‘Veritats de mentida’: la llarga guerra per recuperar el periodisme

La setmana passada TV3 va emetre el documental ‘Veritats de mentida‘, un intent d’analitzar i posar llum a la complicada situació del periodisme en l’època de les xarxes, del fakenews, de les veritats alternatives i de totes les trampes i manipulacions que estem patint.

L’equip que va fer el programa em va demanar de participar-hi, sobretot en la meua condició de president del Consell de Directors del Centre Europeu de Periodisme. En les llargues converses que vam mantenir, però, van aparèixer alguns moments i circumstàncies del darrer any que, vistos en perspectiva crec que han estat importants i que, contra el que jo mateix pensava en ell seu moment, han anat obrint un forat que jo mateix no esperava que existís. Alguns d’ells, més o menys i de manera desigual han quedat reflectits en el documental.

Si hagués de dir un dia en que la meua decisió de revoltar-me contra el que estava passant va començar, aquest seria sens dubte el dia de la mort de Muriel Casals. Tothom recorda els fets, lamentables, creats per la trampa d’alguns mitjans que van voler treure profit en clics i en diners d’una mort que per desgràcia estava anunciada. Poc després vaig escriure aquest editorial: La mort de Muriel Casals i la crisi del periodisme.

Allà vaig descriure el problema en els següents termes: ‘Qui va llançar la notícia en primer lloc sabia perfectament que fent-ho aconseguia una prima important de visites, que es traduiria en diners per al seu digital. És tan cru com això. L’única raó que pot explicar que uns professionals experimentats vulnerassen totes les convencions periodístiques és la consciència que, essent primers, i gràcies a la perversió que fan d’això les xarxes socials, obtindrien un gran nombre de visites, que es traduirien en ingressos. I en aquells que els seguiren va pesar més la idea de no quedar despenjats en la batalla per l’audiència que no la realitat. Si la falsa mort s’hagués mantingut només a Twitter, sense que cap mitjà hi hagués donat credibilitat, o si l’error no hagués estat tan multitudinari, avui no seríem pas on som. I la pregunta és, evidentment, si tot s’hi val per l’audiència, però també en què fallem tots plegats perquè la batalla per l’audiència origine fets tan lamentables’.

En el text també qualificava de periodisme groc les pràctiques que alguns mitjans catalans han anat fent els darrers anys i apuntava que el govern també havia de fer una reflexió: ‘convé remarcar, perquè no és cap detall menor, que el suport genèric que el govern de Catalunya atorga als mitjans d’una manera reglada i pública aquesta vegada, paradoxalment, premiarà amb diners aquells qui no van respectar l’ètica periodística en el cas de Muriel Casals. Perquè els pagaran els clics extra que van aconseguir sabent que els obtindrien si llançaven la notícia abans que ningú. Potser el govern també ha de fer una reflexió sobre això.’

Després d’aquell fet i després de que el problema global relacionat amb aquest model de periodisme es fes evident amb la campanya electoral de Donald Trump als Estats Units el debat va fer un gir espectacular. De sobte tothom se’n preocupava.

Des del Col·legi de Periodistes, en aquest context, em van demanar de participar en el VI Congrés de Periodistes de Catalunya, que s’anava a celebrar l’onze de novembre. Se’m va demanar primer de participar en una taula rodona sobre el periodisme digital però jo m’hi vaig negar. Volien que debatés amb companys precisament dels mitjans que han estat practicant de forma descarada el periodisme groc i que han fet ús de totes les tècniques imaginables per maximitzar els clics. Vaig preferir no ser-hi i així li ho vaig comunicar a la presidenta.

Després de diverses converses privades en les quals ells insistien i jo explicava les raons per les quals no volia participar en aquesta classe de debats amb la gent que volien que ho fes, des del Col·legi se’m va proposar participar en un altre espai del Congrés però demanant-me de forma explítica que fes en públic la denúncia que havia fet en privat. Que expliqués amb noms i cognom, amb detalls i exemples, les crítiques de fins on havíem arribant i com s’estava pervertint la nostra funció social com a mitjà.

