Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Llibres

Retorn a París (III)

Han desaparegut les meues llibreries preferides del Boulevard Saint Germain. Gibert Jeune va tancar al gener, incapaç de resistir les mil-i-una pressions que aquests establiments estan rebent i de superar la pandèmia de la covid. M’entristeix profundament mentre passegem amb un bon amic a l’hora de dinar. Queda viva una de les seues sucursals, a la vora del riu, però entrar-hi fa mal als ulls. És la més rònega i vella i els llibres semblen com maltractats. En vaig descobrint de noves però no és el mateix. Science-Po ha traslladat la seua botiga d’un carreronet transversal on era abans al Boulevard. En visite una de nova per la zona de l’estació del nord però no em convenç. Acabaré entrant a la FNAC de les Halles, que encara guarda una part de l’esperit fundacional que la feu un paradís per a mi, als vuitanta i els noranta. Seguisc carregant una maleta de llibres nous cada vegada que vinc a aquesta ciutat…

La mort de l’oncle llibreter

Publicat el 6 d'octubre de 2021 per vicent

Ahir vaig ser a Benicàssim en l’enterrament del meu oncle Domingo Casañ. Els lectors, en general, és ben probable que no el coneguésseu, però els lectors de Castelló, llevat dels més joves, estic segur que el reconeixeran si dic que fou el llibreter d’Ares, una de les magnífiques llibreries que hi havia al carrer d’Enmig, aquella “rambla sense arbres” que senyoreja el centre de la ciutat.

Castelló sempre ha estat, i encara és avui, una ciutat especialment llegida i lectora. Una ciutat que al final del franquisme tenia bones llibreries i grans llibreters –entre les quals una de les poques llibreries dels Països Catalans que venia tan sols llibres en català, i lamente no recordar-ne el nom, però estic segur que algun subscriptor el sap i me’l recordarà de seguida. [Efectivament així ha estat: era la llibreria Faristol]

L’Ares, doncs, no era una llibreria especialment marcada. El nom del poble i aquell arquer del barranc de la Gassulla que li feia de logotip eren un senyal del seu compromís. Però tan elegant i discret, diria que humil i tot, com li agradava ser a ell. Ara, com explica Jordi Garcia-Candau en aquesta crònica que va escriure fa quatre anys, allà dins, amagat a l’Ares, mon oncle tenia també “l’infern”, un espai petit i preservat de la mirada indiscreta on guardava, i oferia als clients de confiança, els llibres prohibits pel franquisme. Vinguts, no pregunteu com, de París, de Milà, de Londres o d’Amèrica.

Va ser en aquell infern celestial que vaig topar amb els meus primers manuals de marxisme, escrits en un argentí tan recaragolat que encara els feia més difícils d’entendre. O els texts anarquistes. Però també els volums de les mai prou lloades Edicions Catalanes de París o algunes novel·les malvistes pel règim, per qualsevol raó exòtica. Llibres que, amb una saviesa enciclopèdica –crec que ell va llegir encara més llibres que els molts que va vendre– mon oncle m’anava recomanant amb paciència infinita. A mi, que era un jove ple de presses que volia menjar-se i canviar el món, sense saber com. I a tanta i tanta gent més.

Es fa estrany de recordar-ho avui, però vivíem en un món tan absurd, per exemple, que els escriptors russos, sols pel fet de ser-ho i de ser editats a l’URSS, eren difícils de trobar. I ell se’n feia creus d’haver de tenir a l’infern les versions de l’Editorial Progreso de moltes de les excelses obres de Tolstoi o Dostoievski, de Maiakovski o de Puixkin, que, per sort, vaig poder apreciar de jove gràcies a la seua sàvia i generosa mà. Del seu caràcter ho diu tot una anècdota: quan la meua germana es va casar, ell li va fer el regal més increïble que he vist mai fer a ningú. Va obrir les portes de la llibreria i li va dir: “Pren, tots els que vulgues són teus.” Quin gest! Quina confiança que els llibres ens fan ser millors!

