanmateix capte, sota l’excitació urbana i l’anar i venir de la gent, l’únic senyal visible de perill, l’únic recordatori que aquesta no és una ciutat com qualsevol altra: aquests coloristes cartells que simplement diuen “Refugi” i que són per tot arreu.

Seül té 3.100 refugis, permanentment preparats per acollir milions de persones i el conjunt del país, segons les dades oficials 17.000. De fet pocs dies abans d’arribar nosaltres una alarma pel llençament d’un coet del nord va arribar a tots els telèfons mòbils avisant a la població que es preparés per anar al refugi més pròxim en qüestió de minuts si es confirmava que allò era un acte hostil. Finalment no va ser necessari, però el recordatori va ser punyent i sembla que va col·lapsar la cerca sobre quin és el refugi que et queda més a prop de casa.

El metro de Seül, molt en particular, ja es veu que està concebut en bona part per fer aquesta feina. És com els metros de les ciutats que els han pensat per a ser part de la maquinària de combat. El de Moscou, per exemple. O el de Helsinki. Passadissos molt llargs i amples, profunditats insolents en algunes línies i tot de sospitoses portes cuirassades que passes pel costat sense pensar què són, però que poden ser poques coses, excepte el lloc més adequat on cobrir-te del foc enemic.

Supose que els coreans viuen amb això interioritzat i no en fan ni cas. I pels turistes no hi ha cap senyal visible de la tensió -la meua família opina que dec ser l’únic que veu el cartell de “Shelter” allà on anem -i a fe de déu que n’he vist molts, moltíssims. Dibuixats en un to clarament desmilitaritzat, per a descarregar pressió, fins i tot alegre. Però convertits en un recordatori permanent que aquesta metròpoli fascinant viu a un pas de la guerra des de la meitat del segle passat, des del 1953.

 

Zaha Hadid (Seül 3)

Ja ho sabem de fa temps que un edifici pot canviar una ciutat. I a Seül això ho va fer Zaha Hadid amb la Dongdaemun Design Plaza, una intervenció sobre un terreny enorme on es desplega un edifici orgànic que es mescla i barreja amb el terreny. Plou i això fa que correm a arrecerar-nos dins seu. Precisament està pensat de manera que hi ha moments que no saps si estàs dins o fora, amb places obertes però també amb passadissos que tot i estar a l’aire lliure protegeixen de la pluja.

Per fora impressiona per l’audàcia, però el millor és a dins. La bellesa i la calma que imposa quan el comences a recórrer no té preu. Pots pujar els nivells per una escala espectacular, on la Txell ha fotografiat l’Assumpció, o pots caminar el·lípticament per un espai d’un blanc enlluernador que recorda aquella mítica ronda interior que Frank Lloyd Wright va inventar pel Guggenheim de Nova York.

I quan arribes a dalt de tot, gespa i aire lliure. En un contrast fascinant. No ho hem vist, però diuen que des de dalt, a vista d’ocell, l’edifici gairebé desapareix per la gespa. Realment hi ha persones que tenen una capacitat meravellosa de transportar-nos a una altra dimensió, creant plaer, i Hadid era una d’elles.

Ps1. Les exposicions molt interessants. Sobretot una d’art digital que era una meravella.

Ps2. Tot el camí fins a l’edifici està ple de botigues de làmpades. Botigues xicotetes, com familiars, arrecerades als marges del carrer. Diria que n’hi ha centenars i l’exposició de llums contrastades que configuren afegeix un al·licient visual al viatge. M’ha recordat que de xiquet anava a alguna població de l’Horta amb els pares (Paiporta?) i hi havia un desplegament de botigues semblant…

Vacances a l’hospital (Seül 2)

El caos del viatge passa factura i patisc una incomoditat física que m’obliga a anar a l’hospital. És el Severance Hospital de la universitat de Yonsei. Una institució mastodòntica, nascuda de la beneficiència cristiana, que en les primeres hores em sembla un model d’eficàcia i bon funcionament. Després -hi passaré gairebé un dia complert- la cosa es posa pitjor i recorda els hospitals de casa. Hi ha dificultats per entendre’ns, no hi ha un bon nivell d’anglès, i la màgia dels telèfons mòbils ajuda a base de traductor coreà-català i viceversa.