M’ho vaig repensar i vaig acceptar, gairebé com una obligació professional, perquè de ganes de fer-ho no en tenia gens ni mica. No m’agrada adoptar aquestes actituds.

Em va resultar molt violent dir el que vaig dir, I si he de ser sincer vaig eixir del congrés molt decebut, pensant que el gest no havia servit de res. Vaig explicar que al nostre país el periodisme groc havia entrat per internet, vaig assenyalar els mitjans més responsables d’haver-ho fet, vaig posar exemples em sembla que indiscutibles, vaig insistir en la compra de visites falses i en el fet que els mecanismes de control, concretament l’OJD, estan completament desprestigiats i no serveixen ja de res. Vaig incloure, respecte a l’editorial de la Muriel, detalls nous com la demostració de que es poden comprar visites, guanyant encara diners, gràcies al suport genèric o la crítica de les webs subterrànies que ignoren tots els principis més elementals fent guanyar visites a marques que les amaguen o dissimulen la seua aportació perquè així la seua credibilitat no es veja encara més afectada. (Ací teniu el vídeo).

Aquella taula rodona en la qual jo vaig participar al congrés la moderava Montserrat Besses, que ara ha estat la responsable del ‘Veritats de mentida’.

Quan ella, mesos després, va rebre l’encàrrec de fer el programa l’equip de TV3 es va interessar pel context global del debat i va descobrir les News Impact Summit que des de l’EJC estem organitzant fa un parell d’anys en moltes ciutats europees. N’hem fet ja vint-i-dues en total i en les mateixes han participat com a ponents per ara prop de tres cents periodistes de tot el món, entre els quals jo mateix en tres de les sessions –a Doha, Madrid i Amsterdam.  Les NIS han esdevingut un fenomen arreu d’Europa i han congregat milers de periodistes interessats en analitzar seriosament el perquè dels problemes evidents de credibilitat que te la nostra professió.

Jo vaig oferir-los, com era lògic, tot el suport i tots els contactes necessaris sobre les jornades i els participants i vaig posar l’EJC a la seua disposició, tant per si volien entrevistar el director, l’Adam Thomas, com si per volien els contactes de qualsevol dels ponents que havien participat. Besses es va estimar més, però, que participés jo mateix, ja que sóc el president del Centre, però en la meua condició de tal i no en la de director de VilaWeb.

Evidentment vaig acceptar. La tasca per l’equip de TV3 no era fàcil. Tenien poc temps i el tema era molt complicat. L’esforç de programes i de l’equip d’informatius va ser molt intens i m’alegra molt saber que el resultat va ser premiat amb una audiència interessant i interessada.

Al llarg del programa, però, em va sorprendre i em va alegrar que els temes que havia anat posant sobre la taula el darrer any apareixien i eren discutits de forma clara i sense tabús. Fins i tot el Secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Miquel Martin Gamisans, hi va anunciar mesures concretes adreçades a controlar el que ja va definir obertament com a frau en la comptabilitat de les visites a través d’OJD.

És cert que l’OJD va de baixa. Avui tothom sap que les trampes són massa fàcils i la credibilitat d’aquest sistema de recompte viu les seues hores més baixes. Fins i tot els qui n’han abusat durant anys se’n desentenen, en part perquè ha passat que ara veuen amenaçades les seues posicions de teòric lideratge, amb l’emergència del que en diuen ‘plataformes de continguts virals’, webs que encara poden aconseguir més visites que ells perquè encara fan un periodisme més i més groc i moltes més trampes. La denúncia té molt d’hipòcrita perquè aquestes mateixes plataformes, portades per la mateixa gent, abans estaven integrades dins dels mitjans que ara les denuncien. En el fons una explicació biogràfica, gairebé centrada en una sola persona o dues, seria més que suficient per entendre tot el que ha passat els darrers anys, tota la perversió que hem viscut. Tant hi fa ara, però..

