Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Un ensurt militar. (Corea 8)

La terrassa de l’hotel on som és magnífica i decidim descansar un moment i aprofitar per a fer-hi un mos. Ignorem que és el dia de les forces armades i que hi ha una parada militar a la ciutat que concentra tot d’efectius.

Mentre estem allà dalt veig passar tres helicòpters negres, l’un rere l’altre en perfecta formació. Fan uns quants cercles pel centre i assumisc que han de ser la comitiva del president del país. Recorde que és un país en guerra i que per tant no és estrany que viatge en tres helicòpters iguals per a que no se sàpiga en quin va ell. Una mesura de seguretat mínima davant qualsevol possible atac.

De sobte, però, s’escolta el so impactat d’un grups d’avions de caça que volen també en perfecta formació. Potser perquè som al terrat i no arriba l’ambient del carrer el soroll és espectacular, impressionant. Volen a molt baixa alçada en formació, tant que gairebé es poden distingir les cabines dels pilots.

Quan ja marxàvem tornem a sentir el soroll dels avions, aquest cop pels colors ja es veu que és una patrulla d’exhibició, però que passa tan a prop nostre com supose que es pot fer sense posar en risc el vol. De sobte pugen molt directament cap amunt i es llencen en un picat amb gir inclòs absolutament espectacular però que me n’adone que només m’entusiasma a mi.

Els altres, com després sabrem que ha passat en mig Seül, no saben com prendre’s la maniobra i fins i tot temen estar vivint en directe un atac de Corea del Nord. Tot passa en fraccions de segon, de manera que no podem ni explicar-nos els uns als altres què és allò que estem vivint en primera fila des del terrat.

Després llegiré al diari que feia deu anys que no es feia una parada militar a Seül, qe no va estar molt anunciada i que molta gent, coreans, van tenir la mateixa sensació que els estaven atacant.

Bukchon Hanok, passejant pel passat. (Corea 7)

Llarga passejada per Bukchon Hanok, l’antic barri de la classe noble coreana que encara conserva prop de mil cases d’estil antic i tradicional. Els seus carrers són un contrast amb la metròpoli moderna que és Seül, el recordatori d’un passat calmat i seré que està segles de distància del que viu la gent.

Com passa sempre, l’ocupació turística del barri causa problemes. Per tot arreu hi ha cartells que ens demanen que no mirem on no hem de mirar, que no alcem la veu o que respectem les hores de descans. Comprensible i fàcil de complir.

Entrem a fer-nos un te en una casa magnífica, que els acompanya de dolços de tot tipus. Va fent-se de nit i quan eixim els llums del barri creen una atmòsfera recollida que m’agrada molt. Són carrers empinats, molt empinats de fet, i les xiquetes ens fan una fotografia de lluny, mentre caminem assaborint aquest oasi silenciós.

 

 

 

Un país fet per un alfabet (Corea 6)

A davant del palau Gyeongbokgung hi ha una enorme escultura de Sejong el Gran, el rei que va pujar al tro el 1418 i va canviar per complet el país, entre més introduint-hi un alfabet -el que avui en diem l’hangul- pensat per a la participació de la ciutadania en la vida pública i per erradicar l’analfabetisme.

No en sóc cap entès, però tothom ací posa de relleu com aquest alfabet ha marcat el caràcter coreà. Abans es feien servir els caràcters del xinès i el japonès, ideogrames per tant, mentre que l’alfabet coreà és sil·làbic. Evidentment molt més senzill, per tant. Els ideogrames creen una societat marcada per quants en saps, amb una èlit capaç de “llegir” milers de paraules i una gent normal bloquejada davant el primer caracter que desconeix. L’estructura sil·làbica, en canvi, iguala la gent. Conexient les lletres i com llegir-les, llegir es fa possible.

Els coreans, per això, estan molt orgullosos i afirmen que són un país pràcticament sense analfabets. I els experts diuen que això ha ajudat molt a conformar el caràcter democràtic del país. D’alguna manera es pot dir que són una nació feta a partir d’un alfabet.

