els racons més clars

Ara que ja són trenta anys, de viure i veure, que en són molts i pocs alhora.

Ara que ja no som i sóc més que mai.

Ara que són altres mans que em desbotonen i altres dents que em mosseguen.

Ara que conec millor la meua immensitat limitada i els meus límits immensos.

Encara, ara, em fuig el pensament temerari i furga els racons més clars del nostre forat negre.

Via con me

‘El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.’

(En bona companyia. Joan Vinyoli)

No pare de rumiar el darrer neguit pel pas del temps si tot just aprenc que val més sumar o quedar-s’hi quiet que restar. Tan plena de temps com sóc i tantes coses que hi tinc, gràcies al temps. Per què, el neguit?

M’ho rumie en aquest país meu d’Itàlia, amb un cafè i un sol que s’ha fet d’esperar al davant, i algú que canta Via con me de fons. Són més boniques que mai, aquestes nits de vins encesos que van començar fa vuit anys i encara hi duren. I ens fan plorar i riure, tot alhora, sota el caliu de saber-nos un bon tros i de saber que cap sofriment és inútil i tot ens fa.

Potser és l’hora de llegir entre línies aquests moments per deixar enrere neguits indòcils. Ara, que hi ha racons tendres a deshora per cantonades més que patejades que són, de sobte, descobertes. Ara, que ve la primavera…

Rellotge biològic

Note cada esquerda del desgel el dia més fred d’aquest hivern.

Un sol gros dins, me’l sent. El sol de tot el que no he estat, dit o sentit encara.

La gent, a fora, du abrics botonats fins a dalt i aüssa els mocs.

Geste espera, misteri, ànsia.

I el dia més fred d’aquest hivern m’és poc creïble…

Hi he passat i… (2014)

Tanque de bon gust les portes d’un any que ha estat, si més no, instructiu. I encara que en són poc, de culpables, hi ha hagut moltes lectures que m’han fet anar a pams per aquest temps que ara deixem enrere per encetar-ne un de nou que tampoc serà prou perquè quan no és feina, són romanços i tot plegat se t’engul.

Però no romancegem ni ens queixem d’entrada. Que esperem que els brindis i els desitjos i totes aquestes coses que ens dóna per fer quan acomiadem anyades no hagen estat endebades. I el 2015 vinga amb tota la força i tota la primavera que he trobat a faltar enguany.  Això, només, perquè hi conste.

El que venia a dir avui, però, és que, al llarg de 2014, he recollit tots els títols que han omplit les meues estones ocioses i així, perquè vull, m’ha abellit valorar-los i compartir-los. Salvant distàncies, a mi m’enxisa trobar un raconet on poder furgar i trobar-hi idees que voldria poder incorporar, amb la impressió rebuda, en propers reculls.

Sense més, bon any! Amb molta llum i moltes lectures!

 

Hi he passat i no n’he tret gaire l’entrellat (1)

Cor mentider (Marc Cerdó)

Romanticidi (Carolina Cutolo)

 

Hi he passat i m’hi he entretingut (2)

La trama matrimonial (Jeffrey Eugenides)

La felicitat no és completa (Vicenç Pagès Jordà)

 

Hi he passat i ha estat agradable (3)

L’horitzó primer (Joan Todó). M’hi he reconegut molt.

Dones d’aigua, homes de fang (Toni Cucarella). Sempre un goig, el parlar de casa.

La gatera (Muriel Villanueva)

Els vençuts (Xavier Benguerel)

La ciudad de los prodigios (Eduardo Mendoza)

 

Hi he passat i ha estat precís/preciós (4)

La ciutat invisible (Emili Rosales)

Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà)

L’altra (Marta Rojals)

Mai no sé què fer fora de casa (Neus Canyelles)

A l’oest de Roma (John Fante)

Una terra solitària (Bel Olid)

L’home manuscrit (Manuel Baixauli)

L’última nit (James Salter)

Vint-i-nou contes menys (Eduard Márquez)

Enamorats (Alfred Hayes)

 

Hi he passat i he al·lucinat (5)

La tregua (Mario Benedetti). Relectura.

El romanç de Tristany i Isolda (Joseph Bédier). Gràcies, C.

La nostra vida vertical (Yannick Garcia)

La meva planta de taronja llima (José Mauro de Vasconcelos)

Artifici

‘Vols dir que érem nosaltres?, diem després, quan tot s’ha acabat. És impossible! Com pot ser que aquell carallot, aquell actor lamentable, fóssim nosaltres? Com vam poder ser aquell pallasso afectat? Qui ens va posar aquella rialla falsa a la boca? Qui ens va fer vessar aquelles llàgrimes hipòcrites? Qui ens va ensenyar l’artifici del patiment? Vam estar amagats tota l’estona; els fets, tan tangibles en aquell moment, els van protagonitzar uns altres, individus que se’ns assemblen, imitadors que van fer servir el nostre nom, que es van inscriure als hotels on ens allotjàvem, que van recitar versos que havíem guardat en àlbums de retalls; però no érem nosaltres, i només la idea que potser els érem ja ens fa esgarrifar.’

