Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Periodisme

I de sobte ací estic jo, enmig de la globalització

Lex Fridman és un professor de l’MTI que s’ha fet molt conegut pel seu podcast -que té més de dos milions de subscriptors arreu del món- on fa llargues entrevistes a personatges sempre molt interessants. I quan dic llargues vull dir molt llargues. Per exemple aquesta de la qual parlaré, amb Balaji Srinivasan, dura set hores en les quals parlen de tot, bàsicament de com arreglar el món.

El cas és que en un moment determinat Srinivasan -ho podeu veure en el vídeo que hi ha ací a sota que va directe al moment en què passa- esmenta Catalunya, esmenta VilaWeb i va i llegeix una cita d’un editorial meu per a reforçar les seues opinions.

Sempre parlem de la globalització com d’una invasió que ens arriba des de fora però la realitat és que és d’anada i tornada. I sinó com expliqueu què un empresari d’origen indi, ciutadà americà. que viu en Singapur traga enmig d’una conversa amb un il·lustre professor de Boston una frase d’un periodista de Bétera -que, a més,  la va escriure originalment en català?

 

Dos mil números d’El Temps

El setmanari El Temps ha tingut a bé reunir-nos a València a alguns dels primers membres de la seua redacció per a celebrar que han arribat al número dos mil. El resultat ha estat una llarga conversa que queda reproduïda en els textos, fotografies i vídeos d’aquest reportatge de Víctor Maceda.

Retrobar els meus companys d’aleshores, a alguns dels quals feia dècades que no havia vist, va ser un exercici molt gratificat encara que no vam poder deixar d’exclamar-nos per com de vells ens hem fet. Havíem treballat junts quan teníem menys de trenta anys i ens hem retrobat en els seixanta, alguns ja jubilats i tot. Contents això sí. I orgullosos del que vam fer en aquell moment tan complicat.

Assemblea de Lectors de VilaWeb: el retorn

Publicat el 24 de juny de 2021 per vicent

Ahir vam celebrar la primera de les Assemblees de Lectors de VilaWeb corresponents al 2021. Ha estat un retorn. La primera de les assemblees del 2020 estava prevista per al dia en que es va proclamar, que Sánchez va proclamar, l’estat d’emergència. I ja no es va poder fer. L’any abans n’havíem fet 21, en diverses ciutats i poblacions i aquest moviment va quedat tallar. Al 2020 vam fer algunes xerrades que presentàvem com a mini-assemblees de lectors, en format videoconferència. Però calia tornar al carrer i a la gent.

Enguany no en farem 21. No està el país per a tant de moviment, com s’ha comprovat en l’assistència a aquesta primera, menor del que era habitual. La gent segueix tenint por a tancar-se en un recinte en companyia d’altra gent, cosa que comprenc a la perfecció. En farem quatre, en qualsevol cas, a Barcelona, Ciutadella de Menorca, València i Perpinyà.

En el vídeo hi ha la meua intervenció, que ha estat un repàs a aquest any i mig tan complicat i difícil que hem viscut tots plegats.

Amb Miquel Bresolí, sobre el periodisme i les edicions locals

Publicat el 28 de maig de 2021 per vicent

Em conviden a fer una xerrada al Consell Comarcal del Pla d’Urgell, xerrada que em ve molt de gust per a retrobar-me amb l’amic Miquel Bresolí. Ell ha deixat de fer recentment VilaWeb Mollerusa, pràcticament la darrera de les VilaWebs locals. En la xerrada, per això, hi ha una certa explicació sobre el que va ser aquest projectes, que en el seu moment va tenir molt sentit.

Larry King

Publicat el 23 de gener de 2021 per vicent

Finalment Larry King s’ha mort: el temps passa sempre de manera implacable. A finals dels vuitanta i primers dels noranta no em perdia ni una sola de les seues entrevistes a la CNN i això fa que avui haja sentit de manera especial el seu adéu. Han estat molts els personatges que he conegut de la seua mà, moltes hores escoltant les seues converses, moltes preguntes que m’han cridat l’atenció, moltes coses a aprendre.

Diuen en els obituaris que va fer més de cinquanta mil entrevistes en directe. La xifra impressiona. Algunes, algunes nits, són i seran sempre inoblidables, grans lliçons de periodisme. D’altres ni les recorde però en qualsevol cas escoltar la xifra causa un gran impacte i fa pensar en una cosa que supose que deu valer sempre i per a tothom. Al final, quan hom fa una carrera com la que ha fet Larry King, has d’assumir que una entrevista o una altra aïllada no importa gens. El que importa és la consistència, la coherència, l’originalitat. I la persistència. L’obra sencera.

Larry King, dit això, era original. Molt original. No només en el vestir o en el decorat. Era original perquè quan va començar a fer Larry King Live a la CNN les entrevistes, les entrevistes així de llargues, no es feien en directe mai i ell es va atrevir. Era original, i a mi em cridava molt l’atenció, per la forma de deixar parlar els seus convidats i replicar-los després. No era un programa guionat. Ell volia una conversa, no fer un interrogatori i aconseguia que això fos interessant. Era original pels silencis -callar, en televisió, és tan teatral! Era original perquè podia entrevistar un president una nit, un rei, una gran actriu o una científica de primera fila i a l’endemà algú poc conegut però que tenia una història rellevant a explicar…

És clar que, aleshores, la CNN era original. Avui ho hem oblidat però no hi havia cadenes de 24 hores d’informació i la CNN va demostrar que podien existir, que interessaven a la gent, que ens interessaven, i fins i tot que podien ser un negoci important.

Avui llegint articles que s’han publicat sobre ell he trobat en algun lloc que confessava que una de les seues “trampes” era no preparar-se massa les entrevistes perquè si saps massa sobre l’entrevistat aleshores tendeixes a no escoltar-lo i no et sorprèn gairebé mai. És un bon consell. Un més. També original.

“There are many broadcasters who’ll recite three minutes of facts before they ask a question, As if to say: Let me show you how much I know. I think the guest should be the expert.”

 

 

Web nova

Ahir que vaig fer seixanta anys vaig posar en marxa la meua nova web a www.vicentpartal.cat.

Aquesta web és segurament una de les coses que no hauria pogut fer sense la pandèmia. L’he anat treballant aquests mesos a poc a poc i com abans: fent-la amb els meus dits, jo sol. Als anys noranta en vaig fer una quantes de webs així, jo solet. Ara tot és molt més fàcil i pots fer coses magnífiques però encara hi ha aquell gustet com artesanal quan et poses a fer-ho.

He volgut fer una web bàsicament professional. Al llarg de ma vida he fet moltes coses i crec que comença a ser hora de posar-hi un cert ordre. Explicar la manera que tinc jo d’entendre el periodisme i perquè he fet les coses com les he fet. Replegant materials he quedat impactat de vegades per coses que ja havia oblidat gairebé del tot, cosa que ha fet molt interessant, també per a mi, el projecte. I espere que ajude a algun periodista jove, si té interés…

Tornar a la redacció

Publicat el 17 de juny de 2020 per vicent

Avui hem tornat a treballar a la redacció de VilaWeb. La vàrem tancar, per la pandèmia, el divendres 13 de març i l’hem reobert per tant tres mesos i quatre dies després.

El retorn ha estat estrany. Supose que ens acostumarem però les coses són complicades. Hem hagut de refer les taules, on seu cadascú i aplicar els protocols d’higiene necessaris i lògics. Amb la qual cosa hem tornat però no del tot. O no com abans. La reunió de redacció, per exemple, no la podem fer en la sala de reunions sinó en la sala gran i tots amb la màscara posada.

En aquesta vida he viscut moltes coses rares però aquesta és de les més estranys per on m’ha tocat passar. Personalment i en la feina. En un diari la redacció, en tant i en quant intel·lectual col·lectiu, necessita existir. És a la redacció on vibres, on botes d’alegria o d’irritació, on et sent còmplice amb la gent que comparteix amb tu mirada. La redacció és un anar i tornar d’idees, un huracà de propostes que és molt difícil de substituir per l’entorn telemàtic.

Pel fet que els caps de setmana, de sempre, a VilaWeb es treballa des de casa és possible que nosaltres fórem la redacció més preparada per a treballar de forma telemàtica. Però aquests mesos de whatsapp i videoconferència ens han ensenyat moltes coses i una d’elles ha estat el valor, el pes, de la redacció. I com cansa i que lent i ineficaç que és la comunicació telemàtica si tens l’oportunitat del cara a cara.

És una lliçó a retindre. Una més.

Una entrevista sobre els vint-i-cinc anys de VilaWeb

Publicat el 1 de juny de 2020 per vicent
Sara Múñoz, del setmanari La República, m’ha fet aquesta entrevista en ocasió dels vint-i-cinc anys de VilaWeb
Com va sorgir la idea de fer un diari digital fa 25 anys? No sé si el van tractar més de revolucionari o d’inconscient.

Té una lògica. Jo era periodista de política internacional i a través de companys americans vaig arribar a conèixer una eina que es deia CompuServe, que sobretot oferia el servei de totes les agències de notícies del món, amb la qual cosa, a casa tenia una quantitat d’informació bestial que després feia servir amb en Josep Martinoy i la Pilar Esteban per fer les cròniques d’El Punt. Ja estava posat en xarxes des del 1991, i era conscient que allà estava passant alguna cosa. Jo no sabia què. Aquesta imatge del pioner que té una visió no és certa. El 1994, l’Assumpció Maresma era la directora d’El Temps i em va proposar que ja que em passava el dia mirant allò nou m’inventés alguna cosa. I vam crear El Temps Online, que vist ara era molt naïf, però que ens va servir per fer uns experiments periodístics molt interessants. De fet, tant interessants que un dia, encara no sabem com, ens van cridar del Chicago Times per dir-nos que anéssim allà a explicar el projecte. Vam al·lucinar. Allà vam conèixer gent de tot el món que feia coses interessants i a partir d’això ens vam plantejar per què no ens hi atrevíem nosaltres. Vam anar a sopar al restaurant de Michael Jordan i allà vam prendre la decisió de crear Vilaweb.

Els inicis van ser difícils?