M’hi fan tota mena de proves, descartant que hi haja res urgent tot i que la incomoditat tardarà mesos en anar-se’n del tot. En un moment determinat, quan ja m’havia resignat a que això seria molt llarg, apareix una àngel en forma d’infermera que ho accelera tot. Tinc els àngels permanents de la família, però aquesta té mando en plaça i aconsegueix que em facen les proves més complicades i difícils en temps rècord. Per desgràcia no sé llegir el nom que porta a la placa i després, a l’hora de marxar, no podré personalitzar el meu agraïment.

Finalment eixim a plena llum del dia. En el taxi m’esclata la tensió de tantes hores mentre veig una ciutat estranya per a mi viure la seua vida. Una espècie de guàrdia urbà joveníssim dirigeix el trànsit amb guants blancs i una coreografia estudiadíssima. L’Assumpció m’explica quan passem per davant el tanatori de l’hospital que quan es mor el familiar d’algú amb càrrec tots els que estan per sota d’ell han de passar a donar el condol. En el camí cap a l’hotel me n’adone que és la primer vegada que veig aquesta ciutat en ebullició des de que hem arribat. I, tot i estar atordit, m’impressiona.

Bratislava, on comencen els Carpats

Publicat el 1 de maig de 2023 per vicent

Tomáš condueix el cotxe. Hem deixat Bratislava fa només uns minuts per endinsar-nos en el que és un bosc esplèndid. Ens porta a dinar i en un moment determinat de la carretera afirma que “ací comencen els Càrpats”.

Si mireu un mapa d’Europa notareu de seguida que els Càrpats són les úniques muntanyes que protegeixen Moscou. A distància. L’obsessió russa per la seguretat té molt a veure amb el fet que des dels Pirineus fins a Moscou, Europa és una gran plana, sense obstacles naturals rere els quals refugiar-se. Hi ha els Alps i els Càrpats i para de comptar. Éssent generosos els Càrpats els podem fer arribar fins a Bohèmia, però després hi ha tota l’Alemanya plana i més enrere París.

Vist des de Moscou el semicercle que formen els Càrpats, de les Portes de Ferro sèrbies a la Moldàvia romanesa, d’allí a Lviv i la Galitzia i fins la Moràvia és l’única defensa natural sòlida que poden invocar. I per això el seu interés històric en dominar com a mínim els primers contraforts.

Amb la guerra d’Ucraïna a la porta, la frase de Tomas ha despertat en mi un impacte geopolític, en una terra on cada nom, cada espai, té un signficat profund.

***

Sóc a Bratislava, amb altres companys de VilaWeb per a conèixer millor l’experiència de Denník N, el gran diari eslovac del qual som partners. Passem un dia sencer treballant-hi i aprenent d’ells. Tomáš Bella n’és el director de la part digital i ens farà d’amfitrions amb una paciència benedictina. En vuit anys que porten existint han fet una feina extraordinària i escoltar-lo parlar, entendre per quina raó prenen les decisions que prenen, és molt estimulant per a mi. N’aprenc molt i el cap no para de pensar com puc adaptar algunes de les seues existoses històries al nostre cas particular. Els mercats són diferents, és clar, però la manera tan clarivident amb que aquesta gent enfoca el periodisme i el negoci dels mitjans m’impressiona profundament.

 

***

Bratislava és una ciutat insòlita com a capital perquè cau plenament en la frontera. El seu terme municipal limita amb Hongria i Àustria -de fet Tomáš m’explica que va a córrer per Àustria cada matí eixint de sa casa. Això és pel Danubi, òbviament. Tota aquesta part d’Europa que vaig tenir la gran sort de conèixer històricament de la mà de Jenó Szúcs, pivota sobre el Danubi i les ciutats s’organitzen al seu pas. Àustria, Eslovàquia, Hongria i Sèrbia tenen les seues capitals sobre el Danubi i la llista de ciutats clau que travessa des d’Ulm és impressionant. Comptant els seus afluents hi ha 18 estats de l’actual Europa que estan marcats pel Danubi, cosa que el converteix en un autèntic vertebrador del continent. Per això en acabar la reunió i després de sopar ens hem acostat a veure’l de nit, travessant l’animadíssima Ciutat vella de Bratislava.