En la societat d’avui, en general, no ens atrevim a reconèixer que la cultura té un propòsit relacionat amb salvar la nostra vida. Ens estimem més imaginar que és una cosa bonica que es visita un diumenge, quan hom va al museu o passa la vesprada llegint un llibre. Perquè hem oblidat, d’una manera absurda, que la cultura i, molt especialment, els llibres són, literalment, un recurs essencial per a la vida humana. Tan important com l’aigua o com l’aire que respirem. Això ho diu, i ho diu molt ben dit, Alain de Botton.

Sense els llibres, i sense tots aquests llibreters que els estimen i ens en transmeten l’estima, cada generació hauríem de reinventar la roda. I amb això perdríem un temps extraordinari de la nostra vida, havent de tornar a passar pels camins que uns altres ja han caminat i cartografiat de manera precisa, abans que nosaltres. Necessitaríem uns anys, que no ens sobren, per a aprendre allò que qualsevol bon escriptor ens fa saber, ens ajuda a aprendre, simplement en un parell de dies de lectura apassionada.

Jo no sé si, com afirma el meu admirat Salman Rushdie, els llibres s’acaben –ell ha decidit de publicar la seua pròxima novel·la directament a Substack. Però diria, a partir de la meua experiència, que analògics o digitals, amb llom i tapa dura o fets solament de bits, els llibres, com els diaris, no deixaran mai de ser-ho. En tot cas els llibreters i les llibreries potser s’hauran d’adaptar encara més, com els periodistes ens hem adaptat i som capaços avui de fer diaris com aquest, que no hauríem sabut ni reconèixer ara fa trenta anys.

I d’una cosa sí que estic segur: que el factor que marcarà la diferència, en això com en totes les coses de la vida, és la passió. La passió que va tenir en els moments més difícils gent com Domingo Casañ i tants i tants admirables llibreters. Que és la mateixa passió que per sort reconec avui en tantes noves iniciatives editorials excel·lents com van apareixent, que ens ofereixen llibres meravellosos, i en tantes i tantes llibreries de proximitat i innovadores que aquests darrers anys s’obrin una mica pertot a les nostres ciutats. Estic segur que, amb el seu guiatge, anirem bé.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Una premonició de Carles Salvador sobre Fuster

Publicat el 19 de juny de 2020 per vicent

Llisc ‘Glossari (1921-1929)’, un volum editat per l’Ajuntament de Castelló que recull l’obra periodística de Carles Salvador.

El 9 de febrer de 1922, parlant de la guerra del Rif, Salvador escriu que ‘a València ens falta no un Abd el-Krim, superticiós, que parla als estrangers, sinó un Fitcher, seré, filòsof, que parle als de casa pro la revalencianització de la Pàtria’.

El 22 de novembre d’aquell mateix any, just nou mesos després, talment com si fos un embaràs, naixia a Sueca Joan Fuster.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Un senyal dins un llibre…

Publicat el 22 d'abril de 2020 per vicent

Aquests dies de confinament he intentat arreglar algunes parts de la biblioteca de casa. La tasca és impossible però si arregle un tros això que tinc. Per això, per aquesta feina, van apareixent per ací o per allà llibres que recorde amb enyor, que havia oblidat o que em porten a la memòria records personals importants.

Me n’ha passat una, però, de molt especial. Aquesta ‘Iniciación a la historia de Castilla-León’ recorde que em va agradar de manera especial quan estudiava a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València. Era un volum prim, condensat, però que trencava amb tots els tòpics sobre Castella que ens havia encolomat el franquisme.

En tinc un gran record així que vaig seure a la cadira, amb ganes de rellegir-lo, quan de sobte de dins, els llibres també són contenidors, ha caigut un paper. La meua sorpresa ha estat enorme perquè el paper és un bitllet del trenet de Bétera a València del dia 22 d’abril de 1982, quan jo tenia vint-i-un anys. I avui és 22 d’abril del 2020.

