Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…

Vídeo de la meua xerrada a Otos: Trump, Brexit… què més ha de passar per a que repensem què passa amb la política i el periodisme?

Ací vos deixe el vídeo de la meua xerrada de fa uns dies a Otos (La Vall d’Albaida). La xerrada formava part de la trobada de blocaires i la vaig fer a l’ajuntament. Els assistents no eren només blocaire perquè aquesta era la principal activitat oberta a tothom en aquella trobada.

Text de la meua xerrada en la jornada de mitjans de comunicació de l’AVL

L’any 1976 va ser un any de molts impactes. En vull recordar un d’especial per a mi. A la plaça de l’església del meu poble el que aleshores era el rector de Bétera, don Vicent, ens va lliurar a un grup de joves del poble els primers exemplars d’una revista, vinculada als ambients cristians fidels al nostre país, que portava per nom ‘Saó’. Conserve encara aquell exemplar de la revista, que em va impressionar profundament. Veníem del franquisme més immediat i estàvem descobrint una llengua que volíem normal però que encara no sabíem quins límits tenia. Havíem descoberts llibrets i llibres —jo, com tants d’altres, aquell impressionant llibre de tapes blaves que contenia la primera edició del ‘Llibre de Meravelles’, de Vicent Andrés Estellés. Els llibres ens havien fet veure que la llengua s’escrivia i es podia escriure en dignitat però veure un mitjà, un mitjà de comunicació, que trencava el monopoli del castellà aleshores em va provocar un autèntic trasbals.

 

Han passat molts anys, com és evident, des d’aleshores. Han passat moltíssimes coses. Moltes coses en el País Valencià, moltes coses en l’estat i Europa, moltes coses al món, moltes coses a la tecnologia, moltes coses en el món del periodisme.

 

Per desgràcia la il·lusió que ens podíem fer en algun moment en el sentit que es trencaria la situació de pràctic monolingüisme castellà en els mitjans de comunicació no ha estat una realitat i encara avui, encara avui, queda molt lluny.

 

Seguim sent un país coix en aquest sentit. I em permetran, per això, que abans de referir-me al tema estricte dels mitjans digitals que m’ha estat encarregat, faça una pinzellada d’una situació que reclama millores.

 

Som un país, el País Valencià, profundament anormal en termes de mitjans. Francesc Martínez, amb la seua documentada capacitat, ens ha parlat en la ponència anterior dels dos cents anys de treballs de tanta i tanta gent que han volgut superar els entrebancs que el valencià, la llengua catalana, sempre ha tingut al seu davant, a l’hora de consolidar-se com a llengua de comunicació normal i massiva de la població.

 

Som al 2016 i seguim vivint en l’anomalia. No només en l’anomalia lingüística sinó en l’anomalia de tot. No tenim cap diari en paper en la nostra llengua al País Valencià i els de la resta de l’àmbit lingüístic arriben amb comptagotes. Però és que tampoc no tenim cap diari propi en cap llengua que puga acreditar que arriba al conjunt del país. Més i tot. No queda cap diari en paper amb capital propi valencià.

 

Si a això li sumen la inexistència encara de mitjans audiovisuals propis la situació és difícil de definir amb una altra paraula que no siga ‘colonial’. Som l’únic territori amb llengua pròpia de l’estat que no té ràdio i televisió pública. Aviat farà tres anys d’això i esperem que aviat puguem parlar de que ha estat només un parèntesi desafortunat però de moment seguim ací mateix. La prohibició política de les emissions de TV3 i IB3 complementa aquest panorama que he definit abans de colonial.

 

En aquest panorama preocupant és evident que la irrupció d’internet ha estat pràcticament l’única alegria que ens hem pogut permetre. I això és important.

 

S’ha recordat moltes vegades que quan es va fer el primer recompte de pàgines de l’aleshores incipient World Wide Web pràcticament totes estaven en anglès. Hi havia un parell d’excepcions, de gent que considerava que la globalització que internet representa era i és compatible amb una mirada local. Una era la pàgina de la Universitat Jaume I que Jordi Adell i els germans Bellver van crear ja d’entrada en català i en anglès.

