Que València es mucho más incluso de los presentes en el acto del periodico LAS PROVINCIAS no tengo ninguna duda. Que lo que pasa aquí también pasa en otras partes es más que evidente.
Pero dicho esto vayamos por partes, que un periodico se pase años aplaudiendo las políticas de Francisco Camps y sus compinches, por no hablar de las alabanzas y los silencios y todo esto bien aliñado de publicidad, y ahora con la que está cayendo se quiera marcar el farol de que València es mucho más y no pasa nada, no deja de ser curioso . Y tanto que es mucho más.
Ahora y antes y sobre todo es mucho más que EMARSA, GÜRTEL, BRUGAL, NOOS, TRAJES, MODELO DE COOPERACIÓN , RTVV y sus cifras, AEROPORT DE CASTELLÓ, liquidación de BANCAIXA y CAM, etc…. Y todo esto tiene un nombre en común, el PP y personas con nombre propio y apellidos que tienen la responsabilidad directa del desastre y la corrupción.
Ahora no me vengan con que todos somos un poco responsables, yo nunca les voté y mas de la mitad de la población tampoco, aunque el sistema electoral transforme la representatividad en Les Corts, y parezca otra cosa , tengamos todos esto presente.
Lamentarse de que nos atacan y de que se aprovechan de nuestra situación, viene de lejos, pero hacer declaraciones de buenas intenciones y correr un tupido velo sobre lo pasado sin buscar responsabilidades no creo que sea el camino.
Esto se podria interpretar como una maniobra estratégica de regeneración del PP de la Comunitat Valènciana,para poco a poco ir apartando a las supuestas ovejas negras y volver a vendernos la burra.
Si repasamos la lista de las entidades y sus representantes allí presentes sobre todo en las primeras filas ,no dejan de tener su gracia las críticas a la cultura de la subvención y el pelotazo ,algunos se habrán sentido muy aludidos.
¡Claro que estamos de acuerdo que esta tierra, mi tierra ,mi país es mucho más que lo que está sucediendo ! ,y seguro que saldremos de esta ,faltaría más. Pero esto de aquí y ahora no es una catástrofe natural, tiene sus responsables y sobre esa clase política concreta deberían dirigirse las acusaciones y no sobre toda la clase política en general y mucho menos repartirlo sobre toda la sociedad en general.
Lo que está pasando aquí no son “errores”,es corrupción pura y dura, tipificada en el código penal y cometida por unas personas concretas. Dejen de marear la perdiz y de lamerse las heridas. Hagamos frente a la situación con seriedad y rigor afrontando los hechos y adjudicando responsabilidades.
Podríamos empezar por el accidente del metro con 43 victimas y 47 heridos en la estación de Jesús, no tragándonos la versión de FGV y su gerente Marisa Gracia ,que con lo que ahora sabemos ya hace días que debería haber sido destituida, de no ser así la Consellera Sra. Boning y el Sr. Fabra se convierten en sus mayores cómplices.
Así que, cuando ustedes quieran.
Pere Mayor
President de la fundació valencianista i demócrata J.Lluís Blasco
Dilluns llegia l'esquela d'aquest homenot i valencianista a Levante-EMV. Pel cognom i pel poble a què feia referència vaig pensar que devia ser el pare de la meua amiga i companya de tasques educatives, Mercè Sarrió, i de l'estimat sacerdot de Palma-Ador (País Valencià), Vicent Sarrió. Si no ho fóra, demane disculpes. Des d'ací vull unir-me a les mostres de condol per la pèrdua d'aquest home bo.
I cercant, a més de l'article de Vicent Josep Escartí a Levante-EMV, m'he trobat amb aquest de Josep Bermúdez, En record d'un prohom, que us deixe tot seguit:
El Diccionari de la Llengua Catalana defineix “prohom” com a aquell home que frueix d’una especial consideració.Eduard Sarrió Gonzalvoha estat, sens dubte, un dels darrers prohoms d’Algemesí que ens han abandonat. No sols per mi, sinó per molts algemesinencs i algemesinenques ocupats i preocupats per la difícil identitat valenciana, Eduard gaudirà als nostres records d’una especial consideració. La talla intel·lectual d’aquest homenot que tan gentilment el poble d’Albalat ens prestà era, com a mínim, equiparable a la talla d’aqueix cos que avui soterrarem.