Vam començar tres persones: l’Assumpció [Maresma] i jo, i en Joan Subirats, que era un amic nostre que per desgràcia va morir massa aviat, que era un excel·lent pintor i un gran dissenyador. Al principi el diari era un cop al dia actualitzar alguna coseta. Estem parlant d’un moment en què no n’hi havia ningú connectat a internet. Nosaltres havíem de fer una empresa que guanyés diners i que fos sostenible. La primera idea va ser fer webs. Ningú en sabia fer. Fèiem webs per a grans empreses. Durant els primers anys, vam fer el web de Sol Meliá, de Red Eléctrica de Espanya, de Caixa Catalunya… Molt primitius. I els diners que guanyàvem amb això els invertíem al diari. Després vam pactar una cosa que es deia Menta, que era el projecte de televisió per cable, i allà vam començar a fer una versió d’informació local. Nosaltres sempre vam anar buscant de quina manera es podia finançar aquell projecte. El diari no tenia clientela, no tenia publicitat, no tenia res.

Van ser pioners del teletreball?

Ho fèiem tot des de casa. Quan vam contractar la primera persona, que va ser en Carles Garcia, vam llogar un despatxet petit enfront de casa. Però puc explicar que el primer client important que vam tenir va ser Caixa Catalunya, i la primera reunió important era amb aquell client. Les reunions les fèiem al menjador de casa; en aquella època ja teníem una filla i era molt difícil dissimular que allò era casa nostra. I recordo que en Manel Magrinyà, que era el directiu amb qui parlàvem i venia a casa, un dia ens va arribar a preguntar: “Però quina mena d’empresa sou?” Sempre li hem reconegut que va tindre molt de valor per tirar endavant el projecte.

Quins van ser els primers lectors?
Al principi van haver-hi dos mercats molt importants. D’una banda els universitaris, perquè al país era molt difícil tindre connexió a internet, però a les universitats n’hi havia. I el segon públic que va ser importantíssim i que ara ja no ho és tant van ser els catalans que viuen a l’estranger. Per a ells era la bomba. De no tindre cap informació a tindre’n. L’interès va ser espectacular, a Europa i a Amèrica, sobretot. Érem el contacte amb Catalunya.
Fins on li arriba la memòria, es recorda independentista i defensor dels Països Catalans?

Jo vaig nàixer en un poble valencià [Bétera] en ple franquisme i quan vaig arribar a l’edat de pensar políticament, a l’institut i fent coses clandestines, ja em recordo catalanista. Joan Fuster és una influència total per a mi. Independentista i d’esquerres, no me recorde d’una altra manera. Hi ha un moment, amb 15 o 16 anys, que llig el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés i després llig Nosaltres, els valencians, de Fuster. I a Nosaltres, els valencians hi ha aquell frase que diu “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, i ho vaig entendre. A partir d’aquí mai he tingut dubtes sobre els Països Catalans.

Eren temps en què les notícies es consumien amb una lectura més pausada i reflexiva?

Hem canviat la nostra forma de llegir tot i que no estic segur que sigui per culpa d’internet. Per exemple, jo recorde quan érem joves que era molt difícil no acabar un llibre. Ara, si a la pàgina 40 t’avorreixes, en compte d’acabar-lo per saber si realment és avorrit, el deixes. Abans no passava. Crec que és pel model de societat en què vivim, en què hi ha una exuberància. A ma casa, només hi havia una edició d’El Quijote que no vaig poder acabar de llegir mai i les obres completes de Vicente Blasco Ibáñez repartides en tres volums. Em vaig llegir els tres volums quan potser tenia 10 anys. O llegia això o no tenia res més. Ara tens tanta oferta que si a la pàgina 12 estàs avorrit, ja canvies. Això és un problema i s’ha traslladat a la informació de diari. Ara la gent ja no es mira un diari sencer.

Aquesta nova realitat ens obliga a escriure d’una altra manera?

Crec que no ho hem de fer, però és inevitable. Té un problema: la informació arriba desempaquetada. Al lector li arriba per un tuit una part d’informació que és una part minúscula de la informació que hauria de tenir, però li arriba com un tot. Abans, en els diaris en paper, si una informació estava en la columna de l’esquerra a baix, això volia dir alguna cosa. Ara, al tuit és igual on estigui. I això és una pèrdua de qualitat, és evident. Aquest element de la informació desempaquetada és perillós. Però la meua aproximació a tot això sempre és la mateixa: d’acord, tenim aquest problema, però nosaltres lo que hem de fer és plantejar una alternativa. El món no s’aturarà, i això va en aquesta direcció, per tant, lo que hem de fer és intentar trobar la manera que permeta compensar això. I trobar la forma de fer la informació avui de manera que aquests aspectes dolents siguin compensats per aspectes positius. Per exemple, quin aspecte positiu hi pot haver al moment actual? Doncs que la censura és impossible, i abans existia i l’hem patit. Es tracta de jugar a vore què guanya, i jo pense que el balanç d’internet és beneficiós.

En els anys noranta li va arribar una oferta milionària per comprar-li Vilaweb. Se n’ha penedit mai de dir que no?

Van vindre uns americans que ens volien comprar. Era Star Media, l’empresa d’internet que més ràpid havia crescut en la borsa americana. Era de Nova York. I un dia es van presentar a Barcelona dient que volien comprar-nos per integrar Vilaweb en el gran projecte mundial que tenien. Nosaltres, però, érem molt prudents i vam entendre que amb l’acord guanyaríem molts diners però que el projecte desapareixeria perquè allò era una bogeria. I per tant, mai m’he penedit perquè era la mort del projecte. I, efectivament, van acabar malament.

Sense la figura de l’Assumpció Maresma el digital s’entendria tal com és?

L’Assumpció és la persona imprescindible. Nosaltres vam fer un cert repartiment de feines en funció de lo que fèiem millor cadascú. I jo he sigut la cara més visible i més pública, però a l’empresa ella i jo som els dos accionistes, i ella és l’accionista majoritària, i l’editora i la que pren les últimes decisions en el diari. I la secció d’opinió depèn d’ella directament. Vilaweb és l’Assumpció. Ella ha marcat les grans línies de treball de l’empresa. Hi ha una cosa que la gent de vegades oblida, i alguns dels fracassos d’internet han estat marcats per això: tu no has de fer només un mitjà, sinó que has de fer una empresa. Pots fer el mitjà més bo del món, però si no n’hi ha una empresa que el sosté, eixe mitjà s’enfonsa. I eixa part, que és la més difícil de totes, és l’Assumpció.

Quin és el signe identitari de Vilaweb respecte a altres digitals?

Crec que hi ha dos elements que, més que diferenciar-lo d’altres digitals, jo crec que parlen de la nostra originalitat. Un d’evident és la visió: nosaltres som un diari amb interès global, però des d’una visió de Països Catalans. Una segona diferència molt clara és la idea que el periodisme és un combat. Quan alguna gent diu que sempre tenim una posició editorial molt clara, doncs sí. Sempre hem dit que no creem en la imparcialitat, creem en l’honradesa i que tenim unes raons per les quals combatem i que és una cosa que hem après de la gran premsa francesa, que és combatent. I no només no intentem dissimular-ho, sinó que és el nostre orgull. Nosaltres estem orgullosos de combatre per una societat millor. I pensem que no hi ha periodisme si no hi ha emoció, passió, voluntat de contribuir a fer una societat millor. I després hi ha una diferència que em sap greu que siga així perquè m’agradaria que no ho fos, però per desgràcia és així, que és el rebuig del sensacionalisme, del periodisme groc. Per desgràcia, amb internet, el periodisme groc ha entrat al nostre país, on no existia, i el periodisme sensacionalista, barroer, que juga amb la informació és una desgràcia de la qual nosaltres ni volem participar ni participem. Nosaltres només fem política, cultura i economia, no parlem d’esports, i evidentment no parlem de successos, ni de qui va amb qui, ni si hi ha una orgia d’avis en no sé quin poble. I em sap greu perquè per un error respecte a la concepció de com és internet molta gent s’ha tirat al sensacionalisme.

Vilaweb té un lector fidel?

Hi ha una base, com en tots els mitjans. Al principi de ser periodista, una de les persones que em va influir molt va ser el Ramon Barnils. I ell sempre explicava que un bon diari és com casa. Quan tu entres a casa està a fosques però estàs tranquil perquè saps on està la claueta de la llum i a fosques obres la llum. Quan entres a una casa que no és la teua, estàs nerviós perquè has de trobar on està la claueta de la llum. Ell sempre deia que un bon diari és com entrar a casa. Ha de ser un lloc on tu te reconeixes tranquil perquè és el teu. Per tant, hi ha un gruix de lectors que són fidels i inclús alguns de molts anys. Aquests dies, precisament, he pogut parlat amb gent que ens segueix des del 1995. Sí que és veritat que hi ha onades de lectors per temes. Nosaltres hem fet un seguiment molt seriós i rigorós del tema del coronavirus i hem tingut un salt molt gran de lectors i de subscriptors, que vol dir que és el tipus de lector diferent del que va arribar, per exemple, amb el procés independentista. És normal que això passe. La gent busca informació sobre eixe tema i si te troben i li agrada lo que estàs fent, doncs tens un lector nou. El coronavirus ha estat un salt important i n’hi ha una part d’eixe lector del coronavirus que és nou i que te l’has d’intentar quedar.

Els fa ser optimistes de cara al que vindrà i a la subsistència del mitjà?

A vore, lo que estem vivint és molt gros. Nosaltres el 14 de març vam tancar la redacció, tothom fa teletreball, i mira que nosaltres devem ser dels que estem més acostumats al teletreball. Els caps de setmana en fèiem de sempre i hi teníem una certa pràctica, però no és lo mateix. Dirigir el diari per WhatsApp i per videoconferència… jo estic esgotat. No hi ha diferència entre casa i la faena i és molt complicat. Aquesta situació i l’estrès de veure que la gent s’està morint. Estic molt sorprès de la importància que la gent dona a la política quan la gent s’està morint. És un estrès intel·lectual i emocional enorme. Què passarà? Crec que això accelerarà tendències, és evident. Per desgràcia, la premsa en paper ho tindrà encara més complicat del que ho tenia, fins i tot per raons higièniques. Jo estic subscrit de fa molts anys al New York Times en paper i me’l portaven a casa i me l’han deixat de portar. Crec que la premsa en paper patirà molt i crec que precisament aquesta gent que pensaven en lo del clickbait i que el model de negoci passava per moltes pàgines, també patiran, perquè la publicitat ha caigut de forma extraordinària i crec que això reforça l’aposta que nosaltres vam fer el 2004, que és la subscripció. Els diaris els pagaran els lectors. Jo veig Vilaweb a mitjà termini, en un futur pròxim, pagat al 100% pels lectors i sense publicitat. Actualment, els subscriptors ja deuen pagar el 60% del diari. Crec que és molt evident que aquest serà el camí. Molt més digitals i més finançats pel mateixos subscriptors. I els diaris hauran de pensar què estan fent i haurem de plantejar-nos seriosament quina és l’aposta què fem.

