Mails per a Hipàtia

A vegades això de les presentacions, debats, xerrades, té un plus afegit que és saludar vells amics que fa temps que no veus per les circumstàncies que siga. La setmana passada va ser així en dos casos: a Fort Pienc amb l’Eduard Voltas i a Manresa amb el Gonçal Mascunyan.

Al Voltas jo, com molta gent, li seguíem la pista cada dia des del seu actiu twitter, fins que es va acabar. Fa unes setmanes va prendre la decisió dràstica de tancar-lo i ara l’ha reobert però només per a piular els enllaços als seus articles. A Fort Pienc vam compartir una xerrada interessant amb l’assemblea local, plena de dubtes i interrogants com ho està tot aquests dies.

Dos dies després va ser el torn de Manresa on la xerrada va ser introduïda pel Gonçal Mascunyan, ex-director del Regió7 amb el qual he compartit tantes batalletes en aquesta vida que he perdut el conte. Gonçal és a més de les persones més atentes que conec en la professió, igual que el Jordi Camprubí que és qui em va contactar per a que pujara a la capital del Bages. Ara com que Gonçal està jubilat les ocasions que tenim per a parlar són poques i per això vaig gaudir molt de la xerrada. amb la Sala de la Plana de l’Om plena fins al capdamunt i el sopar posterior.

Segueix la ronda de presentacions que en realitat s’han anat convertint en xerrades tertúlia. Faig deu minuts d’introducció i vinga xerrem-hi tots.

Entre els darreres Brussel·les (on vaig assistir prèviament a la reunió de l’ANC local), Tàrrega (amb un fred de por), Argentona (amb una passejada fantàstica abans de la xerrada amb alguna gent del poble), Mollerusa (especialment interessant) i Sant Feliu de Guíxols (al Casal Irla, que sempre té un ambient únic).

En elles hi he anat constatant un cert canvi de caràcter pel que fa a les eleccions del 20-D. Conforme van acostant-se les eleccions és com si la gent anara despertant-se a poc a poc de la mandra en que ens ha sumit a tots aquest llarg període sense govern que portem.

Aquesta setmana en faig tres i és la setmana final, així que veurem si la tendència la constate o no…

La salut encara no se m’acaba d’aclarir tant com voldria, fet que ha provocat que haguera d’anul·lar un dels actes prevists d’aquesta setmana, a Sant Feliu de Guíxols. Ho lamente i em disculpe. Les molèsties se’m fan a vegades difícils de controlar.

Divendres, en canvi, em vaig veure amb cor d’anar a Manlleu. La veritat és que la gent d’Osona va fer un gran esforç venint a buscar-me a Barcelona perquè del que no em veia capaç jo era d’anar, fer la xerrada i tornar. Els ho vaig agrair molt i espere que la xerrada fos interessant per ells.

Formalment era per presentar el llibre ‘Desclassificat:9-N’ però va esdevenir com no podia ser d’una altra manera un debat alegre i punyent sobre el que està passant al nostre país aquests dies. Sobre aquest cop d’estat en marxa per a impedir que es forme un govern independentista, el govern que la ciutadania vam reclamar amb el nostre vot.

Les circumstàncies del moment em van obligar a ser molt contundent. Més que no ho sóc de normal. No m’hi vaig sentir gaire còmode en fer-ho però em vaig defensar amb ungles i dents.

Molta gent em va fer referència a l’editorial de ‘Tremolen les cames’ i em va obligar a concentrar el foc, a explicar-me molt millor què volia dir. Els ho vaig explicar i vaig explicar també que aquests editorials són els que menys m’agraden de fer. Ja ho sé que són els que tenen més impacte però per a mi són hores de suor i sang –n’arribe a fer tres o quatre de diferents abans de lliurar el definitiu a la lectura pública. I mai em sent còmode havent-me de posar contra una part dels meus.

(Per cert que Jordi Vendrell era de Manlleu i per sort vaig tenir un moment per recordar-lo. Com xalaria avui!)