 

El fenòmen, vist des de la perspectiva que he retratat abans, era tota una novetat. Els valencians no només entràvem amb normalitat en la més nova de les tecnologies de la comunicació sinó que érem pioners, sense necessitat d’acceptar la diglòssia que tant de mal ha fet al país, també en termes de comunicació.

 

Aviat farà vint-i-dos anys de l’entrada d’internet al nostre país, en termes comercials, més enllà de les universitats. Evidentment la internet de fa vint-i-dos anys i la d’avui té molt poc a veure, tant des del punt de vista periodístic com tecnològic com d’audiència i capacitat referencial. Però per fortuna i gràcies al treball de molta gent podem dir, podem dir en una jornada com aquesta, que la normalitat en aquest terreny, sense ser ni ben tros suficient, és incomparablement millor que en cap altre format.

 

Crec que hi ha tres coses que hi han contribuït molt i que voldria posar de relleu de forma detallada.

 

-per un costat la tecnologia global no té limitacions polítiques ni sociològiques, només mira el mercat. I així Google o Apple, per posar només dos exemples rellevants, incorporen amb tota normalitat el català als seus serveis globals. Avui un ciutadà valencià pot fer funcionar en la seua llengua el seu mòbil o pot llegir un periòdic suec en traducció automàtica directa, sense passar per cap llengua pont. Si nosaltres vivim una situació anormal en el nostre país és bàsicament per qüestions polítiques. Si la prioritat política desapareix, perquè vista la cosa des de Califòrnia o Londres no és el factor més important, aleshores el mercat real, no el mercat forçat, apareix. Això és especialment rellevant perquè permet demostrar amb dades i amb realitats incontestables que la realitat del país no és la que aparenta. A aquestes alçades, precisament gràcies als mitjans digitals, ningú no pot dir que si no hi ha un diari en paper en català al País Valencià és perquè no hi hauria lectors. Això ja no s’aguanta i no té cap credibilitat.

 

-un segon element clau ha estat, de nou, el fet que la tecnologia no contempla ni accepta límits més enllà de la pròpia voluntat de l’individu. Jo amb el meu ordinador puc llegir qualsevol cosa que vullga i ningú no pot impedir-ho. Això ha tingut, pel cas que ens ocupa, dues repercussions clares. Per una banda la persecució que Espanya fa de l’espai comunicacional dels Països Catalans s’ha trencat definiitivament. Poden prohibir-nos les antenes de Tv3 però no poden impedir que un adolescent de Bétera mire el ‘Merlí’ de Tv3 si vol mirar-lo. I no cal dir que no poden evitar que qualsevol valencià llisca, consumisca i participe de l’activitats de mitjans de la resta del país, siguen aquests mitjans d’intenció local, regional o nacional.

 

La segona de les repercussions. No tinc massa temps per estendre’m sobre ella però és molt important. Avui totes les llengües, gràcies a internet, han deixat d’estar recloses en els seus territoris i han esdevingut llengües globals. Un valencià que visca a Londres o a Chicago avui no només pot seguir en contacte amb el seu territori d’origen sinó que fins i tot pot fer servir el català en la seua vida allà. Pot seguir, per exemple, fins el més mínim detall, les eleccions que han portat al poder Donald Trump llegint publicacions d’ací. O si em deixen explicar una xicoteta anècdota pot demanar el taxi en català a Londres. Recentment una d’aquestes apps globals que permeten demanar taxis explicava que en les seues estadístiques apareixia un volum suficient com per a ser visible de persones que a Londres gestionaven el seu taxi en català, fent servir la versió en aquesta llengua de l’app per a moure’s sense problemes per la capital anglesa. Insistisc: avui tota llengua és global si puja al carro de la tecnologia.

 

-el tercer element, cada dia més clar, és que la relativa facilitat, per comparació, que comporta crear mitjans a la xarxa ha permès un creixement enorme de l’oferta i aquest creixement no ha respectat ja la condició colonial segons la qual la comunicació s’ha de fer en castellà. Ja poden deduir de les meues paraules d’abans que el problema no és de demanda sinó d’oferta i això explica que mentre la premsa tradicional segueix bàsicament tancada a la realitat lingüística del país a internet tinguem una plètora de mitjans valencians en català que estan funcionant bé. Des de La Veu del País Valencià, sens dubte el projecte més consolidat avui, a noves capçaleres amb voluntat de país o local que estan trencant de forma magnífica el sostre de vidre que pel que fa a la llengua segueix ferm en els altres terrenys. Tot i que curiosament és gràcies a internet que alguns mitjans de paper en castellà han fet ara els primers passos en la nostra llengua. Supose en la taula rodona posterior en parlarem d’això.