A la llarga, les xarxes poden posar fi a al periodisme?

El periodisme no s’acabarà, però si no es transforma tindrà problemes molt seriosos. Crec que això ja ho veu tothom, no és cap misteri. El que no hem de fer és confondre’ns: les xarxes no són periodisme, les xarxes són conversa. El periodisme és una altra cosa. El periodisme ha d’estar a les xarxes, però les xarxes no són periodisme.

La premsa catalana necessita que el procés es mantingui actiu per garantir-se un mínim de lectors o la gent en comença a estar saturada?

No ho sé. Per exemple, la nostra experiència amb el coronavirus ha estat molt interessant… No estic segur que siga el procés. Hi ha una cosa que és interessant que l’entenguem. Hi ha una part de la població que entenc que necessita bons mitjans. No sé quanta gent és, si és el 10, el 20 o el 50%. Però hi ha una part de la població que vol bons mitjans, que l’informen bé, que li donen coses de qualitat, literàriament ben escrites, interessants i que li facen pensar. Eixa gent està disposada a pagar. I eixa gent és la base sobre la qual se sustentarà el periodisme. I estarà disposada a pagar no només perquè té interès en una cosa concreta, sinó perquè li interessa la informació. I nosaltres hem d’anar a buscar això. El mercat és qui està disposat a pagar per informar-se. I els que no estan disposats a pagar, vindran per onades. Per tant, tots els mitjans hem de fer una comunicació dels dos factors: entendre quanta gent està disposada a pagar per fer sostenible el teu projecte, quanta gent necessites, i basar molt el teu projecte en la sostenibilitat a partir d’eixe nucli de gent. I saber que tu tens una audiència estable i després hi ha un pic d’interès que saps que quan es proclama la independència o hi ha un virus que t’envia a fer punyetes la marera de viure, ells vindran a tu.

A mesura que han crescut en subscriptors i capacitat d’influir, ha vist créixer les pressions polítiques?

Jo no tinc pressions polítiques. Quan em crida un polític per dir-me alguna cosa, jo això no m’ho prenc com una pressió. Intente escoltar-lo a vore si té raó o no, i si té raó jo entenc que no m’està pressionant, sinó que m’està ajudant a entendre la realitat. Si algú mai intenta immiscir-se en els afers propis del diari, jo el talle i ja està. Sempre explico que un conseller fa molts anys em trucava i la conversa era: “Ja saps què t’he de dir.” “Sí, ja saps què te contestaré.” Doncs ja està. Nosaltres tenim pressions externes, és evident, ja que no ens porten a les tertúlies, la Generalitat distribueix la publicitat d’una manera escandalosa en contra nostra… D’acord, això existeix, però ho accepto esportivament. Nosaltres hem optat per una via que és ser independents i no casar-nos amb ningú, i això té un preu. I jo l’accepte. No em consideren dels seus, doncs és normal que me tracten mal.

A quantes persones li ha penjat el telèfon en vint-i-cinc anys?

Jo soc molt tranquil. No recordo haver-li penjat a ningú. Jo sempre partisc de creure que l’altre té una part de raó. Això ho vaig aprendre de molt jovenet llegint un llibre de Borges. I qualsevol crítica, per més dura que siga, jo me l’he d’escoltar intentant trobar quina part de raó té l’altre.

La forma en què el govern espanyol ha gestionat la pandèmia és un cop dur fins i tot per a l’actual model autonòmic?

En el pecat ha anat la penitència. Ells mateixos estan destruint el model d’Espanya. Crec que la pandèmia ha estat un desastre monumental. Per sort, la part sanitària sembla que està sota control, tot i que jo no les tinc totes, però ara vindrà una crisi econòmica bestial. Els governs ho han fet molt malament. L’espanyol ha estat el desastre més gran que podíem imaginar, però el govern català també ha tingut molts problemes que no s’expliquen: te prometen testos que després no es fan, les xifres no saps on estan, la gestió de les residències ha estat molt dolenta. La pandèmia ha tocat tots els governs, però en el moment que l’espanyol es declara l’autoritat única té molta més responsabilitat que ningú. Des del punt de vista polític, el pas que ha fet Pedro Sánchez és la destrucció del projecte d’Espanya. Jo vaig treballar als Balcans durant la guerra i em recorda molt els moviments previs a la descomposició de Iugoslàvia. Quan tu trenques unilateralment l’estat de les autonomies, això es gira en contra teua. Espanya està en una posició infinitament pitjor de la que estava el 2017.

I això juga a favor de l’independentisme?

La situació, objectivament, és molt millor per a l’independentisme avui que el 2017. Lo que passa que l’independentisme polític està destruït. Els partits independentistes estan perduts, no hi ha un lideratge, no hi ha un full de ruta, no se sap com volen aconseguir-ho i per tant en eixe sentit la situació hauria de poder propiciar un salt endavant molt important, però no sé si serà possible perquè l’independentisme polític està fet pols. Dit això, el carrer és molt més potent. Quan fas política internacional, aprens que hi ha corrents de fons i corrents de superfície, i els de superfície són molt espectaculars, però els de fons són demolidors. I aquí el corrent de fons és demolidor: Espanya s’està destruint a si mateixa gràcies a la proclamació d’independència del 2017. I això és imparable. En el corrent de superfície pot semblar que Espanya està més forta i que l’independentisme polític no sap on va…, però el corrents de fons és d’una profunditat extraordinària. La mateixa societat que l’any 1992 estava encantada de formar part de l’Espanya que els Jocs Olímpics representaven és la que avui està farta d’Espanya.

L’ha sorprès l’episodi de la destitució del coronel de l’1-O, Pérez de los Cobos?

Quan el 20 de setembre del 2017 es va fer el cop d’estat contra les institucions catalanes ja estava escrit que acabaria passant això que ara estem veient a Madrid. Tu no pots fer un cop d’estat i ser tan innocent com per pensar que qui l’està fent es limitarà al perímetre que tu els has dibuixat. En definitiva no estan fent res més que tot allò que el PSOE i els altres partits espanyols, per combatre la declaració d’independència, van decidir que es podia fer.

L’independentisme ha d’esperar errors d’Espanya si vol aspirar a créixer? Està estancat?

Els canvis no es produeixen normalment d’un dia per un altre. I la cosa es pot complicar molt més. Això és un procés i per això l’espanyolisme va fer broma del processisme, però naturalment que és un procés, és que no hi ha un altra manera de fer-ho. D’altra banda, la idea que necessitem guanyar més gent és falsa. Hi ha països del món que s’han fet independents amb un percentatge ridícul de la població a favor de la independència. És evident que necessites una part de la població a favor, però no està escrit enlloc si ha de ser el 50, el 60 o el 70%.

Creu que ha arribat el moment de convocar eleccions catalanes?
No ho sé. No acabo d’entendre que no es pogueren convocar perquè s’havien de fer els pressupostos i en canvi ara, enmig de la pandèmia, sigui urgent convocar-les quan caldrà modificar aquests mateixos pressupostos, perquè ja no valen. Soc conscient que hi ha pel mig la possible inhabilitació del president Torra i la guerra partidista per liderar un espai, però des de la lògica entenc això que explico.

VilaWeb: això que hem fet al llarg de vint-i-cinc anys

Publicat el 16 de maig de 2020 per vicent

Avui fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va penjar a internet la seua primera pàgina, amb el nom de la Infopista. Aquell maig del 1995 era impossible saber on ens portaria aquella xarxa innovadora que s’anomenava internet. Vint-i-cinc anys després, VilaWeb és un moment diari per a centenars de milers de persones, un espai conegut i al qual recorren milions de persones quan necessiten informació rigorosa i professional, independent i compromesa. El 1995, ens connectàvem una volta al dia per actualitzar la pàgina i ens desconnectàvem de seguida perquè cada minut costava diners –1.500 pessetes per tres hores de connexió, 4.500 per una connexió il·limitada en el temps al servidor. Avui, les vint-i-quatre hores del dia i els set dies de la setmana, la redacció de VilaWeb treballa per portar a pantalles de tota mena, algunes de les quals inimaginables aquell 1995, la informació de tot allò que passa en uns Països Catalans que tenen poc a veure, i ho diem en positiu, amb com eren aleshores i en un món que, aquest encara més, ningú no podia imaginar que esdevindria, tan ràpidament, tan petit i tan connectat.

Hem dit unes quantes vegades que no sabíem, que no imaginàvem… i era així. Els pioners d’internet, entre els quals VilaWeb, només sabíem que passaria alguna cosa grossa amb allò, que ens ajudaria a canviar un món, en el nostre cas periodístic, que no ens agradava. Però vist des d’avui, sorprendria quantes coses ignoràvem i, per tant, descobríem cada dia. Inventar, atrevir-se, va ser la clau per a viure. Ho explicarem amb una anècdota.

Un servidor a Londres va ser la gran decisió

Aquest és el paper amb les primeres instruccions per a crear VilaWeb. En aquella època, internet era una xarxa realment complicada per als informàtics. Per actualitzar la pàgina, fabricada a mà amb aquell simple llenguatge HTML de l’època, calia enviar-la per FTP a Londres i i després obrir el Telnet (!?) i teclejar amb molta cura tot de comandaments com ara:

“gunzip tar gz
cd../..”

No sabíem amb certesa què fèiem amb aquells comandaments d’Unix. Només sabíem que calia escriure allò tan complicat sense equivocar-nos ni en una sola lletra i desconnectar-nos. Aleshores, VilaWeb es quedava allà penjada i visible des de tot el món. Potser us pregunteu: I per què, Londres?’

En aquella decisió hi ha una de les claus que expliquen per què ha funcionat VilaWeb. A començament del 1995, als Països Catalans només hi havia dos servidors privats que podien allotjar documents web. I eren caríssims. Simplement, no els podíem pagar. Però una nit se’ns va ocórrer que, si la xarxa era global, no hi havia cap raó per a obligar-nos a tenir la pàgina ací, una idea simple però nova. Una recerca ens va portar a triar el servei londinenc de Demon.co.uk, un dels servidors més gran del món aleshores, que tot just va desaparèixer ara fa un any.

