Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico

 

S’ha mort el Pi de la Bassa

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

El whattsapp de ma mare

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…

Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

 

125 anys del tren Bétera-València: el triomf de la geografia sobre la història

Aquest mes s’han commemorat els 125 anys de la posada en marxa del tren entre Bétera i València, un fet que va canviar per sempre el nostre poble.

El 12 d’agost de 1891, a les 16:45, va eixir de l’estació de Marxelenes el primer tren de la nova línia València-Bétera, que aquell dia feia parades només a Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos i Montcada. L’extensió de la línia fins a Bétera es va justificar en base al fet que en aquell moment era un lloc molt freqüentat per la burgesia valenciana. En aquell temps el bosc de Portaceli arribava fins al segon barranc, pràcticament a l’entrada mateix del poble. Això va donar molta fama a Bétera com a lloc de segona residència, especialment recomanat per a gent amb problemes de salut. La pressió perquè el trenet superara la dificultat del trajecte entre Montcada i Bétera sembla, per la premsa de l’època, que va ser intensa però va donar resultat. L’estació, de fet, estava fora del poble pròpiament dit i situat en un punt especialment pensat per a facilitar l’accés als senyorets de València que venien a passar uns dies a Bétera. L’arribada del trenet, però, va canviar per complet Bétera.

Molt sovint els historiadors discuteixen sobre les implicacions de la geografia. Recentment Kaplan ha fet un llibre al respecte, molt fluix pel que podíem esperar però que clarament posa de relleu que en ocasions la geografia és capaç de superar la història i canviar-la.

En el cas de Bétera això és ben clar. Fins l’arribada del tren Bétera mirava a Llíria i als altres pobles del Camp de Túria com el seu entorn natural. Els pobles de la Calderona, Serra, Nàquera i Olocau formaven amb Bétera una subcomarca natural definida per la serra de Portacoeli i les relacions amb Benaguasil, la Pobla o Llíria eren constants. De xicotet els pares encara em van portar per Sant Miquel a Llíria, una cosa que avui ja no fa ningú.

I això perquè el tren (i l’autopista després) han capgirat la geografia del país. Avui és molt més senzill anar a València que no pas a Llíria i això ha fet que les relacions tradicionals hagen estat substituïdes per uns nous costums.

Sobre el mapa de Bétera del 1938 he traçat els que eren aleshores els principals camins i em sembla que l’evidència és incontestable.

camins bétera.001

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La trama de camins que van cap a la part central de la comarca és molt cridanera, amb els camins a L’Eliana, a La Pobla, a Benaguasil i a Llíria –fins i tot amb el camí a Paterna, que en aquella època no estava tan clarament vinculada a València com avui. Tots aquests camins avui continuen sent només camins, no carreteres com és el cas de la carretera a Nàquera, originalment la carretera de Burjassot i València cap a Torres-Torres.

El que crida l’atenció és que els camins cap a València eren molt escassos en aquell moment, tret de la carretera. El camí Bufilla acabava allà mateix encara que es podia resseguir un poc més enllà com a camí Montcada. Sembla evident que la necessitat dels pobladors de Bétera en l’època tendien a ser satisfetes més en el Camp de Túria que no a l’Horta, en consonància amb el que havia passat segles abans –només cal recordar que la població cristiana de Bétera provenia bàsicament de Llíria o que els moriscos de Bétera eren íntims aliats dels de Benissanó i Benaguasil i protagonitzaven rebel·lions conjuntes.

Tot això és el que va canviar amb l’arribada del tren, ara fa 125 anys, i la configuració d’una trama de comunicacions que ens acosta a València i ens allunya de Llíria.

 

El Pi de la Bassa s’està morint

El tomicus, una plaga, està acabant ràpidament amb el Pi de la Bassa. És un pi molt especial per la meua família, al terme de Serra, prop de l’entrada a la Vall de Lullén, allà on cada any anem a fer la Pasqua.

El pi és, o era, un arbre imponent, amb unes arrels on podem seure tots junts, de prop de dos cents anys d’edat. Un exemplar magnífic que ma mare ja coneixia de quan era menuda i tenia aigua al costat, la bassa que ha acompanyat el seu nom.

No sé des de fa quants anys, però des de fa molts la meua família puja el diumenge de Pasqua a aquest pi. L’arbre està passada la zona on la serra s’omple de gent i el seu espai ens ha permès passar vesprades magnífiques sota les seues branques que ara sembla que s’acabaran.