 

Aquesta realitat és una esperança per a la comunicació valenciana que és evident que ens està donant les poques alegries que ara mateix podem tenir. Em permetran, tanmateix, que per acabar indique alguns perills també ben evidents.

 

-No cal que ens enganyem sobre la realitat tampoc. Aviat farà vint-i-dos anys dels primers mitjans d’internet i la realitat és que és cert que tenim un enorme poder de difusió i d’influència social però també ho és que com a empreses tenim uns límits evidents. I això juga en la nostra contra. Per situar-nos els mitjans en paper als Països Catalans mouen a l’any en total aproximadament uns quatre cents milions d’euros. Per contrast tots els mitjans digitals en movem menys de deu. Tenir molts i bons mitjans digitals és fantàstic però sense ràdio i televisió pròpia i sense premsa en paper el sector de la comunicació al País Valencià seguirà molt coix.

 

-Internet és una revolució permanent. Res del que s’ha guanyat està assegurat. I cal apuntar-se al nou carro sempre. Avui en dia, per exemple, les xarxes socials són pràcticament més importants que la web. I els fluxos informatius en les xarxes socials són molt incontrolats. Per a bé i per a mal. Cada volta és mes important el ciutadà individual i les tries que fa. I aquesta batalla si bé en situació d’extrema feblesa ens ajuda molt perquè passem del zero al tres més amunt del tres es posa complicat per la pressió social del monolingüisme castellà. Vull deixar clar en aquest sentit que internet és una gran sort per a la llengua però no és prou. El País Valencià necessita ràdios i televisions i diaris en paper, només amb webs no arribarem.

 

-el periodisme a internet està en un moment molt complicat. S’ha vist molt clarament aquests dies en la sorollosa polèmica organitzada pel paper de Facebook i de les notícies falses en l’elecció de Donald Trump. El periodisme a internet està amenaçat pel clickbait, les fakenews i l’obsessió per aconseguir visites al preu que siga, especialment al preu de menystenir el periodisme. Abans Francesc Martínez ha ensenyat una fotografia de fa dècades de la redacció d’El Temps on érem molt joves i on no se si s’han fixat que encara escrivíem amb màquina d’escriure. Ja ho saben aquells ordinadors d’abans que portaven la impressora incorporada. Aquella redacció, sota l’influx de grans homenots com Fuster, Mira o el mateix Climent, va nàixer ja amb la voluntat no només de fer periodisme en català sinó de fer sobretot bon periodisme en català. I, amics, això que valia el 1985 no és només que val també ara sinó que és encara més fonamental ara.

 

 

 

Debat al Congrés de Periodistes

Ací trobareu la meua intervenció al debat sobre el Codi Deontològic organitzat divendres passat pel Col·legi de Periodistes. Hi trobareu la meua intervenció en pdf i vídeo. Hi faig una crítica severa d’alguns aspectes relacionats amb la nostra professió que em preocupen d’una manera molt especial.

http://www.vilaweb.cat/noticies/vicent-partal-al-congres-de-periodistes-facebook-i-el-clickbait-son-el-mes-gran-perill-per-al-periodisme-i-la-democracia/

Adam Thomas, nou director de l’European Journalism Centre

Ahir vam presentar als treballadors de l’EJC el qui serà el seu nou director, a partir del gener del 2017. Després d’un llarg i angoixant procés de selecció finalment hem triat Adam Thomas. He dit angoixant perquè vam haver de fer dues rondes d’entrevistes per a poder baixar de 40 candidats a nou i finalment a tres, entre els quals vam triar l’Adam. La veritat és que capacitat i la qualitat de molts dels qui es van presentar a les entrevistes era tan bona que en alguns moments em sentia literalment incapaç de triar entre ells. És un bon senyal que gent tant preparada vulga venir a dirigir el nostre Centre, que està esdevenint a poc a poc un focus d’innovació periodística impossible d’esquivar a Europa.

