El camarada Yakima

Aquesta setmana s’ha mort Iuri Drozdov, el llegendari cap de l’espionatge soviètic, que va crear els ‘il·legals’, l’èlit del KGB, espies que vivien als Estats Units i a occident com famílies normals, entrenats des de xiquets per a passar desapercebuts.

L’espionatge durant la guerra freda ha generat moltes llegendes i històries de novel·la. Algunes d’elles relacionades amb el futbol. De totes una de les que més m’agrada, i més m’intriga perquè encara ara mateix no sé si és veritat, és la del camarada Yakima Eordahnov.

Eordahnov és un estrany defensa de l’Spartak de Moscou, que només va jugar dos partits i que sembla ser que en realitat era un britànic de nom Jim Riordan. Això és com a mínim el que defensa el propi Riordan en la seua autobiografia ‘Comrade Jim: The Spy Who Played for Spartak’.

Riordan era un anglès de Portsmouth, bon jugador de futbol amateur, amb planta de defensa alt i fort que es va fer membre del Partit Comunista i vivia sovint a Moscou. Ell mateix conta que jugava al futbol amateur en la capital russa amb alguns amics i que de sobte un dia va rebre la visita de l’entrenador de l’Spartak, en aquella època un dels millors equips del món, que li va demanar d’ajudar-los en dos partits importants, adduint que la seua defensa estava malmesa.

A partir d’ací Riordan explica que va jugar dos partits amb l’equip contra el Pakhtakor Tashkent i contra el Kairat Almaty. Un fet extraordinari perquè en aquell temps no podien jugar estrangers en la lliga soviètica i encara menys occidentals.

De la presència de Riordan-Eordahnov en els dos partits no hi ha proves documentals però Riordan va aconseguir anys després que un dels jugadors de l’Spartak validés la seua història i reconegués que aquell camarada anglès havia protagonitzat la que de fet seria una de les històries més estranyes del futbol de la guerra freda.

 

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Sandro Rosell: un moment churchilià

Sir Winston Churchill va ser un home clau per a la victòria dels aliats en la guerra contra el nazisme. Era un personatge únic. Polèmic, sense pèls a la llengua, directe, agressiu en les formes. Però va dirigir la Gran Bretanya en el pitjor moment de la millor manera possible. Quan els nazis assetjaven Londres ell va organitzar la defensa de la ciutat i de l’illa, va dirigir el gran esforç de guerra amb la mà de ferro que era imprescindible i va guanyar.

Després de la victòria es va presentar a les eleccions i, sorprenentment, les va perdre. Ningú no li disputava els mèrits, però la gent volia una altra cosa al 10 de Downing Street. Més endavant va tornar al càrrec de premier i després de la seua mort la seua figura es va fer gran com cap altra. L’únic funeral d’estat que s’ha fet per a algú que no era membre de la reialesa va ser el seu. I els britànics l’han nomenat una vegada i una altra home més important del segle XX.

Però va perdre les eleccions. I quan li va passar, Churchill va tenir una d’aquelles reaccions que tant de joc han donat després als historiadors i als polítics. Va encendre un gran cigar i va proclamar: “La democràcia és el millor sistema possible, però té un defecte: la gent vota el que vol.” La ironia amb què va dir allò alguns la van malinterpretar, intentant distorsionar la imatge del vell liberal que havia derrotat el totalitarisme. Però deia el que deia i és cert: no es pot discutir la democràcia, que és el millor sistema per a resoldre conflictes que els humans hem sabut inventar. Però els seus resultats deixen molt a desitjar en segons quines votacions.

Aquesta setmana el qui va ser president del FC Barcelona Sandro (o Alexandre) Rosell ha ingressat a presó. Encausat per coses que ja eren conegudes quan els socis del Barça el van convertir en president. Vet aquí un moment churchilià.

 (El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

Gabilondo

Hi ha dos episodis, parafutbolístics, que aquesta setmana m’han cridat l’atenció i fins a un cert punt m’han alarmat. L’un són les declaracions lamentables sobre el Barça del president del Màlaga, i l’altre, l’agressió terrible a Bilbao, protagonitzada per un ultra del Betis.