Llàstima perquè aquest any havíem decidit inaugurar una nova tradició que era tornar a peu al poble. Ma germana, la meua major i jo vam fer a peu els nou quilòmetres que separen el pi de Bétera, tot comentant que ho faríem cada any mentre les forces aguantaren. No teníem ni idea que aquest arbre al qual tan agraït estic no duraria ni un any més…

Homenatge de Bétera a vint-i-cinc veïns afusellats pel franquisme i el nazisme

Bétera reconegué la setmana passada a vint-i-cinc persones assassinades pel franquisme i pel nazisme, ja que dos d’ells van morir en camps de concentració.

Va ser un reconeixement unànime i solemne de l’ajuntament, demanat i organitzat pel mestre Jordi Alonso, que tanta feina està fent al capdavant del Centre d’Estudis Locals de Bétera. Un homenatge necessari a homes que van donar la vida per la llibertat i contra el feixisme i que tenim el deure de recordar-los sempre.

La relació de veïns assassinats és la següent:

Joan Cotanda Tortajada, “Cotanda”, ferrer, casat, Vicepresident del Consell Municipal. Membre del 1º Comitè de Guerra. U.G.T. Afusellat a l’edat de 39 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Maria García Aloy, “El Purissimo”, llaurador , casat. Membre del 2º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Llíria el 24 d’Octubre de 1939.

Vicent Ten Navarro, carnisser, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 50 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Sebastià Salavert Aloy, llaurador , casat. Vocal del Comitè Executiu Popular. President del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 24 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Joan Salavert Aloy, “Juano”, llaurador, solter. President del Comitè Executiu Popular. Afusellat a l’edat 44 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Vicent Aparisi Carrasco, pagès, solter. Membre del Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Jesús Coscollar Casanoves, obrer, casat. Vocal del Comitè Executiu. Afusellat a l’edat de 41 anys a Paterna, el 6 d’Abril de 1940

Joan Martí Torrent, llaurador, casat. President del Consell Municipal. Vocal del Comitè Executiu. Membre del 2º Comitè de Guerra. C.N.T. Nomenat alcalde amb data 15/03/1937. Afusellat a l’edat de 54 anys a Paterna, el 25 de Maig de 1940.

Gonçal Aparisí Ramón, llaurador, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 2º Comitè Guerra. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, el 24 de Juliol de 1940.

Francesc Arnal Moreno, “El Comte”, llaurador , casat. Síndic del Consell Municipal. Secretari del Comitè d’Agricultura. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, l’11 de Setembre de 1940.

Vicent Lluesma Martínez, obrer, casat. Síndic del Consell Municipal. Membre del Comitè de Requises de la F.A.I. Afusellat a l’edat de 38 anys a Paterna, el 14 de Setembre de 1940.

Ricard Martínez Sánchez, militar, casat. Sergent del Regiment d’Infanteria “Guadalajara nº 10”. Membre del Comitè Marxista. Afusellat a l’edat de 30 anys a Paterna, el 16 de Maig de 1941.

Josep Portoles Campos, jornaler, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 3º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 33 anys a Paterna, el 31 de Març de 1942.

Ventura Picher Mainero, “Ventura”. Pintor, casat. Alcalde en el Consell Municipal, el 16/08/1937. Vicepresident del Comitè Executiu Popular. C.N.T. Afusellat a l’edat de 40 anys a Paterna, el 8 de Març de 1943.

Salvador Campos Inglés, llaurador , solter. Secretari del Comitè d’Agricultura. Vocal del Comitè Executiu Popular. Afusellat als 43 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Josep Sánchez Doménech, jornaler, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el dia 9 de Març de 1943.

Gerard Tomás Navarro. Carnisser, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Inglada. Obrer, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el dia 3 d’Abril de 1943.

Francesc Tárrega Llistó. Llaurador, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Campos. Paleta, casat. Afusellat als 50 anys a Godella, el 15 d’Abril de 1940.

Frederic Carrasco Ricart. Llaurador, casat. Afusellat als 39 anys a Lliria, el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Pons Coscollar. “El Catano” obrer, solter. Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 19 de Desembre 1939.

Baptista Cinquè Doménech. Llaurador Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 6 d’Abril de 1940.

Josep Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6574. Va morir amb 32 anys, el 7 de Gener de 1942.

Francesc Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6573- Va morir amb 28 anys, el 3 de Gener de 1942, 28 anys.

