Cercant esquerdes

Deixa un comentari

Vaig escarbant i escarbant. Llimant tots els contorns dels records que encara em queden. I els tinc ben prims i no aconseguisc trobar les esquerdes. O les que hi trobe no em semblen obertures fosques, sinó camins cap a una inabastable tendresa. I això ja passa quan idolatrem. Però no hi puc fer més que això, en aquest cas. Llavors passarem a trair, molt que em pese. I serà una cosa nova, amb perfum vell. I així tindrà una part teua, i una altra meua. Serà un producte cooperatiu, que no és poètic, però és exacte.


I així, mentre escarbe i pense en traïcions, la roda continua el seu curs mecànic que no en perdona ni una. I per això continue ben atenta a la intuïció, esperant que la propera decisió sigui l’ ‘oh, ja!’ i no ‘l’hòstia’ que diu l’Eduard. Costa, això. I avalue de nou la finalitat última, que em sembla que és l’única cosa que escampa claror. Potser al darrere hi ha això que Blai Bonet anomenava ‘salvar l’ànima’, lluny del significat escatològic, religiós o tradicional que sovint donem senzillament perquè els significats doctrinals no costen res, sinó ‘salvar l’ànima’ amb la seva significança real: ‘justificar la condició il·lusionada, humana, de els nostres activitats zoològiques generals’. I quan es tracta de salvar-nos i el cor ens pressiona, parleu-me de l’afortunat que aconsegueix desafiar-lo sense recança!!
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 29 de novembre de 2011 per verorosello

No digues que va ser un somni

Deixa un comentari

S’apropa el 20N, i inevitablement aquests darrers dies han estat plens de cabòries polítiques. Respirem aire i respirem campanya electoral, debats i opinions a favor i en contra d’uns i d’altres. Ho aprofitaré i faré un recull d’idees que vagaregen pel meu cap amb intencions tan  humils com fer-vos sabedors del meu entendre, m’he dit aquest matí plujós que em semblava que no tenia res més atractiu a fer.

En el marc d’unes eleccions estatals, la nostra situació em preocupa especialment atenent al cost de ser catalans. Vivim per sota de les nostres possibilitats gràcies al dèficit fiscal que patim, situat entre el 8% i el 8,5% del PIB. Els nostres impostos marxen a Madrid en fardellet en un viatge de no retorn.  I això es tradueix en una reducció de les quantitats que podrien sufragar les tantíssimes deficiències que ens emparen. Però, avancem amb calma.

Els comicis s’emmarquen en una situació econòmica angoixosa i intuisc que les exigències de millora en aquest sentit seran ara el que ens moga a triar una o altra opció. Calen solucions plausibles i no promeses miraculoses sense cap lògica efectiva. Per això és vergonyós escoltar ‘farem això i això’ en boca de gent que ha estat vuit anys governant. I em sembla més vergonyós encara escudar-se amb citacions keynesianes com ‘si les circumstàncies canvien, les opinions canvien’. Al meu poble diuen que al bou, cal agafar-lo per les banyes. Per tant, si del que es tracta es de rebaixar les xifres de 742.000 aturats (a Catalunya) i 5 milions a tot l’Estat, calen noves polítiques en matèria econòmica capaces de crear ocupació i tirar endavant el país.

Amb tot, sóc conscient que el 20N jugarem amb cartes vistes, doncs el PP ja gusta la victòria que li regalaran els vots càstig d’aquelles persones que, fugint del que no volen, no es pararan a pensar el que sí volen. I així, un partit que ha estat a l’ombra dels esdeveniments amb la mà parada, experimentarà el traspàs de ministeris. Si així ho volen (jo ja m’hi excloc), així serà. Ens governarà una dreta que apostarà per la privatització i desatendrà el fet que el patrimoni públic és l’únic que tenim aquells que no tenim patrimoni; que retrocedirà en els minsos avenços civils que han tingut lloc en les dues legislatures de ZP; que defugirà el sentit comú que pagui més ingressos qui més té i ignorarà la possibilitat d’establir un impost sobre els bancs i les grans fortunes; que prioritzarà el model Las Vegas en lloc de donar un bri d’alè a aquells que es troben en un pou de misèria i etcètera.

Per allargar-m’hi més, veiem-ho en clau de país: tot i que la distància serà semblant a la que hem tingut fins ara, ens trobarem un PP que seguirà treballant en la línia dels atemptats contra l’Estatut, els atemptats al sistema educatiu i els atemptats al sistema de mitjans de comunicació com el que hem patit al País Valencià amb el tancament de les emissions de TV3.

Tot plegat esdevé força dramàtic, però de cara al final, tractaré de revifar el text. És cert que a les votacions del proper diumenge decidim futur. Un futur que veig agre si continuem amb la pantomima del model autonomista. Amb Espanya no hi ha remei. I cal apostar per una construcció nacional catalana que vetlle per les particularitats dels nostres interessos. Més quan sabem que el procés democràtic d’autogovern és un dret reconegut internacionalment i que l’Estat català és una opció econòmicament viable. Una opció capaç d’impulsar les grans possibilitats que tenim com a país mediterrani i capaç d’adreçar-nos directament a Europa i al món, en lloc d’oferir-nos el melic de l’Espanya profunda com a mirall.

Davant aquest esdevenidor desolador, en què la corda continuarà ben i ben tibada, només ens queda l’aposta per plantar-nos amb fermesa. El meu vot dirà això. Perquè no digues que va ser un somni.

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 13 de novembre de 2011 per verorosello

Ben recollidets

Deixa un comentari

Grocs, taronges,
vermells i fins i tot liles violen el que fa ben poc era territori del verd. I
no és només la novetat del canvi de colorit tardoral el que m’encandila any rere any (amb el permís del dcvb) . És l’esclat de calidesa i calma conjuminades, que dóna l’agradosa
ordre a tot i tots d’estar ben recollidets -com més, millor!- durant els propers
mesos. Una melangiosa delícia, deia Màrius Torres.

(Fotografia presa a Aiguafreda de Dalt, peus del
Montseny)

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabòries el 1 de novembre de 2011 per verorosello