Que el bitllet haja triat el mateix dia de l’any per aparèixer estic segur que és un senyal d’alguna classe. Lamentablement no el sé interpretar. La màgia no ha estat mai el meu fort…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Els trenta llibres imprescindibles

Publicat el 21 d'abril de 2020 per vicent

Cal trobar sempre la part positiva de tot. Fins i tot de la pandèmia. Com que estàs sempre a casa trobes temps per a fer coses que en unes altres circumstàncies quedarien postergades sempre. Per exemple intentar posar una mica d’ordre en el caos de llibres que tinc per totes les estanteries.

I en aquestes he fet una cosa que fa temps que volia fer: m’he posat a la taula els trenta llibres que considere imprescindibles en la meua vida i faré un joc que consistirà en que si n’entra un de nou n’haurà d’eixir un de vell, perquè en siguen sempre trenta. Deixe a banda Joan Fuster i Josep Pla que tenen les seues estanteries pròpies i els llibres de teoria periodística, que els tinc a la redacció, ara tancada des de fa cinc setmanes ja.

Per si li fa gràcia a algú aquesta és la llista, provisional a 21 d’abril -tal i com els tinc col·locats per mida…

-Sergio Salvi: Le nazioni proibite
-James Dunningan i Austin Bay: A Quick and Dirty Guide to War (edició del 1985, la que incloïa el capítol sobre una possible guerra entre Catalunya i Espanya)
-Robert Fisk: La gran guerra por la civilización.
-Morton H. Halperin i altres: Self-determination in the New World Order,
-Josep Fontana: Capitalisme i democràcia
-Ivan Krastev: After Europe
-M.T.Ciceró: Dels deures
-Carlo Maria Martini: Verso Gerusalemme
-Josep Fontana: L’ofici d’historiador
-John Cornwell: A Thief in the Night
-Jeno Szucs: Les trois Europes
-Sir Winston Churchill: La Segona Guerra Mundial
-Martin Meredith: Africa
-Fernand Braudel: Venezia
-Joel Garreaux: The nine nations of North America
-Josep Pla: The Gray Notebook. (Ja ho sé que és Pla però és una traducció que m’encanta…)
-Michel de Montaigne. Les essais
-Oriana Fallaci: Oriana Fallaci intervista Oriana Fallaci
-Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles
-Philip Mansel: Levant
-Michael Doobs: One minute to Midnight
-Lucien Febvre: Martí Luter
-Lenin: El estado y la revolución
-Joan Regla: Comprendre el món
-Carlo Maria Martini i Umberto Eco: In cosa crede chi non crede?
-Vicente Gaos: Antologia del grupo poetico de 1927
-Edmund Wilson: Hacia la estación de Finlandia
-Leonardo Sciascia: L’affaire Moro
-Albert Camus: À Combat
-Albert Camus: Le Soir Républicain 25-11-1939

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Un adéu perllongat a Isabel-Clara Simó

Publicat el 11 de març de 2020 per vicent

Fa unes setmanes vàrem enterrar l’Isabel-Clara Simó i avui, vull dir fa unes hores, hem presentat el seu darrer llibre, una novel·la pòstuma que porta per títol ‘El teu gust’. Faig servir el plural perquè m’ha tocat parlar en tots dos actes, al funeral més directament d’ella, de l’amiga amb la qual hem compartit tantes coses la colla de valencians a Barcelona i avui, en un acte fet a la Biblioteca Francesca Bonnemaison sobre la seua manera d’entendre l’escriptura.

Els editors de Bromera han tingut la bona pensada de convidar a participar de la celebració els amics de VerdCel que ens han fet un tast musical barrejat de la seua pròpia obra, de Raimon i de l’Ovidi, de la mort del qual avui fa just vint-i-cinc anys. Amb això s’ha reunit de fet, encara que siga de manera tel·lúrica, la Isabel i un dels seus més grans amics.

Davant el públic he confessat que la Isabel em renyava molt per la meua anarquia lectora. Jo llisc, per motius professionals i diguem-ne de passió política, molts llibres d’això que pietosament en diuen no-ficció. I això em fa llegir molt poca ficció i ho faig a més de la manera més desordenada i anàrquica imaginable. Pràcticament mai llisc el que està de moda o el que toca llegir de manera precisa, cosa que a l’Isabel li semblava que era llegir amb molt poc trellat. Ens posàvem d’acord amb els clàssics, en el meu cas llegits amb ànsia quan era molt jove. Però jo sóc capaç d’ignorar-ho tot sobre la darrera sensació del mercat que, sempre, la Isabel s’havia llegit i estudiat a fons ja.