A Demon van estar encantats de tenir un client estranger exòtic, en vam ser els primers, i fins i tot ens telefonàvem per veure com anava tot. Però la qüestió important és que el seu preu era deu voltes inferior al que ens demanaven ací. Aquell dia, les tres persones que vam començar aquest diari, nosaltres dos i Joan Subirats, vam aprendre que a la xarxa tot es podia fer de manera diferent, que la imaginació comptava molt i que fer sostenible l’empresa que volíem crear era una condició per a fer-la durar. De retop, va passar que des del primer minut vam tenir una adreça co.uk (www.pma.co.uk) i VilaWeb no va fer servir mai ni el .es ni el el .fr. I de seguida ens vam canviar al .com. Un dels dies més divertits de la nostra història va ser quan Telefónica de España ens va demanar una reunió, tota intrigada, per preguntar-nos com és que de Barcelona estant fèiem servir el .com, que ells pensaven que només el podien tenir els americans i què havien de fer ells per aconseguir-ho…

Durant els primers anys, entre el 1995 i el 2004, VilaWeb va ser un intent constant d’entendre quin era el nostre paper. L’atmosfera d’internet era extraordinàriament creativa i amable, molt col·laborativa i tothom hi posava de la seua part. Així vam anar inventant una cosa rere una altra, a la recerca de com es feia el periodisme en aquell nou mitjà. Primer amb el directori i convençuts que Yahoo News –que encara existeix, però no té res a veure amb allò que era– marcava la pauta. Vam fer un cercador abans que existís Google, tres anys abans. Vam crear una festa, les 24 Hores d’Internet, que se celebrava cada any el 8 de febrer perquè aquell dia es va fer la primera Expo Mundial virtual i hi vam participar. El 1996, vam inventar un projecte de diaris locals que va arribar a tenir cent vint edicions pròpies, però que no va trobar el model de sostenibilitat i qualitat. Tanmateix, tant de temps després, encara en resten algunes edicions en actiu, com les d’Ontinyent i Mollerussa. Les primeres VilaWeb Locals van ser Montcada i Reixac, Sabadell, sa Pobla, Arenys de Mar, Figueres, Nova York, Girona, Granollers, Terrassa, el Vendrell, Vilafranca i Calafell, tot ensenyant que el nostre marc mental eren els Països Catalans però que els catalans de la diàspora els consideràvem part del nou país virtual que anàvem dibuixant.

Vam ser pioners a fer xats amb personatges coneguts, xats que alguna gent es pensava que ens inventàvem –el batlle de Barcelona aleshores, Pasqual Maragall, un gran internauta, es va enfadar molt quan va veure que hi havia gent que no es creia que fos ell qui era a l’altra banda de la pantalla. Vam col·laborar amb tot de gent fent, per exemple, la campanya electoral amb La Vanguardia en un projecte que es va dir Plaça Internet, on els lectors enviaven preguntes per mail i els candidats, en teoria, també responien per mail, tot i que la realitat era que un motorista del diari del grup Godó traginava disquets d’una seu a una altra! El 5 de novembre de 1989, vam crear el primer servei WAP del país per a servir informació als incipients i prehistòrics telèfons mòbils de l’època, i un any després, una edició per als Palm Pilot que ens va fer confiar, pobres de nosaltres, que anàvem encarant bé el futur. Vam pactar amb Menta, Cable i Televisió de Catalunya un servei informatiu per als seus abonats que va permetre el primer salt endavant de la redacció del diari i la primera font d’ingressos directa, periodística, en uns anys on els diners els fèiem sobretot fabricant webs per a tercers, una feina aleshores molt desconeguda.

Quan vam descobrir que érem un diari

Aquells van ser uns anys tan apassionants com divertits, això s’ha de reconèixer. Uns anys en què ningú no tenia cap problema de provar una idea i abandonar-la perquè, en realitat, ningú, enlloc del món, tenia gaire clar què feia. Des de sempre, VilaWeb va beure de les experiències internacionals. El 1995, gràcies a una invitació de Wayne McPhail, vam conèixer el Canadà i el Hamilton Spectator, on ell dissenyava el projecte d’internet que seria pioner, també, en aquell país. El 1998, VilaWeb va servir per a explicar què era internet en un acte prohibit per la policia a Turquia i, durant anys, va posar tota la seua infrastructura al servei de Bianet, els nostres valents col·legues periodístics que lluitaven, i lluiten encara, per la democràcia. Al Congrés Mundial de Periodisme de Recife (Brasil) de 1998, el nostre diari va ser un dels tres projectes escollits per a explicar a periodistes de tot el món que tot allò que coneixíem del paper i les rotatives s’acabava. Pocs ens van fer cas aleshores i hi ha qui encara avui no s’ho creu del tot.

Però no van ser anys senzills en tot. La borratxera de les .com i els portals va ser a punt de destrossar tot l’ecosistema internauta. Hi havia nous rics que ho compraven tot amb una ànsia per créixer que només podia portar –com ho va fer– a una crisi monumental. També van intentar comprar VilaWeb, especialment Star Media, un dels grups més poderosos de la internet mundial d’aquella època, amb seu a Nova York. No ens vam vendre, i en la perspectiva del temps passat, aquesta va ser una decisió magnífica. Entre més coses, perquè estem segurs que si ho haguérem fet avui VilaWeb no existiria, però també perquè el català potser no hauria crescut a la xarxa com ho va fer.

I això ho diem perquè cal recordar que el 1995 poca gent creia que el català podia ser el cas d’èxit a internet que va certificar la concessió del domini propi .cat l’any 2004. I poques notícies devem haver donat més de gust que aquesta. Amadeu Abril, el màgic cervell darrere l’invent, va rebre la trucada des de l’altra banda de l’Atlàntic que comunicava que ja era tot fet i, uns minuts després, nosaltres vam penjar aquestes preguntes i respostes sobre el nou domini de la cultura catalana, les quals, vistes des d’ara, són curioses, si més no. S’hi explica, per exemple, la famosa, i oblidada, prohibició de penjar fotografies de gats que es van empescar els americans perquè el .cat fos, efectivament, per a catalans i no per a amants dels felins.

Però al començament les coses no eren així de clares ni de bon tros. El 1996, la Generalitat de Catalunya va dedicar tots els seus esforços a fer un portal en espanyol, amb l’inequívoc nom d’Olé, portal que va acabar als tribunals embolicat en acusacions de corrupció.

Per això, VilaWeb, i molts altres projectes com el nostre, va tenir un paper fonamental a l’hora de demostrar que el català no era cap llengua subordinada a cap altra. Vam defensar que en català es podia fer funcionar internet i que el català era un mercat coherent. En aquell moment, molts projectes es van fer en espanyol pel convenciment (tan imperialista com equivocat) que tota l’Amèrica Llatina llegiria allò que li digueren els hereus dels conqueridors. Els va acompanyar el fracàs, però es va perdre un temps preciós i una enorme quantitat d’energies i diners. Per cert, que encara avui VilaWeb continua fidel a la idea que el català no és una llengua subordinada a cap altra, raó per la qual, a diferència de molts mitjans catalans, no ens hem passat mai a la doble edició, bilingüe, malgrat la insistència, novament!, de la Generalitat, independentista!, aquests darrers anys.

Enmig de tot aquest panorama exuberant i volàtil alhora, el principal problema era encertar què volíem fer. I el 1998 ho havíem deixat definitivament clar: ‘VilaWeb no és una empresa d’internet, sinó un mitjà de comunicació: per tant, hi ha coses d’internet que no farem mai i coses que fan els mitjans de comunicació, fora d’internet, que nosaltres també volem fer.’ La frase, pronunciada en l’acte que cada Cap d’Any organitzava l’imprescindible Alfons Cornella a ESADE, definia el concepte que ens va servir per a marcar l’orientació definitiva de VilaWeb.

L’11M: el dia que ho va canviar tot

Fidels a aquesta idea vam començar un replantejament total. Fins aleshores, els nostres ingressos provenien de crear webs i continguts per a tercers i la major part dels treballadors de Partal, Maresma i Associats eren, de fet, informàtics. Encara van passar molts anys abans d’abandonar del tot aquestes feines que ens servien per a finançar un diari que anàvem fent créixer en paral·lel al creixement de la xarxa. Però aquell ‘som un mitjà de comunicació’ ja no deixava cap espai al dubte.

I vam intentar moltes coses, ja completament, des de l’àmbit periodístic. Vam fer un acord amb el grup Prisa per a crear una sèrie televisiva amb Ferran Adrià, dirigida per Josep Morell, que anys després es va comercialitzar en DVD. Vam mirar de portar a Barcelona el diari gratuït 20 Minuts, que havia tingut un èxit fulgurant a Europa. De fet, el hòlding europeu de 20 Minuts i VilaWeb vam signar un acord i ens vam presentar a un concurs obert per l’Entitat Metropolitana del Transport, amb la finalitat de repartir-lo al metro i als autobusos. Però l’ajuntament, pressionat per La Vanguardia i El Periódico, el va declarar desert. 20 Minuts va acabar eixint a Barcelona, però a costa de comprar una empresa de Madrid i renunciar al monolingüisme català del projecte, fets que ens van fer renunciar a participar en el projecte. També coincidint amb la festa dels cinc anys de VilaWeb del 16 de novembre de 2000, vam anunciar un acord estratègic amb l’empresa editora del diari el Punt. Amb el Punt, VilaWeb va treballar molt, durant una dècada llarga, va compartir-hi el projecte COMIT, on s’integraven diversos diaris en català, i fins i tot vam crear una redacció conjunta al Raval de Barcelona, el quart local i penúltim on hem fet feina aquests vint-i-cinc anys.

Va ser precisament en aquest local del carrer de les Tàpies on la redacció de VilaWeb va viure el dia que ho va canviar tot: els atemptats de Madrid de l’11-M.

La informació sobre aquells atemptats va catapultar VilaWeb entre el gran públic. José Maria Aznar, aleshores president del govern espanyol, va pressionar els principals diaris perquè atribuïssen les bombes a l’organització basca ETA, pocs dies abans de les eleccions. I així ho van fer, obedients, com demostra aquesta portada que el diari El País ha intentat amagar durant anys.

Explicar què es va viure entre aquell dijous i el diumenge de les eleccions és impossible en poc espai –però, si us interessa, al cap de deu anys vam fer aquest article, recordant els fets en detall. No hem viscut mai una pressió com aquella. Pressió ambiental i professional. Pressió dels lectors –guardem correus que ens acusaven amb una enorme duresa de ‘girar la cara als morts’ i de ser etarres. Pressió mental. Pressió política, també. I pressió, molta pressió, personal. Aquell dia, aquells dies, érem conscients que si ens equivocàvem seria la fi de VilaWeb.

Però no tan sols la vam encertar, sinó que aquell dia va ser el punt tombant a partir del qual els encara anomenats ‘nous mitjans’ o ‘no media’ vam començar a acorralar la pesada maquinària de la premsa tradicional. Així ho explicava un reportatge televisiu fet per poc després per Manuel Campo Vidal i per Manuel Castells, avui ministre d’Universitat espanyol i sociòleg més que eminent, que va emetre TV3. Fins i tot vam crear per primer vegada una edició en pdf que en algunes manifestacions, com auesta de València, es va repartir de manera massiva, gràcies a que algú en va imprimir milers de còpies.