Setmana plena d’activitat. La campanya electoral força sempre la màquina dels periodistes i si a més ets un periodista que a les nits se’n va a ‘predicar’, doncs encara més. Em sembla però que aquesta setmana he batut el meu propi rècord. Com que dilluns i dimecres he d’anar a L’Illa de Robinson, d’El Punt Avui TV aquestes dues nits estan ocupades. La resta ha estat així: dimarts a Badalona, dijous a Sant Quirze, divendres a Cassà de la Selva i diumenge al matí a Arenys de Mar.

Per mi ha estat un autèntic sprint. Els tres actes nocturns els organitzaven les respectives assemblees locals de l’ANC i el d’Arenys ha estat una iniciativa d’Arenys per la Independència que volia fer un acte de suport a Junts pel Sí i la CUP i em va demanar si volia intervenir-hi. Encantat.

Ha estat una setmana ben moguda, on la campanya anava oscil·lant entre la indignació i l’esperança, entre el neguit i la il·lusió. A Badalona vaig poder saludar la batllesa i vam compartir un debat apassionat que va durar fins tard. A Sant Quirze molts recordaven el meu pas per allà farà dos anys i explicaven coses que jo ja no recordava. A Cassà en entrar a la sala vaig recordar tots els detalls de l’altra vegada que hi vaig ser-hi, com el fet que se va saber aquell dia que Mandela estava ingressat en l’hospital on acabaria morint.

A tot arreu he preguntat i he escoltat més del que ho faig habitualment. Sempre dic que tanta activitat nocturna per a mi és una manera de prendre-li el pols al país. Hi ha periodistes que cada dia dinen amb algú important. Jo procure sopar cada nit amb algú que, en alguna part del país, em puga transmetre aquell detall, aquell incís, que et fa veure més clar el que està passant.

I això és el que he fet aquesta setmana del quasi sprint i la pròxima, aquesta, que ja és la de l’sprint final. Vaig buscant rostres, cares, sensacions, sentiments, que em permeten entendre millor si aguantarem aquesta ofensiva desbocada en contra o si ens desinflarem. Vaig intentant avançar-me un segon a l’observació que puga fer qualsevol altre. I evidentment vaig intentant contribuir amb les meues explicacions també a crear aquesta possibilitat real de victòria que tanta gent veiem en l’horitzó.

Darrer cap de setmana d’agost. Ho arreglem per a passar els darrers dies al Pallars i atendre de passada una vella demanda de l’ANC local. Serà un acte dissabte a Esterri d’Àneu i un diumenge a Tremp. Seran quaranta vuit hores en unes comarques que se senten abandonades de la mà de tots.

A Esterri passegem pel matí per un poble que mereix una passejada tranquil·la. La sort fa que troben Ferran Rella, que ens obre de seguida l’oficina del magnífic Consell Cultural de les Valls d’Àneu, des d’on porta a terme una tasca extraordinària. Mentre ens va ensenyant tot de llibres que fan explica que en aquestes valls no es va publicar ni un sol llibre de l’any quatre a l’any vuitanta quatre del segle passat. El buid l’han cobert de sobres ells amb unes col·leccions magnífiques que més tard repassaré amb ganes a l’hotel. Em crida l’atenció sobremanera el deliciós dietari de l’excursió filològoca de Mossen Antoni Maria Alcover a aquestes valls, el 1906. Una petita joia que decidisc que sempre conservaré a prop.

L’acte el fem a l’ajuntament, en un ambient desimbolt i molt agradable. Per sorpresa apareix l’amic Ernest Sena, que viu dues valls més cap allà amb el seu fill Arnau i la nora. Feia molts anys que no veia l’Arnau, al qual conec des de que era un xiquet menut. Ve amb la samarreta del Llevant posada, que en algunes coses no està permès canviar.

En la xerrada hi ha una dona molt persistent en posar pegues a la independència. A mi m’agrada aquesta gent perquè m’obliga a esforçar-me en els arguments. De sobte, però, li sona el mòbil i el to és una marxa militar que li fa eixir corrent de la sala mentre tots riem sense complexos.