PS. Els caràcters coreans, a més, són especialment adequats per al disseny. Moderns, nets, directes. No sé si això té a veure o no, però m’he fixat que ací hi ha un gust pel bon disseny que també marca positivament el país. Les marques, les senyalitzacions, tot sembla molt consistent i contemporani, encara que vinga del mil quatre cents…

Vestit amb un Hanbok (Seül 5)

Una de les visites que no pots esquivar a Seül és la del palau Gyeongbokgung, el que havia estat el palau reial al segle XIV i que avui et regala una de les experiències més sorprenents. A la manera asiàtica, el Gyeongbokgung és un palau que va tancant-se en ell mateix entrant a través de diversos patis fins arribar a la zona més diguem-ne residencial. La porta dóna al Seül més modern i trepidant, amb tot d’edificis de vidre i acer i una anacrònica ambaixada dels Estats Units destrossada estèticament per dotzenes d’aparells d’aire condicionat posats sense to ni so en cada finestra, de marques diferents.

La qüestió és que tot aquest espectacular desplegament de gratacels té el contrast a l’altra banda del palau que, d’una forma per a mi miraculosa dóna a uns turons completament verges de modernitat. És a dir que si et gires de cap a la porta veus gratacels i si et gires d’esquena a la porta veus natura.

D’alguna manera és com “veure” el temps. D’esquena a la porta et pots imaginar perfectament com era la vida a la Corea de fa segles, mentre que de cara veus la Corea del segle XXI, en un contrast que en pocs llocs del món és possible trobar.

A més, per respirar el passat millor encara, he entrat al palau vestit amb un hanbok tradicional coreà. M’ho havia demanat la meua menuda, que ella també s’ha vestit. Jo no sóc gens de disfresses -una volta vaig fer de moro a Beneixama i em sembla que és tot el que puc presentar com aval- però ella em va explicar que és una certa tradició entrar al palau vestit a la manera tradicional i que no els molesta, al contrari, que això ho fem també els occidentals -de fet l’entrada al palau és gratis si vas vestit així.

Dit i fet, doncs. Per què no? Al voltant del palau hi ha una indústria del hanbok, botigues que ho tenen tot preparat per a que et pugues disfressar de manera ràpida i respectuosa amb la tradició. Hem pujat a una i hem demanat la roba per passejar una hora i mitja. Per sort no he hagut de triar entre massa combinacions -n’hi ha moltíssimes- i m’he adequat a la roba que em portava la senyora de la casa. Era com una mena de túnica llarga negra amb un bonic estampat de flor daurades, un gran llaç a l’alçada del cor i el coll ben remarcat amb dues vetes blanques amples amb forma de triangle. Sense mànigues, deixant veure sota una preciosa camisa blanca. Roba còmoda, sense butxaques, que et deixa resistir la calor.

I així hem passejat el palau. El fet de no portar butxaques obliga a caminar amb una certa solemnitat i l’entorn la veritat és que va apoderant-se a poc a poc de tu. Especialment si mires cap al bosc i la muntanya o t’arrimes al llac que hi ha a dins.

Per a un neòfit de la disfressa com jo, he de confessar que ha estat una experiència molt plaent i instructiva aquesta de caminar vestit amb un hanbok al costat de la Júlia -que no només s’ha disfressat sinó que s’ha adornat extraordinàriament el cabell i la trena- mentre l’Assumpció i la Txell ens miraven i feien comentaris divertits.

Refugi (Seül 4)

Seül és una ciutat realment sorprenent. Té un aire vibrant i de projecció de futur que em recorda la Nova York dels anys vuitanta del segle passat. Ací sembla que tot siga possible, que qualsevol cosa vaja a ser possible en un futur immediat. Com a societat, la coreana transmet una imatge de confiança en ella mateixa que és visible pertot, en els edificis, en la manera de comportar-se la gent, en el brunzir mateix del carrer. I tanmateix aquesta és una ciutat en guerra.

La guerra de Corea, oficialment, no ha acabat. I Seül està a tir d’artilleria del nord. No necessitarien ni travessar la frontera per a disparar sobre la capital. Els turistes ara fan excursions de sis hores a veure la frontera, excursions anunciades en els hotels com una gran atracció. És un enganyabobos lucratiu. Perquè la part interessant de la frontera, Panmunjom, es pot visitar només de tant en tant, en funció de com estan les relacions entre les dues Corees -i ara no és el cas. Així que m’estalvie el recorregut.

I tanmateix capte, sota l’excitació urbana i l’anar i venir de la gent, l’únic senyal visible de perill, l’únic recordatori que aquesta no és una ciutat com qualsevol altra: aquests coloristes cartells que simplement diuen “Refugi” i que són per tot arreu.