El centre ha canviat recentment de local, ací a Maastricht i la visita també m’ha servit per a conèixer la nova casa. La primer vegada que vaig contactar amb ells era el 1996 i des d’aleshores he vist tres seues diferents. Aquesta d’ara encara necessita ser ocupada, assumida, per la gent però fa una molt bona impressió. Està situada en un indret allunyat del centre que ara està en obres però que serà un parc urbà quan aquestes acaben, diuen que pel cap d’any. Aleshores segurament se li podrà treure més profit encara —quan desaparega aquest soroll de les obres que m’ha acompanyat tots dos dies.

Al cap d’any precisament és quan Adam prendrà possessió del càrrec. Si teniu interès en saber-ne més sobre ell podeu seguir-lo a twitter o llegir els seus textos a Medium. Estic convençut que sota la seua direcció l’EJC assumirà encara un paper més rellevant en el debat sobre aquesta intersecció que el mateix Adam marca com la decisiva per entendre on som avui: periodisme, ètica, tecnologia. Va ser per aquesta claredat a l’hora de situar on hi ha els debats claus del periodisme que el vam contractar. I també per la seua experiència dirigint alguna de les experiències més interessants de nou periodisme a la xarxa, sobretot Storyful.

El comunicat oficial sobre la seua incorporació el podeu trobar ací.

‘Thruth’: una gran pel·lícula per entendre el periodisme. I també el poder.

Truth_2015_posterAquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de veure ‘Thruth‘, una magnífica pel·lícula de James Vanderbilt sobre la investigació de la CBS respecte a com George W. Bush va esquivar la guerra del Vietnam. El film és protagonitzat per Cate Blanchett i un extraordinari Robert Redford, que s’encaren a la prova de fer creïbles els papers de Mary Mapes i Dan Rather, cosa que ha de ser qualsevol cosa excepte senzilla.

El film explica com la investigació que va fer l’equip dirigit per ells dos va aconseguir explicar la veritat, que Bush va esquivar el Vietnam gràcies a favors de gent molt poderosa. El problema, però, va ser que algunes de les proves escrites que van presentar eren, diguem-ho així, atacables. L’entorn del president i del Partit Republicà s’hi van agafar a això per aconseguir destruir per complet l’equip que va fer la investigació, una destrucció que va comportar fins i tot la retirada de l’admirat Dan Rather de la conducció del principal informatiu de la cadena.

El film és extraordinari i el recomane molt a qui vulga entendre com es fa el periodisme. S’hi veuen els errors en els quals caiguem en algunes ocasions per factors tan estúpids com la pressa però també s’hi veu la lluita tenaç d’alguna gent honrada que vol fer arribar als ciutadans veritats que no interessen. I sobretot s’hi veu com guanyen els dolents. Com són capaços d’aprofitar el més mínim error teu per destruir-te. L’equip de la CBS va explicar la veritat però aquesta veritat va quedar tapada per un error en la presentació dels fets.

Fa unes setmanes vaig escriure un text com aquest sobre ‘Spotlight’, un altre film interessant però que personalment em sembla menor després d’haver vist aquest ‘Truth’. Ja ho sé que les històries amb final feliç són sempre millors de pair però és precisament la duresa i la versemblança de ‘Truth’ allò que la fa imprescindible. Pots fer un treball extraordinari i arriscat, equivocar-te en un detall només i ser completament destruït per això. Aquesta és una contradicció a la qual ens enfrontem cada dia els periodistes i poques vegades ho havia vist explicat d’una manera tan ben estructurada.

(En aquest debat posterior sobre el film, on participen els dos actors i els dos periodistes, hi ha algunes claus importants per entendre on som. Com a complement al visionat del film, crec que és imprescindible.)

La conversa amb Llach i Puigdemont

 

Puigdemont Llach

Dimecres vam fer a l’auditori de l’ONCE un més dels diàlegs de VilaWeb, en aquest cas amb el president Carles Puigdemont i amb Lluís Llach.

