The Crown. A la llista de sèries impressionants

Aquesta dies en que em fan estar en repòs he aprofitat per llegir moltes coses que tenia aparcades i també per veure la impressionant sèrie televisiva ‘The Crown‘.

Em vaig afeccionar a les sèries de televisió, sobretot a les que estan relacionades amb la política, gràcies a la mítica ‘The West Wing’. És incalculable la quantitat de coses que vaig arribar a aprendre de la política dels Estats Units gràcies a les seues set temporades. ‘The Crown’ m’ha fet ara el mateix efecte, respecte a la política britànica i sobretot al complex paper de la monarquia en un país sense constitució escrita. I de fet una de les coses que he après és que la constitució no estarà escrita però els seus detalls són tant mil·limètrics i observats com els d’una constitució escrita i impresa.

A part de la política els arguments són sensacionals i l’actuació dels actors superior, impossible de millorar.  John Lithgow fa tant bé de Winston Churchill, que has d’estar pensant sempre que no és el Churchill original. I l’ambientació i la qualitat de la imatge, amb un desplegament de recursos impressionant, és probablement la millor que he vist mai.

De moment només n’hi ha disponible una de les deu temporades que diuen que faran. Esperarem.

Una setmana amb el peu trencat

Avui fa una setmana que em vaig trencar el peu. Un accident casolà, ara fa set dies, m’ha deixat fora de circulació. No he pogut anar a la redacció de VilaWeb, he hagut d’anul·lar la meua participació en tot d’actes i xerrades i no he pogut anar tampoc a la tertúlia d’El Punt Avui TV –tot i que encara he fet una mena de pissarreta via telefònica. Sap greu però els impediments físics ho són i no puc fer gaire cosa més que resignar-me i intentar posar tot de la meua part per tal que la recuperació siga el més ràpida possible.

 

Retorn a Eslovènia (3). Quan els peus pensen

Reconec molt vagament Ljubljana. El riu, els tres ponts, la gran església que hi ha al davant. Però les imatges no em venen clares al cap. No hi havia tornat des de la independència i encara hi ha barricades ballant pel meu cap, allà on ara hi ha uns amables bars on la gent passa l’estona.

La capital eslovena em sembla avui molt més centreeuropea que mai. Puge al castell, magníficament restaurat i les teulades de les cases semblen un país de contes des d’allà dalt.

De sobte, però, caminant per un carrer sense més el meu cap diu ‘allà és el parlament!’ Ric, pensant que són els peus i no el cap qui em mena en la direcció adequada. Com si els peus hagueren pensat.

M’hi adrece i efectivament apareix la porta aquella tan especial que l’obria ja fa anys i que segueix obrint la cambra legislativa ara del país independent. Les escultures enaltint el treball eren iugoslaves i socialistes però han tingut l’encert de deixar-les allà mateix. Hi ha obres en marxa però reconec la plaça on es va proclamar la independència. Un guàrdia s’acosta, encuriosit per la meua presència. Li explique que sóc periodista, que no havia tornat des de la independència i que estava intentant recordar l’escenari. Fa un somriure condescendent i em deixa estar mentre la nit cau la ciutat, com aquell dia que ara recorde.

La dona que reparteix els diaris per Cerdanyola a les set del matí, quan voldria estar al llit

En les conferències i xerrades sempre trobes gent molt interessant que t’explica coses importants, detalls relevants o et dóna autèntiques lliçons de vida. Em va passar dilluns. Havia de fer una xerrada a Cerdanyola del Vallès per a la gent d’Òmnium i em van venir a esperar una parella, ja gran.

Amb ells vam anar al lloc on es feia la xerrada. Jo sempre pregunte a la gent què fa, d’on ve i què pensa. Sóc periodista i preguntar és un vici però per mi aquesta és també una manera d’entendre com és aquest gran moviment que sacseja el país. Coneixent les seues parts el coneixes millor. I després de set anys seguits fent dos o tres xerrades per setmana i parlant amb milers i milers de persones crec que comence a entendre bé el que està passant.

En aquest cas em va impressionar molt la història que ells em van explicar. A Cerdanyola Òmnium ha creat una campanya consistent en regalar als bars exemplars del PuntAvui i de l’Ara, per tal d’estendre la pluralitat mediàtica i política, massa acostumada a aquesta gent, a aquests directors de diari, als quals ahir la vicepresidenta del govern espanyol alliçonava sense dissimular.

