Però la gent no mira…

El meu peu accidentat m’ha obligat aquests dies a tornar a fer servir taxis. N’havia perdut el costum però les dificultats per caminar m’obliguen. I he quedat sorprès de la gran quantitat de taxis en verd que no em veien. Que no em veien perquè anaven parlant pel mòbil, mirant a la vorera equivocada o fent ves a saber què.

És un símptoma més d’un canvi que fa molt temps que em fascina. Als bars, per exemple, ja fa molt temps que passa el mateix: els cambrers no miren. I una de les discussions més grans que tinc amb companys periodistes és la mateixa: alguns no miren. Simplement no veuen res.

Supose que tot plegat té alguna explicació però la tendència per mi és tan manifesta com preocupant . Jo sóc fill de bar i mon pare la primer volta que em va fer treballar rere el taulell només em va dir una cosa: ‘mira els hòmens’. Els homes eren els clients –en aquella època era impensable que una dona entrara al bar. L’expressió de mon pare no era gens metafòrica. ‘Mira els hòmens’ volia dir que havies d’estar pendent dels seus senyals i això sense mirar-los esdevenia impossible. Hi havia fins i tot una metodologia, una manera de mirar. Seguint sempre la mateixa direcció, frenant sobre els que et miraven a tu, perquè segurament estaven pensant-se en demanar alguna cosa. Cada mirada era, això no ho deia mon pare però ho entenc ara, una oportunitat.

L’Albert, l’Enric, els maulets imprescindibles


Dissabte en plena manifestació a València ens assabentem que diumenge lliuren un reconeixement a l’Albert, a Torrent, els amic de l’Horta Sud. El reconeixen com a ‘Maulet de l’Horta’ per tots els seus llargs anys de treball i generositat cap als altres. Ell, l’Albert és així, ens ho havia amagat perquè no anàrem.

Tant hi fa. La casualitat d’una conversa fa que ens n’assabentem i ens comboiem immediatament tots. No deixarem passar una oportunitat com aquesta de ser al seu costat i de demostrar-li com d’orgullosos estem d’ell. Nosaltres, la colla de Bétera, a la qual al·ludirà més tard en el seu discurs d’acceptació.

Així que diumenge de matí fem cap a Torrent. A hora d’esmorzar, que les emocions s’han de prendre amb la panxa plena. Amb Vicent i Rosa hem d’anar a buscar el text que l’Albert no té tinta a l’impressora i li han entrat els nervis. Només arribar Apa desplega l’estimada estelada anarquista mentre Jem s’exclama de que allò sí que és un aplec. I Albert paga els entrepans. Diu que ja que hi hem anat per ell és el mínim que pot fer. L’indret és un espai més o menys forestal endreçat amb un entarimat i amb tot de senyeres i estelades. Un aplec, efectivament.

Van arribant amics i coneguts amb els quals comentem la manifestació del dia abans. Hi ha un cert aire d’eufòria. El País Valencià s’està desvetllant ràpid i fa molt de goig viure aquest procés en primera fila.

Arriba l’hora dels premis i l’Albert amolla aquest discurs. I declara el que és: si col·laboràvem en un bé comú, el país també seria millor. Efectivament.

Efectivament gràcies a ell i als altres premiats. Gent imprescindible, de poble, que no ha parat ni un segon de la seua vida de fer el bé comú per tal que el país, el nostre, siga millor. Lamente no haver apuntat els noms dels altres premiats. Els seus discursos impressionen. Tots ells. Gent de les diverses ciutats i pobles de l’Horta Sud, gent d’aquella que fa dècades que planta cara. Gent imprescindible.

I entre ells, junt amb el nostre Albert, l’Enric Tàrrega, una icona del País Valencià, un homenot al que per homenatges que li fem mai li podrem agrair prou el seu treball, les seues iniciatives, el seu esforç. Un altre dels premiats se suma a l’homenatge i en comptes d’agrair el premi ens recorda amb molt bon humor com Enric Tàrrega el va amagar quan el perseguia la Guàrdia Civil franquista. Amb quina calma el va rebre i el va cuidar. Quan marxa el salude amb una reverència, com es mereix. El país meu és això. Gent com l’Enric, com els altres premiats, com el meu estimat Albert. Gent en el cap dels qual la paraula derrota no ha ressonat ni en el moment més fosc. Gent que ens fa guanyar i ens fa la vida molt més bonica.