-Si voleu veure el vídeo sencer el trobareu ací

-El fotògraf Lluís Brunet va fer aquest fantàstic reportatge

-Articles en altres mitjans parlant-ne: El Punt Avui, Nació Digital, Público

-Referència a la web del president

 

Entrevista al Periòdic d’Andorra: «Demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi»

El director de Vilaweb, Vicent Partal, oferirà demà dijous una xerrada al Principat per parlar sobre les relacions que es podrien establir entre Andorra i una futura República Catalana. A més de dirigir la publicació digital més antiga d’Europa, també ha escrit dos llibres sobre el procés català: Desclassificat-9N i A un pam de la independència.
L’esdeveniment tindrà lloc a la llibreria la Puça d’Andorra la Vella a les vuit del vespre. / PER LÍDIA RAVENTÓS

–Demà oferirà una xerrada al Principat sobre una futura Catalunya independent.
–Sí. Parlaré bàsicament de les possibles formes de relació entre Andorra i una Catalunya independent. Quan vaig escriure fa uns anys el llibre A un pam de la independència ja vaig apuntar algunes de les possibilitats de com una Catalunya independent havia de relacionar-se amb els altres països catalans i a partir d’aquí des de l’ANC d’Andorra m’han demanat que expliqui la meva opinió sobre quina relació hi hauria d’haver entre ambdós estats.

–I quines relacions apunta vostè que hi hauria d’haver entre Andorra i una Catalunya independent?
–Hi ha uns punts bastant elementals. El primer és el respecte escrupolós a la independència de cada un dels països. De fet, Andorra és un estat independent des de fa molts anys i per tant seria absurd que només en base a la grandària, a la població o a la importància de Barcelona, Catalunya intentés qualsevol relació que no tingués en compte aquest fet històric. Andorra és un estat independent des de sempre i per tant, qualsevol posició que Catalunya vulgui adoptar envers el Principat ha de partir del respecte escrupolós en aquest punt.

–I la segona?
–A partir d’aquí, si això es respecta, és evident que hi ha situacions arreu del món que podrien servir de model perquè és molt clar que hi ha uns interessos comuns i que ambdós països poden sortir beneficiats d’un model de relació. No només la relació cultural que és imprescindible. Serien els dos primers estats catalanoparlants i per tant és obvi que haurien de tenir una relació cultural molt intensa, si no també la relació econòmica, la relació en matèria de turisme, la relació industrial, el tema de representació exterior. Andorra té una representació exterior limitada en nombre de delegacions i els plantejaments que fa el Consell Assessor de la Transició Nacional a Catalunya és també una representació limitada com la que pot tenir Dinamarca o Estònia. Per tant, tindria un cert sentit fer coses conjuntes. Evidentment tot això tenint en compte altres elements més complicats.

–Com ara quins?
–Ara mateix a Andorra teniu un debat molt seriós com és si heu de tenir més o menys integració a la Unió Europea amb molta discussió entre les forces polítiques andorranes. Per tant, tot això seria un marc d’alguna manera més teòric que immediatament pràctic. Tot i així, em sembla que és interessant parlar de quines possibilitats hi ha i quins exemples poden ser interessants a l’hora de mirar que es pot fer.

–Parla de les relacions un cas d’una futura Catalunya independent. Quin paper juga Andorra en el procés o quin paper els agradaria a vostès que hi jugués?
–Crec que Andorra no pot jugar cap paper. És lògic que qualsevol membre de la comunitat internacional estigui esperant que hi hagi una proclamació de la independència. No té massa sentit que un estat doni suport a un procés d’independència abans que aquesta independència es produeixi. És veritat que hi ha hagut casos xocants i impactants com la moció del Parlament de Dinamarca. Però precisament a Andorra és difícil per diverses raons. Per un costat, per aquesta relació privilegiada però d’una altra també per les seves relacions amb el copríncep francès que al mateix temps és president de la República Francesa i també en el cas espanyol per les moltes relacions i complicitats lògiques que hi ha per una qüestió de veïnatge. Per tot, jo crec que és normal que Andorra simplement s’ho miri. En el moment en què la independència es proclami crec que aleshores sí que molts catalans esperen que Andorra agafi una posició favorable i s’obrin camins de col·laboració.