El que em sembla important en qualsevol cas i ara mateix és que comence a tenir la sensació que un any llarg després de la mort de la Muriel sembla que es generalitza la idea de que no podem permetre tàctiques i comportaments que només fan que mal a la professió periodística i a la societat. La guerra està sent llarga, això sí, però sempre hem sabut que no hi ha cap combat senzill.

Al Primorski Dnevnik. A la complicada història de Trieste.

Fa unes setmanes Midas va celebrar a Barcelona la seua assemblea anual. Midas és una associació que agrupa els diaris en paper en llengües minoritzades de tot Europa. Em van convidar a participar en les activitats de l’assemblea, presentant el model de VilaWeb.

 

Ara una ressenya de tot allò s’ha publicat al Primorski Dnevnik, el diari en eslovè de Trieste, ciutat que avui pertany a Itàlia.

La història d’aquest diari és molt interessant perquè és un reflex de com de complicada ha estat la vida d’Europa. El diari es va fundar oficialment el 1945, quan els partisans de Tito van ocupar la ciutat. El seu nom significa ‘El diari de la costa’, en una clara referència a la pertanyença de Trieste a Eslovènia.

Tanmateix quan es van retirar els iugoslaus i Trieste va passar a ser un territori lliure, que acabaria formant part d’Itàlia, de forma oficial, el 1975, el Primorski va passar a ser alguna cosa així com la veu dels eslovens de Trieste i d’Itàlia, paper que encara juga avui.

A primers del segle XX Trieste era la principal ciutat eslovena, molt més important i gran que Ljubljiana però amb l’ascens del feixisme a Itàlia la batalla per la que van dir que era la città italianissima va acabar amb la victòria dels italians i l’exili massiu d’eslovens cap al centre del seu país o cap a Amèrica.

Avui els càlculs parlen de la presència a Itàlia encara d’uns cent mil eslovens autòctons entre Trieste, Udine i Gorica, quinze mil dels quals viuen a la primera ciutat. Legalment són una minoria dins l’estat italià protegida per l’acord que van signar en el seu moment Itàlia i Iugoslàvia.

 

O PP o valencià

Ha tornat a passar. Aquest dimarts el Partit Popular de la Diputació de València es va unir a la majoria de govern (PSOE, Compromís, València en Comú i Esquerra Unida) i a Ciutadans, votant una moció de rebuig del pressupost general de l’estat proposat per Mariano Rajoy, com a president del govern espanyol.

La notícia va provocar una reacció irada i immediata del carrer Gènova de Madrid. Des de Madrid van dir que la votació quedava ‘desautoritzada’, com si pogueren esborrar els botons que els diputats populars havien pitjat. Es van queixar també de la reiteració i de que això no porta enlloc. S’equivoquen. S’equivoquen molt.

La reiteració fa referència a un episodi encara més greu, quan fa unes setmanes va ser el PP de les Corts Valencianes el que va votar contra el pressupost de Mariano Rajoy. Allò ja va causar estupor a Madrid però als pocs dies les aigües van tornar a baixar calmades. El PP es va retirar de l’acte que el 25 d’abril havia de solemnitzar aquella votació i semblava que tot quedava en això.

La bomba de dimarts, però, ha reobert la crisi i el debat. A Madrid no poden entendre com és que el PP valencià ‘de manera reiterada’ vota contra el govern del seu propi lider. Puc entendre que no ho entenguen però s’estan perdent una de les claus més importants del debat polític valencià: està emergint una dreta valenciana, com no havíem tingut des de la segona república. I això pot ser transcendental.

Dins el PP les veus que diuen que ja està bé d’obeir en tot un estat que discrimina els valencians són tan visibles que fins i tot voten en públic. I entre els empresaris creix una ràbia per la marginació valenciana, sobretot pel corredor mediterrani, que quan esclate prendrà forma política, sens dubte. I aleshores es veurà que tot això d’aquesta setmana sí que porta a algun lloc.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)

Adéu Ievgueni

Aquest cap de setmana s’ha mort als Estats Units l’escriptor rus Ievgueni Ievtuixenko. Ievtuixenko va ser un dels pocs valents que va desafiar la pitjor època de la Unió Soviètica però per a mi, sobretot, era el continuador d’un dels poetes que més he admirat, el gran Vladimir Maiakovski.