***

Hem decidit quedar-nos, l’Assumpció i jo, un dia més per a caminar sense pressa i assaborir Bratislava. Pujar al castell, perdre’ns pels carrers vells i antics del que va ser Pressburg. Els amics d’ací ens expliquen sense massa embuts que fins a la primera guerra mundial a Bratislava no hi havia eslovacs. Un terç eren alemanys, un terç hongaresos i un terc jueus. De fet Bratislava és un nom inventat el 1837 i que només serà oficial el 1919, curiosament després que s’intentés fes servir el nom de Ciutat Wilson, en honor al president dels Estats Units que va proclamar el dret a l’autodeterminació.

Per això els cartells que acompanyen i expliquen els monuments tenen molta cura i sempre posen el nom d’acord amb l’època de que es parla. Bratislava no es diu mai així abans del 1919 i el nom alemany de Pressburg, o la variant hongaresa de Pózsony hi és per tot. La ciutat, anecdòticament, està invadida de grups d’alemanys, sobretot, que venen a fer el turista el cap de setmana i a mi m’impressiona la cordialitat amb que s’accepta la substitució demogràfica, la naturalitat amb que els alemanys ja no la concebeixen com a seua, malgrat l’arquitectura i la naturalitat amb que els eslovacs la viuen com a seua, malgrat haver arribat fa quatre dies.

El parlament eslovac, per exemple, està a dalt del castell, un castell fundat pel duc de Luxemburg al segle X, que havia estat durant dos segles la seu dels monarques hongaresos, que havia resistit abans els atacs mongols i que va ser seu principal de les tropes soviètiques durant la invasió posterior a la Primavera de Praga.

***

“Si els ucraïnesos no hagueren frenat els russos a Kíiv, ja els tindríem ací, en la nostra frontera”. La frase és certera i exacta i retrata la tensió amb que es viu a Eslovàquia la guerra. Acaben de donar tots els seus avions, la força aèria sencera del país, als ucrainesos per tal que aquests puguen combatre millor contra Putin. Lògic des d’aquesta mentalitat que té clar que després, immediatament després, anirien ells. Una pintada pel carrer diu simplement “War 386km ->” i s’entèn tot. És molt poca distància i no hi ha cap més obstacle que una frontera. Al diari tenen una bandera blava i groga signada pels soldats que defensen Bakhmut, que l’ha portat un dels seus reporters. Probablement Denník N siga el diari que ha enviat més periodistes a Ucraïna des de que va començar la guerra. Els seus lectors devoren les informacions que tenen a veure amb un conflicte que nosaltres vivim com a casa però que ells tenen a la porta.

***

Potser Bratislava deu ser de les capitals més xicotetes del món en població, i per això les ambaixades es fan tan visibles. En qualsevol carrec, gairebé, hi ha una seu diplomàtica. A davant del Palau Presidencial, com no? hi ha les ambaixades d’Àustria i Hongria. La plaça major se la reparteixen França, el Japó i Grècia. Al carrer principal del barri vell hi ha Itàlia, Macedònia, els Països Baixos i Geòrgia. Prop del Danubi hi ha l’ambaixada de l’estat de Palestina, que Eslovàquia reconeix perquè l’antic Txecoslovàquia socialista ho feia. En total hi ha 45 ambaixades en una ciutat de tres cents mil habitants, de la mida d’Alacant o l’Hospitalet. No puc deixar de pensar, per això, en quin impacte econòmic deu tenir ser capital d’un estat independent, especialment si és xicoteta. Lloguers -alguns dels palaus més impressionants ara són ambaixades, personal desplaçat, hotels, restaurants…

Viatge al desert (I)

Publicat el 11 de juny de 2022 per vicent

Em vaig enfilar al dromedari amb molta recança. El magnífic llibre d’Elies Canneti sobre Marràqueix comença amb unes quantes anècdotes de camells iracunds i rabiosos que no ajuden gens a assumir que aviat seràs tu que estaràs dalt d’ell. Cannetti parla de camells quan en realitat són dromedaris però ens entenem tots perfectament.