Trobant el fil, del 2004 a l’inici del procés independentista

El 2004 va ser fonamental per a VilaWeb perquè va servir per a definir les bases sobre les quals encara avui se sosté el projecte. Després d’uns anys fent de pioners, es va imposar la identitat de diari i es va aclarir el debat sobre el model.

Avui, VilaWeb va cap als 19.000 subscriptors i és reconegut pel seu format rigorós, de periodisme de qualitat, allunyat de les estridències i el sensacionalisme que, per desgràcia, sembla imperar en els digitals. El resultat de l’aposta feta el 2004 parla per si sol, però cal remarcar que és el fruit d’una visió a molt llarg termini, d’una fe enorme en el periodisme de qualitat i d’una paciència ingent.

El 2004, VilaWeb va començar el seu projecte de subscripció. Hi ha qui se sorprèn que ho plantejàrem fa tants anys. Era molt embrionari, basat en els blocs, un apartat de VilaWeb que sempre ens ha estat especial, i en una sèrie de serveis molt diferents dels que tenim avui. Tot era molt primitiu, però el cercle virtuós ja era dibuixat. El 2004, a VilaWeb vam optar per rebutjar el clic fàcil i el sensacionalisme, convençuts que el periodisme de qualitat, aquell pel qual ens havíem ficat en aquest embolic el 1995, tenia un públic a la xarxa, un públic que hi tenia interès i que estaria disposat a finançar-lo.

Vam tardar onze anys fins a aconseguir superar la barrera dels dos mil subscriptors. Onze anys durant els quals, amb molta paciència, vam anar adaptant el model del diari i de l’empresa als objectius que havíem definit. La publicitat començava a funcionar, però no era prou. Vam haver de continuar fent continguts per a tercers durant uns quants anys encara, a la recerca sempre de la sostenibilitat i la independència. No deure res a ningú és la millor manera de ser immunes a qualsevol pressió. El 2004, la Generalitat de Catalunya va concedir per primera vegada subvencions als mitjans digitals –un detall que alguns obliden quan insisteixen malèvolament en el tòpic: en el cas de VilaWeb, quan els ajuts van arribar ja feia nou anys que funcionàvem tots solets. Aquests ajuts, i els que posteriorment va adjudicar també la Generalitat Valenciana, van tenir dues cares. Per una banda, van consolidar molts projectes d’internet ajudant-nos a créixer més de pressa que no hauríem crescut sense. Però l’altra cara és que van obrir la porta al periodisme groc i sensacionalista per l’error immens de basar-los en els clics recomptats per l’OJD. Per desgràcia, la situació no tan sols no ha millorat pas en aquest sentit, sinó que va pitjor, tal com va denunciar VilaWeb en el VI Congrés dels Periodistes Catalans. I ara, a més, el partidisme i la dependència de la política més agressiva han agreujat la situació, com es demostra gràficament en l’adjudicació capriciosa de la publicitat institucional del govern català.

L’aposta periodística i empresarial de VilaWeb, doncs, és el fruit de la feina i la reflexió que es va concretar a partir del 2004. Onze anys després d’haver proposat el servei de subscripció, i després d’haver picat molta pedra mirant de fer entendre als lectors que un bon diari de qualitat només pot existir si una part d’ells el paga, el 2014 les xifres de subscripció van començar a pujar ràpidament i no han parat des d’aleshores.

I com ha passat amb tots els diaris del món, els grans fets informatius, les grans sacsejades socials, han causat impactes molt forts també en l’augment de les subscripcions. I de l’impuls de l’edició mòbil, quan el telèfon ja va substituir l’ordinador com a eina d’accés a internet. Així ho explicava The New York Times parlant de l’elecció de Donald Trump i aquest ha estat el cas, pel que fa a VilaWeb, de la primera fase del procés sobiranista i ara de la crisi causada pel coronavirus. Això ens ha fet entendre millor encara quina és la nostra feina.

Un diari imprescindible en els moments importants

VilaWeb és un diari hard news. Bàsicament, parlem de política, economia i cultura i oblidem voluntàriament els altres continguts. És un diari menys ocurrent i divertit, però en canvi, és un diari en el qual es pot confiar. I per això, quan passen coses de molta transcendència és quan ens fem més importants per als nostres lectors.

De vegades, amb conseqüències serioses. Hi ha hagut situacions en què hem necessitat molt de suport per a defensar el dret a la informació. Ens hem querellat i hem guanyat judicis contra els Mossos per agressions a periodistes nostres al carrer. Vam destapar que La Caixa treia profit de la invasió americana de l’Irac. Hem publicat informacions que han molestat moltíssim i han implicat represàlies de caràcter divers. Fins i tot, ens vam veure obligats a sostenir una llarga batalla de tres anys amb l’Ajuntament de Barcelona, entre el 2008 i el 2011, per la investigació del cas Vilaró. L’ajuntament ens va embargar una quantitat de diners enorme i va demanar presó per al director del diari, pel contingut de les nostres investigacions, abans de retirar la querella l’últim segon, quan ja érem pràcticament dins el jutjat i nosaltres havíem deixat clar que, si calia, aniríem a la presó, però que no desmentiríem allò que teníem provat. Però com tantes vegades, el cas Vilaró ens demostra els límits del periodisme. Des de VilaWeb vam poder demostrar que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona explicava una història que no quadrava amb la realitat, però no vam ser capaços, ni n’ha estat capaç ningú encara, de demostrar què va passar en realitat. El periodisme no sempre reconforta prou.

Particularment, durant la fase del procés d’independència de Catalunya començada el 2014, VilaWeb va esdevenir una referència permanent tant en termes informatius com d’opinió. I això va ser gràcies a la capacitat de depurar el model, deixar-nos d’obsessionar pels clics i recuperar els principis deontològics i professionals més bàsics. L’escàndol causat pel fals anunci de la mort de Muriel Casals, que es va analitzar a fons en aquest article, va ensenyar a molta gent que l’obsessió pel clic, la maximització del nombre de pàgines i els ingressos de la publicitat era molt perillosa per a l’exercici raonable del periodisme i per la salut democràtica de la població.

En aquest sentit, és clar que l’eufòria per la política que es va desencadenar arreu dels Països Catalans quan va començar el procés d’independència va afavorir el creixement de VilaWeb. Però, per això mateix, ens agrada remarcar que nosaltres ja hi érem. Ja érem independentistes el 1995, ja érem progressistes, com queda recollit en el nostre ideari, el 1995, ja sabíem que el nostre marc nacional eren els Països Catalans, i el primer dibuix de la Infopista era un manifest en tota regla i ja érem digitals el 1995. Una combinació que, ho reconeguem, ens dóna una perspectiva potser única.

VilaWeb sempre ha estat un mitjà compromès, en tot. Des del començament, hem participat i protagonitzat tota mena de campanyes mitjançant continguts especials. Hi ha gent que encara recorda campanyes dels primers anys, com la que es va fer contra la Warner i en favor del doblatge en català de Harry Potter, que va arribar a moure 30.000 missatges des d’un formulari nostre, aconseguint que la multinacional americana es retractés. En el seu moment, VilaWeb va fer campanya contra la constitució europea, a favor dels drets dels refugiats, pel dret de l’habitatge, contra els ultres als camps de futbol, es va involucrar en les consultes populars per la independència fent de la redacció del diari un dels col·legis electorals del 10-Abarceloní o va ser un dels punts on la gent podia aconseguir, i quines cues que s’hi feien! les samarretes de l’Onze de setembre de l’ANC.

I això és així perquè dels nostres referents periodístics, de Ramon Barnils a Anna Politkóvskaia i Albert Camus, VilaWeb n’hem après que el compromís social no va pas renyit amb l’exercici rigorós de la professió periodística, ans al contrari, és imprescindible. Per això, VilaWeb s’ha reforçat de manera obsessiva contra les ingerències polítiques i econòmiques de tota mena mentre mantenia obertament posicions editorials decidides, i no tan sols per escrit: la publicació dels anuncis del referèndum d’autodeterminació, que molts diaris catalans no van publicar per por, ens va valer una intempestiva entrada de la Guàrdia Civil a la redacció.

Aquesta claredat pel que fa als posicionaments públics sempre l’hem combinada amb la màxima professionalitat informativa. Fins al punt que, alguna vegada, els lectors s’han sorprès per les informacions que publicàvem, cosa que encara ens sorprèn més a nosaltres. Per exemple, quan durant la campanya del 21-D des de VilaWeb es va desmuntar una mentida que circulava sobre el finançament irregular de Ciutadans. O quan es va desmentir una informació falsa arribada dels Estats Units que deia que els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren dirigits directament per la policia espanyola. O, més recentment, quan vam desmuntar la fantasia sobre les 1.714.000 màscares. Simplement, els fets són els fets i no es poden manipular. No es guanya res essent ignorant. Tots aquests anys, VilaWeb ha fet investigacions molt rigoroses, com la reconstrucció dels atemptats de Barcelona i Cambrils, el recompte de les interioritats del pacte que acabaria portant Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat o la publicació dels papers que demostraven la gravetat de la pandèmia del coronavirus. Hem estat ràpids i directes, com quan, en menys d’una hora de feina frenètica, vam aconseguir de despullar la falsedat de la famosa nota de la CIA que El Periódico pretenia colar. Però tot ho hem fet sempre des d’una posició radicalment professional i sense amagar mai als lectors res del que sabíem, encara menys en funció de cap mena d’interès d’algú.

És la capacitat de combinar aquest rigor professional amb el compromís públic que ha fet de VilaWeb, juntament amb la proximitat amb el lector, el diari que és avui.

L’originalitat de VilaWeb: un diari amb els lectors

La gent no es demana què vol dir VilaWeb. Amb les marques passa això, que quan es fan populars ningú no en veu el significat original. Vila-nova, Vila-vella, Vila-rodona, Vila-quadrada, Vila-Web! El mateix nom del diari ja és una declaració de principis. Som una ciutat a la web amb veïns, amb espais, amb places, amb carrers, amb barris. La primera VilaWeb, amb els extraordinaris dibuixos de Joan Subirats, era una ciutat alegre i combativa. I una ciutat és un espai geogràfic on la gent s’ajunta i fa coses.

