Tret de sortida

Deixa un comentari

Una aula estèticament lligada a la seva funcionalitat, circumdada per un
prestatge amb llibres de diferents mides i diferents tonalitats, farcits de realitats i ficcions llunyanes i d’ara. I a
dintre, dotze alumnes amb ulls nerviosos, moguts per la voluntat d’aconseguir
millores en l’art d’escriure i atrets per l’estímul inicial que generen les
noves coneixences. Durant els primers moments compartits, les postures denoten
inquietud, desig de saber de què va tot això.


Jo em posiciono també al costat de la curiositat. Curiositat barrejada amb
una mica de neguit, per millor dir. Serà cosa dels començaments, em dono com a
resposta. Fa uns anys, ja feia saber en aquest petit espai propi que la tardor sempre ha estat per mi l’estació dels inicis. És com si,
després de la treva estival, tornés a fer-se efectiu un conflicte bèl·lic que
aleshores se’ns representa en forma d’apunts i bolígrafs, mànigues llargues i
paraigües.

L’ànsia es dissipa a mesura que la matèria comença a prendre forma en
paraules de la professora i l’aprenentatge comença a ser més una garantia que
una quimera. S’intueix un increment en els ànims i en l’entusiasme de
l’alumnat, i això fa que els rostres esdevinguin més somrients dues hores
després del tret de sortida.

Vista la peça base d’aquest trencaclosques, respiro
alleugerida. Les primeres impressions del programa, les directrius i els
companys d’aventura són bons. Llavors, queden satisfetes les expectatives
inicials. No obstant això, la meva part més racional em recorda que el trajecte
acaba de començar, i queda feina per fer.

Quan som al punt d’encetar la tercera hora de rellotge,
l’ambient és molt més distés en aquesta aula. Ens hem fet partícips els uns als
altres de les respectives cartes de presentació i això ens permet parlar-nos
amb una complicitat menys freda. La partida ha començat i això es manifesta en
les primeres ratlles i les primeres aportacions particulars. El grup és força
heterogeni pel que fa a edats i formacions, i opina Dolors que això és positiu
per una qüestió de complementarietat.

Just quan acomiado el recinte, és aquesta idea la que em
vagueja pel cap camí a casa. Francament no puc imaginar com serà la fi d’aquest
projecte que encetem avui tots plegats, però el ben cert és que d’aquest primer
encontre, marxo amb la sensació reconfortant que provoca el fet de compartir
dèries.

Aquesta entrada s'ha publicat en Relats breus el 27 d'octubre de 2010 per verorosello