Són encara no les cinc del matí que ens alcem per a endinsar-nos en les dunes de l’erg Chebbi. Lògicament és millor fer-ho evitant el punt alt de la calor. Farem una expedició amb les meues filles i uns amics, sis camells en total més els dos camellers, un d’ells, Hassan, un home del terreny que causa molta impressió per la manera en que s’encara al desert. Només tancar la porta de la meua habitació veig la Montse i li dic que això que anem a fer és una mala idea. Ella riu mentre ens acostem al punt on hem quedat amb els animals i amb els seus cuidadors.

És encara negra nit però vistos de prop els animals són més amples i contundents del que m’esperava. I pujar-hi és la feina més feixuga. Cal obrir molt les cames i agafar-se amb força a un tros escàs de ferro que tens al davant i que és l’únic element que sembla que t’ajudarà a guardar l’equilibri. Aleshores l’animal executa una maniobra segurament rutinària per a ell però que fa molt respecte. A una indicació del cameller l’animal es posa dempeus primer amb les cames de darrere, amb la qual cosa el cos es veu impel·lit per la força de la gravetat a adoptar una postura completament antinatural, gairebé de funambulista. Faena tens en eixe moment de mantenir la vertical mentre el dromedari alça després, en dues etapes, com si res i completament aliè al teu patiment, les potes de davant. I aleshores sí que recuperes la normalitat i l’equilibre gravitacional. I bufes i somrius amb els ulls ben alleujat.

Una volta tots dalt dels nostre vehicles animals comença el camí, que en definitiva és el que té interès. Les dunes, l’erg, comencen sent molt suaus però abans que no te n’adonès ja estàs  completament envoltat per elles. I confús. Comença a clarejar allà al lluny i pertot no hi ha sinó sorra. Muntanyes i més muntanyes de sorra en totes les direccions i fins allà on la mirada arriba. Supose que com que esperava aquest moment m’esforce en trobar alguna referència, res que em siga reconeixible, però sóc incapaç. El paisatge és d’una monotonia cruel però paradoxalment dolça alhora. Als pocs minuts et rendeixes i assumeixes que d’allí on ets no eixiries sol.

I és en aquell moment quan Hassan demostra fins a quin punt som una espècie única, capaç d’adaptar-nos a qualsevol entorn. Amb la calma de qui està, que ho està! en casa comença a explicar-nos que coneix i sap distingir cada duna, com nosaltres sabem distingir les muntanyes, diu. I en cinc minuts descobreix tot de coses mentre afirma que el desert és ple de vida. Per allà ens fa mirar com corre indiferent a nosaltres una mena d’escarabat simpatiquíssim que té unes potes primes i altes com un món. Al costat descobreix les petjades gràcils i impressionants d’una rabosseta del desert, alineades una davant l’altra com si només tinguera una sola de pota. I amb una veu que es va fent lenta com si es fonguera amb el paisatge ens descriu les gaseles que ell ha vist entre les dunes però que s’amaguen tant bon punt veuen un humà. Unes gaseles, ens ho deixa clar, que nosaltres no veurem mai..

Després, tombats dalt d’una duna especialment alta vegem eixir el sol i baixant amb els talons marcats en la sorra, tornem allà on hem deixat els dromedaris. A repetir, amb la mateixa por però amb una mica més de confiança, la maniobra de muntar sobre el llom d’aquests impressionants animals.