Per tot plegat he dit que crec que ella m’hauria tirat a pataes de la taula en que he estat parlant una estona amb la seua agent literària, la Maru, i amb el seu editor a Bromera, el Gonçal. Dita la qual cosa he de confessar que m’ho he passat bé i m’ha fet il·lusió de ser-hi. És com haver pogut allargat un poc més la seua presència, a través de les paraules posades en el paper…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Les entonacions insubstituïbles

Publicat el 11 de gener de 2020 per vicent

Llisc Antoine de Saint-Exupéry. Parla de la identitat de la gent i en el seu esforç per definir-la escriu que ‘je parle des intonations irremplaçables’. Entonacions insubstituïbles, quina seqüència més exacta, quina definició més precisa! I quantes vegades m’he trobat a mi mateix reaccionant a una entonació, deliciosament dialectal, que m’obre el cap i em transporta ben lluny, penjat solament d’una vocal…

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Martin Rees, un ‘mortista antiquat’

Martin Rees és un dels científics que m’agrada llegir. No és gens dogmàtic, sempre mira de cercar punts de dubte i expressar-los de manera honrada i, evidentment, és una persona d’una preparació excepcional en el seu camp de treball –no arribes al càrrec d’Astrònom Reial així com així…

Per això he corregut a comprar el seu nou llibre ‘On the future’. Escoltar, llegir, les seues elucubracions sobre l’antropocè, aquest període nou de la història de la terra en el qual sembla que hem entrat, m’apetia molt. I no m’ha defraudat gens. Ben al contrari. Per on porta el debat sobre el futur de la humanitat però també perquè sap combinar com poca gent la profunditat de pensament amb el plaer de la lectura.

El llibre està ple d’anècdotes personals, algunes que es podrien qualificar fins i tot de divertides. Com per exemple quan narra un encontre amb un grup de partidaris de la criogenesi.

La criogènia és la capacitat d’arribar a temperatures de menys de −150°C i els criogenistes el que fan és ‘congelar’ amb. aquesta tècnica la gent abans que es muira, per despertar-los d’ací als anys que faça falta, quan la immortalitat se suposa que ja serà normal. Rees, que està impressionat pel que considera que és la difuminació entre la vida i la mort en les societats contemporànies va quedar molt xocat per l’experiència i va defensa la mort com a fenòmen biològic, social i cultural i els va dir que preferia acabar en una tomba bonica d’una església rural anglesa abans que en un refrigerador californià. Reivindicació que va tenir una resposta tan agra com xocant de part dels seus intelocutors. Diu Reeves: ‘They derided me as a ‘deathist’ –really old fashioned’.

M’he passat hores intentant imaginar com podria traduïr ‘deathist’. ‘Mortista’?

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Fent de figurant, en una peculiar història del país

Xavier Serra ha publicat el quart volum de la seua sèrie ‘Biografies parcials’, en el qual jo sóc un dels biografiats. Amb això completa el seu projecte historiogràfic, un projecte que només llegint els quatre volums s’entèn en la globalitat.

Quan em va demanar d’entrevistar-me per incloure’m en aquest quart volum em va sorprendre i molt. Jo havia llegit els volums anteriors amb curiositat però sense copsar ben bé l’abast de la maniobra. Ara, sent testimoni de primera mà del treball del Xavier, crec que he entès molt més clarament la raó del seu treball i el perquè el fa com el fa. M’hi sentit, i ho dic amb una gran joia, figurant en un retaule. En un retaule certament de luxe, vist que sóc l’últim d’un llistat de noms que fa molta impressió: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Joan Francesc Mira, Francesc Jarque, Raimon, Thomas F. Glick, Josep Lluís Blasco, Albert Hauf, Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Soriano Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert. Archer, Manuel Boix, Pepa López, Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa i Enendina Lloris.