L’endemà baixem a Tremp amb temps, però, de parar-nos a Salàs de Pallars on dinarem però on abans visitarem les famoses botigues històriques. Hi trobem Sisco Farràs, que amb la Susanna fa unes explicacions que et deixen bocabadat. Això és una visita que paga la pena molt i que recomane a tothom. Un projecte museístic únic, un escenari de la memòria preciós que dóna vida al poble.

Al vespre acte a Tremp i sopar amb l’ANC local. Hi ha un gran ambient, constate que l’ambient ha agafat un altre to des de l’acord de les forces sobiranistes. Molt entusiasme i ganes de rematar la faena ja. Anem a passos, però. Primer que res cal omplir la Meridiana, cosa a la qual la gent d’aquestes terres es dedica de ple. Faran tants quilòmetres com calga, sempre.

Per acabar de fer inoblidable el cap de setmana just un minut abans de començar la xerrada em crida la meua fillola Aina, d’Elx. Li pregunte si he de seure vist el to de veu que gasta. Sec i ho encerte: es casa i crida per a dir-me el dia de la boda. La conversa em deixa trasbalsat. Però si fa dos dies era una xiqueta. Entre a xerrar amb un somriure d’orella a orella que els assistents a l’acte segurament no van entendre. Flotant en un nuvolet blanc…

L’acte de celebració dels 20 anys de VilaWeb, al CCCB amb la presència d’Artur Mas i David Fernàndez ha estat, per a mi, com un somni. Crec que coincidisc en la majoria dels qui hi van ser si dic que el vam gaudir molt i que va ser important. Les cares de la gent quan va acabar, i pense especialment en les cares d’alguna gent que ha treballat molt per a que aquest país arribe lluny, eren realment emocionants.

Per a la majoria dels assistents aquell va ser, ho dic per tot el que s’ha dit i escrit després, un acte important des del punt de vista nacional i polític. Per a nosaltres, per a la gent de VilaWeb, hi havia, però, un altre component destacat també que vaig intentar destacar en el meu breu parlament inicial: hi havia una concepció del periodisme i del que els periodistes hem de fer.

Vaig dir que estava i estic molt preocupat per la deriva que està agafant el periodisme en internet. Cada dia sembla més evident que la cridòria, el tema fàcil, la violència verbal i la banalitat s’apoderen del periodisme de la xarxa. Parle en general, òbviament, i content de totes les excepcions que segueixen treballant perquè el periodisme a la xarxa, el periodisme, tinga uns principis i unes formes que personalment crec que no hauríem d’oblidar mai.

I en aquest sentit volíem que l’acte fora un acte amarat d’aquests principis i d’aquestes formes. Que els dos convidats pogueren parlar amb plena llibertat, que pogueren discrepar amb força però sense perdre mai les formes, que pogueren explicar-se sense que ningú els obligarà a córrer per buscar el tall de veu cridaner, que se sentiren còmodes i que preferiren per això abordar la dificultat del discurs complex abans de cercar l’aplaudiment fàcil. Tot això i que la conversa tinguera sentit, fora útil i servira a la nostra gent, a aquells que volem servir amb el nostre ofici.

Crec que ho vam aconseguir, però evidentment cal aclarir que si va passar va ser sobretot gràcies a Artur Mas i David Fernàndez. Quan vaig baixar i algú em va felicitar per com havia anat tot ho vaig dir: ‘quan tens dos Messi al camp només cal que els deixes el baló i et quedes mirant com juguen’. Com a periodista, vull dir com a moderador, va ser un dels dies més agradables de la meua vida. I per això, pel privilegi de poder fer aquestes coses, done gràcies.

Alguns enllaços sobre tot això que va passar:

-el gran Lluís Brunet ha penjat aquest fantàstic reportatge fotogràfic i és d’ell també la foto que acompanya aquest apunt, amb l’Assumpció, vigilant-nos des de la cadira…

-el vídeo complet de l’acte

-la crònica de l’acte a El Punt Avui (1 i 2), al Telenotícies de TV3 (que també va fer aquesta connexió en directe amb l’acte, a La Vanguardia, a l’Ara, al NacioDigital, a El País, a Govern.cat…

-la tertúlia de l’endemà als matins de TV3, on em van convidar a anar a comentar l’acte.