Ahir vam baixar a peu des del Pi de la Bassa

Com fem cada any la família ahir vam celebrar la Pasqua berenant al peu del Pi de la Bassa, un pi que té prop de dos cents anys, situat ben endins de la serra de Porta Coeli, ja a pocs metres de la Vall de Llullen.

Al peu del pi i asseguts en les seues enormes arrels berenem tomateta amb llonganisses, gaudim de tots els dolços, de les coquetes als tabaquets i ens estampem rituals els ous de la mona sobre el front, tot rient. Sempre també fem un passeig llarg per l’entorn. Algun any hem anat fins les portes mateix de la Cartoixa de PortaCoeli, algun altre hem entrat cap a les canyades, ruta sense camí o hem resseguit el curs d’un barranc o un altre dels molts que s’hi entrecreuen. Aquell que baixa del Berro per juntar-se amb el de Portaceli, el de la Foia i el del Llop, el de l’Algepsar…

Ahir, però, vam decidir baixar al poble caminant. No tots, és clar. Els pares no estan en condicions de fer a peu els més de nou quilòmetres que les màquines ens van avisar que hi havia, metòdics, des del Pi de la Basa fins a la porta de ca Montes. Així que finalment vam enfilar la baixada ma germana, la meua major i jo. Rient i cantant a crits, gaudint del paisatge, olorant els camps i, com que es va fer de nit, admirant també uns estels que des dins del poble ja no sabem veure.

Vam travessar primer les llargues parcel·les on ve la gent de València els diumenges a passar el dia. No és ni de bon tros la part més bonica de la serra però reconec que recorreguda a càmara lenta no deixa de ser pintoresca. Hi ha gent que fa coses molt rares quan està a camp obert i veure’ls no deixa de ser una distracció. I un bon objecte de maledicències.

Allà on s’acaba ara el parc natural vam entrar al terme passant pel costat de la finca de cavalls, un espai prop d’on s’ajunten el barranc de Portaceli amb el de la Manga que, pel que expliquen fa com de pàrquing d’animals. Passant en cotxe en veus molts però és quan vas a peu que aprecies que realment hi ha molts cavalls en aquella finca, pasturant mansament, alguns fins i tot tapats amb llargues mantes. Especulàvem tot caminant quant ha de menjar al dia un animal tan gran i quant ha de costar per tant el ranxo d’aquesta casa.

La nit ens va agafar quan érem ja prop de la Mallà, aquest tros de poble que ens van robar els militars de Franco i el quals segueixen fent servir els seus successors. Només passar pel davant ja em posa malalt així que vam procurar anar més de pressa i tot del que tocava. Fins arribar a la nova rotonda, on ja ens vam poder posar a caminar tranquil·lament pel carril de bicis que discorre paral·lel a la carretera, buit del tot a aquella hora de la nit. Vam transitar per la vora dels masos, on bordava algun gos solitari, fins arribar a la Caseta Blanca, aquella casona enorme dels Aguirre Matiol, prohoms de Castelló, on va anar a morir el poeta Querol.

D’allà ja només els dos ponts sobre els dos barrancs ens separaven del poble i de casa. Rient ens vam fer una fotografia en el rètol que dius que entres a Bétera i en passar pel costat d’una pizzeria ens va entrar tota la fam que els peus havien congriat. Vam seguir, però, i els pares ens van rebre alleujats. Ja volien fer avís a veure si passava res, que estàvem tardant tant…

IMG_5558

 

Celobert: el món era tan diferent!

Trobe per casa els tres números que es van editar de Celobert, una revista de literatura que vam fer els amics a Bétera entre el 1980 i el 1982. Després va eixir un número més a l’agost del 1982 dins la revista de festes però ja era una cosa molt diferent.

IMG_5324

 

Els tres Celobert diguem-ne canònics eren unes revistes centrades en publicar textos literaris fets per gent del poble. Va ser una més de les iniciatives de l’efímera Biblioteca Pública de Bétera mentre aquesta va ser lliure. La primavera va durar molt poc. El PSOE local, vencedor en aquells anys en qualsevol contesa, tenia de cap de llista un feixista (literal: havia estat cap del Movimiento) que va dissimular un poc mentre va pensar que això de la democràcia anava de debò. Quan va veure que podia ser igual de feixista sent del PSOE que del Movimiento es va acabar el suport i la permissivitat amb qualsevol projecte cultural que es fes al poble, especialment si era nacionalista com va ser el nostre cas.