Jo l’havia llegit, de forma esparsa perquè la seua obra era difícil de trobar, però un dia a Moscou me’l vaig trobar, i encara que només vaig parlar uns pocs minuts amb ell és un record que guarde amb molt de goig.

Va passar quan les eleccions de primers del 1989. A la nova URSS de Gorbatxov es feien per primer vegada unes eleccions, més o menys lliures. El partit comunista havia decidit que per Moscou es presentava un buròcrata notable, si no recorde malament de nom Grakov. I contra ell va decidir concórrer Boris Ieltsin.

Aquell va ser l’inici de la cursa que anava a portar al final de la URSS, tot i que nosaltres aquell dia no ho sabíem. A mi m’havien parlat molt malament de Ieltsin però el que va passar aquell dia en que vaig trobar Ievtuixenko em va fer desconfiar per sempre d’ell.

Ieltsin era alguna cosa així com batlle de Moscou i havia estat apartat per algun afer estrany. L’oposició democràtica va pensar que era l’home ideal per a tombar el candidat del règim i es va animar a votar-lo. Ell es va presentar però sempre marcant la distància amb l’oposició.

El dissabte abans de les eleccions es va fer un gran acte de suport a Ieltsin en l’esplanada de l’estadi del Dinamo. Allà s’hi van aplegar tots els dissidents de totes les classes i pelatges i tots els periodistes que en aquella època seguíem al peu del canó la fascinant evolució de la nova Rússia.

Hi havia una certa tensió per la presència compacta de la policia i aquella atmosfera febril que jo havia viscut tant durant la transició al nostre país i que podia reconèixer perfectament. Gent que havia estat dècades amagada de sobte eixia a la llum amb les seues banderes, amb les seues demandes, amb els seus somnis.

Tothom esperava Ieltsin però aquest no comparegué. No s’atreví. I uns pocs però rellevant personatge van anar pujant a l’entarimat per a dir des d’allí quatre paraules al manifestants, decebuts per l’absència del que suposaven que anava a ser el seu líder. Entre ells Ievtuixenko.

Quan el vaig veure parlar vaig córrer a l’escenari i li vaig demanar, mentre baixava, unes paraules, alguna declaració. Em va preguntar que perquè a ell i li vaig dir que l’havia llegit i que m’agradava la seua poesia. Per un moment em va semblar que s’emocionava i em va començar a parlar de la llibertat d’una forma preciosa i amb uns ulls petits però vigorosos que feien joc amb les seues paraules. No recorde els detalls però em va parlar de la lluna i del desig de ser-hi i de com tot era possible, si ens uníem per aconseguir-ho.

Jo li vaig donar les gràcies amb tanta eloqüència com vaig saber i li vaig desitjar sort. I vaig posar les seues declaracions tancant la notícia d’aquell acte que anava a obrir el pas, sense que ni ell ni jo ho poguérem saber, a una nova Rússia que no era tampoc la que ell somiava però que va ser una mica millor de la que ell havia patit.

Khayelitsha: quan la memòria se t’apareix al diari.

El New York Times és l’únic diari que encara llisc en paper cada dia. Pel que fa als altres el paper m’és prescindible i seguisc l’actualitat perfectament a la xarxa. El Times en canvi em resulta molt convenient en paper. L’edició que fan avui és molt concreta, només vint pàgines en l’edició internacional, i està farcida d’opinió i reportatges d’àmbit global. A mi em va molt bé per no perdre el contacte amb les realitats d’aquest món divers i tan canviant i em resulta a més força còmode de portar. Cap en la butxaca ben doblegat i m’és una bona companyia quan agafe el tren.