El cas, i el contrast, és que aquella dona que em va acompanyar m’explicà que s’havia jubilat feia poc però que no havia aconseguit portar a terme el seu somni. Per què? Es veu, això em va explicar, que el seu somni era un cop jubilada alçar-se cada dia a les nou del matí, en comptes de fer-ho a les set, com li havia passat tota la vida. Però ara resulta que cada dia s’alça, voluntària, per anar a pels diari al quiosc i repartir-los pels bars. I ho fa de nou a les set. Ploga, faça sol o neve. Tots els dies de l’any.

Aquesta va ser una d’aquelles explicacions que em deixen astorat i corprés. I li ho vaig haver de dir: ‘sàpiga que guanyarem per vostè. Per vostè i per la gent com vostè que a canvi de res fan la feina que els demanen que facen, sacrificant fins i tot els somnis. I no paren mai de fer-la ni baixen mai del tren’.

Ells són la nostra sort, la nostra columna vertebral.

 

El meu parlament al Fossar de les Moreres del 1985

Diumenge vaig anar al mercat de llibre vell de Sant Antoni i vaig adquirir una col·lecció en bon estat de la revista El Llamp, una publicació que de la mà de l’Enric i el Xavier Borràs va ser un dels primers puntals de l’independentisme en un moment en que aquest era molt minoritari.

Fullejant-la em vaig trobar aquest comentari sobre l’acte de l’MDT al Fossar de les Moreres de l’any 1985. Jo hi vaig parlar i segons el cronista amb un cert èxit –tot i que es veu que vaig parlar massa estona. Em crida l’atenció la referència a l’oratòria positiva i em fa gràcia, a qui no li la faria? la foto. La barba ha desaparegut i els quilos han arribat però em fa una certa il·lusió tenir-la.

Precisament fa uns dies algú em va enviar l’article del diari El País que parla d’aquest acte i que fa esment de la participació d’un tal Vicente Partal, que dec ser jo. La crònica entra al detall i afirma que el tal Vicente Partal ‘atacó la política de CiU y reclamó la dimisión de Pujol- como única fórmula para acabar con la actitud de “constante burla” que adopta el Gobierno Central ante los problemas de Cataluña.’

La persona que em va enviar aquesta crònica diu que havia vist un vídeo de l’acte penjat en algun lloc. Jo no crec haver-lo vist mai però si existeix em faria una certa gràcia trobar-lo.

Com a disclaimer, la meua vida militant es va iniciar a la CNT de Bétera, que al final del franquisme era l’única cosa que existia al poble, tret dels descoordinats nacionalistes que fèiem el que podíem, sense saber massa bé en quina direcció. Després vaig estar prop del PSPV pre-PSOE i vaig acabar per formar part del PSAN, partit al qual crec que em vaig incorporar al 1977 o 1978. En aquest partit independentista vaig militar fins poc després d’aquest acte del Fossar. Des d’aleshores no he militat en cap altre partit ni tinc cap pretensió de fer-ho ja.

Dinant amb la Isabel

Ahir li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a la Isabel-Clara Simó. Tant bon punt ho vaig saber vaig decidir plantar-me a la seu d’Òmnium per escoltar la notificació del jurat. Despús-ahir precisament havíem estat el Vicent Sanchis i jo amb ella i no ens va dir res de res. Ja ho sabia però va callar, ben disciplinada. Ahir no la vam deixar escapar, però. A Òmnium érem, entre molta altra gent, el Vicent Sànchis, el Carles Solà i jo mateix, que amb la Isabel fèiem quatre dels membres d’aquella màfia valenciana que durant tants anys va embolicar l’enyorada Mavi Dolç. Ens vam fer aquesta fotografia de record i després, amb el president d’Òmnium Jordi Cuixart, vam decidir que ens n’anàvem a dinar junts per celebrar-ho.

IMG_0891

I així va ser. I vam fer un d’aquells dinars inoblidables en els quals vam riure molt, vam explicar tota mena d’anècdotes i vam repassar de valent a tots aquells que havíem de repassar. La Isabel estava radiant, que ja tocava, tota divertida veient com se li anava omplint el mòbil de trucades, de whatsapps, de missatges de tota classe i condició per felicitar-la. La va felicitar també l’ama del restaurant i tots plegats vam brindar per un premi que m’alegra més del que puc explicar.