Publicat dins de Viatges | Deixa un comentari

Retorn a París (III)

Han desaparegut les meues llibreries preferides del Boulevard Saint Germain. Gibert Jeune va tancar al gener, incapaç de resistir les mil-i-una pressions que aquests establiments estan rebent i de superar la pandèmia de la covid. M’entristeix profundament mentre passegem amb un bon amic a l’hora de dinar. Queda viva una de les seues sucursals, a la vora del riu, però entrar-hi fa mal als ulls. És la més rònega i vella i els llibres semblen com maltractats. En vaig descobrint de noves però no és el mateix. Science-Po ha traslladat la seua botiga d’un carreronet transversal on era abans al Boulevard. En visite una de nova per la zona de l’estació del nord però no em convenç. Acabaré entrant a la FNAC de les Halles, que encara guarda una part de l’esperit fundacional que la feu un paradís per a mi, als vuitanta i els noranta. Seguisc carregant una maleta de llibres nous cada vegada que vinc a aquesta ciutat…

Retorn a París (II)

Hem dedicat el dia a una llarga passejada pel París àrab i a les exposicions del Centre Pompidou. Baixant pel canal i travessant el jardí botànic hem anat primer a la Gran Mesquita de París. L’edifici és realment gran i per un moment tens la sensació que no estàs a París sinó a Casablanca o El Caire. Ens hem fet un te amb menta al pati, ple de sucre ai! i hem passejat per l’interior del temple. La covid deixa traces a tot arreu i així el terra està ple de senyals indicant on poden posar els fidels la petita catifa necessària per a la salat, la pregària. Abans qualsevol podia posar-se on volgués, ara hi ha un ordre que intenta mantenir la distància social.

Des de la mesquita hem caminat fins a l’Institut del Món Àrab, l’imponent edifici de Jean Nouvel ja a la vora del riu. Hi havia una magnífica exposició sobre els jueus en el món àrab, extraordinària en molts sentits. L’Institut està fent una gran tasca d’ajudar a emergir un Islam respectuós, que no només accepta la pluralitat social i religiosa sinó que l’estimula. A l’exposició, per cert, he descobert aquesta meravella.

Neta Elkayam és una jueva sefardita, d’origen marroquí, que ha redescobert les arrels del seu passat i que canta amb una passió i una tendresa increïbles, en la llengua àrab que era dels seus avantpassats.

Després de dinar hem anat al Centre Pompidou on teníem entrades per a veure les exposicions dedicades a Georgia O’Keeffe i a Ettore Sottsass. Lamentablement, però, ha estat una visita que m’ha defraudat. Primer perquè les mesures covid ens han obligat a fer una cua absurda al mig del carrer, sota la pluja, de més de vint minuts -i sembla mentida que passant això dia sí i dia no no hagen habilitat ni un miserable tendal per a protegir els visitants de la inclemència. I després perquè l’exposició d’O’Keeffe era el seu darrer dia i estava tan plena de gent que no podies ni veure els quadres amb la perspectiva suficient i la de Sottsass era francament millorable.

En qualsevol cas no em queixe. Pujar les escales mecàniques del Pompidou sempre és un símbol ple de records per a mi i encara ara em continua emocionant. Així que done per bona la visita que ha tancat el llarg passeig d’avui. A l’hotel ens esperaven unes bones amigues amb les quals hem xerrat una estona abans d’anar-nos a dormir amb els peus cansats però contents.

Retorn a París (I)

Hem tornat a París. El llarg pont ens ha ofert una oportunitat que no volíem menystenir després de dos anys que se’ns han fet llarguíssims a l’Assumpció i a mi. Precisament París havia estat el darrer dels nostres viatges familiars abans de la pandèmia. Era el cap d’any de 2020 i poc que podíem pensar que arribaria tot el que va arribar després.

D’aquells dies recordàvem molt la trucada de les nostres filles des de Taiwan per a celebrar el cap d’any. La Txell, i la seua cosina la Roser, havien anat a visitar la Júlia a la Universitat de Taichung, on estudiava i van entrar a l’any nou sis hores abans de nosaltres. A aquelles hores estàvem fent un te a la plaça dels Vosgues i ens va sorprendre una videoconferència alegre a la qual es va sumar la resta de la família.