Avui el NYT dedica la portada a Khayelitsha, una township de Ciutat del Cap, a Sudàfrica, on vaig treballar a finals dels noranta. Vaig visitar aquesta ciutat hores després que l’exèrcit racista hagués provocat una matança descarnada. Em va passar una cosa que sempre m’ha impressionat. Enmig del caos vam optar per adreçar-nos a l’església per veure si algú ens podia informar del que havia passat i allà una xiqueta va arrencar a córrer espantada només de veure’m. Vaig entendre que jo era blanc i que per ella això era prou com per posar-se en alerta.

Avui el diari explica que la situació d’aquella ciutat que jo vaig conèixer fa dècades continua sent extraordinàriament difícil. Ja no hi ha cap exèrcit ni cap règim racista que mata a la gent pel carrer –cosa que és clarament una millora impressionant. Però l’economia segueix sent precària i la vida extraordinàriament difícil. L’article parla d’iniciatives molt interessants que volen millorar la situació social però en llegir-lo m’ha quedat un regust amarg. Perquè m’ha recordat que de vegades guanyar no és encara guanyar del tot. O no és guanyar prou.

Una llarga entrevista a Ràdio Godella sobre els meus ja molts anys de periodisme

Ràdio Godella té un programa que es diu La represa i que consisteix en una llarga conversa amb una persona, d’una hora, en la qual es repassa amb calma la seua trajectòria. Cada divendres pengen el programa i fa temps que m’entretinc el cap de setmana escoltant aquest format de conversa agradable que condueix tan bé Francesc Fort.

Un dia Fort em va demanar d’anar jo al seu programa i vam fer un repàs de moltes coses però sobretot de la nostra professió i del meu treball de periodista aquestes dècades. És una entrevista crec que bastant especial o almenys bastant especial per a mi ja que ningú no m’havia plantejat mai, crec, un repàs d’aquest estil.

Per si vos interessa ací teniu l’entrevista. Que la gaudiu…

Vídeo de la meua xerrada a Otos: Trump, Brexit… què més ha de passar per a que repensem què passa amb la política i el periodisme?

Ací vos deixe el vídeo de la meua xerrada de fa uns dies a Otos (La Vall d’Albaida). La xerrada formava part de la trobada de blocaires i la vaig fer a l’ajuntament. Els assistents no eren només blocaire perquè aquesta era la principal activitat oberta a tothom en aquella trobada.

Text de la meua xerrada en la jornada de mitjans de comunicació de l’AVL

L’any 1976 va ser un any de molts impactes. En vull recordar un d’especial per a mi. A la plaça de l’església del meu poble el que aleshores era el rector de Bétera, don Vicent, ens va lliurar a un grup de joves del poble els primers exemplars d’una revista, vinculada als ambients cristians fidels al nostre país, que portava per nom ‘Saó’. Conserve encara aquell exemplar de la revista, que em va impressionar profundament. Veníem del franquisme més immediat i estàvem descobrint una llengua que volíem normal però que encara no sabíem quins límits tenia. Havíem descoberts llibrets i llibres —jo, com tants d’altres, aquell impressionant llibre de tapes blaves que contenia la primera edició del ‘Llibre de Meravelles’, de Vicent Andrés Estellés. Els llibres ens havien fet veure que la llengua s’escrivia i es podia escriure en dignitat però veure un mitjà, un mitjà de comunicació, que trencava el monopoli del castellà aleshores em va provocar un autèntic trasbals.

 

Han passat molts anys, com és evident, des d’aleshores. Han passat moltíssimes coses. Moltes coses en el País Valencià, moltes coses en l’estat i Europa, moltes coses al món, moltes coses a la tecnologia, moltes coses en el món del periodisme.

 

Per desgràcia la il·lusió que ens podíem fer en algun moment en el sentit que es trencaria la situació de pràctic monolingüisme castellà en els mitjans de comunicació no ha estat una realitat i encara avui, encara avui, queda molt lluny.