Amb Eduard se’ns va una part de la nostra història local, comarcal i de País; però la seua empremta quedarà per sempre. La meua amistat amb el seu fill menut va fer que el tractés el suficient per descobrir que tenia davant meu una gran persona en tots els aspectes. Les poques converses de jove que vaig tenir amb ell van servir per despertar en mi l’estima a la nostra terra, la nostra llengua, el nostre patrimoni i les nostres tradicions. Algemesinenc de pro, la seua figura es projecta, a l’ombra del campanar, al costat d’altres algemesinencs predilectes com Martí Domínguez, Joan Girbés, Segura Lago, Joaquim Pérez o Leonardo Borràs entre d’altres. Sé, per múltiples vies, que quan en els anys seixanta i setanta a les nostres contrades pràcticament ningú coneixia tan sols ni la paraula “nacionalisme” Eduard, persona profundament culta i autodidacta, ja tenia ben afermada la seua estima i compromís amb la cultura dels valencians; i a més ho feia en el peculiar context d’Algemesí. No podem oblidar que l’amor a la seua llengua i a la seua cultura, cosa estranya a l’església valenciana, sorgí, no com una reacció a la cultura catòlica oficial, sinó com una conseqüència dels compromisos que emanaven de la seua fe. Eduard demostrà a molts que nacionalisme i fe no eren incompatibles, sinó tot el contrari que es reforçaven mútuament. No és doncs d’estranyar que ell fos un dels impulsors del llegendari IPA que posà a altre cristià i nacionalista, com fou Joan Girbés, al front del primer ajuntament democràtic postfranquista.
Sempre recordaré que va ser ell el que un dia de juny de 1992, mentre anava jo per la porta de l’aire i ell anava a sa casa del carrer València, em cridà per dir-me “Bermúdez, tinc una mala notícia per donar-te: ha faltat Joan Fuster”. Amic personal de Fuster, amb qui sé que compartí moltes tertúlies, va ser ell qui, afectat, em donà una notícia que li acabaven de donar i que venia de comunicar a no sé qui. Recorde que em va dir que eixe dia el País Valencià es quedava orfe. Avui, el nacionalisme algemesinenc també.
No sóc jo la persona adequada per parlar-vos d’aquesta figura tan gran –possiblement poc reconeguda i valorada al nostre Algemesí-, però hui no podia escriure d’altra cosa. Poc és el que jo us puc contar de la seua tasca, però és per tots conegut el seu treball per la conservació i manteniment del patrimoni artístic, artesanal i popular valencià. Una visita a les seues cases d’Algemesí, Albalat o a l’hort d’Alzira ho testimonien. Eduard, però, no sols ha salvat i recuperat valuosíssimes obres d’art , d’artesania i mobiliari de múltiples cases tradicionals a punt de ser enderrocades, sinó que ha estat l’alma mater de no menys nombroses intervencions i restauracions en el patrimoni artisticoeclesial valencià. Per sort Eduard ha estat un home que ha sabut viure el seu temps afortunadament amb la sensibilitat d’altres temps. Gràcies a ell s’ha conservat i recuperat part del patrimoni que els valencians d’altres generacions ens havien llegat. Mentre que altres s’emboliquen en la seua senyera per destruir i fer negoci amb el patrimoni material i pecuniari valencià, Eduard, calladament, dedicà la seua vida a protegir-lo i gaudir-lo. Possiblement per totes aquestes raons, en eixos difícils anys de la transició, i en plena “batalla de València”, la seua casa d’Albalat fou objecte d’una lamentable agressió.
Sobre la seua figura com a cap d’una gran família només dir que veure ahir a tots els seus fills –i néts- al voltant de la figura no menys gran d’Amparo, la seua dona, deixa palés com, les grans persones, ho són sempre en tots els aspectes. A la seua família, i especialment a Amparo, una forta abraçada.
ha dit Rafael Carbonell, secretari d'Educació del govern valencià. Me les esperava quasi totes però no una d'aquest tamany. Sant home, gràcies a Déu, ha descobert la veritat de la indignació de l'escola pública... i és que els càrrecs directius dels centres educatius són molt roïns. Per tal de deixar malament la conselleria d'Educació són capaços de fer patir fred els seus alumnes (i professorat en general). Sort hem tingut que vosté ens ha tret de la mentida en què vivíem.
I pel que fa a les xifres de la inversió en educació, El País també deia diumenge que, pel que fa al País Valencià, la despesa per alumne en ensenyament no universitari en centres públics és de 5.828€ (tenim set comunitats autònomes per davant). I mentre això és així, la despesa per al mateix tipus d'alumne en un centre privat (concertat) és de 6.765€ (hi ha alguna diferència, i més si sumem el que ve a representar en un centre pel que fa a la totalitat de l'alumnat). Però a les escoles no posaven la calefacció.