Potser per això aquesta vegada hem triat un hotel del Marais, en realitat de l’avinguda Beaumarchais per a estar-nos-hi. Ens fa gràcia caminar i prou per aquesta zona desconeguda, o menys coneguda, de París. De moment plou de valent però hem tornat a la plaça dels Vosgues i ens hem tornat a fer un te a la pastisseria Carette. Tot recomença.

Primer viatge, en any i mig

Aquest diumenge vaig viatjar a Maastricht, el primer viatge a l’estranger en un any i mig i la primera reunió presencial del Board de l’EJC en el mateix període de temps.

Tot ha estat estrany. Vaig volar a Amsterdam i d’allí en tren a Maastricht. Diumenge i dilluns. Dimarts vaig estar a Brussel·les i dimecres a primera hora de la vesprada vaig tornar. Dos avions i tres trens doncs -no hi ha tren directe de Maastricht a Brussel·les i has de fer el canvi a Lieja. Els avions han estat especialment rars. Des de l’inici de la pandèmia només havia volat a Menorca per assistir a l’Assemblea de Lectors però no és el mateix.

A Amsterdam les coses estranyes van continuar. D’entrada només baixar de l’avió t’oferien gratis tants tests de covid com tu vulguesses, els mateixos que ací paguem a les farmàcies. I després, en arribar a Maastricht, em va sorprendre molt comprovar que ningú, absolutament ningú, porta la mascareta. Ni dins ni fora. A Bèlgica, sí, però als Països Baixos no.

Reunir-me amb els col·legues a Maastricht i amb els amics que he retrobat després de mesos a Brussel·les ha estat una gran alegria. I fins i tot he trobat un forat per anar a Filigranes, la meua llibreria preferida en la ciutat. Però la normalitat encara està lluny…

Inside The Red Brick Wall. L’angoixa d’Hong Kong

Publicat el 21 de maig de 2021 per vicent

 

Angoixa i patiment després de veure Inside The Red Brick Wall, un film documental sobre la resistència dels estudiants a la Universitat Politècnica d’Hong Kong i l’assalt del campus per la policia. El film, prohibit a Hong Kong, és cru com pocs. No té cap narració sinó que tot és el relat amb imatges de com van passant les hores enmig dels enfrontaments més durs. Hi ha moments d’una tensió cinematogràfica immensa, en que estàs al bell mig de la batalla i no saps gairebé ni on mirar.

El film m’ha impactat més encara perquè els fets que retrata són del novembre del 2019 i jo vaig ser a Hong Kong, seguint les mobilitzacions, al setembre, dos mesos abans. De fet, ja tornat ací, encara vaig entrevistar per videoconferència un dels estudiants que havia estat en la primera fila de les manifestacions que retrata el film: ‘A Hong Kong ara la política és a vida o mort’

Una frase a apuntar. Quan la policia ataca un dels estudiants proclama que “cal contenir la violència amb la força”.

 

Bobby Sands, quaranta anys

Publicat el 5 de maig de 2021 per vicent

Avui fa quaranta anys, a aquesta mateixa hora, moria en presó Bobby Sands, voluntari de l’Exèrcit Republicà Irlandés, després d’una llarga vaga de la fam que va durar seixanta-sis dies.

Jo era molt jove, vint anys només, i intentava obrir-me pas en l’estudi de la política internacional i en la comprensió del món. Aquell dia vaig quedar completament en estat de xoc. Per la duresa dels fets, per la intransigència britànica, pel dolor i per la decisió dels irlandesos de no deixar-se sotmetre. Aquestes dones cridant i batent pots contra el terra, com les que es veuen en el vídeo, em van commoure profundament. Per tot Belfast ressonava un so atronador que es va estendre per primer vegada en dècades a tot Irlanda.

 

Quaranta anys després el nord d’Irlanda segueix ocupat però la situació no té res a veure amb el que es vivia a primers dels anys vuitanta del segle passat. La reunificació és a prop i el Sinn Féin ja és el partit principal tant al nord com al sud de l’illa.