Seül té 3.100 refugis, permanentment preparats per acollir milions de persones i el conjunt del país, segons les dades oficials 17.000. De fet pocs dies abans d’arribar nosaltres una alarma pel llençament d’un coet del nord va arribar a tots els telèfons mòbils avisant a la població que es preparés per anar al refugi més pròxim en qüestió de minuts si es confirmava que allò era un acte hostil. Finalment no va ser necessari, però el recordatori va ser punyent i sembla que va col·lapsar la cerca sobre quin és el refugi que et queda més a prop de casa.

El metro de Seül, molt en particular, ja es veu que està concebut en bona part per fer aquesta feina. És com els metros de les ciutats que els han pensat per a ser part de la maquinària de combat. El de Moscou, per exemple. O el de Helsinki. Passadissos molt llargs i amples, profunditats insolents en algunes línies i tot de sospitoses portes cuirassades que passes pel costat sense pensar què són, però que poden ser poques coses, excepte el lloc més adequat on cobrir-te del foc enemic.

Supose que els coreans viuen amb això interioritzat i no en fan ni cas. I pels turistes no hi ha cap senyal visible de la tensió -la meua família opina que dec ser l’únic que veu el cartell de “Shelter” allà on anem -i a fe de déu que n’he vist molts, moltíssims. Dibuixats en un to clarament desmilitaritzat, per a descarregar pressió, fins i tot alegre. Però convertits en un recordatori permanent que aquesta metròpoli fascinant viu a un pas de la guerra des de la meitat del segle passat, des del 1953.

 

Zaha Hadid (Seül 3)

Ja ho sabem de fa temps que un edifici pot canviar una ciutat. I a Seül això ho va fer Zaha Hadid amb la Dongdaemun Design Plaza, una intervenció sobre un terreny enorme on es desplega un edifici orgànic que es mescla i barreja amb el terreny. Plou i això fa que correm a arrecerar-nos dins seu. Precisament està pensat de manera que hi ha moments que no saps si estàs dins o fora, amb places obertes però també amb passadissos que tot i estar a l’aire lliure protegeixen de la pluja.

Per fora impressiona per l’audàcia, però el millor és a dins. La bellesa i la calma que imposa quan el comences a recórrer no té preu. Pots pujar els nivells per una escala espectacular, on la Txell ha fotografiat l’Assumpció, o pots caminar el·lípticament per un espai d’un blanc enlluernador que recorda aquella mítica ronda interior que Frank Lloyd Wright va inventar pel Guggenheim de Nova York.

I quan arribes a dalt de tot, gespa i aire lliure. En un contrast fascinant. No ho hem vist, però diuen que des de dalt, a vista d’ocell, l’edifici gairebé desapareix per la gespa. Realment hi ha persones que tenen una capacitat meravellosa de transportar-nos a una altra dimensió, creant plaer, i Hadid era una d’elles.

Ps1. Les exposicions molt interessants. Sobretot una d’art digital que era una meravella.

Ps2. Tot el camí fins a l’edifici està ple de botigues de làmpades. Botigues xicotetes, com familiars, arrecerades als marges del carrer. Diria que n’hi ha centenars i l’exposició de llums contrastades que configuren afegeix un al·licient visual al viatge. M’ha recordat que de xiquet anava a alguna població de l’Horta amb els pares (Paiporta?) i hi havia un desplegament de botigues semblant…

Vacances a l’hospital (Seül 2)

El caos del viatge passa factura i patisc una incomoditat física que m’obliga a anar a l’hospital. És el Severance Hospital de la universitat de Yonsei. Una institució mastodòntica, nascuda de la beneficiència cristiana, que en les primeres hores em sembla un model d’eficàcia i bon funcionament. Després -hi passaré gairebé un dia complert- la cosa es posa pitjor i recorda els hospitals de casa. Hi ha dificultats per entendre’ns, no hi ha un bon nivell d’anglès, i la màgia dels telèfons mòbils ajuda a base de traductor coreà-català i viceversa.

M’hi fan tota mena de proves, descartant que hi haja res urgent tot i que la incomoditat tardarà mesos en anar-se’n del tot. En un moment determinat, quan ja m’havia resignat a que això seria molt llarg, apareix una àngel en forma d’infermera que ho accelera tot. Tinc els àngels permanents de la família, però aquesta té mando en plaça i aconsegueix que em facen les proves més complicades i difícils en temps rècord. Per desgràcia no sé llegir el nom que porta a la placa i després, a l’hora de marxar, no podré personalitzar el meu agraïment.