De Celobert es van fer tres números. El primer (de Novembre de 1980) tenia 56 pàgines i una portada preciosa de Meli Aguilella, autor també del logo de la publicació. El segon (Maig 1981) tenia 80 pàgines i llom i la portada era un dibuix extraordinari del castell fet per Empar Estúrich. El tercer i darrer (gener de 1982) tornava a tenir 56 pàgines i una portada que diu que la vaig fer jo –cosa que no recorde en absolut.

En el primer volum escrivíem Francesc Xavier Sorlí (Paco Llach, perquè imitava a la perfecció Lluís Llach…) Josep-Francesc Alemany, Raquel Ricart (en la que deu ser la primera publicació d’una de les escriptores més interessants de la literatura catalana actual), Albert Dasí (el col·lega UlissesXX, director de l’Escola Gavina), la cantant Pepa Bes i jo mateix. Tots en català.

En el segon número tornaven a escriure Albert i Raquel i també escrivien Eloy Alamán i Paco Ibáñez. El volum presentava els treballs que havien guanyat els primers premis Vila de Bétera tant en català com en castellà i afegia un pròleg ni més ni menys que del gran poeta Marc Granell, que havia format part del jurat.

Pel que fa al tercer i darrer volum tornava a escriure Raquel (l’única autora que va escriure en tots tres) al costat del seu germà, l’avui conegudíssim actor Pep Ricart, d’Imma Taronger, Ana Torres, Jesús Dus i una persona que signa Sima i que no aconseguisc recordar qui era. De les col·laboracions dues eren en castellà i cinc en català, incloent-hi també un preciós pròleg de Vicent Escrivà.

Com és lògic els textos, vistos des d’avui, són d’una qualitat escassa. Tots teníem al voltant de vint anys i el que intentàvem era més aprendre a expressar-nos que una altra cosa. Aprendre a expressar-nos i obrir un combat per la presència pública de la llengua que estava molt més que mancada aleshores de qualsevol mitjà d’expressió.

En aquest sentit érem clars i contundents. Tots tres números tenien en la primera pàgina aquest text: ‘CELOBERT: Pati interior de la casa per a donar aire i llum a les habitacions’. Pompeu Fabra. Diccionari general de la llengua catalana’.

Eren els anys duríssims de la batalla de València i aquell gest, consignat a més des de la Biblioteca Pública del poble, era una mostra de dignitat i una declaració pública. El tercer número, a més, estava dedicat en homenatge al Professor Manuel Sanchis Guarner i tenia en la darrera pàgina una llegenda indicant que havia estat publicat en el 50è aniversari de les Normes de Castelló.

A part de l’element literari, el que em crida més l’atenció és com de complicat era en aquella època publicar qualsevol cosa. Els textos nosaltres els fèiem a màquina i els portàvem a una impremta de València, que es deia Martín, on composaven les pàgines i imprimien els exemplars, que havien de tenir per força dipòsit legal, i que finalment arribaven a nosaltres en caixes que destapàvem emocionats abans de repartir entre els amics, a la Biblioteca i a Ca Verdevio, per vendre’ls.

Vist des de la perspectiva del temps que vivim ara, des de l’era d’internet, aquesta publicació es pot dir que era literalment artesanal i que en conseqüència arribava a un rogle molt reduït de gent. A il·lusió, però, no ens guanyava ningú. Això puc certificar-ho. I segurament té la gran virtut d’haver estat el primer de tants i tants projectes com la colla hem posat dempeus des de fa ja prop de quaranta anys.

El meu carrer

A l’exposició que fan a l’Ajuntament he trobat aquesta fotografia magnífica de la festa. S’hi veuen les alfàbegues baixant pel meu carrer, segurament a primers dels anys cinquanta. La foto és magnífica i m’ha mogut a fer un repàs de com era el carrer Colom fa anys.

FullSizeRender-793x1024

He de fer un avís primer. Per alguna raó que supose que té a veure amb com es va fer l’expansió des de l’era cap a baix, els veïns de la part alta del carrer Colom sempre hem tingut molt poca relació amb els de la part baixa. A tots els efectes han estat dos carrers units pel nom i evidentment per la geografia, o més clarament encara per la geometria. Però poc units pel que fa a la relació personal entre nosaltres.

Parlaré, doncs, de la part de dalt del carrer. Més o menys on des d’on en la fotografia de la festa es veu la bandera de la banda de música, o siga des de la cruïlla amb Gascon Sirera cap amunt.

