Un més

Deixa un comentari
De tant en tant, una efemèride ens cal per fer atenció a tot allò que, senzillament, deixem anar durant la resta de l’any sense preocupar-nos de la seva avaluació. Una setmana d’observació, m’he procurat. D’aquelles petites coses, com deia Serrat, i d’aquelles no tan petites. I aquí teniu el resultat (llegir la resta de l’article).

Un nou cafè matutí, reconfortant i empenyedor, mentre aboque aquestes ratlles del quadern a l’ordinador; un vell poema de Carner, qualsevol d’ells; De Gregori dedicant-me una de les seves lletres: Prendila come viene, prendila come vuoi.. Stella stellina, stella cadente, stella stella… Sort que hi ha cantautors que sembla que ens entenen tothora! ; un nou periòdic de referència nacional en català. Benvingut siga!; una gramàtica del català contemporani, la dirigida per Joan Solà, més val als vint-i-sis que mai!; assaborir el magnífic avançament dels Manel. En uns dies la resta!; La garantia d’una futura gran nit de ‘malparits’ al concert històric dels Sopa de Cabra del proper setembre (gràcies, Dani ;).

I així arriba el dotze-M amb molta pluja. M’aixeque estúpidament feliç. Dutxa i trucada de Pau. He d’anar a recollir-la al metro. Esmorzar amb la conversa que mereixen gairebé tres mesos sense veure’ns. Riallades. Quin bé em fa veure-la! De vegades ni tan sols cal parlar. El perfum del record és etern, diu això la cançó o a la inversa? Bé, diria que, com autora del text, puc manipular una mica! Cuinar, per a molts. Això sí que m’agrada. I avui tenim també Dolo i Pau, una mica tristos, però. Esperem que aquesta estoneta els revife. I ara cap al Raval a prendre cafè. Afanya’t Pau, que els trapis són el cul d’en Jaumet i els costa estar quiets. No m’ho puc creure. Nervis. Pam-pam. Pam-pam. I el cor que sembla que se n’ix del lloc. Hi ha l’Àngela o estic sota els efectes de l’eufòria d’aniversari? Llavors s’adona que hem arribat i somriu. No hi ha dubte, ha volat des de Brusel·les per poder ser-hi a Barcelona…

Nit de festa. Preparatius, dutxes apressades i bromes. Una trucada des de Delhi, primera felicitació gràcies a la diferència horària. Preocupacions inicials: Hi haurà finalment l’ansiejada música? Sí, ho he deixat en mans de la Ilaria. Tindrem música! Règim d’arribades. Fesomies alegres, amb ganes d’implicar-se i expectants d’un gran festeig. Em relaxe. Exquisitats a tort i a dret (gràcies!), cervesa, vi. Pastissos (en plural, gràcies al meu green friend). Desitjos (també en plural). I uns quants brindis. Pels imprescindibles que hi són. També pels que no hi són físicament, però en qui pense.  Brindis també per la terra. Per un País Valencià sense lladres i perquè no decaiga la nostra actitud de revolta. Com deia Jaume I, ‘fe sens obres morta és’. I brindis pel que comença, que no és més que un demà que tots esperem que siga, com a mínim, tan bo com aquesta nit.

Presents materials. Aquest any funcionalíssims. Abillament per al meu trosset de llar i un val per fer una bona excursió a la llibreria. Arriba també un do importantíssim provinent del si familiar. Diu l’sms: ‘Pels vint-i-sis anys que ets l’alegria de la casa’. Una mare és una mare, i no puc reprimir unes ganes boges de traslladar-me momentàniament i fer-li una forta abraçada.

I ja ben entrada la nit, abandonem l’edifici sense Tino Casal (insistisc que era el tema ideal per tancar l’assumpte!). Però la vetllada avança. Ens perdem per la nit del centre de Barcelona. Confessions no revelades que ixen en portar més d’un got a dintre. Precioses tot i l’escàs romanticisme que les ha precipitades. Més tard, les trajectòries es diversifiquen, i fins al proper encontre, benvolguts!