De tornada la colla ho celebrem. Que siga per molts i molts anys, ben lliures.

Tonico: un homenatge des de Bétera

Aquest cap de setmana s’ha mort Tonico. Antoni Escartí Camps, el fill de Pura l’Elianera, era una de les poques persones del poble que tota la gent de la meua generació coneixíem, amb qui tots i cadascú de nosaltres, del primer a l’últim, havíem intercanviat en alguna ocasió unes poques paraules.

Tonico era això que ara es diu un disminuït psíquic i que quan jo era un xiquet, amb aquella crueltat despietada dels primers anys seixanta, es deia simplement ‘el tonto’. Ploguera, fes calor o nevara a Tonico sempre te’l trobaves en girar el cantó de l’estació. Sempre somrient. Sempre caminant d’una forma estranya que el definia, com si flotarà, amb uns ulls encesos i estranyament vius sota la seua boina sempre encaixada al cap. ‘Tens una pesseta? per un cigarret?’. La pregunta era invariable. Sempre la pesseta i el cigarret. Un dia li deies que sí i un altre que no. Un dia el renyaves perquè fumava massa i ell responia divertit amb aquell peculiar ‘uei, uei, uei..’ seu. Un dia simplement el saludaves amb un bon dia.  En realitat tot deepenia molt de l’estat de nosaltres, del nostre. Perquè ell sempre estava allí i sempre del mateix humor. Tonico no es feia mai el pesat i mai deixava d’agrair que li’n donares una de pesseta o que li donares un cigarret. La seua felicitat suprema, tan senzilla, era que li deixaren tocar la campana de l’estació, cosa que li deixaven fer de tant en tant perquè en aquella època alguna gent encara no vivia, com avui, obssesionada per les regles …o tocar-la sense permís i eixir immediatament corrents amb el somriure ben dibuixat a la boca.

Els pobles, tots els pobles i Bétera també, tenen gent que els defineixen, gent que es confonen amb el paisatge, que acaben sent paisatge viu. Savis o lladres, elevats o enfonsats, atents o malalts, llestos o desgraciats. En cada poble hi ha algú que sempre està en el seu lloc i que tu saps que sempre trobaràs al seu lloc, com un senyal, com una marca, com una peça. Durant anys Tonico va fer aquest paper en la vella estació del trenet de Bétera. Quan el sentia arribar ell corria a demanar la pesseta o el cigarret sense saber que per als que arribàvem era com el primer alè d’aquella Bétera que avui ens queda ja tant lluny a tots.

Esperança, una de les ànimes més durament sensibles que tenim, li va fer fa anys unes fotografies esborronadores, precioses, sobre les quals ja vaig escriure en un apuntament anterior. Unes fotografies que ens permetran guardar-lo en el nostre cap fins que morim nosaltres també. I avui voldria penjar-ne una ací com un petit homenatge trist a un home que no va tenir la millor vida possible però que ens va saber fer part del seu món a tots els que passàvem per l’estació.

Tonico

 

S’ha mort el Pi de la Bassa

80200931

El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.

Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.

El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.

Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.

El whattsapp de ma mare

Ma mare volia un ‘telèfon d’eixos amb whattsapp…’ I el Reis han tingut a bé portar-lo. I efectivament ma mare fa whattsapp, amb emoticones i tot, que troba que és un gran invent.

Ma mare no va anar mai a escola en català –com és lògic ja que va nàixer exactament el mateix any que Franco guanyava la guerra, és a dir que la perdíem nosaltres. Escriu sempre en el seu català escrit que ha anat aprenent a poc a poc però amb això del whattsapp se li van il·luminar els ulls quan li vaig ensenyar que podia parlar-li al telèfon i que el telèfon escrivís ell sol.

La reacció davant aquesta proesa tecnològica em va entendrir: ‘ai si la güela vesquera això…’. Ma güela Rita era una dona forta que ens va ensenyar a nosaltres el poc valencià que podíem aprendre en aquella època. A mi em feia seure a la seua falda per llegir ‘El món per un forat’ al diari, una quarteta en català que era l’única cosa que es publicava aleshores. I encara tinc al cap el dia que em va dir ‘no es diu diguí, es diu vaig dir’, un purisme desconcertant i que denota que en algun moment de la seua vida es va interessar per la llengua molt més del que segurament podia explicar en aquells anys seixanta.