Pel que fa l'aplicació de l'anglés en Educació Infantil (3 a 6 anys), al PV tenim una taxa del 20,1% (totes les altres CCAA -incloses Ceuta i Melilla- estan per damunt del 50%, i algunes arriben al 100% -La Rioja, Extremadura i Galícia). Però a les escoles no posaven la calefacció.
Pel que fa al nombre d'ordinadors per grups, al PV tenim una taxa del 2,7% -solament tenim per davall Illes Balears, Castella-La Manxa i Madrid- i estem igualats amb els alumnes de Navarra. Però a les escoles no posaven la calefacció.
En fi, què us diré? -com deia Ramon Muntaner. Bona vesprada
En aquell mercat es venia de tot: veritats de diversos sabors, tres al preu de dues; veritats d'un sol ús, molt barates; veritats d'un dia, regalades.
Era un mercat pròsper, de totes parts de la ciutat baixava la gent a comprar; senyores engalanades i les seues assistentes de la llar; homes de negocis amb presses i silenciosos; joves que arribaven tard, com sempre a la universitat; obrers preparant l'esmorzar abans d'entrar a treballar; i alguns pobres, que cercaven sobres que arreplegar en qualsevol paperera. No hi faltava ningú.
M'estranyà veure un dels llocs del mercat, quasi nou, net, sense cues ni espremudes. Em vaig imaginar de seguida que haurien d'estar molt cares les veritats en aqueix lloc. M'hi vaig aproximar a veure la llista:
VERITATS: Veritats personals amb cada client: preu acordat Veritats comunitàries, grans facilitats: preu compartit Veritats eternes: amb la compra de les anteriors es regales aquestes
Ràpidament acordí el preu de la meua veritat personal... i em semblà molt adient. Com estava assenyalat, em donaren com a regal un paquet complet de veritats eternes.
Estava feliç, però un poquet estranyat. Preguntí al jove i amable dependent, perquè tota aqueixa gent del mercat, nombrosa i apressada, no venia a comprar més a un negoci tan fabulós.
"A tota aquesta gent, em digué somrient, li agrada baixar diàriament al mercat. No els interessa tant el que compren, sinó estar sempre comprant i trobant novetats. En canvi, els que compren en aquest negoci, que no són pocs, tenen veritat per a estona, i no els cal tornar al mercat".
Hi ha molts homes que creuen que la felicitat consisteix a cercar novetats, a experimentar-ho tot, a canviar constantment d'amistats, de creences, de religió, de moral; van cercant la felicitat per totes parts... i mai no la troben. Freddy Mercury, poc abans de morir, deia als seus amics que moria sense haver conegut la felicitat, després d'haver-ho experimentat tot.
PD: D'uns papers trobats a Santa Maria de Nassiu. Bona vesprada.
Ha arribat el dia i el torn al poble de Salem, poble que m'estime moltíssim perquè hi tinc persones molt estimades.
Municipi situat en la comarca de la Vall d'Albaida, el seu terme presenta la forma d'una ferradura oberta cap al nord i que baixa des del cim de la serra del Benicadell cap al pla. Les majors altituds que té aquest terme són les del cim Marjalets (840 metres), l'Alt de la Carena (776), l'Alt de la Serrella (672) i la Nevera (amb 728). Les terres que es troben a la plana estan a uns 350 metres d'altitud. Des de la serra del Benicadell existeixen alguns barrancs com l'Arcada, les Coves i la Font, que aflueixen al riu Micena, afluent a la vegada de l'Albaida. Té diversos manantials entre els quals destaquen el de Barxella i el de la Font Seca. Un poc més de la meitat del terme és terreny improductiu, on creixen pins i mont baix; en la resta, es conreen vinya, arbres fruiters, ametllers, etc. Existeixen al terme jaciments de pedra calcària, caolí i sílice. A mitjan segle XVII tenia 20 cases habitades, el poble anà creixent i arribà a principi del segle passat a prop de mil habitants. Durant l'esmentat segle la població ha anat minvant, actualment té uns 470 habitants. La seua parròquia té per titular l'Arcàngel Sant Miquel i pertany a l'Arxiprestat de la Mare de Déu del Remei.
En la primera meitat de l'Edat dels Metalls aquestes terres estaven habitades com ho mostra l'enterrament col.lectiu trobat en la Cova del Frontó, en el costat nord-oest de la serra del Benicadell. En altres parts del terme s'han trobat altres vestigis arqueològics, dels quals és difícil d'identificar el seu enquadrament cronològic. De l'època romana s'han trobat en la Sima de Salem fragments de ceràmica romana i de l'edat mitjana.