Per això, els lectors sempre han estat determinants per a fer VilaWeb. No enteníem el nostre model periodístic com un altaveu que arribava igual a tots els espectadors. Ens enteníem i ens entenem com un espai de trobada, com un punt on anar a parar. Norman Mailer deia allò que ‘un bon diari és una nació que parla amb si mateixa’ i nosaltres no aspirem sinó a ser això.

Per aquest motiu, des del principi, la proximitat amb el lector ha estat una norma de la casa. Proximitat i atenció que a voltes s’expressa en els detalls més petits. Per exemple, passem molt de temps responent de manera personal els correus que ens envien els lectors del diari. No es nota ni serveix per a fer propaganda, però ens ha transformat.

Assemblea de lectors a Ciutadella de Menorca, l’any 2019. Els actes amb subscriptors i les assemblees, a tots els Països Catalans, són una manera de mantenir el contacte directe que el model periodístic de VilaWeb reclama.

Les Assemblees de Lectors de VilaWeb, els actes multitudinaris amb subscriptors o ara les Converses des del Confinament són això. Enguany, la pandèmia ha aturat les assemblees just la setmana que havien de començar. L’any passat, VilaWeb en va fer vint-i-una arreu dels Països Catalans. També perquè la redacció conegués i apreciés la diversitat i la pluralitat del país. Anar a Gandia, a Olot, a Perpinyà, a Maó i sotmetre’ns a l’escrutini i a les queixes dels lectors, a les seues crítiques, intentar entendre què volen i com volen que siga el seu diari és un exercici molt gratificant de contacte amb la realitat.

De fet, quan ens vam instal·lar finalment a l’edifici del carrer de Ferlandina de Barcelona, el disseny mateix de l’espai ja es va fer pensant en una relació diferent amb els lectors. En aquest país, molts diaris tenen guàrdies a la porta, controls per a impedir el pas de la gent. La redacció de VilaWeb la vam dissenyar, amb l’arquitecta Montse Batlle i l’equip RGA, amb espais públics i portes obertes, on tothom pot entrar sense haver de donar explicacions i on la gent sap que se l’escolta.

Aquest local, inaugurat amb un tweet en una festa inoblidable pel president del parlament aleshores i gran internauta Ernest Benach i pel conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras, ha viscut dies molt intensos. La venda de les samarretes de l’Onze de Setembre ha portat durant anys milers de persones a les nostres oficines amb cues quilomètriques que a vegades envaïen la redacció i tot.

Amb el pas dels anys, molts lectors, especialment subscriptors, han esdevingut col·laboradors directes. Els uns amb els seus blocs, els altres facilitant-nos contactes i comentaris, fins i tot hi ha un grup de WhatsApp amb prop de dos-cents subscriptors que serveix per a comentar i criticar o lloar les coses que es publiquen o la manera com es publiquen.

Aquesta relació és la conseqüència del model empresarial original que des del primer dia cerca la sostenibilitat i la independència del projecte. Avui, la majoria dels ingressos de VilaWeb ja provenen de les subscripcions, però pensem que hi haurà un dia, i no és tan lluny, que tot el diari es pagarà amb la generositat dels subscriptors i d’aquesta manera el podrem oferir a tothom en obert i sense publicitat.

Que els subscriptors hagen entès aquesta opció és especialment important per a nosaltres. VilaWeb no creu en els murs de pagament perquè considera que la nostra obligació moral i social és aportar la millor informació possible en obert a tota la ciutadania i no tan sols als qui ens paguen. Per això demanem a qui pot pagar i ho vol que se’n faça subscriptor, però no pas, com en els mitjans tradicionals, per a rebre una informació que nosaltres pensem que l’ha de rebre tothom, sinó per a ajudar-nos a sostenir el diari i la seua independència i per arribar a tanta gent com siga possible.

Respectant sempre els terrenys de cadascú –la professionalitat i el criteri de la redacció i l’opinió plural i transversal dels lectors–, VilaWeb s’ha establert com una comunitat i el diari és –d’alguna manera, se’n sent– el portaveu de milers de persones, que cada dia intenta parlar amb elles i per elles. Internet va revolucionar la comunicació, una cosa que avui ja no pot dubtar ningú, i el gran canvi que va introduir és que les coses es fan col·laborativament. No fem un diari per als nostres lectors, sinó que fem un diari amb els nostres lectors.

I com és evident, això pren una dimensió molt especial en els moments únics, com tants n’ha viscut darrerament el nostre país. Durant la primera fase del procés d’independència, entre el 2014 i ara, VilaWeb s’ha sentit empesa pels seus lectors. En els moments fantàstics i en els moments tristos, a vegades separats per molts dies. El Primer d’Octubre a la nit va esclatar un repic de cassoles per tot el país i tota la gent de VilaWeb vam eixir al carrer a participar-hi, aparcant per uns minuts la feina. El dia que Jordi Cuixart, un dels nostres primers subscriptors quan no el coneixia ningú, i Jordi Sànchez van ser portats a la presó, molts dels periodistes van plorar de ràbia i indignació mentre redactaven la notícia.

Viure en primera línia i poder narrar el procés d’independència que el nostre país porta a terme és un privilegi únic que ens obliga periodísticament.

Un gran equip que fa el diari i vetlla pel rigor

El rigor amb què la redacció de VilaWeb treballa és el nostre compromís. Josep Casulleras, el cap de redacció, va seguir el judici del procés cada dia dins aquella sala tenebrosa de Madrid i va desgranar amb un mestratge molt sòlid la complicada teranyina jurídica on ens volien atrapar. El nostre fotògraf, Albert Salamé, ha estat testimoni amb la seua càmera i el seu cos, ferit en alguna ocasió, del combat del carrer i de la tensió del parlament, i amb Adiva Koeningsberg ens han retratat l’ànima. El grup de periodistes que tenen al seu càrrec el minut a minut de l’actualitat diària, tots ells, han mantingut la tensió informativa altíssima en moments tan complicats i difícils d’entendre com aquesta pandèmia de la Covid-19.

Les entrevistes, reportatges i la feina de seguiment del dia a dia d’Andreu Barnils, de Josep Rexach, de Roger Graells, de Txell Partal, d’Oriol Babler, de Clara Ardèvol, d’Arnau Lleonart, d’Ot Bou i d’Àlex Solano, sempre pendent de la darrera dada, ens han afilat el coneixement. Les cròniques de Pere Martí, Odei Etxearte i Montse Serra ens han aclarit la perspectiva de manera minuciosa. La qualitat de la llengua, de la manera d’escriure, que fixa des de fa anys de manera magnífica Jordi Badia, fent equip amb Bel Zaballa i Roger Ferran, és una de les marques que ens defineix. Amb Jordi Goula acompanyant-nos i posant la saviesa econòmica, amb Marta Rojals enlluernant-nos amb la seua visió única de la realitat, amb Joan Ramon Resina sòlid com una roca del Pacífic. Amb Xavier Montanyà i Roger Cassany, dos dels grans fars de la casa, sempre inconformistes, amb Tina Vallès i Mercè Ibarz, amb Núria Cadenes, amb Joan Minguet i Oriol Izquierdo i Martí Estruch i Biel Mesquida i Julià de Jodar, Anna Zaera, Gemma Pasqual, Sebastià Bennasar, Pau Benavent, Pau Vidal i totes les veus i signatures que enriqueixen aquest diari. I tots aquells, Àlvar Teixidor, Sandra Vilalta, Francesc Pascual, Marta Martí i el gran Pep Albinyana, sempre aguantant l’estructura, fent possible la feina de tots.

En aquests vint-i-cinc anys, per VilaWeb han passat i hi han treballat prop d’un centenar de persones, començant per Carlos García aquell primitiu 1995. A algunes els devem molt més que no els vam pagar. Aquest diari no seria com és sense la petjada i l’obra de Jem Cabanes. O sense l’impuls de Jaume Cabaní. Sense la feina dels equips tècnics de Bekodo. Però a totes els devem una gratitud immensa per haver aguantat un ritme trepidant, el que marca l’actualitat, la xarxa i aquest país que bull com un volcà a punt d’explotar.

Moltes d’aquestes cares les coneixen, els lectors i els subscriptors. Altres no tant. Però totes són imprescindibles per a fer funcionar aquest pacte entre diari i lectors que és VilaWeb. En el nostre dia a dia, ells són els encarregats de fer possible aquest moment de contacte, aquest espai que existeix quan algú obre el mòbil o es connecta a l’ordinador per veure què diu VilaWeb. Han passat 9.133 dies des que vam pujar per primera vegada a aquell servidor de Londres el codi HTML de la VilaWeb original, i ara el codi HTML és un WordPress, i el servidor de Londres, un conjunt de servidors escampats per diversos països del món. Però la cosa que importa, la que aleshores ja sabíem que importava, no és pas la tecnologia. És que en cadascun d’aquests nou mil dies ha passat alguna cosa, s’han generat notícies, s’han creat records, hi ha hagut esdeveniments que han impactat en les nostres vides i ens han fet com a individus i com a societat. I nosaltres hem mirat d’explicar-ho sempre de la millor manera possible, amb tota l’honradesa i el compromís més gran, sense esquivar mai la nostra responsabilitat i convençuts que el periodisme és un combat llarg que es guanya dia a dia, mes a mes i any a any.

I un dia fas vint-i-cinc anys…

Publicat el 16 de maig de 2020 per vicent

Avui VilaWeb fa 25 anys. Un dels redactors ha dit ‘un quart de segle’, en comptes de dir ‘vint-i-cinc anys’ i el cor m’ha fet un bot. Certament és molt temps, un esforç personal i col·lectiu enorme que provoca molta satisfacció però també et fa apreciar com de ràpid ha passat el temps.

Quan vam començar VilaWeb la meua major era una xiqueta menuda i la meua menuda no havia nascut encara. Avui totes dues ens han sorprès. La menuda passa el confinament a casa i de bon matí, davant la nostra sorpresa, ha dit que volia eixir a passejar. Anava a per un pastís que havia encomanat amb el nou logotip del diari, que ens ha ensenyat amb un somriure impagable. I ens ha posat per videoconferència la germana que ha organitzat una festa virtual que ens deixat devanits a l’Assumpció i a mi.

Perquè resulta que han creat un grup de whatsapp on han convidat a 91 persones, pràcticament tothom que  en un moment o un altre ha treballat a VilaWeb, a alguna gent no hi ha hagut manera de trobar-la després de tants anys. I tots s’han posat a contar anècdotes, a recordar moments divertits o difícils, a preguntar-se els uns als altres sobre la situació personal.

Dir que ha estat bonic és quedar-se curt. Jo he quedat completament trasbalsat. L’estima que hi ha entre tota aquesta gent és un producte invisible de VilaWeb però deu ser una de les coses més emocionants que m’ha passat en la vida.