(Alfred Hayes. Enamorats)

Ara per ara


Hui és el dia que pense en nous brindis

Perquè som primavera i desfarem distàncies…,

perquè ja se sent l’emoció de Sant Jordi…,

… i perquè hi ha fulls que tanquen novel·les que són meravelles…

‘L’únic que podem fer és mirar-los en el moment en què les copes dringuen i ells es miren mirant-se, i el futur és possible perquè tenen més experiència que l’any passat, valoren més el que han aconseguit, que és poc però ara per ara suficient.’

                                                      (‘Dies de frontera’, Vicenç Pagès Jordà)

 

prova

‘Pero estoy demasiado alerta como para sentirme totalmente feliz. Alerta ante mí mismo, ante la suerte, ante ese único futuro tangible que se llama mañana. Alerta, es decir, desconfiado.’
(Benedetti, ‘La tregua’)

 

Fer-se gran és haver d’ocupar-se i de preocupar-se. Això em ve al cap quan prove d’entrendre per què d’un temps ençà han fugit de mi tantes coses que voldria haver retingut per sempre més i n’han entrat d’altres que, en canvi, voldria despatxar i són eternes companyes de viatge. Entre aquestes últimes, hi ha l’estar alerta continu i neguitós, nou de trinca, que em recorda molt la mare i, per això, em dóna moltes pistes. És un conèixer les coses des de dalt. Des del risc i la por de l’experiència. Des de la certesa que aquella serenor fresca d’estiu, de fosca i de gesmil és un record encallat extramurs que ja no tornarà. Perquè ara ja no hi és la nena a qui venia tot donat. I la simplicitat cal buscar-la amb tant d’esforç que no sorprèn el defalliment i la resignació amb tot de complicacions. En són tantes les que ja he intentat explicar-te i també tantes les que encara m’han quedat dins que he recorregut a De André perquè tu t’has resumit així i la curiositat volia comprovar si coincidim. I escoltant-lo han nascut llàgrimes empeses pels errors que també han volgut fugir-me i que alhora m’han fet somriure pels tants malentesos i els tants benentesos. Ja ho veus, que inclús els alleujaments pesen i se sumen al buit corrosiu que és tenir-te lluny, que es posa al llit amb mi i no marxa a treballar a primera hora. Sort que una altra companya de viatge, més dòcil, em diu que tornaràs i que això només és una nova prova d’aquestes que se’t planten al davant perquè sí i de les que mai ningú ha sabut explicar-me la meta.

A trossos


‘Caminar tota una vida

et porta a preguntar si quatre passes
et fan el pes. Però no hi ha altre canvi
i veus a trossos sota tanta pluja
els vespres de la vida en un sol vespre
i el sol que es repeteix en mils de gotes.


 Joan Brossa  (‘Sextina de les gotes i les passes’)

Tancarem

Tancarem l’any amb el desig de tancar moltes més coses.

I algú va dir que l’escala fosca del desig no té baranes.

Mentrestant,

no m’ho tingues en compte…

 

Balada del mal genio

Hay días en que siento una desgana
de mí, de ti, de todo lo que insiste en creerse
y me hallo solidariamente cretino
apto para que en mí vacilen los rencores
y nada me parezca un aceptable augurio.

Días en que abro el diario con el corazón en la boca
como si aguardara de veras que mi nombre
fuera a aparecer en los avisos fúnebres
seguido de la nómina de parientes y amigos
y de todo indócil personal a mis órdenes.

Hay días que ni siquiera son oscuros
días en que pierdo el rastro de mi pena
y resuelvo las palabras cruzadas
con una rabia hecha para otra ocasión
digamos, por ejemplo, para noches de insomnio.

Días en que uno sabe que hace mucho era bueno
bah tal vez no hace tanto que salía la luna
limpia como después de jabón perfumado
y aquello si era auténtica melancolía
y no este malsano, dulce aburrimiento.

Bueno, esta balada sólo es para avisarte
que en esos pocos días no me tomes en cuenta.

