Una de raquetes i sal
Deixa un comentari‘Te’n vas a l’aire amb una força increïble…’
La feina, la mandra i qui sap què més fan que aquest blog tinga menys vida de la que m’agradaria. Però hi ha experiències que, per mil raons i ninguna, deixen empremta i mereixen d’ésser condecorades amb paraules.
L’escapada a Aigüestortes es fa d’esperar. Bé ho podem dir i redir. Per això ens llevem ben d’hora el primer dissabte primaveral i, enmig de la ciutat encara adormida i d’un temps que fa carasses, posem el gps en direcció al desig. Només interrompem la marxa per esmorzar dignament i atendre els xicotets vicis. La reprenem, creuem els Pallars que ja s’intueixen precisos/preciosos (sort que tenim data d’exploració reservada) i ens plantem puntualíssims a l’hora acordada al Centre de Natura de Planes de Son. Les raquetes són menys còmodes del que esperàvem (plural de modèstia, permeteu-m’ho) i són motiu d’alteracions d’ànim. Però l’afany de superació consisteix a poder amb tot, oi? Som-hi!
Després de dues hores d’esclafar neu i ràbia a cada raquetada, apleguem al refugi de Pla de la Font i ens guanyem dues cerveses de colp, mínim. Des de la part de la vall de l’estany de Sant Maurici, les vistes de la part de la vall d’Aigüestortes són tan espectaculars que aconsegueixen calmar el fred pirinenc i altres debilitats. Amb la fotografia de l’entrada m’entendreu millor. Si hi sumes l’amabilitat dels amfitrions, tres plats per sopar i la imatge nocturna d’Espot il·luminat sota la llum de la lluna des del Pic de Quartioles, l’enxís pot provocar que vulgues arrapar-te a aquell racó de món nevat i quedar-t’hi petrificat com un pic més per sempre. Compte! Quan l’efecte de l’embruix passa, cal recordar que el mal d’altura pot jugar males passades que només un encanteri real pot guarir amb una simple abraçada o moltes simples abraçades. Gràcies, M.
En obrir l’ull, assumiràs que estàs molt alt i cal baixar. Ens equipem amb l’armadura prescrita i desfem camí. Neu i pendent és una combinació que permet estalviar molt temps, creieu-me, i la baixada és tan divertida que ens costa dir adéu als dos estris que ens han amenitzat l’excursió.
Primer diumenge de primavera. Ens trobem de nou amb els peus en terra, un regust dolç per tot plegat i la panxa buida. El nivell d’exigència és alt, així seguirem una proposta gastronòmica del grup de sibarites que ens ha acompanyat en l’aventura. La incursió en el Baix Pallars promet, ja que durant el viatge d’anada ja ens va encandilar el poblet de Gerri de la Sal amb l’església de Santa Maria de Gerri que sobreix al bell davant de la Noguera Pallaresa i que va devastar al primer cop d’ull la fotografia mental resultant de la lectura de l’últim Cabré per tan majestuosa com és.
Després de gustar i aprovar la recomanació dels amics i de fer una migdiada vora el riu, creuem el pont per apropar-nos a l’antic monestir protagonista de la pintura que coronava el menjador de l’Adrià Ardèvol. Impressionant. No puc estar-me d’adjuntar-vos fotografia del moment d’impacte com tampoc vam poder estar-nos de badar enmig del poblet, que conserva un aire medieval captivador i un topònim ple de curiositats com la font d’aigua salada amb la qual s’alimentaven les salines que produïen la sal que l’ha fet famós.
Satisfets amb la coneixença, mamprenem el camí de tornada. El cansament despunta. El sol es pon. Una forta tempesta amenaça. Barcelona és ben viva, ara, i una nova setmana laboral ens obri les portes de la realitat.
‘…i a punt de caure t’agaf…’