Per això em va entendrir. Perquè vaig pensar que sí, que Rita estaria contenta…

Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

 

125 anys del tren Bétera-València: el triomf de la geografia sobre la història

Aquest mes s’han commemorat els 125 anys de la posada en marxa del tren entre Bétera i València, un fet que va canviar per sempre el nostre poble.

El 12 d’agost de 1891, a les 16:45, va eixir de l’estació de Marxelenes el primer tren de la nova línia València-Bétera, que aquell dia feia parades només a Burjassot, Godella, Rocafort, Massarrojos i Montcada. L’extensió de la línia fins a Bétera es va justificar en base al fet que en aquell moment era un lloc molt freqüentat per la burgesia valenciana. En aquell temps el bosc de Portaceli arribava fins al segon barranc, pràcticament a l’entrada mateix del poble. Això va donar molta fama a Bétera com a lloc de segona residència, especialment recomanat per a gent amb problemes de salut. La pressió perquè el trenet superara la dificultat del trajecte entre Montcada i Bétera sembla, per la premsa de l’època, que va ser intensa però va donar resultat. L’estació, de fet, estava fora del poble pròpiament dit i situat en un punt especialment pensat per a facilitar l’accés als senyorets de València que venien a passar uns dies a Bétera. L’arribada del trenet, però, va canviar per complet Bétera.

Molt sovint els historiadors discuteixen sobre les implicacions de la geografia. Recentment Kaplan ha fet un llibre al respecte, molt fluix pel que podíem esperar però que clarament posa de relleu que en ocasions la geografia és capaç de superar la història i canviar-la.

En el cas de Bétera això és ben clar. Fins l’arribada del tren Bétera mirava a Llíria i als altres pobles del Camp de Túria com el seu entorn natural. Els pobles de la Calderona, Serra, Nàquera i Olocau formaven amb Bétera una subcomarca natural definida per la serra de Portacoeli i les relacions amb Benaguasil, la Pobla o Llíria eren constants. De xicotet els pares encara em van portar per Sant Miquel a Llíria, una cosa que avui ja no fa ningú.

I això perquè el tren (i l’autopista després) han capgirat la geografia del país. Avui és molt més senzill anar a València que no pas a Llíria i això ha fet que les relacions tradicionals hagen estat substituïdes per uns nous costums.

Sobre el mapa de Bétera del 1938 he traçat els que eren aleshores els principals camins i em sembla que l’evidència és incontestable.

camins bétera.001

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La trama de camins que van cap a la part central de la comarca és molt cridanera, amb els camins a L’Eliana, a La Pobla, a Benaguasil i a Llíria –fins i tot amb el camí a Paterna, que en aquella època no estava tan clarament vinculada a València com avui. Tots aquests camins avui continuen sent només camins, no carreteres com és el cas de la carretera a Nàquera, originalment la carretera de Burjassot i València cap a Torres-Torres.

El que crida l’atenció és que els camins cap a València eren molt escassos en aquell moment, tret de la carretera. El camí Bufilla acabava allà mateix encara que es podia resseguir un poc més enllà com a camí Montcada. Sembla evident que la necessitat dels pobladors de Bétera en l’època tendien a ser satisfetes més en el Camp de Túria que no a l’Horta, en consonància amb el que havia passat segles abans –només cal recordar que la població cristiana de Bétera provenia bàsicament de Llíria o que els moriscos de Bétera eren íntims aliats dels de Benissanó i Benaguasil i protagonitzaven rebel·lions conjuntes.

Tot això és el que va canviar amb l’arribada del tren, ara fa 125 anys, i la configuració d’una trama de comunicacions que ens acosta a València i ens allunya de Llíria.

 

El Pi de la Bassa s’està morint

El tomicus, una plaga, està acabant ràpidament amb el Pi de la Bassa. És un pi molt especial per la meua família, al terme de Serra, prop de l’entrada a la Vall de Lullén, allà on cada any anem a fer la Pasqua.

El pi és, o era, un arbre imponent, amb unes arrels on podem seure tots junts, de prop de dos cents anys d’edat. Un exemplar magnífic que ma mare ja coneixia de quan era menuda i tenia aigua al costat, la bassa que ha acompanyat el seu nom.