No ens enganyem pas: els dos episodis tenen una cosa en comú, que és l’espanyolisme desacomplexat i agressiu. Escandalosament desacomplexat. I escandalosament agressiu.

Que no passa perquè sí. L’espanyolisme ha creat un monstre polític que quan apareix i es fa visible és realment esfereïdor. Un president d’un club, arribat fa poc de l’estranger, pot referir-se al Barça parlant d’“escòria catalana”. I un seguidor ultra es pot adreçar a un pacífic ciutadà bilbaí dient-li “Gabilondo”, que no li veig la gràcia, preguntar-li a continuació si és proetarra i, de sobte, agredir-lo sense solta ni volta.

Em pregunte què li deuen haver explicat al president del Màlaga, per exemple. Perquè aquest senyor, insistisc que ve de fora, no deu pensar de manera natural, deixem-ho així, que els catalans som escòria. algú li ho ha dit. Pitjor encara: qui li ha dit a aquest senyor que això ho pot dir en públic tranquil·lament, com aquell que diu que el dinar és a taula o

que plou des de fa quatre hores?

L’agressió de l’ultra bètic és, en aquest sentit, la traducció pràctica de les paraules del president malagueny. L’espanyolisme primer defineix l’anti-Espanya (nosaltres, els bascos, els de Gibraltar, els francesos, la pèrfida Albion, qui siga…), després li posa la diana sociològica o mediàtica i, finalment, dona carta blanca. A l’insult. A l’agressió. A la graderia, al carrer o, com hem vist, des de la llotja. Amb impunitat, sense les repercussions que tindria una actuació semblant feta des de l’altre costat, per definir-ho d’aquesta manera.

I el més curiós de tot és que encara després s’exclamen quan volem marxar.

 

(El meu article de diumenge passat, a L’Esportiu)

‘Els xicons’ islandesos

Islàndia és una nació de 325.000 habitants. És independent des dels anys quaranta, quan va aprofitar que els nazis havien ocupat Dinamarca per a independentitzar-se de la seua metròpoli. Allò li va valer crítiques molt dures de part de gent que deia que s’estaven aprofitant d’Hitler. Avui ja no se’n recorda ningú. Amb les independències passa això…

Sembla ser que Islàndia té cent futbolistes professionals. Dic sembla ser perquè el concepte ‘professional’ és discutible. Segons The Guardian tot l’equip de futbol islandès val igual que Cristiano Ronaldo. La dada és preciosa, més encara veient el partit que van fer contra Portugal.

Islàndia va empatar a un. I va jugar molt bé. De totes les dades que van circular aquell dia, però, em quede amb una: a l’estadi de Saint Etienne hi havia el nou per cent de la població islandesa. Poca broma. Els seguidors es fan dir a ells mateixos Tólfan (que vol dir 12) i parlen dels jugadors com Strákarnir okkar, és a dir ‘els nostres xicons’. Frase que és literalment certa. Islàndia és un dels països del món amb més persones que són família entre elles, cosa que és completament comprensible vista la geografia. Islàndia és més a prop de la poc habitada Groenlàndia que no pas d’Europa. I la separen quatre cents quilòmetres de mar duríssim de les petites Illes Faroe, mil quilòmetres de les costes de Noruega i mil més de les d’Escòcia. Compten vostés mateixos qui deu pujar per allà dalt.

Ahir dissabte els islandesos es van enfrontar a Hongria però ho van fer ja amb la feina feta. En el primer partit de l’Eurocopa havien aconseguit empatar a un amb la Portugal de Cristiano Ronaldo, el dia que debutaven en una competició internacional important. I veure’ls jugar va ser un autèntic plaer que justificava ja la seua presència a França. En aquest món del futbol tan ple de coses que no tenen res a veure amb el joc feia goig aquell grupet d’amics es veien gaudir com pocs dins del camp. Difícil no posar-se a favor seu…

(el meu article d’ahir a L’Esportiu)

Muhammad Alí a Ca Montes

De Muhammad Alí en vaig saber pel mon pare. Jo vaig nàixer en un cafè. Els pares tenien el cafè del poble, Ca Montes, i als anys seixanta era habitual que de matinada, encara tard, una bona colla d’homes s’hi concentraren per veure els combats de boxa que feien per televisió en blanc-i-negre des del Madison Square Garden.