Fa molts anys que vaig aprendre que hi ha moltes maneres de fer història, d’escriure història. I m’ha semblat entendre, n’estic convençut, que el que fa Xavier Serra és bastir a partir de les nostres vint-i-quatre històries personals una història col·lectiva del País Valencià en els anys que van de la guerra de Franco al 1960. Amb intenció, amb tota la intenció del món. Com cal que faça sempre un bon historiador.

Serra, per això, biografia els aspectes de les nostres vides que a ell li resulten interessants per a explicar la seua visió de com el País Valencià ha anat eixint de la foscor de la guerra i recuperant, fins on pot, l’autoestima i el centrament en el propi país. I deixa fora els qui són circumstancials, aquells episodis que potser en una biografia personal farien servei però que no són imprescindibles quan a través de la teua biografia en realitat s’està biografiant una altra cosa. Quan s’està biografiant el país a través nostre, a través de les ‘Biografies parcials’ (el títol no enganya) que ell ha optat per escriure. En aquest sentit, insistisc, és necessari llegir els quatre volums per copsar la seua intenció i admirar el seu plantejament.

Els puristes potser s’entretindran discutint sobre si aquesta és una forma adequada, per subjectiva de fer història. Però jo que sóc partidari de la història total, com ho sóc del futbol total, he de dir que aprecie molt l’esforç i que em sembla indiscutible que aquest projecte haurà de ser llegit i anotat en el seu tot pels futurs historiadors. Només li trobe una pega: llegit tot, rellegit tot, crec que hauria estat molt bé un pròleg o un epíleg llarg on el Xavier pogués lligar de manera explícita totes les biografies i explicitar la seua mirada sobre el país que d’elles se’n desprèn. No sé perquè no ho ha fet però sempre estarà a temps de fer-ho, supose. I espere que el Vicent Olmos, tan bon editor com és, acabe per demanar-li el paper algun dia. També perquè així els figurants tindríem un teló sobre el qual entendre’ns nosaltres millor.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Les estanteries com a biografia

Publicat el 9 d'agost de 2018 per vicent

A ma casa de Bétera hi tinc una biblioteca on hi ha un fragment notable de la meua vida. Segurament són la majoria dels llibres que vaig llegir abans d’anar-me’n a Barcelona. En les estanteries, a Bétera i a Barcelona, els llibres és com si foren parts d’una biografia també. De normal, en el ritme frenètic del dia a dia, no tens temps d’aturar-te a repassar aquella muntanya de papers però a l’agost et pots permetre una mirada reposada. Picar aquest i aquell volum, cercar una nota que vas deixar apuntada en un marge, trobar o intentar trobar la data en que vas comprar aquest o aquell volum i la llibreria on ho vas fer. Tot et transporta en el temps. I et venen al cap cares, converses, actes, fets.

Aquests dies he pogut repassar amb una certa intensitat l’habitació dels llibres de Bétera. I és com si haguera après una mica més qui sóc, d’on vinc i com vaig arribar-hi. He recordat emocions, descobertes, decepcions… He quedat intrigat preguntant-me a mi mateix com és que, en aquell temps, llegia això o llegia allò. I m’he sentit trist pels llibres que he oblidat. N’hi ha que els dec haver llegit segur, com estan de gastats o un apunt parcial en una pàgina així ho delaten. I tanmateix no recorde res d’ells. Ni si em van agradar o no…

Fa anys que mantinc un prestatge a ma casa de Barcelona que són els meus vint llibres essencials, aquells que per força he de tenir a mà sempre. No és un exercici senzill. Una dotzena estic segur que els matindré sempre però els altres ballen perquè un dia vaig decidir que no passaria de vint i que aleshores per cada nou llibre que entrara n’havia d’eixir un.

