Ulisses20

Les meues condicions fisiques no eren gaire bones, anit, però tothom deia que va ser un dels concerts memorables d’Obrint, en aquest recorregut final del seu comiat, que sembla una cursa per anar-nos convenncent que ho deixen, de veritat, que n’hi ha prou… I no és d’estranyar, tanta energia concentrada en un parell d’hores desgasta fins i tot amb trenta anys. En una vela o carpa o tendal gegantí, una temperatura tropical, fum i polseguera a manta, i un parell de cerveses les cançons queien una rere l’altra en un repàs a una història breu tan intensa. Sembla mentida que una cosa que ens funciona tant i tan bé, les bandes de música dels joves, no allarguen el recorregut com ha fet ara Al Tall (quaranta anys són raó suficient), això d’Obrint sembla més aviat una recerca, que no una prejubilació. Però anit el refredat em feia pensar ens els primers anys que seguíem la banda, i féiem l’haca, hui jo ja no podia pegar aquells trots (és cert que la colla de Bétera, sí, sense parar), però ves… Em vaig retirar al fons de la vela, on corria un airet fresc més benigne i amatent amb l’edat. Passa l’un, passa l’altre, saludes, te’l presenten, beus per refrescar (jo anit bevia aigua, la qual cosa no acompanyava a fer gaire festa), però la imatge de milers de persones, joves en la seua majoria, que saltaven es despullaven cridaven cantaven suaven s’abraçaven, era el senyal que allò era un comiat digne, a l’horta, d’un grup referència dels valencians. Xavi Sarrià, la majoria de les vegades, i els dos Miquels, llançaven tot de consignes compromeses, records als absents, sentències en favor d’un futur alternatiu, almenys a allò que una societat corrupta i pocapena els ha robat, als joves principalment. Allò que es viu en el rereconcert del concert, és també una festa, diferent, alternativa, per anar acomodant el físic i l’edat a aquell ritme d’un envelat que cantava plegat, un poble en moviment, amb coratge, construint, lluitant…

Per com queden els carrers d’ampolles, plàstics, pots i altres perbocades, ja en parlarem en un altre apunt. Hui és la banda Obrint Pas qui mereix l’agraïment: grans, molt grans aquests músics que s’han guanyat aquell espai de la història per un treball de qualitat, rigor i entusiasme. Per molts anys.