Giragonses
Deixa un comentari
O potser tu mai has tingut un amic imaginari…
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda…
O potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut…
(‘Tot torna a començar’, Mishima)
Un any més arriba el moment de punts i finals i punts i principis. D’estius, tardors, etc. i de tantes altres coses. Ara que hi sóc enmig, voldria fer un crit infinit per cadascun dels bons moments d’aquestes vacances a deshora i com no em convé esgargamellar-me, escric. Ho faig també per donar gràcies a tots els que m’han dedicat un bocinet de vida i m’han engrossit el cor. I escric, sobretot, per tallar la nostàlgia que creix i arriba a punxar-me l’ànima.
Encete aquesta pausa imprescindible quan l’estiu és xiclet que se m’apega per totes les parts del cos i així puc deslliurar-me’n i puc viure’t i beure una copa de vi negre sota la pluja real i la d’estels que és real i irreal al mateix temps. Estime aquell moment perquè és amb tu i perquè sortíem d’una guerra per entrar en una altra sense saber-ho. I potser algun dels tants desitjos que niaren a cala Figuera ens ha portat la llum que ens ara ens empara i voldria per sempre més.
Després de Fer Via i escriure moments a l’àlbum de la història, visc una mala ressaca de tot plegat i trie una fugida a un lloc preciós amb gent preciosa. Trec el sol de la butxaca i marxem a costabravejar sota l’amenaça de la tardor i la Tramuntana. De Llançà a Port de la Selva pel Camí de Ronda. I Floresta a les nits. Quan isca el sol podem passar a França, a visitar els germans de Banyuls-sur-Mer i beure un Côtes-du-Roussillon vora la mateixa costa. Dinar i migdiada a Portbou, que encara queda temptejar la possibilitat de fer una ratatouille al càmping gas. I mentrestant aperitiuegem, fem memòria en italià d’aquell temps que va unir-nos i personalitzem les regles del joc a la nostra manera perquè qui ha dit que aquí és així i allà és aixà? Demà tots amunt ben d’hora, que ens saluda la ruta de muntanya per la Mar d’Amunt fins al Puig d’Esquers i entremig gaudirem de tresors romànics ben amagats com l’església de Sant Silvestre de Valleta (adjunte imatge) i em faré pesada perquè ompliu els pulmons i el cor de les millors essències de la passejada. Estranya, la sensació d’enyor inacabable quan allò que t’envolta podria ser tot el que necessites. I amb la calor i aquestes pensades, m’adorm al tren camí a Sants.
A Barcelona, la Mercè i el BAM ens en tenen una de ben preparada i decidim acollir-la amb els motors escalfats. Xin-xin de vermut i altres beures per festejar benvingudes. Casa és Festa Major i ho és en francès, italià, rus, gallec i català/valencià/iber. Per postres, marxem a l’antiga fàbrica Damm que allà ens donen The Free Fall Band i el Petit de Cal Eril. D’allà al Fòrum, que ens porten des de casa els Orxata i els Obrint Pas per posar la cirereta a la nit. No m’esplaiaré perquè costa descriure allò indescriptible. Però diré salts, suor, cervesa, sostenidors. València crida i ho fa ben fort.
Diumenge de garrotins a la Ciutadella amb Carles Belda, Jaume Arnella i altres tripijocs que em transporten de nou als estels fugaços que sembla ens persegueixen allà on anem o ens trobem. La vida sempre fa Ia despistada i entre badalls de nit llarga i llàgrimes dolces, que són igualment llàgrimes, desfaig distàncies. Em cal casa més que mai, que sempre és el millor entreteniment, el millor remei i el millor tot.
Allà baix, on he sigut, sóc i seré, em dedique a empomar el que cau del cel. Veure com creixen flors; donar cops de mà a qui no ho demana; oferir el poc que tinc i rebre gràcies innecessàries; fer res i massa amb qui vull i perquè vull i xalar de valent… I així, entre tanta simplicitat, hi ha el dia que arriba l’abundància. Aterren vols des de Stuttgart, des de Berlín, des de Lió… i us esperaré al Terra per fer-ne una i mil. Haurem de brindar perquè tornem a ser joves i perquè hi ha qui ha decidit compartir per sempre. Això mereix una disfressa, un concert dels Carabassa SS, o un mirar-se als ulls a les vuit i mitja de la matinada després d’una nit de valents i un riure perquè som feliços així, junts i prou. Ensemble c’est tout.
Avui encara sent forts els batecs i pense que m’agrada estimar-me així la vida. A la manera d’Estellés. No com a plenitud ni cosa total. Sinó amb giragonses. M’agrada avançar ràpid i tornar al punt inicial quan el trobe a faltar. M’agrada girar a dreta i esquerra, tot encantant-me. M’agrada fer i desfer per tornar a sentir la satisfacció de l’acabament. M’agrada l’ordre i l’aventura. I així, amunt i avall, m’agrada que tot acabe i que tot torne a començar…