Contradictòriament, però, aquests dies a Bétera he tornat a pensar en com m’agradaria tenir una casa prou gran com per tenir tots els meus llibres junts i no desperdigats com ara estan a Bétera i Barcelona i encara a la casa de l’Assumpció a Arenys. He somiat com m’agradaria classificar-los a través de llargues estanteries blanques, recuperant així, un a un, el que van ser i van significar per a mi. És una aspiració inútil, ho sé, perquè això mai no passara i perquè si passava segur que no tindria el temps de fer-ho. Però el sol fet d’imaginar-ho m’ha ajudat a passar content unes hores, convençut de les estanteries són també una biografia.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Els llibres que llegiré aquestes vacances (Edició 2018)

Publicat el 4 d'agost de 2018 per vicent

Demà comence, en teoria, les vacances de 2018, més esperades que mai. La intensitat del curs deixa’t enrere no m’ha permès de llegir uns quants llibres que he anat acumulant al llarg de l’any i que, si no passa res, cauran les pròximes setmanes. Són aquests:

The Kemlinologist. Jenny Thompson i Sherry Thomson. Johns Hopkins University Press. La sorpresa de darrera hora. Ja no comptava amb ell però els meus llibreters de Laie CCCB me l’han localitzat just a temps. Gairebé sis cents pàgines que prometen explicar-ho tot sobre Llewellyn E. Thompson, el mític ambaixador dels Estats Units a Moscou que va inventar la ‘kremlinologia’. El llibre l’han escrit les seus filles, cosa que em sorprèn d’entrada, però ha tingut molt bones crítiques.

Matèria, el grau zero de la filosofia. Mercè Rius. Publicacions de la Universitat de València.

Weapons of Math Destruction, Cathy O’Neil. Broadway Books. Sobre com de dolents són els algoritmes. El joc de paraules del títol és brillant i promet.

Dimensions de la conscience historique. Raymond Aron. Les Belles Lettres.

L’obsession des frontières. Michel Foucher. Perrin. L’inici és trepidant: des del 1991 han aparegut 28.000 nous quilòmetres de frontera al món. Arrea!

Genios del futbol. Joaquin DHoldan. El paseo.

La valeur de l’information. Edwy Plenel. Don Quichotte. Les idees d’un dels periodistes europeus amb els qual avui compartisc més coses.

Off the map, Alastair Bonnett. Aurum Press.

The almost nearly perfect people. Michael Boot.  Vintage. Un llibre sobre els escandinaus que vaig comprar a Noreuega i que vaig començar a llegir en el viatge. Divertit.

 

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

‘Le nazioni proibite’ i l’Ernest Sena

Publicat el 7 de juny de 2018 per vicent

A finals dels anys setanta vaig conèixer l’Ernest Sena i la Rosa Serrano. Sari feia de cangur dels seus fills i quan tenia un d’aquells duríssims exàmens de medicina jo la substituïa i em feia càrrec d’ells. També sovint la venia a esperar quan acabava i ben aviat, més enllà de la feina, es va establir una certa relació d’amistat amb l’Ernest i la Rosa, que s’ha mantingut amb el pas de les dècades.

Ells eren més majors que nosaltres, evidentment, i a sa casa hi havia una biblioteca més que notable, que era la meua enveja. Especialment pels llibres de l’Ernest. Entre ells un em va enlluernar: ‘Le nazioni proibite’ de Sergio Salvi, un volum gruixut que es presentava com la guia de deu ‘colònies internes’ de l’Europa occidental, entre les quals els Països Catalans.

Poc després Imma Tubella i Eduard Vinyamata varen publicar un llibret que es deia ‘Les nacions de l’Europa capitalista’ però en aquell moment teníem tots plegats molt poca informació sobre les realitats nacionals i per això em vaig empassar amb tant de gust el llibre. En alguna ocasió li vaig demanar a l’Ernest que me’l deixara però les seues regles sobre el préstec de llibres eren molt estrictes i mai no va accedir. Tanmateix sembla que li va quedar clar que aquell era un llibre molt especial per a mi.