-un molt interessant comentari de Ramon Cotarelo sobre l’acte

A Santa Maria de Palautordera, per a ser exacte. Presentació del llibre en la mateixa sala on fa un parell d’anys vaig presentar ‘A un pam de la independència’. M’està passant algunes vegades que faig com una segona ronda i quan passa això és tan fàcil recordar a la gent com i quant hem avançat en aquest temps, quant de camí hem fet i quantes coses hem guanyat ja i no tenen marxa enrere…

Cada vegada m’agrada més l’estona que dedique sempre després de les xerrades a signar llibres, de fet a xerrar amb els qui volen que els signe el llibre. M’agrada molt escoltar les històries que m’expliquen. Sempre hi ha una anècdota que em dona pistes de com es mou el país. A Palau, que al final és més fàcil acurtar el nom, l’estona es reprodueix al sopar, on gairebé signe llibres a tots els qui hi venen. I on m’expliquen anècdotes que fan senzill entendre el que ens està passant. Hi ha des de vells militants independentistes, nacionalistes que mai no s’havien plantejat que això fora possible o socialistes fins l’altre dia. Tots convençuts de que això ja ho estem fent i no es pot aturar.

Sempre que obric la porta de casa pense que és un privilegi poder observar tant de prop aquest país en aquest moment tan únic.

Presentació de ‘Desclassificat:9-N’ a Alella. És divendres i ja es nota la calor. Per sort circula un airet agradable en la sala. Abans de començar salude el batlle, que està feliç amb el resultat de les eleccions i la Montse Serra i la Dora, que venen directes de l’escola. A la Dora li han donat una medalla escolar que llueix amb orgull, quasi tant com el que expressa sa mare.

La part final de la xerrada incideix molt en això que ara se’n diu ‘el país que volem’, o siga com serà la república. Apareixen idees i conceptes interessants que em reafirmen en que vivim un moment únic. Superat el 27-S entrarem en una fase extraordinària, on la redacció de la constitució republicana serà un moment clau de la història del país. Tothom constata la força dels canvis quan parlem per exemple de que els ajuntaments tinguen la sanitat o l’educació al seu càrrec, quan discutim com els Mossos haurien de garantir sempre la llibertat d’expressió dels espanyolistes o quan apareix el tema de la gestió de les llengües (que últimament ha tornat a sorgir o com a mínim a mi em demanen cada vegada més).

No hi ha només gent d’Alella, encara que la majoria ho és. Quan acabem passe una estona xerrant amb uns de Llavaneres que expliquem de forma molt gràfica com en pocs anys ha canviat la població, per a bé. ‘És que això ja està…’ els hi dic.

Presentació del llibre a Cardedeu. De les més concorregudes. La fem en una antiga fàbrica i faig la broma abans de començar que per mi podem estar-nos-hi tantes hores com calga. Caram! he d’acabar dient que era una broma que si no encara no ens hauríem mogut.

M’espera una sorpresa: Pere Ribera. Lo Pere és un vell company de lluites independentistes en els moments més difícils. D’aquella generació que va haver d’aguantar no només la incomprensió de bona part del país sinó també una repressió duríssima. Ells mai no ho reivindiquen això però a mi m’agrada recordar la seua generositat. Després de la xerrada tenim un moment, caminant junts cap al restaurant on soparíem, en que recordem junts alguns noms, cares, moments… El que em fa feliç de retrobar-lo és veure que segueix amb la rialla a la cara, feliç de viure en aquest país i aquest moment. No em reca dir que em vaig emocionar.

La xerrada va ser fantàstica i després, com intente fer sempre que puc, vam sopar junts una bona colla. És un moment que em solc reservar per a prendre el pols al país. La conversa en petit comitè explica molt sobre com batega la cosa pública. La taula és prou variada com per a prendre notes mentals importants sobre el present del país, les esperances i les pors que compartirem.