Recorde aquelles nits de boxa amb un cert enyor. Tancaven les portes del cafè i es quedaven dins una colla important d’habituals de la casa, que seien contents davant el televisor. Normalment preparen una mena de sopar que consumien amb alegria i després tots contents i eufòrics seien a mirar el combat, enmig d’una notable cridòria.

Mon pare era un gran seguidor de Muhammad Alí, aleshores encara Cassius Clay. ‘Mira com balla, mira com balla! si sembla que estiga flotant!’ em deia sempre entusiasmat. No va aconseguir mai interessar-me per la boxa però sí que em va cridar l’atenció sobre l’home que ballava, el més gran, com ja començaven a dir-li tots.

Temps després vaig descobrir pel meu compte, que aquestes coses en el franquisme no les explicaven les televisions, l’Alí activista pels drets humans, els qui es va oposar a la guerra del Vietnam i ho va pagar car. L’home que es va convertir a l’Islam i en va fer bandera per l’alliberament negre. I em va impressionar la seua lluita contra el Parkinson i de quina manera, va donar la cara per l’Islam l’endemà mateix de l’11-S.

Amb el pas dels anys, doncs, i conforme sabia més d’ell, Alí va començar a pesar més per a mi com a activista, com a home compromès. que no pas com a esportista. Però de forma unànime avui tothom coincideix en la seua estatura única en els dos camps. Ahir el New York Times, amb aquella qualitat excepcional que té per titular, obria de banda a banda amb un ‘Ha mort Muhammad Alí Tità de la boxa i del Segle XX’. Tità de la boxa i del segle XX, impossible explicar-ho millor.

(El meu article d’aquesta setmana a L’Esportiu)

L’estadi sense gols…

Ara que s’han commemorat els trenta anys del terrible accident de la central nuclear de Txernòbil potser resultarà apropiat recordar la història paral·lela del FC Stroitel Pripiat, l’equip local que va ser també una de les víctimes d’aquell desastre.

Com és conegut de tothom la central va explotar el 26 d’abril del 1986 provocant la pitjor catàstrofe en la història de l’energia nuclear. Cinc dies després, el primer de maig, l’equip local havia d’estrenar el seu nou estadi, l’Estadi Avanhard, amb una semifinal de la Copa de Kiev, contra el Borodyanka. El club jugava aleshores la segona divisió amateur soviètica, és a dir el que ací seria la regional preferent. L’estadi nou, però, era el gran al·licient per aconseguir pujar a les categories professionals i fer-se un nom primer a Ucraïna i que si sap si després en el conjunt de l’URSS. Era un estadi modern, amb gespa i llum artificial i amb una espectacular, per l’època almenys, tribuna coberta. Tanmateix el partit inaugural no es va jugar mai perquè trenta sis hores després de l’explosió del famós reactor número quatre Pripiat, la ciutat que es va construir al voltant del reactor nuclear de Txernòbil, va ser completament desallotjada i tots els seus habitants van ser reinstal·lats a Slavutich.

Possiblement aquest estadi siga l’únic del món on mai s’ha marcat cap gol. Es veu que per preservar la gespa pel partit inaugural van decidir que l’equip no s’entrenés en la nova casa fins el dia de l’estrena. Que mai no va tenir lloc. L’estadi va quedar així sense inaugurar i el club es va desfer. M’expliquen que avui el camp és una de les visites obligades d’aquests peculiars tours turístics que organitza alguna gent a la ciutat fantasma, on ara només viuen i treballen els encarregats d’intentar mantenir a ratlla la radioactivitat. Els arbres han crescut en el rectangle de joc i sembla que veus com un bosc fantasmagòric, tot envoltat de grades…

(El meu article a L’Esportiu, d’aquest diumenge)

 

 

 

 

 

 

Prohibit el Barça – Madrid

Cada any hi ha aquella notícia que diu que el partit entre el Real Madrid i el Barça es veu pràcticament a tot el món. No sé quants països, no sé quantes cadenes, no sé quants milions d’espectadors, que normalment equivalen sempre a rècords estratosfèrics de tot.

