La poma escollida

Deixa un comentari

Hi ha històries poemades que punxen ben endins. Any rere any. Te les mires i remires. Te les lliges i relliges. I continuen sent un colp a la consciència.

Continuen delitant-te. Continuen fent que t’estremisques. Continuen vencent-te…

Dona’m la mà. Les seleccions (justes). Feredat d’equivocar-se. Siga sempre per trobar Lamon! La tendresa. La fascinació. L’exemple. La vellesa/bellesa. L’àvia. El consol segur. Amanyaga’m.La vida que és comptada. Els ulls blaus de l’últim temps. L’adoració. L’estima sense mesura.El record. El perfum etern.

 

La poma escollida

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

 

Oh petita Alidé, com és que plores tant?

Oh, Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

 

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut l’oblit.

 

Lamon fa un gran sospir i li diu: Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

 

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

 

                                                 (Josep Carner)

Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia el 12 d'abril de 2013 per verorosello