Finalment eixim a plena llum del dia. En el taxi m’esclata la tensió de tantes hores mentre veig una ciutat estranya per a mi viure la seua vida. Una espècie de guàrdia urbà joveníssim dirigeix el trànsit amb guants blancs i una coreografia estudiadíssima. L’Assumpció m’explica quan passem per davant el tanatori de l’hospital que quan es mor el familiar d’algú amb càrrec tots els que estan per sota d’ell han de passar a donar el condol. En el camí cap a l’hotel me n’adone que és la primer vegada que veig aquesta ciutat en ebullició des de que hem arribat. I, tot i estar atordit, m’impressiona.

Caos a l’aeroport (Seül 1)

Marxàvem al migdia en direcció a Seül, a visitar la meua menuda que hi estudia. Vam arribar ben d’hora, vam facturar les maletes, vam esmorzar, passar el control de passaports i fer tot el que se suposa que has de fer quan t’espera un vol a l’altra punta del món. Finalment comencen a cridar per embarcar. Ens situem en la filera, que avança lentament. Observem que treuen de la mateixa una família, que comença a protestar. Després treuen unes quantes persones més i a la que ens n’adonem hi ha com vint o trenta passatgers al marge de la fila. Estranyament, no pensem que nosaltres ens unirem a ells, però és el que passa. Hi ha overbooking, han venut més de quaranta bitllets dues vegades. Quan ens aparten a nosaltres no ens ho creguem. Però és ben cert. No volarem.

Aleshores comença un calvari que durarà tot el dia. Primer de tot eixir de la zona internacional de l’aeroport. Replegar les maletes, un gest estrany perquè les maletes només han viatjat en autobús, o com se diga el carret aquell que les porta a l’avió. Amb les maletes de nou en les nostres mans cal tornar a la finestreta de la companyia aèria a reclamar una solució.

Som dels que tenim sort. Hi ha un avió que va a Seül a les nou de la nit, és fascinant que hi haja tants avions entre Seül i Barcelona… Ens recol·loquen, però en les darreres places disponibles. Volarem finalment, però ho farem per separat i asseguts entre gent desconeguda durant més de dotze hores. Dotze hores a les quals cal sumar les dotze passades en l’aeroport i les de primera hora del matí a casa i el trajecte d’Incheon al centre fins a l’hotel.

Caic al llit comptant que fa més de trenta hores que peguem bacs pel món. I la cosa em passa factura.

Parlant de VilaWeb a la Queen Mary University

El setembre ha començat amb un viatge ràpid, de menys de vint-i-quatre hores a Londres, on he estat convidat a parlar de VilaWeb en una sessió del Centre d’Estudis Catalans de la Queen Mary University.

M’ha permès recordar una anècdota que explica moltes coses. Quan ens vam plantejar fer VilaWeb el preu del disc dur a Barcelona era astronòmic. No podies tenir una web pagant aquell preu. I vaig tenir la intuïció de pensar que si era a la web no tenia perquè estar al nostre país.

Dit i fet. Em vaig posar en contacte amb un operador londinenc que es deia Demon.co.uk i allà vam posar les primeres pàgines durant un temps, a un preu ínfim en comparació amb els preus de Barcelona i que ens va permetre competir molt bé.

Va ser una de les primeres, de les moltes lliçons apreses…

 

Un desconeixement profundament dialectal

Publicat el 13 d'agost de 2023 per vicent

Sempre m’ha cridat l’atenció que, fins fa no res, no hi haja hagut cap interès per part de la comunitat de valencians residents al Principat de singularitzar-se socialment. A Barcelona hi ha una Casa de València, un casalot magnífic, de fet. Però poca cosa més. Si compares la quantitat d’associacions i casals andalusos, extremenys, asturians o gallecs amb l’absència notabilíssima de referències socials valencianes la cosa no pot sinó sorprendre. Perquè, de valencians, el Principat n’està ple…

L’única manera que tinc d’entendre el fenomen parteix de la lògica. Semblaria que no tenim cap necessitat de diferenciar-nos. Potser perquè som vers catalans, al cap i a la fi. Quan un andalús o un gallec arriba a Barcelona, o a Terrassa, o a Tarragona, l’evidència del canvi és total. Ha de canviar de llengua o acostumar-se al fet que el veïnat no és com ell. Per a un valencià, en canvi, el matís és conscientment dialectal i prou. Una diferència, precisament minúscula, tant que és generalment inapreciable per a un andalús. Per exemple. Potser això explica que els valencians no tinguem cap necessitat de remarcar la nostra diferència en el si de la societat catalana.