No sé des de fa quants anys, però des de fa molts la meua família puja el diumenge de Pasqua a aquest pi. L’arbre està passada la zona on la serra s’omple de gent i el seu espai ens ha permès passar vesprades magnífiques sota les seues branques que ara sembla que s’acabaran.

Llàstima perquè aquest any havíem decidit inaugurar una nova tradició que era tornar a peu al poble. Ma germana, la meua major i jo vam fer a peu els nou quilòmetres que separen el pi de Bétera, tot comentant que ho faríem cada any mentre les forces aguantaren. No teníem ni idea que aquest arbre al qual tan agraït estic no duraria ni un any més…

Homenatge de Bétera a vint-i-cinc veïns afusellats pel franquisme i el nazisme

Bétera reconegué la setmana passada a vint-i-cinc persones assassinades pel franquisme i pel nazisme, ja que dos d’ells van morir en camps de concentració.

Va ser un reconeixement unànime i solemne de l’ajuntament, demanat i organitzat pel mestre Jordi Alonso, que tanta feina està fent al capdavant del Centre d’Estudis Locals de Bétera. Un homenatge necessari a homes que van donar la vida per la llibertat i contra el feixisme i que tenim el deure de recordar-los sempre.

La relació de veïns assassinats és la següent:

Joan Cotanda Tortajada, “Cotanda”, ferrer, casat, Vicepresident del Consell Municipal. Membre del 1º Comitè de Guerra. U.G.T. Afusellat a l’edat de 39 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Maria García Aloy, “El Purissimo”, llaurador , casat. Membre del 2º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Llíria el 24 d’Octubre de 1939.

Vicent Ten Navarro, carnisser, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 50 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Sebastià Salavert Aloy, llaurador , casat. Vocal del Comitè Executiu Popular. President del Comitè del Front Popular. Afusellat a l’edat de 24 anys a Lliria el 24 d’Octubre de 1939.

Joan Salavert Aloy, “Juano”, llaurador, solter. President del Comitè Executiu Popular. Afusellat a l’edat 44 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Vicent Aparisi Carrasco, pagès, solter. Membre del Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 34 anys a Lliria el 30 d’Octubre de 1939.

Jesús Coscollar Casanoves, obrer, casat. Vocal del Comitè Executiu. Afusellat a l’edat de 41 anys a Paterna, el 6 d’Abril de 1940

Joan Martí Torrent, llaurador, casat. President del Consell Municipal. Vocal del Comitè Executiu. Membre del 2º Comitè de Guerra. C.N.T. Nomenat alcalde amb data 15/03/1937. Afusellat a l’edat de 54 anys a Paterna, el 25 de Maig de 1940.

Gonçal Aparisí Ramón, llaurador, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 2º Comitè Guerra. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, el 24 de Juliol de 1940.

Francesc Arnal Moreno, “El Comte”, llaurador , casat. Síndic del Consell Municipal. Secretari del Comitè d’Agricultura. Afusellat a l’edat de 53 anys a Paterna, l’11 de Setembre de 1940.

Vicent Lluesma Martínez, obrer, casat. Síndic del Consell Municipal. Membre del Comitè de Requises de la F.A.I. Afusellat a l’edat de 38 anys a Paterna, el 14 de Setembre de 1940.

Ricard Martínez Sánchez, militar, casat. Sergent del Regiment d’Infanteria “Guadalajara nº 10”. Membre del Comitè Marxista. Afusellat a l’edat de 30 anys a Paterna, el 16 de Maig de 1941.

Josep Portoles Campos, jornaler, casat. Vocal del Comitè Executiu Popular, del Comitè del Front Popular. Membre del 3º Comitè de Guerra. Afusellat a l’edat de 33 anys a Paterna, el 31 de Març de 1942.

Ventura Picher Mainero, “Ventura”. Pintor, casat. Alcalde en el Consell Municipal, el 16/08/1937. Vicepresident del Comitè Executiu Popular. C.N.T. Afusellat a l’edat de 40 anys a Paterna, el 8 de Març de 1943.

Salvador Campos Inglés, llaurador , solter. Secretari del Comitè d’Agricultura. Vocal del Comitè Executiu Popular. Afusellat als 43 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Josep Sánchez Doménech, jornaler, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el dia 9 de Març de 1943.

Gerard Tomás Navarro. Carnisser, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Inglada. Obrer, solter. Afusellat als 22 anys a Paterna, el dia 3 d’Abril de 1943.