Anècdota divertida. Un dels assistents al sopar és un dels famosos trabucaires de Cardedeu, aquells que van ser denunciats per un exòtic personatge local. Com que el sujeto en qüestió m’ha fet una salutació desafortunada per twiter decidim contestar-lo finament. Em faig una foto amb els trabucaires brindant amb una cervesa precisament trabucaire. Que és aquesta que podeu veure ací baix com l’estem fent (amb el Lopere fent de càmera) gràcies a la paciència infinita de Josep Jallé, el meu amfitrió, un dels membres més actius de la comunitat de subscriptors de VilaWeb.

Presentació del llibre divendres a L’Estartit. L’acte l’organitza la llibreria Elias, que des dels anys cinquanta serveix a la zona. Com que no el fem en la llibreria mateix demane de passar abans de l’acte a visitar-la. Els llibreters són personatges heroics als quals mai no sabrem reconèixer el gran esforç que fan. Em sorprèn com de bé que està i la gran quantitat de llibres i revistes i diaris en anglès, francès, neerlandès, alemany… a l’estiu, segons que m’expliquen la població augmenta de manera vertiginosa. El passeig ens porta ran de mar i veig les illes. Realment el paisatge és tan impressionant com m’havien comentat, tot i que segurament massa turístic per al meu gust. No em queixaré, però. El passeig em posa de bon humor.

L’Estartit és al costat de Torroella on viu el meu admirat Josep Martinoy, que es deixa caure a la xerrada i després es quedarà al sopar. Martinoy és una de les persones amb les quals més i millor m’he entès treballant en la meua vida. Ara s’ha retirat de la primera fila del periodisme però es passa tota la nit recordant-me anècdotes que gairebé havia oblidat o que he oblidat per complet. Sempre és un gran plaer passar una bona estona amb ell.

La xerrada és la primera després de les eleccions i jo esperava la pregunta, que per sort mai falta, sobre el País Valencià. Per fi, després de tants anys, puc explicar amb tranquil·litat que el País Valencià és més aquest que es va veure diumenge que no el que es veia abans. Quines ganes que tenia. La victòria de Barcelona en Comú i la possibilitat d’una Catalunya en Comú també desperta comentaris. Martinoy diu que sóc profeta, cosa que rebutge completament, i em demana, en conseqüència, una profecia. Només sé dir que setembre para molt lluny. Per més a prop que semble en el calendari. No passaran coses d’ací allà ni poc…

Presentació del llibre a Palafrugell. Vaig en tren fins a Girona i seguim en cotxe al poble de Josep Pla.

Sempre explique que per a mi les xerrades i presentacions són oxigen. Parlar amb tanta gent cada setmana em dona una imatge crec que bastant real del país. Però hi ha dies que la conversa és un privilegi. Com en aquest cas. De Girona a Palafrugell em transporta una persona interessantíssima que em pot explicar coses important amb la discrecció i la calma de tres quarts d’hora tancats ells i jo sol en un cotxe.

Prenc bona nota de tot el que em diu i m’explica i aprofite per a preguntar-li coses que no tinc ocasió de saber d’una altra manera. M’explica tot el que pot explicar amb una amabilitat i un rigor que m’impressionen.

Després a la sala la presentació transcorre en la tònica de les darreres. Diria que un pèl més optimista i engrescada i tot. L’edifici on la fem, el Museu del Suro, no el coneixia i em deixa ben impressionat. Em sembla que hauria de tornar amb calma algun dia perquè avui no tinc temps de res. Tren, cotxe, xerrada, cotxe, tren. Poc després de les onze ja sóc a casa a sopar quan a les nou encara era a Palafrugell. Demà més, que de bon matí m’espera una reunió de l’ANC on m’han demanat de participar. Aquesta setmana ha estat plena, ben plena d’actes i de coses. Bon senyal.

Xerrada dijous a Vic, a l’Auditori de l’antiga Caixa Manlleu. Abans de presentar el llibre es presenta la nova direcció de l’ANC Vic, amb la infatigable Carme Vilaró al capdavant. Debat animat. Algú fa broma dient que hauria de vendre pastilletes calmants. No és mala idea, igual encara faríem alguna pela.