Això té, però, una contrapartida greu que és la ignorància. Si no et fas veure, no et veuen. I si no et veuen es fa molt difícil existir. Sempre m’ha xocat que la majoria dels catalans del Principat que et fan comentaris, sovint sardònics, sobre la situació valenciana quan els preguntes, o bé tenen amics valencians als quals mai els pregunten sobre el país o bé tenen avantpassats valencians. La nòmina d’avis o besavis, sobretot avis o besavis, de les comarques valencianes al Principat és immensa. Enorme. Però sovint és només una referència toponímica o, de nou, dialectal. Quantes vegades els qui ens mantenim en la fonètica no ens hem trobat uns ulls brillants d’algú que ens diu de sobte que aquella paraula l’havia sentida dir a l’avi! Quantes vegades no hem escoltat dir el nom de pobles, menuts sobretot, amb una enorme enyorança: «el meu avi era de…». I quantes vegades no m’ha sorprès que la mateixa gent a qui li brillaven els ulls anomenant Quatretonda o Xodos o Castalla o Alcoi mateix mai han pensat a viatjar i passar uns dies a la terra dels seus avantpassats. La referència, positiva, valenciana sembla així un passat congelat, una referència més de memòria que de geografia.

Si parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona, on al final el personal té més presència i consistència de tot tipus, he de dir que no és estranya aquesta actitud. Els barcelonins tenen una geografia capada voluntàriament. Per baix no passa del peatge de Martorell i per dalt només arriba fins a l’Empordà, fins a Ceret si tens sort, en la mesura que hi arriben les seues vacances i el seu lleure. Barcelona sempre ha estat hanseàtica i encara avui sembla un miracle que puga encapçalar cap projecte nacional. I si Reus o Amposta queden lluny ja pots imaginar on queda Elx.

El desconeixement de la realitat valenciana és total i absolut en part per aquesta manera d’acostar-se al propi passat. L’avi deixa un topònim i una pronúncia recognoscible, amb emoció però poca cosa més. Després la informació, la manca d’informació –o la desinformació, per a ser més precisos– fa la resta.

Aquest és un fenomen que ja és més difícil d’explicar. Sobre el paper, la major part del paisanatge no té molts problemes d’acceptar això que els entusiastes en diem Països Catalans. Darrerament el procés d’independència ha estat fortament regionalitzador i s’observa una tendència a l’abandó de la resta del país. Però, en general, encara perviu una certa simpatia cap al concepte i la idea. I, tanmateix, cada dia el destrossen. TV3, per exemple, ha estat a la vegada l’instrument que més ha unit els Països Catalans i el que més caricatura n’ha fet. Els valencians, generalment, només hi apareixem com una referència folklòrica, anecdòtica o com un reforç fosc del Principat immaculat –quan s’exagera la quantitat de fatxes per metre quadrat que tenim, per exemple. Per quina raó passa això s’escapa a la meua capacitat d’anàlisi. Potser el Principat és molt més regionalista que no ho sembla i no sap escapar amb solvència de les quatre províncies.

És veritat que la presència constatable de valencians a Catalunya provoca un cert dubte. Especialment si els indígenes del sud ens posem en primera fila de la defensa de la catalanitat com tan sovint ha passat. Però el dubte ràpidament l’intenten aclarir assimilant-nos. Ens fan catalans, en oposició a valencians, i es queden tan amples. I aleshores ja has d’anar tu ensenyant mapes i fent proclames. Aquella definició genial de Josep Pla sobre Joan Fuster, en el sentit que no era valencià ni principatí sinó «català integral» resulta avui més difícil d’entendre encara del que ho era als anys seixanta, quan el geni de Palafrugell va conèixer el geni de Sueca, diu la llegenda que tornant d’un viatge pel Pèrsic.

Però ací seguim, en qualsevol cas. Intentant-ho, i treballant perquè la realitat siga més assumida i millor.

 

(Aquest article el vaig publicar al  nº 435  de Saó (Dos països separats per la mateixa llengua: el País Valencià i Catalunya). Per alguna raó algú l’ha tornat a fer circular per twitter, me l’he trobat i me n’he adonat que l’havia oblidat del tot. A la web personal he procurat posar enllaços a totes les col·laboracions que he fet però aquestes de Saó i també les de Serra d’Or les he oblidat i no sé com trobar-les a les webs respectives. 