Salvi, des d’unes posicions rotundament d’esquerres, defensava els drets nacionals i oferia, efectivament una guia molt completa a la realitat d’aquestes deu colònies, que excloïen Galícia i Còrsega perquè l’autor, rabiosament racionalista, considerava que eren en realitat part de Portugal i Itàlia respectivament. El volum, publicat per Vallecchi, estava profusament il·lustrat i de fet allà va ser la primer vegada que vaig veure les banderes de Frísia o Cornualla, el mapa de Bretanya o el Friul o fotografies, aleshores molt impactants, dels moviments escocès o sard.

Han passat dècades d’allò però ara l’Ernest m’ha donat una d’aquestes sorpreses que no oblidaré mai en la vida, presentant-se a la redacció de VilaWeb amb el llibre a les mans per a regalar-me’l. No sé ni com explicar l’agraïment que li tinc per aquest gest, no només pel valor del llibre sinó també pel valor de la nostra amistat que d’alguna manera es fa present en aquest objecte que passa de mà a mà. L’Ernest és un gran amic i aquest seu és un gran gest. Que, a més, em promet hores i hores de plaer, perquè el llibre me’l rellegiré de cap a cua, segur.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Un sopar amb l’Agualusa

Publicat el 28 d'abril de 2018 per vicent

Tot just arribats d’Atenes sopar a casa, la nit abans de Sant Jordi, amb Jose Eduardo Agualusa. Conec el gran escriptor angoleny des dels anys vuitanta quan encara treballava de periodista. Han passat molts anys i tots dos ens hem fet majors però encara és prou saludar-nos una primera vegada per a sentir com si ens haguérem vist fa poc. El replegue a l’hotel mentre a casa van arribant els convidats, la Carlota Torrents i el Sebastià Benassar, que parla un portuguès fantàstic. A la redacció de VilaWeb, de fet, ell i el Barnils parlen tots dos un molt bon portuguès. Jo amb l’Agualusa mantinc el vell costum de demanar-li que em parle sempreen el seu portuguès barreja de tants llocs i indrets com ha viscut. Ho fa.

Sopem grec, tot el que hem portat del cap de setmana a Atenes. I parlem de llibres i de viatges, d’anècdotes velles. Les meues filles el recorden de quan eren petites i un dia es va espantar en veure el correfoc del barri. Riem i ell accepta la fama de covard respecte al foc. Ens parla amb entusiasme de l’illa a Moçambic on viu des de fa un parell d’anys. Anècdotes sensacionals que un narrador insuperable com és ell converteix en històries millors encara. Li dic que hauria de fer un llibre amb aquelles històries. La universalitat d’algunes localitats, com la seua allà al mig de l’Índic, és molt més cosmopolita que els atrafegats carrers de Xangai o Manhattan.

Se’n va a dormir d’hora, una mica preocupat pel Sant Jordi. Li hem explicat tots, tant, l’exercici abusiu que és això de signar llibres tot el dia que no acaba de fer-se a la idea de com serà. Ens intercanviem els nostres dos darrers, com a primer regal de la Diada. L’he vist content amb la qualitat de la seua editorial catalana i això m’alegra molt. Ens fem unes fotos per tenir un record.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Barri: una llengua que s’extingueix

Publicat el 22 de març de 2018 per vicent

Quan vaig arribar a Arenys de Mar em va sorprendre molt una paraula: barri. Barri ho fan servir per a indicar la tanca exterior d’una casa de camp: ‘obre el barri’. Com tantes paraules jo no l’havia sentit dir mai.

Ho vaig buscar al magnífic Diccionari Català-Valencià-Balear i efectivament era així:

a) Cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp (Costa de Llevant, St. Vicenç dels H.).—b) Clos tancat de paret, que hi ha davant la façana principal d’una casa de pagès (Cat.). Hi havia la masia,… l’era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava, Oller, Esc. pobr. 33.

Les referències de l’Alcover-Moll em van fer pensar que em trobava al davant d’un dialectalisme i així em vaig conformar. Fins dimarts.