Després he sabut que la idea inicial era fer una festa presencial, amb la gent de carn i ossos i present i que per tant estava preparant-se des d’abans del confinament. Això m’ha sabut greu perquè realment hauria estat molt bonic saludar personalment a tothom. Però ja hem fet plans per a quan s’acabe aquesta llauna intentar-ho.

La festa ha centrat el dia però les emocions no s’han limitat a ella. Per les xarxes socials i pel correu he rebut una quantitat enorme, desproporcionada, de felicitacions i he hagut d’atendre alguns mitjans de comunicació, que a la vegada també ens felicitaven. En diverses ocasions al llarg del dia he hagut d’aturar-me un segon a aguantar-me els sentiments que em pujaven. I més d’una volta he sentit que tot allò era massa, molt més del que ens mereixem.

Tot plegat ha estat un immens mar d’estima del qual no sé com anar-me’n, ara que ja és ben de nit i el rellotge ja ha començat a marcar l’any que fa vint-i-sis…

 

 

En el cotxe amb el qual el president Puigdemont va retornar a Catalunya

Publicat el 2 de març de 2020 per vicent

Divendres passat vaig tenir la sort de ser convidat a pujar al cotxe amb el qual el president Puigdemont efectuava el seu retorn a Catalunya. A voltes els periodistes tenim sort i ens proposen coses com aquesta. Se’m demanava fer la crònica del retorn i aquesta és la que he fet.

_______________________

Al món hi ha poques fronteres tan evidents com la que delimita pel nord els Països Catalans. L’entrada a Catalunya consisteix en un espai de terra plana realment minúscul on la vida moderna ha obligat a encabir un camí rural, la via del tren, una carretera –que en realitat és la antiquíssima Via Domícia– dels romans i l’autopista A-9, dita oficialment i a partir d’aquest punt ‘la Catalana’. Tot això, totes quatre infrastructures, entaforades en un pas minúscul de 223 metres de distància, mesurats amb precisió topogràfica. A voltes les xifres no expliquen les proporcions tan bé com les imatges. Perquè ens entenguem: tot l’espai pla, practicable, d’aquesta frontera catalana cabria dins el Camp Nou, que fa 256 metres, 22 més, de tribuna sud a tribuna nord.

L’experiència de travessar aquesta frontera, invisible però perenne alhora, és per això mateix inoblidable, per poc que sigues conscient de què significa en realitat. Cap a llevant hi ha l’estany i la mar Mediterrània, en una confusió hipnòtica de llums i reflexos. Cap a ponent, el bosc comunal del serrat de l’Escorpiu i les Corberes, un quadrilàter muntanyenc de cinquanta quilòmetres que durant segles hem compartit occitans i catalans. La frontera esdevé, així, un coll d’ampolla impressionant, un exercici monumental d’autoafirmació geopolítica. Al nord de la ratlla hi ha uns quants camps i Fitor, una petita població occitana que no arriba al miler d’habitants. Al sud s’obre Salses, el primer poble de Catalunya i el primer nom dels famosos quatre (‘de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’) que la saviesa popular, amb l’ajut inestimable de Joan Ballester Canals, ha convertit en el mapa mental de la nostra nació.

 A Salses, de fet, s’alça la Porta dels Països Catalans, un monument de l’escultor Emili Armengol, que recorda des de l’aire una falç i que dibuixa des de terra les quatre barres. No és a la frontera exacta, perquè no hi ha lloc per a encabir-lo. Però és tan solament quatre quilòmetres endins, ben visible de l’autopista, la carretera i el tren. És un monument que el 2003, quan fou inaugurat, va merèixer un de les ‘escaires’ que Miquel Pairolí escrivia al diari El Punt: ‘Deu ser que els temps canvien’, deia el periodista. Anys després, quan Carles Puigdemont va ser proclamat president de Catalunya, el discurs d’investidura el va voler cloure amb una cita del seu amic Pairolí, mort massa aviat: ‘La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem dignitat.’

Divendres 28 de febrer de 2020, a les 15.41 hores exactes, el president Puigdemont tornava finalment a Catalunya travessant precisament aquest indret, aquest punt geogràfic, políticament llaurat pels segles. Les rodes del cotxe que el portava van trepitjar per ací territori català mentre els seus ulls miraven àvidament per la finestra. Puigdemont seia al darrere de la furgoneta, acompanyat de les seues dues filles, a banda i banda. Anava en mànegues de camisa i havia deixat la jaqueta penjant del seient de davant, amb l’escut de president i el llaç groc junts en la solapa. Jo mateix seia al davant, al costat de la consellera Clara Ponsatí i l’advocat Gonzalo Boye, intentant prendre testimoni del moment. Al davant de tot, dos membres del seu equip.

En aquell moment feia dos anys i quatre mesos exactes del 29 d’octubre de 2017, el dia que el 130è president de Catalunya havia travessat la frontera cap al nord, dos dies després d’haver proclamat l’estat català independent en forma de república i del colp d’estat practicat a Madrid i justificat en una aplicació il·legal de l’article 155 de la vetusta constitució espanyola. Entremig, 853 dies d’exili, dedicats a cercar en l’espai lliure europeu la justícia que Espanya no està disposada a donar i a trobar la manera de concretar aquell acte històric exercit pel Parlament de Catalunya. La reflexió naix gairebé sola:

—Per mi aquest pas és molt important del punt de vista personal, ara mateix diria que més i tot que del punt de vista polític.

—I doncs?

–Políticament ho és molt, tu diràs. Però ara mateix penso en mi, en nosaltres, en tota la lluita que hem portat a terme. Per nosaltres, tornar a Catalunya per mèrits propis i no pas per una concessió o un permís que ens hagi donat l’estat espanyol és la confirmació que tot el que hem aguantat valia la pena i calia fer-ho. Tornem com el que som i ho fem amb plena llibertat i com a conseqüència dels nostres fets. Aquesta ha estat una batalla molt dura. Han dit de tot sobre mi i sobre nosaltres aquests dos anys. Han intentat destruir-nos de totes les maneres. Han volgut convertir-nos en una caricatura per intentar desdibuixar que si fem això és perquè vam exercir l’autodeterminació, hem proclamat la independència i la volem fer realitat. Ha estat molt difícil però som aquí.

Un vol a Carcassona

El retorn del president Puigdemont a Catalunya havia començat divendres, d’hora, a la Casa de la República de Waterloo. L’aeroport de més a la vora és el de Charleroi i allà l’esperava un vol molt especial, que l’havia de deixar a un parell només de casa. L’avió de Ryanair aterrà divendres mateix a migdia a l’aeroport de Carcassona, i de la ciutat occitana a Perpinyà el trajecte ja seria amb cotxe. Poques hores de viatge, el temps de preparar-se mentalment per a l’impacte de tornar a casa i d’entrar a una Perpinyà que ja començava a omplir-se. Hom preveia que l’endemà la població de la ciutat s’arribaria a doblar, amb l’arribada de cent mil catalans del sud que volien celebrar el retorn del president i els dos consellers i la victòria que significa aquest retorn sobre la repressió espanyola.

Eixint de l’aeroport de Carcassona.

Dir que l’aeroport de Carcassona és menut és ser massa generós i tot. Amb prou feines hi ha lloc per a fer les gestions per a pujar a l’aeronau, un bar que fa de quiosc i una porta de vidre per on van eixir la consellera Clara Ponsatí i el president Puigdemont, acompanyat de les dues filles. Al seu costat, l’advocat Gonzalo Boye, pendent de qualsevol detall. El conseller Comín havia fet una ruta diferent i s’hi uniria a l’hotel, al vespre.

A la porta l’esperava Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina del president, i dues sorpreses. D’una banda, uns policies francesos que només hi eren per a saludar el president i posar-se al seu servei, i d’una altra dos periodistes de L’Indépendant de Perpinyà. Uns quants minuts abans, només d’aterrar, els estranys moviments d’un helicòpter que començà a volar a mig metre de terra mentre ells baixaven de l’avió, havien suscitat una certa inquietud en la comitiva. Malgrat totes les assegurances i tot i portar el passaport diplomàtic que els acredita com a diputats del Parlament Europeu, encara podien passar coses, que Espanya és un estat imprevisible. Però l’helicòpter es va limitar a fer una maniobra estranya i prou. A fora de l’aeroport els esperaven els vehicles que havien de fer el tram final del viatge.

De primer fins a Carcassona mateix. Aquesta ciutat occitana és un eixam de turistes a la muralla i per això es va decidir d’anar a dinar a un restaurant un poc allunyat del centre. Es deia La Taula de Norbert, nom que evidentment només podia fer referència al propietari de la casa.

La comitiva catalana va seure en dues taules del menjador interior sota l’atenta vigilància de Norbert mateix, content de tenir el president Puigdemont, segurament com una fotografia més a afegir a les moltes amb personatges coneguts que decoren les parets del seu local. Fotografies sobretot de Charles Aznavour, el cantant francès d’origen armeni que, segons Norbert, era ‘un gran amic’ seu. Tothom va menjar el menú, un menú generós, val a dir, i servit amb un sol plat, mentre el propietari, un espectacle per si mateix, esmolava els ganivets de les filles del president, sorpreses per una acció avui dia massa poc habitual. Era la darrera parada abans d’entrar, finalment, al país.

Carles Puigdemont amb el senyor Norbert, a Carcassona.

La Porta dels Països Catalans

A quarts de quatre el cotxe amb què anava el president va travessar Fitor, el darrer poble occità. El vehicle havia deixat l’autopista per agafar la carretera paral·lela i pujar cap a la Porta dels Països Catalans. Puigdemont volia fer-hi la primera piulada del retorn. Que acabà essent aquesta:

https://platform.twitter.com/widgets.js

 

 

Arribar al monument no és senzill, però pagava molt la pena. Un camí de sorra accidentat mena a un mirador gairebé circular des d’on es pot veure perfectament tota la plana del Rosselló i més enllà. El paisatge, amb un cel clar i esbandit, tallava l’alè. Tothom es va fer fotografies sota les quatre barres de pedra. La principal, la que certificava el retorn, fou la del president i la consellera Ponsatí. D’allí estant, apartat a un costat mentre tothom es felicitava, Puigdemont va telefonar i va enviar missatges a unes poques persones. A la família, al conseller Comín i a Valtònyc, el músic mallorquí que ha estat i és un bon amic d’ençà que l’exili els va unir a Brussel·les.

Enviant la piulada que certificava el retorn, a la Porta dels Països Catalans.