–Com a periodista, quin paper creu que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Els mitjans de comunicació han canviat molt els últims vint anys i jo crec que això és molt evident. Crec que un procés com el que està vivint Catalunya avui no s’explica sense la força sobretot dels mitjans digitals i les xarxes socials i sense que el paper dels diaris tradicionals hagi caigut com ha caigut. En aquest cas, hi ha una dada rotunda en les últimes eleccions espanyoles. El candidat de La Vanguardia era Josep Antoni Duran i Lleida i va treure zero diputats. Fa vint anys el candidat de La Vanguardia tenia, només per aquest fet, una posició molt consolidada i avui en dia no serveix de res. Les coses han canviat radicalment. I una part de l’explicació del que està passant a Catalunya és que la informació circula d’una manera diferent com està passant en tants altres llocs del món.

–El seu posicionament polític és molt clar. Com influeix aquesta ideologia a la informació del seu diari?
–Nosaltres separem molt clarament el que és informació i opinió sempre com s’ha fet tradicionalment a la premsa. Són coses diferents i específicament la meva opinió personal sempre està molt clarament separada i molt clarament indicat que és opinió. Des del punt de vista personal, he conegut al llarg dels anys molts periodistes que per mi han estat autèntics herois intel·lectuals i que m’han ensenyat que en temps extraordinaris s’han de fer coses extraordinàries. I els periodistes, igual que els sabaters, que els esportistes, que els conductors d’autobús o que els empresaris, han de prendre decisions que en una època normal no prendrien. Que Catalunya està vivint una època absolutament extraordinària està fora de dubte fins i tot per qui més en contra estigui del que està passant. Aleshores, les situacions extraordinàries requereixen que com a periodista reaccionis de manera extraordinària.

–Com es pot delimitar aquesta barrera entre ideologia i informació?
–No amagant res. Això és el més important. Hi ha una tesi que jo sempre he discutit que és la de la imparcialitat. Penso que la imparcialitat és impossible. Ningú és imparcial, tothom té el cap moblat d’una manera, entén les coses d’una determinada manera, per tant la imparcialitat no existeix. Jo crec que demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi. Un periodista el que ha de ser és honrat, que és una cosa diferent i que sí que defenso a capa i espasa. I per mi l’honradesa té un límit molt clar. Jo puc destacar més o menys una cosa o donar-li més o menys importància, però si jo amago una informació que penso que pot ser rellevant pels meus lectors perquè considero que no convé a la meva ideologia aleshores estic violant els codis més bàsics del periodisme. Per tant, el límit per mi és molt clar: màxima honradesa que es tradueix en no amagar cap informació important als lectors.

–Vilaweb neix en un moment en què Internet encara no tenia la força que té ara. Com s’aventuren en aquesta idea i com ha evolucionat amb els anys?
–Quan vam néixer, fa 21 anys, pràcticament no hi havia res a Internet, era un desert. Avui en dia som la publicació més antiga a Internet que encara està viva a Europa. Ja et pots imaginar que la realitat que hi havia fa vint anys i l’actual no tenen absolutament res a veure. Nosaltres sempre expliquem que va ser una mica una bogeria. Els fundadors de Vilaweb érem periodistes que treballàvem en mitjans tradicionals i que no ens trobàvem massa a gust amb la feina que estàvem fent o pensàvem que es podia fer d’una altra manera i simplement vam decidir jugar i explorar. A Barcelona hi va haver connexió a Internet el gener del 95, nosaltres vam crear Vilaweb el març del 95. Per tant, pràcticament al mateix instant. Simplement volíem experimentar i en cap cas teníem la consciència ni la idea que això podria acabar sent el que és avui.

El club de Manel Vich

En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l’essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans, o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platiní, el Corinthians de Sócrates, l’Arsenal d’Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kaisser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dínamo de l’aranya Yashin…

No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, travessant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els qui corren cap a ella. El futbol és acció, esport.

Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món que, amb alguna que altra inevitable excepció, s’han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que els encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l’espectacularitat del joc.

D’entre ells Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l’speaker del camp i que a més sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me’n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D’una forma impressionant.

Ahir, quan vam saber de la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell ‘bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi’ mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc aparent però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per a ser del Barça.

(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)