Dimarts vaig eixir a prendre un cafè amb els meus pares. Vàrem anar al bulevard i allà hi havia les meues dues ties amparín, entre altres. Vam seure i vam xerrar de bon gust. I en un moment la meua tia Amparín de casa em va sorprendre. Parlant de Fernando, un amic de la colla de ma mare, va dir que a vegades obria amb una reverència ‘el barri’. Arrea! El barri com a cleda o reixat de ferro o de fusta que tanca un jardí, hort, heretat o pati de casa de camp, aquell barri que jo imaginava dialectal del Maresme apareixia de sobte i per sorpresa a Bétera. Amb una naturalitat esborronadora.

Ho vaig comentar després amb ma mare mentre tornàvem a casa i ella em digué que era conscient que parlava molt pitjor avui del que parlava quan era xiqueta. Molt pitjor, volia dir, de paraules, expressions, conceptes. I vam tornar a recordar com ma güela deia aixeta a les aixetes velles però grifo a les noves…

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós de David Bellos, que porta per nom ‘Is That a Fish in Your Ear?’. El llibre descriu la traducció, el procés de traduir, i aporta una quantitat enorme d’anècdotes sobre les llengües més diverses. Explicant com cada llengua, al final, és un món i representa una manera d’entendre el món. Que no es pot aprendre ni ensenyar del tot.

En el llibre es relaten històries impressionants com la d’alguns pobles caçadors de l’Àfrica que construeixen les frases segons el punt del cel on hi ha el sol, creant així mapes que els permeten orientar-se fins i tot en les circumstàncies més difícils. I s’explica que quan alguns occidentals van intentar treure profit d’aquesta característica varen aprendre les paraules però no van poder saber com convertir-les en mapa. Per això calia haver nascut amb aquella llengua.

Les llengües, totes, estan degradant-se arreu del món. La nostra també. I el perill de la pèrdua d’una quantitat enorme de coneixement és concret i cert a tot arreu. Barri és poca cosa comparat amb l’ús del sol com a càlcul gramatical, això és cert. Però, caram, a mi em toca molt de prop.

L’objectivitat periodística, posada en qüestió de forma magnífica

Publicat el 16 de gener de 2018 per vicent

L’altre dia en una d’aquestes llibreries d’aeroport on entres de forma rutinària però sense esperar trobar res vaig descobrir una petita perla. Vaig comprar-me, i el vaig devorar amb passió en el vol de retorn a casa, un llibret de la periodista nordamericana Linda Greenhouse titulat ‘Just a Journalist‘. Es tracta d’un volum deliciós, barreja de memòria personal i debat periodístic que planteja amb una valentia i una decisió admirables el sempre espinós tema de l’objectivitat periodística.

Greenhouse ha estat durant dècades la periodista del New York Times destinada a seguir el treball del Tribunal Suprem dels Estats Units. El seu extraordinari treball d’anys, però, va ser curiosament discutit per un parell de decisions personals, de la seua vida privada, que la van posar en l’aparador –una d’elles simplement acudir com a manifestant a un acte a favor del dret a l’avortament.

Greenhouse, que ara té 71 anys, va decidir aleshores atacar aquest fals paradigma de l’objectivitat periodística i la imparcialitat que tant. de mal ha fet a la nostra professió i que jo mateix he atacat sovint també, com per exemple vaig fer en aquesta entrevista al Periòdic d’Andorra.

El nivell argumental de Greenhouse, però, és insuperable. La periodista del New York Times destrossa el mite de la imparcialitat i l’objectivitat amb uns arguments impossibles de resistir. Posa de relleu com aquesta tesi de que cal explicar les dues cares de qualsevol cosa va ser inventada per a controlar els periodistes i impedir que pensaren lliurement i demostra que en la majoria dels casos no hi ha dues cares de res sinó múltiples. És especialment punyent a l’hora de demostrar que la nefasta pràctica de posar en peu d’igualtat, i sense mullar-te, dues opinions confrontades només val per a elevar gent ridícula, especialment quan has de trobar algú que opine en contra d’una cosa que és de sentit comú.

Aquest llibre hauria de ser de lectura obligatòria en les nostres facultats de periodisme, on continuen arrapats a una teoria vella i errònia, que als Estats Units ja poca gent defensa en l’àmbit professional. Això no passarà, però.