Fou una alqueria àrab anomenada Abdiszalem o Salem, de la qual el rei Jaume I lliurà diverses terres a Domènec Andreu i a altres, el 25 d'abril de 1248. Pertanyé territorialment als marquesos de Bèlgida i posteriorment als ducs de Gandia.
En un principi en l'aspecte eclesiàstic pertanyé al Ràfol de Salem, del qual es desmembrà el 1535 per tal d'erigir-se en rectoria de moriscos, amb els annexos de Benichervi i Elca, avui desapareguts. En temps de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera la parròquia tingué per titular la Mare de Déu. L'11 d'octubre del 1611 es reservà per primera vegada el Santíssim Sacrament. El primer capellà fou Cristòfol Ridaura i tingué, fa uns anys, un capellà, Víctor Àrias Prats, nascut al meu poble i avui rector de Sant Esteve de la ciutat de València.
Algunes dades més:
Església de Sant Miquel. Edifici classicista del segle XIX, amb planta de creu llatina i 6 altars laterals. El campanar presenta una decoració austera, amb huit pilastres llises i capitells. L'obra és del frare Vicent Cuenca. Conserva alguns elements de l'antic edifici i existeix una representació d'aquest al consistori.
Neveres monumentals. Al terme municipal es troben algunes d'aquestes neveres del s. XVIII, com són la del Castellet o el Mig-Almud, que és un pou d’11,40 metres de diàmetre, i la del Paller o la Barcella, que fa 11 m. de diàmetre.
Castell de Barcella. Fortalesa islàmica menuda, lloc ocasional de talaia de vigilància i lloc de senyals en els segles XI-XIII. És molt probable que s'edificara quan el Cit Campeador dominava la serra de Benicadell: anomenada com la Peña Cadiella del Cantar de Mío Cid.
Molí de Salem. Pròxim a la font del Cantal, l'origen del qual no es coneix (encara que en època morisca ja se'n tenen referències). L'aspecte actual es deu a les reformes del segle XVII i XIX. Prop es conserva un pont medieval de mig punt.
LesFestes patronalses celebren de l'11al14 de setembreen honor al Crist de la Pau, a Sant Miquel i a Sant Roc.
Ja en l'època romana existien en el litoral de Sagunt unes instal.lacions portuàries en l'Estany d'Almenara. En l'Edat Mitjana posseí un port anomenat Grau Vell o port, a l'estil de l'existent en aqulls temps a València. Durant el segle XV tingué una gran activitat coincidint en l'esplendor socioeconòmic que hi havia en el Regne de València. Al seu costat es va construir una torre i un baluard per tal de defendre's dels pirates que atacaven des de l'exterior. El Grau de Sagunt o Morvedre serví d'embarcador dels jueus expulsats pels Reis Catòlics el 1492.
El port actual començà el seu camí el 1907 per al servei de la siderúrgia i empreses filials que per aquelles dates havien començat a desenvolupar-s'hi. Xicotet i poc profund el 1923 es va modernitzar i té actualment un llarg espigó de 900 metres i una escullera a ponent de 600 metres. A principi del segle passat començà la industrialització del Port de Sagunt amb l'exportació del mineral de ferro d'Ojos Negros (Terol), prèvia l'aglomeració d'unes instal.lacions que serien el germen del complex industrial actual. El 1907 es va constituir la societat "Siderúrgica del Mediterrani", que el 1940, fou absorbida pels Alts Forns de Biscaia. Cap a mitjan segle passsat es va construir la fàbrica de ciments Ferroland. Al voltant d'aquestes grans empreses sorgiren altre subsidiàries, especialment de la branca de la metalúrgia, del tèxtil, i derivats de l'agricultura. Tot ha motivat un creixement accelerat de la població. Actualment té uns 25.000 habitants, que juntament amb els 22.000 de Sagunt, són uns 70.000 habitants que formen el municipi de Sagunt.
Els Pares Paüls en un principi es feren càrrec del servei religiós de l'església de la Mare de Déu de Begonya, que el 29 de desembre de 1953 es convertí en parròquia, igual que les de la Mare de Déu del Carme, Sant Josep i Sant Pere Apòstol. El 1970 els Pares Paüls deixaren el Port. El constant creixement demogràfic motivà que l'1 de març de 1965 es constituïra la parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats; i el 23 de febrer del 1969 les de Jesús Obrer i Sant Jaume Apòstol. Totes aquestes parròquies, igual que la de Canet d'En Berenguer i les de Sagunt, formen l'Arxiprestat dels Sants de la Pedra.