 

Seguim sent un país coix en aquest sentit. I em permetran, per això, que abans de referir-me al tema estricte dels mitjans digitals que m’ha estat encarregat, faça una pinzellada d’una situació que reclama millores.

 

Som un país, el País Valencià, profundament anormal en termes de mitjans. Francesc Martínez, amb la seua documentada capacitat, ens ha parlat en la ponència anterior dels dos cents anys de treballs de tanta i tanta gent que han volgut superar els entrebancs que el valencià, la llengua catalana, sempre ha tingut al seu davant, a l’hora de consolidar-se com a llengua de comunicació normal i massiva de la població.

 

Som al 2016 i seguim vivint en l’anomalia. No només en l’anomalia lingüística sinó en l’anomalia de tot. No tenim cap diari en paper en la nostra llengua al País Valencià i els de la resta de l’àmbit lingüístic arriben amb comptagotes. Però és que tampoc no tenim cap diari propi en cap llengua que puga acreditar que arriba al conjunt del país. Més i tot. No queda cap diari en paper amb capital propi valencià.

 

Si a això li sumen la inexistència encara de mitjans audiovisuals propis la situació és difícil de definir amb una altra paraula que no siga ‘colonial’. Som l’únic territori amb llengua pròpia de l’estat que no té ràdio i televisió pública. Aviat farà tres anys d’això i esperem que aviat puguem parlar de que ha estat només un parèntesi desafortunat però de moment seguim ací mateix. La prohibició política de les emissions de TV3 i IB3 complementa aquest panorama que he definit abans de colonial.

 

En aquest panorama preocupant és evident que la irrupció d’internet ha estat pràcticament l’única alegria que ens hem pogut permetre. I això és important.

 

S’ha recordat moltes vegades que quan es va fer el primer recompte de pàgines de l’aleshores incipient World Wide Web pràcticament totes estaven en anglès. Hi havia un parell d’excepcions, de gent que considerava que la globalització que internet representa era i és compatible amb una mirada local. Una era la pàgina de la Universitat Jaume I que Jordi Adell i els germans Bellver van crear ja d’entrada en català i en anglès.

 

El fenòmen, vist des de la perspectiva que he retratat abans, era tota una novetat. Els valencians no només entràvem amb normalitat en la més nova de les tecnologies de la comunicació sinó que érem pioners, sense necessitat d’acceptar la diglòssia que tant de mal ha fet al país, també en termes de comunicació.

 

Aviat farà vint-i-dos anys de l’entrada d’internet al nostre país, en termes comercials, més enllà de les universitats. Evidentment la internet de fa vint-i-dos anys i la d’avui té molt poc a veure, tant des del punt de vista periodístic com tecnològic com d’audiència i capacitat referencial. Però per fortuna i gràcies al treball de molta gent podem dir, podem dir en una jornada com aquesta, que la normalitat en aquest terreny, sense ser ni ben tros suficient, és incomparablement millor que en cap altre format.

 

Crec que hi ha tres coses que hi han contribuït molt i que voldria posar de relleu de forma detallada.

 

-per un costat la tecnologia global no té limitacions polítiques ni sociològiques, només mira el mercat. I així Google o Apple, per posar només dos exemples rellevants, incorporen amb tota normalitat el català als seus serveis globals. Avui un ciutadà valencià pot fer funcionar en la seua llengua el seu mòbil o pot llegir un periòdic suec en traducció automàtica directa, sense passar per cap llengua pont. Si nosaltres vivim una situació anormal en el nostre país és bàsicament per qüestions polítiques. Si la prioritat política desapareix, perquè vista la cosa des de Califòrnia o Londres no és el factor més important, aleshores el mercat real, no el mercat forçat, apareix. Això és especialment rellevant perquè permet demostrar amb dades i amb realitats incontestables que la realitat del país no és la que aparenta. A aquestes alçades, precisament gràcies als mitjans digitals, ningú no pot dir que si no hi ha un diari en paper en català al País Valencià és perquè no hi hauria lectors. Això ja no s’aguanta i no té cap credibilitat.