En la fotografia de dalt es veu molt clarament la teulada del vell bar, que encara tenia la rmaen punta, A partir seu començaré a explicar el carrer.

Ca Montes

Respecte a Ca Montes, que es veu millor en aquesta fotografia, explicar que ma güelo el va comprar a finals dels anys quaranta. El cafè vell, on la meua família va començar l’ofici, estava dalt, al costat del castell i en aquest període és quan el poble va començar a baixar i omplir el tros que hi havia entre l’era i l’estació. Ma güelo Vicent va tindre molta visió aleshores i va fer la compra, venent algun camp de la família per tal d’aconseguir els diners necessaris. El casalot havia estat abans d’una societat de socors que es deia Socorros Mutuos.

Pujant del bar cap al calvari després venia la caseta. La caseta, com el diminutiu ja indicava, era una petita casa adjunta al bar, on quan havia estat la societat hi vivia el responsable. En aquesta caseta menuda és de fet on vaig nàixer jo. Als anys seixanta la caseta es va enderrocar per fer dos pisos per nosaltres i la família de ma tia i quan vam fer el bar nou, ja a meitat dels anys setanta, la caseta es va unir de forma definitiva a l’edifici gran, que és com ha quedat ara. Encara té porta pròpia al carrer però per dins tot està unit.

Des de la caseta fins a la cantonada amb el calvari tot el terreny era, originalment, dels de Sueca. Els de Sueca eren, són, una família estimadíssima per mi que van comprar els terrenys perquè Bétera tenia fama per la salut del seu medi. L’avi Carbonell, que vaig arribat a conèixer quan jo era molt menut, era arquitecte i va adquirir tot el terreny. Ell explicava que quan van arribar a Bétera des d’aquesta casa es veia perfectament l’estació del tren, cosa que indica que no hi havia pràcticament edificis entre el nostre cantó i les vies. En aquell temps molta part del poble, sobretot al voltant del calvari i en la carretera cap a Nàquera, va ser adquirida per gent de València i altres poblacions que valoraven el benestar de Bétera i el fet que el tren els podia portar fàcilment en una època on els cotxes eren un fenomen encara molt incipient. Com que el bosc de la Calderona arribava en aquell temps fins al barranc Bétera era molt valorada, sobretot per a cuidar gent amb malalties respiratòries.

Els de Sueca ocupaven la casa que hi havia just al costat de la meua i amb els fills de la meua edat, sobretot amb Ricardo, vaig mantenir una amistat infantil que encara recordem amb goig quan ens trobem a l’estiu, com a mínim sempre per festes. Amb ells i amb Anna, la filla del tio Manolo el Morquero que vivia a la casa del costat, vam passar moltes i moltes vesprades fantàstiques d’estiu en els patis de les dues cases, encara avui uns patis esplèndids, únics en el centre del poble.

La casa del tio Manolo i de la tia Anna va ser, doncs, llogada pels de Sueca que també van vendre als Morenos la cantonada del carrer. Els Morenos hi van fer un gran magatzem, primer d’ametlles i després de taronges i finalment, em sembla que ja als anys vuitanta, s’hi va construir la finca que hi ha actualment.

D’allí, travessat el carrer, ja només hi havia alguna casa, com la del Naquerano, i el mateix calvari.

L’altre pany de carrer, començant per la banda de dalt, l’ocupaven primer dues grans cases que eren d’un metge que es deia don José, que tenia un fill rector que es va fer missioner i del qual no hem sabut res més. Després es van vendre aquelles cases. Durant un temps en una d’elles hi va viure el carter del poble i més tard també es va fer una finca, la que hi ha ara.

La casa dels costat, on hi ha ara una paqueteria, era la casa d’Oset i al costat hi havia i hi ha l’estanc. L’estanc dels Llistó, els altres grans amics de la meua infància, que s’hi van instal·lar als anys cinquanta i encara segueixen allí.

Baixant cap a baix al costat ja hi havia la vaqueria de Julian. Quan jo era menut encara hi havia vaques que feien llet i dues cases, una la d’ells i una altra la de la seua germana, que es deia Juanita.

Finalment a davant del bar hi havia un corral i la casa de les Marines, que encara hi viuen. Que hi hagués un corral no era gens estrany en aquell temps. També hi havia un corral a l’altra banda del carrer, on ara hi ha pollos Planes i una finca. Era un corral que jo recorde perfectament perquè es va cremar un any durant la coetà, provocant un ensurt notable entre el veïnat.