Al món hi ha avui 206 estats proclamats i és molt possible que en més de dos cents ahir a la nit les televisions ensenyaren les imatges del Camp Nou. Hi ha alguns de molt petits que ni tan sols tenen cadena de televisió pròpia, penseu en el Vaticà o en algunes illes d’Oceania però fins i tot allí arriben el satèl·lit o les televisions del país veí. Hi ha una excepció, però, un ‘país’ on el Barça – Madrid molt segurament ahir no es va poder veure: l’anomenat Estat Islàmic.

Segons un reportatge molt complet que Quentin Müller ha publicat aquesta setmana a Vice el futbol està prohibit en la major part del territori, a Síria i l’Irak, que està sota el control efectiu de l’anomenat Estat Islàmic. De fet explica que no només està prohibit jugar al futbol en el cas de la gent adulta sinó que ni tan sols els partits es poden veure per televisió. A no ser que siga en silenci i en la intimitat més íntima. Precisament descriu el que va passar en el darrer Madrid – Barça, que va començar amb un minut de silenci per les víctimes de l’atemptat de París. Com que la gent no té massa televisors a casa es concentren en locals públics per veure el partit. Aquell dia quan les autoritats van veure que es feia el minut de silenci van ordenar una evacuació completa, ràpida i violenta de tots els locals i es veu que van prendre la determinació de prohibir el visionat en llocs públics de partits de futbol. Així que l’únic remei possible és tancar-se en les poques cases que tenen una televisió pròpia i callar quan marca Messi.

Tant de bo que ben aviat els ciutadans que viuen sota aquest règim se’n puguen alliberar.

 

(El meu article a L’Esportiu d’aquest diumenge)

Cruyff

Ara, per desgràcia, s’ha perdut molt el gust per l’etimologia. Però la seua pràctica és sempre interessant, perquè les paraules ens transporten a les arrels més profundes de la nostra civilització. És el cas de l’accepció de ‘geni’, aquest a apel·lació que, amb plena justícia, tanta gent ha fet servir aquests dies per referir-se a Johan Cruyff.

En l’antiga Roma el geni era l’esperit que guiava una persona o una família. En aquell temps se li atribuïen, com a tantes altres coses, característiques divines que avui estan fora de lloc o que només les podem fer servir en broma, com passava amb ell. Però la definició de ser algú que guia, fins i tot i més interessant encara algú que guia en la distància, encaixa a la perfecció en el que Cruyff va fer.

Més tard a França, sobretot després de la revolució, hi també va haver-hi un interès gran en estudiar els genis. En van parlar des de Diderot a Lamartine, que va fer una definició preciosa que encaixa com un guant amb la figura de Cruyff. Lamartine va deixar escrit que un geni es reconeixia. I que es reconeixia per la grandesa del seu propòsit i la immensitat dels seus resultats.

Després van ser els filòsofs i els psicòlegs els més interessats en entendre què és un geni. Kant, com sempre!, va ser molt agut quan va explicar que els genis són aquells que fabriquen idees que els altres no podem sinó imitar. Schopenhauer, en fi, va arribar al matís més exacte amb aquella frase cèlebre segons la qual ‘el talent assoleix el que cap altra cosa pot assolir, el geni assoleix allò que ningú més no pot veure’.

Sostinc que Johan Cruyff va ser un geni. Dels molt pocs que hem tingut la sort de veure de prop i gaudir en la nostra vida. I per això mateix el meu agraïment cap a ell serà infinit. Per com ha canviat el futbol, per com ens ha fet gaudir, per tantes i tante nits de plaer i alegria que ens ha regalat. Però sobretot per com ha estat capaç de canviar la mentalitat de tanta gent, de la nostra societat fins i tot.

