صوت

Vaig néixer a Beirut en el sí d’una família maronita. Era la gran de 4 germans. Vaig estudiar en una escola de monges i després a la la Saint Joseph University de Beirut on em vaig especialitzar en història de l’art.

La decisió

A l’any 1999 em vaig establir a Barcelona. Després de graduar-me a la Saint Joseph , havia aconseguit una beca per continuar els meus estudis a la Universitat Pompeu Fabra on vaig participar amb un equip arqueològic en un projecte d’excavació al Líban i a Màlaga. Va ser durant els meus viatges a Màlaga, que vaig passar dos dies a Barcelona. Em va agradar molt la ciutat i em va semblar el lloc perfecte per viure-hi. Així que al 1999 vaig decidir deixar el Líban i establir-me a Barcelona

En aquella època treballava a la Direcció General d’Antiguitats del Líban. Vaig treballar allà durant cinc anys i vaig participar en l’obertura del Museu Nacional. Tenia una feina estable al Museu Nacional, però malauradament la política va interferir i llavors va ser quan vaig decidir deixar-la i traslladar-me a Barcelona i tanmateix a partir d’aquell moment vaig estar segura que no tornaria a viure al Líban.

Convèncer al meu pare no va ser fàcil al principi però finalment va estar-hi d’acord…Gràcies al meu oncle i a la meva mare que em van ajudar a convèncer-lo!

El començament de la meva vida a Barcelona

L’inici a Barcelona va ser fàcil gràcies a la beca de la universitat, però quan es va acabar, vaig veure que necessitava trobar feina per poder  quedar-m’hi, així que vaig posar anuncis per donar classes particulars als estudiants de llengua àrab. Vaig començar amb  un nombre reduït d’estudiants i a poc a poc van anar creixent i vaig poder fundar l’escola Cadmus. La meva idea era que Cadmus fos una escola petita però ara tenim 9 professors i 150 estudiants.

Les oportunitats

Al Líban, les dones tenen les mateixes oportunitats que les dones de Barcelona.
Si m’hagués quedat al Líban, hauria tingut la possibilitat de treballar en el camp en que m’havia especialitzat. Moltes dones libaneses treballen així com la majoria de les meves amigues de la infància, musulmanes o cristianes, que treballen en molts camps: hi ha enginyeres, metgesses, directius d’empreses, etc.
Normalment al Líban, és possible que una dona triï la seva carrera professional, però crec que això varia d’una família a una altra, encara que la majoria de les dones que conec han tingut llibertat d’elecció.

La família, un projecte compartit

La divisió del temps entre la dedicació al meu treball i la responsabilitat de la casa és molt difícil. Però tinc sort perquè fa algun temps, el meu marit i jo vam decidir compartir el  projecte de l’escola, que ens permet distribuir-nos les responsabilitats de la llar i el treball en conjunt. Abans d’això, era gairebé impossible. Tot i que treballem molt, vacances incloses, organitzem el nostre temps per passar el major temps possible amb la nostra filla. Per contra, hi ha una sèrie famílies que no ho poden fer i necessiten l’ajuda d’altres persones. Nosaltres però som afortunats perquè hem pogut  compartir el projecte de l’escola  i la família.

El futur

Ara a l’escola hi ha una sèrie de mestres que m’estan ajudant molt  i espero que aviat podré organitzar activitats culturals per al coneixement del món àrab, no només referides al Líban, sinó també a Síria, Tunísia, Egipte , Líbia i Aràbia Saudita … Això requereix temps i organització, i és un projecte per al futur pròxim.
Pel que fa  a l’arqueologia, ho considero una afició. Sempre hi ha un lloc en el meu cor per a l’arqueologia. Quan llegeixo un article als mitjans o visito un lloc històric, crec que la trobo a faltar, però sóc realista i sé que és difícil trobar estabilitat treballant en aquest àmbit.
Pel que fa al retorn al Líban, és cert que enyoro la meva família i els meus amics i els visito cada estiu, però la meva vida és a Barcelona, ​​on va néixer la meva filla.