De baixada es va entretenir a olorar algunes plantes i a parlar amb les seues filles sobre els noms de les herbes i per a què servien. I amb la mà dreta va agafar un grapat de terra, en un acte no sé si reflex però que semblava inevitable. Clara Ponsatí mirava profundament cap al sud mentre Gonzalo Boye maldava per no deixar-se arrossegar per l’emoció:

—Sabíem que al principi la gent se’n riuria i ens diria de tot, però també sabíem que si persistíem i fèiem tot allò que calia fer aquest dia arribaria, com també arribaran tots els altres que han d’arribar.

Minuts abans el pas de la frontera s’havia fet en silenci. En un silenci difícil de descriure i més difícil encara de trencar. Assegut al darrere de la furgoneta, el president Puigdemont mirava àvidament la carretera. Primer va comentar que havia vist el Canigó i finalment va somriure en veient un cartell, un cartell oficial del Departament dels Pirineus Orientals, que deia ‘Benvingut al país català’. Al seient del mig la consellera Ponsatí s’emocionà minuts després quan, per la finestra de la banda dreta del cotxe, va veure nítidament per primera vegada el Canigó, la muntanya simbòlica de la catalanitat durant tant temps. El Canigó lluïa poderós amb el cim nevat i un cinyell de núvols al mig de la falda.

La consellera d’Educació, l’únic membre del govern que el Primer d’Octubre es va enfrontar cara a cara amb els uniformats de la policia espanyola, tenia una entrevista aparaulada poc després i no sabia si anar-hi directament o passar primer per l’hotel. ‘Consellera, no hi anireu tota sola’, li van respondre. Ja es veia, ja s’anaven rebent notícies pels mòbils de tothom, que a Perpinyà hi havia una gentada, però encara romania l’ombra de la repressió planant sobre el cap de tothom. Dos anys i mig de persecució no es dissolen en el no-res i el govern espanyol ja ha deixat ben clar que les lleis europees s’apliquen només fins a Cervera, però a Portbou ja no. Es va decidir que primer aniria a l’hotel i després ja l’acompanyarien. Dit i fet.

La primera parada, doncs, va ser a l’hotel on havien de passar aquella primera nit en terres catalanes, a la vora de la mar. A la porta de l’establiment ja els esperaven, entre més gent, el vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, i bona part de l’equip de la Casa de la República, retocant els darrers detalls de l’acte de l’endemà, traginant els regals que Puigdemont havia d’oferir en les llargues hores de visites i actes oficials que l’esperaven immediatament. Havia d’assistir al partit que la USAP jugava contra el Rouen. L’endemà al matí havia d’anar a l’ajuntament i al Consell Departamental, on les institucions li oferirien sengles recepcions plenes d’emotivitat. El fet que l’ajuntament siga a les mans dels Republicans, partit membre del PP europeu, i el consell a les dels socialistes i els ecologistes obligava encara a fer una aturada diguem-ne diplomàtica per a saludar el dirigent català del partit del primer ministre Emmanuel Macron, Romain Grau. Però abans es retrobà amb la seua dona, Marcela Topor, i féu un petit descans a la cambra per canviar-se la jaqueta i posar-se un jersei confortable.

I tot just tornà a baixar, va arribar el conseller Toni Comín, que havia fet una ruta diferent de la dels seus companys. Comín és un home expansiu com pocs i així que baixà del cotxe, en compte de saludar la gent que l’esperava, va arrancar a córrer en direcció a la platja, com si no hi hagués res més al món, amb un somriure d’orella a orella. S’hi va estar, trepitjant la sorra, uns quants minuts i aleshores sí que va tornar a fer tot d’abraçades i repartir petons. El primer de tots, especialment efusiu, al president Puigdemont. Després explicà la seua reacció així:

—Una cosa que no m’hauria imaginat mai és que enyoraria tant el Mediterrani. Aquests colors, aquesta llum. A l’exili descobreixes coses que no sabies de tu i aquesta n’ha estat una: descobrir com enyoro el Mediterrani, amb tot i l’estima que ja tenim al mar del Nord…

Fent política de camí cap al rugbi i aprenent el difícil art de xutar

Entre unes coses i altres, el retorn començava a anar malament de temps. A les set calia ser a l’estadi de la USAP. El millor equip de rugbi dels Països Catalans preparava una rebuda plena d’honors als tres representants del Consell per la República. Primer amb el descobriment d’una placa i després amb l’acolliment dins l’estadi, durant el matx contra el Rouen, partit que van guanyar amb autoritat –57 a 12– i on no va passar desapercebut el casc amb l’estelada que lluïa el jugador Charles Géli. Géli juga de pilar, és a dir, és un dels dos jugadors de primera línia que envolten el talonador i s’encarreguen d’empènyer els pilars adversos.

Abans d’arribar a l’estadi Aimé Giralt encara faltava una parada, la primera amb contingut polític, a la casa de l’advocat Romain Grau, diputat a l’Assemblea Nacional francesa, que encapçala la secció catalana de la República en Marxa, el partit de Macron. Grau va ser primer adjunt a la batllia de la ciutat, presidida per Jean-Marc Pujol, a qui ara intenta disputar el càrrec. Ho fa amb una llista que replega gent de diverses sensibilitats, algunes de les quals van voler seure també a prop de Puigdemont i Comín al saló de la casa. Hi havia, per exemple, Brice Lafontaine, un dels polítics catalanistes de més llarga trajectòria, malgrat ser jove; Jordi Vera, del col·lectiu Sí al País Català; i Renée Soum, diputada socialista.

Enmig d’un petit refrigeri, Grau, un home que pels seus contactes personals amb el president de la república ha tingut el seu paper en les gestions de l’acte, va proposar un brindis ‘per totes les repúbliques’. Puigdemont el va interrompre i va demanar d’explicar una de les anècdotes que més l’havien colpit durant l’exili. Va passar a Berlín, un dia que van anar a dinar en un restaurant italià. Quan hi va entrar, sense dir res, es va trobar que l’amo del restaurant, definitivament italià per l’aparença, s’acostava a la taula amb una beguda per a cadascú, que ells no havien demanat. Va servir-se’n també un got per a ell i sense cap mena de preliminar la va alçar dient ‘Per la libertà!’. I així, ‘per la libertà’, en italià, van acabar brindant tots.

Ja tan sols faltava anar a l’estadi de la USAP, però encara hi havia una prova a fer: com caram es xuta una pilota de rugbi? El club havia proposat que el president fes el xut d’honor, però el baló de rugbi és ovalat i no semblava una empresa fàcil. Boye, però, estava disposat a ensenyar-li-ho. Perquè Boye, home que té moltes facetes, és jugador de rugbi. Encara juga amb els veterans del TSV Handschuhsheim alemany i havia arribat a formar part de la selecció nacional d’aquell país. ‘En cinc minuts en pots aprendre’, li anava repetint. Tanmateix, Puigdemont no veia gens clara la maniobra de deixar caure la pilota de punta i engaltar-la amb el peu immediatament. No sé què va acabar passant, però no hi hagué xut i els tres eurodiputats, president i consellers, van acabar fent la volta d’honor a l’estadi al final del partit, enmig de les aclamacions del públic i les senyeres i estelades voleiant. Puigdemont fa cas de tot allò que diu Boye, però potser aquesta vegada l’advocat-esportista tenia davant una tasca massa difícil.

‘Ho vaig dir i ho compleixo’

La nit va caure sobre Perpinyà i sobre tot el país mentre la USAP derrotava amb contundència els seus contrincants, una derrota tan inapel·lable que l’endemà L’Indépendant acabà qualificant-la de ‘Victòria sobirana’ –els catalanistes històrics de Perpinyà gairebé no reconeixen el diari que durant tants anys van tenir en contra i que ara, com tota la societat nord-catalana, ha fet un tomb.

Amb la nit el cansament es va fer palès, finalment. No era tan sols físic, sinó també emotiu, de sentiment. Tanmateix, Puigdemont encara tenia l’alè d’explicar el perquè de Perpinyà:

—Ho vaig dir a la darrera conferència de premsa que vaig fer a Alemanya, després de la sentència favorable del tribunal. Un periodista espanyol em fer una pregunta trampa que era si em veia trepitjant terra espanyola abans de vint anys. Li vaig respondre que terra espanyola no, però terra catalana sí. La resposta volia dir moltes coses, però arran de la insistència a demanar-me què volia dir vaig trobar que era molt senzill d’explicar-ho amb una paraula: Perpinyà. Ara compleixo aquell compromís sabent que això serà un primer pas i una fita alhora i demanant a tothom que es prepari per a tot allò que vindrà. Demà serà un dia intens i crec que molt important.

I efectivament ho va ser.

 

Per saludar Jean Daniel

Publicat el 1 de març de 2020 per vicent

Manlleve el títol de l’article que Bernard Henri Levy dedica a Jean Daniel en el dossier extraordinari que L’Obs consagra al seu fundador, en ocasió de la seua mort. Daniel ha estat un dels meus referents periodístics, cosa que no vol que estiga d’acord amb ell en tot. Però el conjunt de la seua vida, la seua manera d’encarar-se amb l’ofici i la seua comprensió del paper que els periodistes juguem ha estat una influència determinant per a mi. Entre les primeres. Per això aquests dies he devorat tant com he pogut tot el que sobre ell s’ha escrit. Amb emoció.

Deixe ací cinc detalls, apuntats d’entre les moltes coses noves que he llegit aquest dies:

-Serge Raffy explica que Daniel va ser periodista i no escriptor ‘perquè l’huracà de la història se’l va emportar per davant’. També sintetitza la seua proposta periodística amb aquestes paraules: ‘Barrejar la literatura i el periodisme. Introduir la subjectivitat de l’individu al servei de la comprensió del món. Els fets, sí, però amb elegància i analitzant-los.’

-El seu gran amic Bernard Guetta explica una anècdota tant interessant que he canviat el meu perfil de twitter i tot. Diu que Eugenio Scalfari li va dir una vegada que ‘un journal doit être un journal-parti, un journal qui soit un parti en lui-même et il était ainsi, comme on voudra, notre directeur de conscience ou notre commissaure politique’.

-Guy Stibon diu que Daniel deia que ‘jo preferisc equivocar-me al costat de Sartre que tenir raó al costat d’Aron’. I mire que jo he admirat també Aron…

-Robert Badinter afirma que Jean Daniel no era un home de justícia sinó ‘un home just en el sentit bíblic del terme’.

-François Armanet explica que quan François Hollande va condecorar Daniel, va definir el que és un bon periodista dient que ‘és ser en un lloc bo, amb la persona adequada’.