Francesc Tárrega Llistó. Llaurador, solter. Afusellat als 20 anys a Paterna, el 9 de Març de 1943.

Manuel Ferrer Campos. Paleta, casat. Afusellat als 50 anys a Godella, el 15 d’Abril de 1940.

Frederic Carrasco Ricart. Llaurador, casat. Afusellat als 39 anys a Lliria, el 24 d’Octubre de 1939.

Josep Pons Coscollar. “El Catano” obrer, solter. Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 19 de Desembre 1939.

Baptista Cinquè Doménech. Llaurador Afusellat a l’edat de 21 anys a Paterna, el dia 6 d’Abril de 1940.

Josep Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6574. Va morir amb 32 anys, el 7 de Gener de 1942.

Francesc Ten Campos. Presoner en el camp de concentració de Mauthausen amb matrícula 6573- Va morir amb 28 anys, el 3 de Gener de 1942, 28 anys.

Ahir vam baixar a peu des del Pi de la Bassa

Com fem cada any la família ahir vam celebrar la Pasqua berenant al peu del Pi de la Bassa, un pi que té prop de dos cents anys, situat ben endins de la serra de Porta Coeli, ja a pocs metres de la Vall de Llullen.

Al peu del pi i asseguts en les seues enormes arrels berenem tomateta amb llonganisses, gaudim de tots els dolços, de les coquetes als tabaquets i ens estampem rituals els ous de la mona sobre el front, tot rient. Sempre també fem un passeig llarg per l’entorn. Algun any hem anat fins les portes mateix de la Cartoixa de PortaCoeli, algun altre hem entrat cap a les canyades, ruta sense camí o hem resseguit el curs d’un barranc o un altre dels molts que s’hi entrecreuen. Aquell que baixa del Berro per juntar-se amb el de Portaceli, el de la Foia i el del Llop, el de l’Algepsar…

Ahir, però, vam decidir baixar al poble caminant. No tots, és clar. Els pares no estan en condicions de fer a peu els més de nou quilòmetres que les màquines ens van avisar que hi havia, metòdics, des del Pi de la Basa fins a la porta de ca Montes. Així que finalment vam enfilar la baixada ma germana, la meua major i jo. Rient i cantant a crits, gaudint del paisatge, olorant els camps i, com que es va fer de nit, admirant també uns estels que des dins del poble ja no sabem veure.

Vam travessar primer les llargues parcel·les on ve la gent de València els diumenges a passar el dia. No és ni de bon tros la part més bonica de la serra però reconec que recorreguda a càmara lenta no deixa de ser pintoresca. Hi ha gent que fa coses molt rares quan està a camp obert i veure’ls no deixa de ser una distracció. I un bon objecte de maledicències.

Allà on s’acaba ara el parc natural vam entrar al terme passant pel costat de la finca de cavalls, un espai prop d’on s’ajunten el barranc de Portaceli amb el de la Manga que, pel que expliquen fa com de pàrquing d’animals. Passant en cotxe en veus molts però és quan vas a peu que aprecies que realment hi ha molts cavalls en aquella finca, pasturant mansament, alguns fins i tot tapats amb llargues mantes. Especulàvem tot caminant quant ha de menjar al dia un animal tan gran i quant ha de costar per tant el ranxo d’aquesta casa.

La nit ens va agafar quan érem ja prop de la Mallà, aquest tros de poble que ens van robar els militars de Franco i el quals segueixen fent servir els seus successors. Només passar pel davant ja em posa malalt així que vam procurar anar més de pressa i tot del que tocava. Fins arribar a la nova rotonda, on ja ens vam poder posar a caminar tranquil·lament pel carril de bicis que discorre paral·lel a la carretera, buit del tot a aquella hora de la nit. Vam transitar per la vora dels masos, on bordava algun gos solitari, fins arribar a la Caseta Blanca, aquella casona enorme dels Aguirre Matiol, prohoms de Castelló, on va anar a morir el poeta Querol.

D’allà ja només els dos ponts sobre els dos barrancs ens separaven del poble i de casa. Rient ens vam fer una fotografia en el rètol que dius que entres a Bétera i en passar pel costat d’una pizzeria ens va entrar tota la fam que els peus havien congriat. Vam seguir, però, i els pares ens van rebre alleujats. Ja volien fer avís a veure si passava res, que estàvem tardant tant…

IMG_5558