El debat el presenta Xevi Bardolet, d’El 9 Nou, amb qui compartiré cotxe de baixada. Aprofitant que VilaWeb fa 20 anys explica que poc després de posar-la en marxa ell va baixar a Barcelona a fer-me una entrevista sobre això que acabàvem d’inventar. I diu que se’n va tornar a la redacció sense entendre res del que li havia dit. Jo li responc entre rialles del públic que igual jo tampoc no m’entenia a mi mateix…

Com en totes les presentacions constate que hi ha molts nervis, gent que veu que la situació se’ns està anant de les mans. Procure calmar l’ambient. Estem fent-ho molt difícil, molt. Ens compliquem la vida sobremanera. Però d’això a que la cosa se’ns haja anat de les mans hi ha un abisme que no veig per enlloc. En fi, una prèdica més i ja en van tantes…

Presentació a Sant Celoni del llibre. Quan la vam tancar no vam preveure que seria nit de semifinal de Champions –no ho podíem fer. Però en veure que n’esdevenia vam haver de canviar el programa. Moure la xerrada a les set, bàsicament i esperar que la gent no estiguera tan concentrada en Messi que no poguera fer res més.

Per sort va ser així i la sala es va omplir de gent que, com havíem previst, va seguir el debat fins deu minuts abans de començar el partit. Quan es va començar a notar molt que hi havia inquietud. Vam tancar ràpid, doncs, em vaig quedar encara fent signatures una estona i finalment vam fer cap amb els organitzadors a un restaurant amb pantalla gegant. Perquè, caram, havíem decidit que nosaltres tampoc anàvem a competir amb Messi i companyia.

Que sempre cal saber on és el teu límit…

La Diputació de Lleida ha penjat en vídeo la presentació de ‘Desclassificat:9-N’ que vam fer la vespra de Sant Jordi. Va ser un acte especial, amb la participació del president de la Diputació Joan Reñé i també de l’amic Solé i Sabate.

Presentació a Vilanova de Bellpuig del llibre. Tard. És terra treballadora i no es pot fer res mentre el sol és fora. La fem a les nou de la nit a l’ajuntament, ple del tot. És el dia que ha saltat la polèmica de les llistes fantasma. Al poble en tenen una, ni més ni menys que de Plataforma per Catalunya. L’ANC local està preocupada però considera que no pot posicionar-se. Jo argumente en públic que sí que cal fer-ho. Que cal denunciar els racistes i evitar que algú s’equivoque agafant una papereta que desprestigia el país i trenca els nostres principis més bàsics. Com a mínim en parlem en el debat, que s’allarga com sempre una bona estona.

Després llarg retorn en cotxe a casa que em serveix per a parlar una bona estona sobre com van les coses. Pel pla rai, que em diuen. La gent continua mobilitzada, les estelades als balcons i la seguretat en el resultat del procés està al capdamunt de tot. Malgrat les ombres, que apareixen també en el debat. A voltes em costa entendre com hi ha gent que afirma coses tan inversemblants com que Mas i Rajoy van pactar que es pogués fer el 9-N per impedir la independència. Les eleccions i el partidisme desbocat són un marc tan poc ideal per a tirar endavant… La gent es queda perplexa quan algú argumenta així i tu has de refer el relat. Sembla com si no es volgués entendre com d’important va ser el que vam fer. Com si alguns no ho volgueren entendre de cap manera.

A l’eixida em demanen que signe un llibre a un xicot que té una malaltia important, si no m’equivoque es diu Manel. M’hi acoste i xerrem una estona. Té moltes dificultats de moviments però m’explica que procura no perdre’s ni una sola mobilització. Va anar a la Via, fins l’Hospitalet de l’Infant, molt arropat pels seus amics però no va poder ser a la V. Ara vol anar com siga a la Meridiana perquè diu que hi fem més falta que mai. Reste impressionat uns segons i no sé gairebé què dir-li. Amb un fil de veu m’ix un ‘gràcies’ tan de dins que sembla que em puja des dels peus.

Quan entre per la porta de casa encara duc la seua cara gravada al cervell. El cotxe m’ha deixat tocat, la meua esquena no està en el millor moment de la seua vida, però la determinació d’aquesta gent és tanta que no puc pensar en res més que en seguir. Demà més.