Encara unes quantes deixalles més, els dies següents. Un sopar al pis, d’aquells en què comencem tres i un bon vi i acabem només dues (és el que té la comunió d’una bella dorment, un sofà i un líquid alcohòlic). El matí següent, piscina i repàs d’allò més immediat del dia. Xap. També d’allò menys immediat. Xap. D’allò més preocupant. Xap. I d’allò menys preocupant. Xap. Quin monitor més maco que han posat per als nens del curs de natació dels matins. Xap.  I quin posat impecable amb aquest vestit de bany verd!  Xap. Verd com el vestit que portava l’Àngela dissabte. Bonica com sempre. Xap. Curiós el sistema d’encadenats que s’avé mentre et capbusses. I ja remullada i com que em ve de pas, m’endinse en el paradís literari del Raval i pose la cirereta als meus vint-i-sis. Va de cartes: Les Cartes d’amor de Pere Calders i les Cartes d’Itàlia de Josep Pla, aquest darrer per descobrir les impressions del mestre de Palafrugell al voltant d’un dels racons més fascinadors del mapa. Pedra de tartera, de Maria Barbal, al qual li tinc moltes ganes. L’últim de relats breus del Pàmies i el títol revelació: L’últim dia abans de demà, d’Eduard Márquez. Satisfeta amb la selecció i desitjosa d’arribar a l’última pàgina de les penetrants veus del Pamano del Cabré (intuisc que serà aviat) per paladejar les noves adquisicions.

Per últim, no em puc estar d’agrair al temps l’espectacle d’aquests últims dies. Després d’una setmana amb pluja intermitent, el sol sembla que despatxa el fred i dóna la mà a la primavera… M’agrada aquesta època de transició!

I després de redactar l’extens llistat, m’adone que han estat un bon grapat d’estímuls en poc temps. I pense que si existeix la felicitat, deu assemblar-se una mica a tot allò que he anat rosegant durant aquest interval de set dies. Per tant, que en siguen molts, d’anys i d’avaluacions, i sempre junt als imprescindibles. Perquè si aquesta llum és tan potent és gràcies a tots i tot el que l’aprovisiona d’energia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Vivències el 20 de març de 2011 per verorosello

Repòs

Deixa un comentari

Un trosset més del que em va explicar un dia.

Per via dos, tren amb destinació Barcelona. Sortida immediata, anuncia el megàfon del vestíbul de l’estació de València. Presses de dissabte al matí entre la gentada que fuig i que torna. Abraçades ansioses de retrobament i també plors, com els de la Teresa. Plors de por a perdre aquest passatge que no vol perdre. S’aferra a l’esperança i desatén la desesperació, que gairebé la venç. Les cames li fan figa i frisa per travessar l’espai de l’andana que la separa del comboi mentre suporta el pes del nadó que porta a dins del ventre i del petit que porta al darrere embolcallat per una faixa, que sanglota, crida i malbarata la poca força que li queda. Sort que la nena ha llegit el pànic al seu rostre i s’afanya tant com pot, sense deixar que els talons li toquen terra.

 

Un minut per a les nou en punt i encara uns quants metres. Però no vol perdre aquest passatge, es repeteix, i inverteix l’últim esforç fent un salt abans que les portes es tanquin definitivament. Amb el darrer bri d’alè de la correguda agraeix la munió concentrada al vagó, que ha esmorteït la violència de la caiguda i ha permès que els fills estiguin sans i estalvis. Les llàgrimes li ennueguen la visió, tot i això aconsegueix visualitzar els ulls atemorits de la nena. L’abraça i la petoneja amb fruïció i en unes hores tindrem el pare amb nosaltres, li diu. La fesomia innocent li canvia en escoltar aquestes paraules, i somriu en veure que ara la mare llagrimeja d’una altra manera.

Els passatgers obren agitats, parlen a crits i fins i tot un grup fa música mentre altres pocs ballen al seu voltant. Sembla que no hi hagi guerra, pensa la noia, que sap ben bé que sí que hi ha perquè fa sis mesos que viu amb la mare i les tietes a la casa gran del carrer Major. L’espant s’ha esvaït momentàniament i la mare l’empeny al seu costat mentre s’aclofa en el reduït espai del paviment del vehicle que els pertoca. Ara es deslliga la peça de roba que ha protegit el Pepe i l’apropa al ventre prenyat. Respira intranquil, però ja no brama. A la mare, però, se li ha encallat el plor. La petita Teresa s’enganxa a ella amb força, fonent-se en el seu perfum de gessamí. Alça la vista i sotja aquells ulls blaus que es perden en l’horitzó que avança veloç per la finestreta. Tanca els seus i es tal l’alleugeriment que sent que troba un inesperat repòs. I així, amb la cridòria de fons, s’adorm abrigada amb l’escalf familiar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 9 de març de 2011 per verorosello