 

-un segon element clau ha estat, de nou, el fet que la tecnologia no contempla ni accepta límits més enllà de la pròpia voluntat de l’individu. Jo amb el meu ordinador puc llegir qualsevol cosa que vullga i ningú no pot impedir-ho. Això ha tingut, pel cas que ens ocupa, dues repercussions clares. Per una banda la persecució que Espanya fa de l’espai comunicacional dels Països Catalans s’ha trencat definiitivament. Poden prohibir-nos les antenes de Tv3 però no poden impedir que un adolescent de Bétera mire el ‘Merlí’ de Tv3 si vol mirar-lo. I no cal dir que no poden evitar que qualsevol valencià llisca, consumisca i participe de l’activitats de mitjans de la resta del país, siguen aquests mitjans d’intenció local, regional o nacional.

 

La segona de les repercussions. No tinc massa temps per estendre’m sobre ella però és molt important. Avui totes les llengües, gràcies a internet, han deixat d’estar recloses en els seus territoris i han esdevingut llengües globals. Un valencià que visca a Londres o a Chicago avui no només pot seguir en contacte amb el seu territori d’origen sinó que fins i tot pot fer servir el català en la seua vida allà. Pot seguir, per exemple, fins el més mínim detall, les eleccions que han portat al poder Donald Trump llegint publicacions d’ací. O si em deixen explicar una xicoteta anècdota pot demanar el taxi en català a Londres. Recentment una d’aquestes apps globals que permeten demanar taxis explicava que en les seues estadístiques apareixia un volum suficient com per a ser visible de persones que a Londres gestionaven el seu taxi en català, fent servir la versió en aquesta llengua de l’app per a moure’s sense problemes per la capital anglesa. Insistisc: avui tota llengua és global si puja al carro de la tecnologia.

 

-el tercer element, cada dia més clar, és que la relativa facilitat, per comparació, que comporta crear mitjans a la xarxa ha permès un creixement enorme de l’oferta i aquest creixement no ha respectat ja la condició colonial segons la qual la comunicació s’ha de fer en castellà. Ja poden deduir de les meues paraules d’abans que el problema no és de demanda sinó d’oferta i això explica que mentre la premsa tradicional segueix bàsicament tancada a la realitat lingüística del país a internet tinguem una plètora de mitjans valencians en català que estan funcionant bé. Des de La Veu del País Valencià, sens dubte el projecte més consolidat avui, a noves capçaleres amb voluntat de país o local que estan trencant de forma magnífica el sostre de vidre que pel que fa a la llengua segueix ferm en els altres terrenys. Tot i que curiosament és gràcies a internet que alguns mitjans de paper en castellà han fet ara els primers passos en la nostra llengua. Supose en la taula rodona posterior en parlarem d’això.

 

Aquesta realitat és una esperança per a la comunicació valenciana que és evident que ens està donant les poques alegries que ara mateix podem tenir. Em permetran, tanmateix, que per acabar indique alguns perills també ben evidents.

 

-No cal que ens enganyem sobre la realitat tampoc. Aviat farà vint-i-dos anys dels primers mitjans d’internet i la realitat és que és cert que tenim un enorme poder de difusió i d’influència social però també ho és que com a empreses tenim uns límits evidents. I això juga en la nostra contra. Per situar-nos els mitjans en paper als Països Catalans mouen a l’any en total aproximadament uns quatre cents milions d’euros. Per contrast tots els mitjans digitals en movem menys de deu. Tenir molts i bons mitjans digitals és fantàstic però sense ràdio i televisió pròpia i sense premsa en paper el sector de la comunicació al País Valencià seguirà molt coix.