(el meu article d’aquest diumenge a L’Esportiu)

Brèxit al futbol

En una decisió que lamentarem profundament d’ací uns anys, el Regne Unit va aconseguir ahir de matinada un estatut especial per part de la Unió Europea, que destrueix bona part de la feina feta al llarg de dècades, especialment pel que fa a la llibertat de circul·lació i treball i a la consideració política i administrativa dels ciutadans d’un estat membre en un altre. Es tracta d’evitar l’anomenat Brexit, és a dir la marxa del Regne Unit de la Unió Europea. Ara al juny els britànics votaran si accepten l’acord o no i amb això veurem si la crisi s’acaba o, com alguns diuen, en realitat comença.

 

En el món del futbol les alarmes han botat de seguida. Karren Brady, una lord conservadora que és a més el vicepresident del West Ham United, ha advertit que les conseqüències del Brèxit pel futbol anglès seran ‘devastadores’. Segons un estudi que ha ensenyat dues terceres parts dels jugadors europeus que ara mateix estan en equips de la lliga anglesa haurien de marxar perquè no obtindrien el visat de treball, segons els nous criteris que s’aplicaran a partir d’ara. Fins ahir qualsevol jugador de futbol d’un país membre de la Unió Europea podia fitxar per un club anglès sense necessitar cap classe de visat ni de permís de treball. Aquesta és una de les coses que van a canviar a partir d’ara i que preocupen més.

 

L’informe indica que en la Premier juguen 161 futbolistes de països de la UE que no tindrien dret a visa ni a permís de treball automàtic. Jugadors com De Gea, Mata, Samir Nasri, Schneiderlin, Martial, Bellerin o Azpilicueta es veurien forçats a abandonar els seus clubs, a no ser que es creés una legislació especial per acollir els seus casos, cosa que a la vista de la tensió política regnant no sembla gens fàcil. Tots els clubs britànics quedarien severament afectats perdent com a mínim un jugador. Alguns passarien dificultats notables. Així el  Sunderland es quedaria sense porters o el Newscastle perdria tots sis jugadors de mig camp.

 

(El meu article dels diumenges a L’Esportiu)

Cerveses de premi

De tant en tant algun diari porta una notícia d’aquelles que et sorprèn i et fa dibuixar un somriure als llavis. L’esport, ho sabem tots, accepta una definició de límits tan difusos que pot anar des de l’excel·lència atlètica a l’excel·lència social.

I aquest n’és el cas. No havia sentit mai parlar del Royal Shrovetide Football però ara, després de llegir la notícia en un diari anglès, acabe de passar una bona estona mirant vídeos pel YouTube d’aquest peculiar esport. Més que peculiar.

Això és una espècie de futbol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII en la ciutat anglesa d’Ashbourne, una ciutat dividida en dos pel riu Henmore. El cas és que un dia a l’any els de la banda nord del riu es troben amb els de la banda sud i disputen el partit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud sinó tots. Vaja, no sé si tots però centenars de persones, pel que es veu en les imatges.

De fet com són tants jugant les porteries estan situades, literalment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès malament, només en ser tocats pel baló la cosa ja es considera gol.

En un joc dissenyat així ja es poden imaginar que es marquen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que sol marcar-se en cada partit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser senzill sinó que sembla esgotador.

Entre els centenars de jugadors, però, qui marca té dos privilegis que m’han cridat l’atenció i molt. El primer és que pot quedar-se el baló a sa casa durant tot l’any. Diguem que el custodia fins l’any següent, un privilegi d’aquells morals. El segon privilegi, pel que conten, és el que interessa més als jugadors. Es tracta de que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cervesa com vulga, gratis, en tots els pubs de la ciutat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aquestes contrades, realment això sí que deu ser tot un detall…

 

(El meu article de dissabte a L’Esportiu)