                                                         (Mario Benedetti;  El amor, las mujeres y la vida)

 

Giragonses

 

O potser tu mai has tingut un amic imaginari…
O potser tu mai li has demanat res al teu àngel de la guarda…
O potser tu mai t’has sentit fill d’un pare desconegut…

(‘Tot torna a començar’, Mishima)


Un any més arriba el moment de punts i finals i punts i principis. D’estius, tardors, etc. i de tantes altres coses. Ara que hi sóc enmig, voldria fer un crit infinit per cadascun dels bons moments d’aquestes vacances a deshora i com no em convé esgargamellar-me, escric.  Ho faig també per donar gràcies a tots els que m’han dedicat un bocinet de vida i m’han engrossit el cor. I escric, sobretot, per tallar la nostàlgia que creix i arriba a punxar-me l’ànima.

Encete aquesta pausa imprescindible quan l’estiu és xiclet que se m’apega per totes les parts del cos i així puc deslliurar-me’n i puc viure’t i beure una copa de vi negre sota la pluja real i la d’estels que és real i irreal al mateix temps. Estime aquell moment perquè és amb tu i perquè sortíem d’una guerra per entrar en una altra sense saber-ho. I potser algun dels tants desitjos que niaren a cala Figuera ens ha portat la llum que ens ara ens empara i voldria per sempre més.

Després de Fer Via i escriure moments a l’àlbum de la història, visc una mala ressaca de tot plegat i trie una fugida a un lloc preciós amb gent preciosa. Trec el sol de la butxaca i marxem a costabravejar sota l’amenaça de la tardor i la Tramuntana. De Llançà a Port de la Selva pel Camí de Ronda. I Floresta a les nits. Quan isca el sol podem passar a França, a visitar els germans de Banyuls-sur-Mer  i beure un Côtes-du-Roussillon vora la mateixa costa. Dinar i migdiada a Portbou, que encara queda temptejar la possibilitat de fer una ratatouille al càmping gas. I mentrestant aperitiuegem, fem memòria en italià d’aquell temps que va unir-nos i personalitzem les regles del joc a la nostra manera perquè qui ha dit que aquí és així i allà és aixà? Demà tots amunt ben d’hora, que ens saluda la ruta de muntanya per la Mar d’Amunt fins al Puig d’Esquers i entremig gaudirem de tresors romànics ben amagats com l’església de Sant Silvestre de Valleta (adjunte imatge) i em faré pesada perquè ompliu els pulmons i el cor de les millors essències de la passejada. Estranya, la sensació d’enyor inacabable quan allò que t’envolta podria ser tot el que necessites.  I amb la calor i aquestes pensades, m’adorm al tren camí a Sants.

A Barcelona, la Mercè i el BAM ens en tenen una de ben preparada i decidim acollir-la amb els motors escalfats. Xin-xin de vermut i altres beures per festejar benvingudes. Casa és Festa Major i ho és en francès, italià, rus, gallec i català/valencià/iber.  Per postres, marxem a l’antiga fàbrica Damm que allà ens donen The Free Fall Band i el Petit de Cal Eril. D’allà al Fòrum, que ens porten des de casa els Orxata i els Obrint Pas per posar la cirereta a la nit. No m’esplaiaré perquè costa descriure allò indescriptible. Però diré salts, suor, cervesa, sostenidors. València crida i ho fa ben fort.

Diumenge de garrotins a la Ciutadella amb Carles Belda, Jaume Arnella i altres tripijocs que em transporten de nou als estels fugaços que sembla ens persegueixen allà on anem o ens trobem. La vida sempre fa Ia despistada i entre badalls de nit llarga i llàgrimes dolces, que són igualment llàgrimes, desfaig distàncies. Em cal casa més que mai, que sempre és el millor entreteniment, el millor remei i el millor tot.

Allà baix, on he sigut, sóc i seré, em dedique a empomar el que cau del cel. Veure com creixen flors; donar cops de mà a qui no ho demana; oferir el poc que tinc i rebre gràcies innecessàries; fer res i massa amb qui vull i perquè vull i xalar de valent… I així, entre tanta simplicitat, hi ha el dia que arriba l’abundància. Aterren vols des de Stuttgart, des de Berlín, des de Lió… i us esperaré al Terra per fer-ne una i mil. Haurem de brindar perquè tornem a ser joves i perquè hi ha qui ha decidit compartir per sempre. Això mereix una disfressa, un concert dels Carabassa SS, o un mirar-se als ulls a les vuit i mitja de la matinada després d’una nit de valents i un riure perquè som feliços així, junts i prou. Ensemble c’est tout.

Avui encara sent forts els batecs i pense que m’agrada estimar-me així la vida. A la manera d’Estellés. No com a plenitud ni cosa total. Sinó amb giragonses. M’agrada avançar ràpid i tornar al punt inicial quan el trobe a faltar. M’agrada girar a dreta i esquerra, tot encantant-me. M’agrada fer i desfer per tornar a sentir la satisfacció de l’acabament. M’agrada l’ordre i l’aventura. I així, amunt i avall, m’agrada que tot acabe i que tot torne a començar…