Amb la Isabel m’uneix una amistat i unes complicitats que venen de molt lluny. Sent una admiració gran cap a la seua tenacitat i la seua valentia, cap a la seua capacitat de no deixar de desafiar mai tot allò que no li agrada. Per raons biogràfiques, El Temps és el bressol d’on naixerà VilaWeb. Però el Canigó de la Isabel i el Xavier és la nostra prehistòria i la prehistòria de la qual venim molts en aquest país. No he vist mai a la Isabel defugir ni una sola batalla però tampoc no l’he vist mai, ni en els moments més difícils, enfonsada. La Isabel és una alcoiana d’una vitalitat superlativa amb la qual dinar ahir va ser un plaer més gran encara del que ho ha estat en tantes altres ocasions. Perquè, caram, què no hauríem de celebrar, i de celebrar be, que siga la quaranta novena persona en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Doncs això mateix…

25 anys de la fi de la Unió Soviètica

Just abans d’acabar l’any els bons amics del CIEMEN em van convidar a participar en un debat sobre els 25 anys del final de la Unió Soviètica. Hi vaig participar amb Simona Skrabec i Abel Riu i aquest és el vídeo que han penjat ara amb la major part del debat gravada.

Una xerrada als Lluïsos d’Horta. La darrera de l’any.

De fet la darrera de l’any pel que fa al tema de la independència. Encara n’he fet una altra al CIEMEN sobre els 25 anys de la caiguda de la URSS però aquesta als Lluïsos d’Horta és la darrera de les moltes i moltes que he fet per l’ANC, Òmnium o els partits al llarg d’aquest any. Com que els organitzadors han estat tan amables de penjar el vídeo us el deixe com un record final del que ha estat aquest 2016 que ja s’acaba.

Un bolero per Bétera, amb la meua lletra, la veu de Botifarra i Marieta i els balls de l’Aljama

L’Albert ja ho ha explicat millor que jo en el seu bloc. Dissabte l’Aljama ens va regalar una altra jornada de balls, cultura, música i estima. Aquesta vegada per alguns de nosaltres tenia un caràcter especial perquè ens van demanar de crear lletres noves per a músiques de sempre.

No va ser fàcil. Com a mínim a mi em va costar molt d’escriure aquest Bolero de Bétera, hackejat del Bolero de Guadassar. Però vull creure que va valer la pena i que la gent ho va gaudir.

Jo en primer fila en vaig gaudir molt, al costat dels músics de la rondalla i vegent tot això que passava dalt l’escenari, amb les veus de Marieta i Pep Botifarra i amb el ball. Amb el mòbil vaig poder gravar-ho i l’he editat afegint la lletra perquè es puga seguir millor…

Gràcies Aljama

 

Tremolant davant uns mapes a la British Library

Dilluns vaig fer anys i em vaig ‘regalar’ una visita a la British Library, a Londres, on des del mes passat fan una exposició increïble amb el títol ‘Maps and the 20th Century: Drawing the Line‘.

L’exposició repassa el paper de la cartografia en el segle XX i com era d’esperar, tractant del lloc que és, hi ha en exposició una col·lecció de mapes absolutament fascinant. Des del mapes de tela que portaven els aviadors britànics durant la guerra de l’Irac amb les rutes per escapar si eren abatuts fins mapes extraordinaris de la Unió Soviètica, passant pel mapa que portaven els aviadors nazis per saber on deixaven caure les bombes sobre Liverpool o el mapa original de la zona de la lluna on l’home va posar el peu per primer vegada que viatjava en la càpsula Apollo.

El recorregut per l’exposició és fascinant però té moments en que he quedat tremolant contemplant trossos de paper que han arribat a ocasionar un dolor indescriptible en la humanitat. Impressiona i commou veure un mapa de les trinxeres de Sarajevo sota les bombes, els mapes de la divisió en zones del Llevant, de Palestina, de Síria, de l’Irac…

Davant algun d’aquests mapes m’he quedat absolutament commogut. És increïble imaginar quant de dolor poden arribar a causar unes ratlles dibuixades sobre un mapa, unes ratlles que quan les veus es nota de seguida que han estat fetes sense massa precisió, com si el que anés en joc fos poca cosa.

Després de comprar-me el catàleg m’he assegut en la cafeteria a prendre un cafè i he escoltat una conversa rere meu mateix on un senyor de Moràvia explicava a una senyora anglesa les complexitats de l’antiga Txecoslovàquia. Un complement perfecte al que acabava de veure…