Ponent

Publicat el 11 d'agost de 2023 per vicent

Ahir vam arribar als 43 graus de temperatura a Bétera. Bufava ponent. El ponent és un vent intimidador i solemne. Saps de la seua força i capacitat només impactar-te a la cara, al cos. Vaig eixir a mig matí a fer unes compres i en obrir la porta de casa la calor tirava enrere. Una sensació com d’entrar a un forn encès. Em va recordar un dia a Dubai, que vaig eixir per la porta de l’hotel de bon matí i vaig tornar a entrar abans de fer cap pas per la via pública, perquè no podia acostumar-me a allò.

Però resulta que allò sembla que ens arriba ara a aquesta zona del Mediterrani. El ponent el conec de sempre, és com un vell amic. Normalment sé distingir el vent de Llevant, però confonc tots els altres. Tret del ponent. Eixe no té pèrdua. De xiquet aprens de seguida el que és perquè és l’únic vent que altera la vida quotidiana. El ponent, deia, el conec de sempre, però aquesta combinació d’un guarisme altíssim amb un ponent inclement m’ha semblat extraordinària, en el pitjor sentit de la paraula. Si és a això que ens hem d’acostumar ja podem calçar-nos…

Al soterrar de Jane Birkin

A voltes els diaris excel·leixen en coses poc habituals. Fa anys, per exemple, no em perdia una sola crònica de bous a El País. Els bous no m’interessen gens, però el diari espanyol tenia un cronista que escrivia com els àngels. Lamente no recordar el seu nom, però cada peça era una obra d’art. A Le Monde això passa amb els soterrars. Els francesos soterren d’una manera magnífica i Le Monde descriu les cerimònies amb un detallisme excel·lent.

El cronista, per exemple, explica en ocasió del soterrar de Jane Birkin que, com que ella era anglicana, l’ofici l’ha fet una pastora anglesa que parlava un francès peculiar, com el d’ella mateixa. El detall espectacular és que la bona dona per justificar-se va explicar que ella havia après el francès intentant desxifrar les paraules i els sons de Birkin a “Je t’aime… moi non plus…”

I no em direu que l’escena no té gràcia. Allà dins la solemne església, amb el cos present, tothom repassant amb el cap la cançó més eròtica de la història…

En la mort de Tony Bennett

S’ha mort Tony Bennett. I jo he recordat el dia que vaig anar amb la meua menuda a veure’l cantar al Festival de Cap Roig, l’any 2015. Cantava amb Lady Gaga i si bé a l’inici jo anava per veure’l a ell i la Júlia per veure Lady Gaga va haver un moment en que ella em va confesar que estava quedant-se bocabada veient a Bennett i veient com es comportava en escena aquest gran de la cançó. Va ser molt bonic…

 

Ausiàs Marc, il più grande poeta napoletano

M’escape un moment de les reunions que tinc en una Nàpols de foc -per la calor que fa- per passar-me per ubik i firar-me alguns llibres cara l’estiu. Em sorprèn molt que a l’entrada tenen molt destacada i visible una bellísima antologia en italià i català d’Ausiàs Marc: “Ausiàs March un male estrano“.

Pregunte al llibreter com és que està tan destacada l’obra i em diu que està molt de moda i que se n’han fet quatre edicions en poc de temps. I això perquè la gent està redescobrint “il più grande poeta napoletano della storia”.

Reste bocabadat i com puc li explique que Ausiàs March és valencià, no napolità. Em contesta dient que sí però que la cort i el rei estaven a Nàpols -el Magnànim- i que ell va escriure els seus poemes ací. Fins i tot afirma que el vers de “bollirà la mar com cassola en forn” només s’estén observant com bull el golf de Nàpols, que es veu que ho fa d’una manera molt particular.

Estic estupefacte i només em resta invocar la llengua del llibre “che è scritto in catalano, non in napoletano e tanto meno in italiano…”. Intente posar convicció mentre pronuncie aquesta frase, però la resposta em deixa definitivament estabornit: “oh! Qui si parlava catalano allora!”.

Qui si parlava catalano allora. I què caram pots dir davant això?

 

PS. Li he explicat la història a la professora Rosana Cantavella i m’ha dit que no hi ha proves reals que Ausiàs March escrivís res a Nàpols. Que quan el Magnànim hi va traslladar la cort ell ja era a Gandia.

La foguera més gran

Publicat el 26 de juny de 2023 per vicent

Fa anys vam visitar Alesund, a Noruega, i vam sentir a parlar de la foguera més gran del món, que la cremen per Sant Joan. Vam decidir que un dia la vindríem a veure i així ho hem fet finalment. Ha estat un cap de setmana llarg per veure com la fan creixer i, sobretot, com la cremen. L’Assumpció ho ha explicat tot molt bé en aquest article.