 

-Internet és una revolució permanent. Res del que s’ha guanyat està assegurat. I cal apuntar-se al nou carro sempre. Avui en dia, per exemple, les xarxes socials són pràcticament més importants que la web. I els fluxos informatius en les xarxes socials són molt incontrolats. Per a bé i per a mal. Cada volta és mes important el ciutadà individual i les tries que fa. I aquesta batalla si bé en situació d’extrema feblesa ens ajuda molt perquè passem del zero al tres més amunt del tres es posa complicat per la pressió social del monolingüisme castellà. Vull deixar clar en aquest sentit que internet és una gran sort per a la llengua però no és prou. El País Valencià necessita ràdios i televisions i diaris en paper, només amb webs no arribarem.

 

-el periodisme a internet està en un moment molt complicat. S’ha vist molt clarament aquests dies en la sorollosa polèmica organitzada pel paper de Facebook i de les notícies falses en l’elecció de Donald Trump. El periodisme a internet està amenaçat pel clickbait, les fakenews i l’obsessió per aconseguir visites al preu que siga, especialment al preu de menystenir el periodisme. Abans Francesc Martínez ha ensenyat una fotografia de fa dècades de la redacció d’El Temps on érem molt joves i on no se si s’han fixat que encara escrivíem amb màquina d’escriure. Ja ho saben aquells ordinadors d’abans que portaven la impressora incorporada. Aquella redacció, sota l’influx de grans homenots com Fuster, Mira o el mateix Climent, va nàixer ja amb la voluntat no només de fer periodisme en català sinó de fer sobretot bon periodisme en català. I, amics, això que valia el 1985 no és només que val també ara sinó que és encara més fonamental ara.

 

 

 

Debat al Congrés de Periodistes

Ací trobareu la meua intervenció al debat sobre el Codi Deontològic organitzat divendres passat pel Col·legi de Periodistes. Hi trobareu la meua intervenció en pdf i vídeo. Hi faig una crítica severa d’alguns aspectes relacionats amb la nostra professió que em preocupen d’una manera molt especial.

http://www.vilaweb.cat/noticies/vicent-partal-al-congres-de-periodistes-facebook-i-el-clickbait-son-el-mes-gran-perill-per-al-periodisme-i-la-democracia/

Adam Thomas, nou director de l’European Journalism Centre

Ahir vam presentar als treballadors de l’EJC el qui serà el seu nou director, a partir del gener del 2017. Després d’un llarg i angoixant procés de selecció finalment hem triat Adam Thomas. He dit angoixant perquè vam haver de fer dues rondes d’entrevistes per a poder baixar de 40 candidats a nou i finalment a tres, entre els quals vam triar l’Adam. La veritat és que capacitat i la qualitat de molts dels qui es van presentar a les entrevistes era tan bona que en alguns moments em sentia literalment incapaç de triar entre ells. És un bon senyal que gent tant preparada vulga venir a dirigir el nostre Centre, que està esdevenint a poc a poc un focus d’innovació periodística impossible d’esquivar a Europa.

El centre ha canviat recentment de local, ací a Maastricht i la visita també m’ha servit per a conèixer la nova casa. La primer vegada que vaig contactar amb ells era el 1996 i des d’aleshores he vist tres seues diferents. Aquesta d’ara encara necessita ser ocupada, assumida, per la gent però fa una molt bona impressió. Està situada en un indret allunyat del centre que ara està en obres però que serà un parc urbà quan aquestes acaben, diuen que pel cap d’any. Aleshores segurament se li podrà treure més profit encara —quan desaparega aquest soroll de les obres que m’ha acompanyat tots dos dies.

Al cap d’any precisament és quan Adam prendrà possessió del càrrec. Si teniu interès en saber-ne més sobre ell podeu seguir-lo a twitter o llegir els seus textos a Medium. Estic convençut que sota la seua direcció l’EJC assumirà encara un paper més rellevant en el debat sobre aquesta intersecció que el mateix Adam marca com la decisiva per entendre on som avui: periodisme, ètica, tecnologia. Va ser per aquesta claredat a l’hora de situar on hi ha els debats claus del periodisme que el vam contractar. I també per la seua experiència dirigint alguna de les experiències més interessants de nou periodisme a la xarxa, sobretot Storyful.

El comunicat oficial sobre la seua incorporació el podeu trobar ací.