I afig el comentari que m'ha deixat a l'apunt sobre SAGUNT JRRiudoms:
En estos tiempos de plomo y retroceso, determinada prensa está azuzando a la opinión pública con una idea recurrente: los profesores adoctrinamos a nuestros alumnos. Tal idea va calando poco a poco en una parte de la opinión pública, en esa mayoría silenciosa que da por bueno que el papel de la ciudadanía es tan sólo votar cada cuatro años y que ve con temor cualquier cuestionamiento al sistema. Según esta línea de pensamiento, los profesores manipulamos las dóciles mentes de nuestros pupilos, dentro de una dinámica politizada de enfrentamiento contra el orden establecido. Como si el orden establecido no adoctrinara con medios muchos más poderosos que el aula. Dice la RAE que «adoctrinar» es instruir a alguien en el conocimiento o enseñanzas de una doctrina, inculcarle determinadas ideas o creencias. ¿Estoy adoctrinando a mis alumnos? He de reconocer que sí; que lo vengo haciendo con convicción desde hace más de veinte años, creyendo que una parte importante de mi trabajo consiste en eso. Puede que influya el ser licenciado en Historia y que la oposición que aprobé me faculta para impartir lo que se conoce como Ciencias Sociales. Enseño doctrinas como el humanismo cristiano, el liberalismo, socialismo, anarquismo o fascismo, entre otras corrientes ideológicas; un clásico: que conozcan el pasado para comprender el presente y pensar el futuro. Pero mi adoctrinamiento va más allá: intento inculcar determinadas ideas y creencias. Inculcar que la idea de libertad es consustancial a la idea de humanidad. Que sin igualdad de oportunidades no hay verdadera libertad. Que las mujeres han sido y son marginadas en la Historia. Sobre el riesgo de un desarrollo económico que olvida a la mayor parte de las personas, incompatible con la supervivencia de la naturaleza. Trato de que sus mentes en formación (¿no es eso la educación?) entiendan la belleza intrínseca de los principios y tradiciones que sustentan la Declaración Universal de Derechos Humanos. Les inculco el valor de la palabra para que sepan distinguir la semántica de lo que oyen, para que escuchen a quienes argumentan cosas diferentes a lo que ellos piensan y así, mediante el pensamiento crítico, obtengan sus propias respuestas y sepan hacerse sus propias preguntas. Lo confieso, he de dar la razón a quienes con aviesas intenciones dicen que adoctrinamos: adoctrino y pienso seguir haciéndolo. No concibo otra manera de ejercer mi profesión.
Capital del Camp de Morvedre, en l'extrem nord-est de València. El relleu en la part interior és muntanyós. Més cap al nord-oest la muntanya baixa i acaba amb una plana composta d'allaus i marjals en procés de dessecació. En la part central existeixen algunes elevacions aïllades, com el puig del Castell, amb 172 metres d'altitud, en el vessant septentrional del qual s'ha desenvolupat la vella ciutat de Sagunt. Fins final del XIX aquesta població estigué principalment dedicada al conreu de la vinya, i a la comercialització de vins i aiguardents, que eren exportats a França. A començament del passat segle començà l'establiment d'instal.lacions industrials, que va ser el germen de l'agrupació industrial actual existent. Avui dia la ciutat de Sagunt té uns 22.000 habitants, Aquesta població, juntament amb el Port, formen un municipi sol.
Els orígens de Sagunt cal trobar-los en l'Edat del Bronze; adquirí categoria històrica amb la resistència que sostingué Aníbal i les tropes cartagineses el 218 aC. Fou una de les ciutats més importants de la Hispània romana, notable pel seu castell, circ, termes, fòrum, ponts, aqüeducte, port, el temple de Diana, etc. Per la seua posició estratègica augmentà la prosperitat en l'època musulmana. El rei Jaume I en conquerir-la li va donar el títol de Vila reial. El 21 de desembre de 1874 fou proclamat a Sagunt rei d'Espanya, Alfons XII, que li va concedir en aquesta ocasió el títol de ciutat.
L'origen del cristianisme a Sagunt cal remuntar-lo als temps apostòlics. El Cid Campeador, en ocupar aquesta població, el 23 de jujy de 1098, alçà una església dedicada a Sant Joan en el cim del castell. Després de la fundació del Regne de València Jaume I erigí una església davall l'advocació de la Mare de Déu, en el lloc de la mesquita. Es va começar l'edificació de l'actual temple parroquial el 25 d'abril de 1334, i acabà el 1703. Predomina l'estil ogival. L'Ardiaca de la Catedral de València, des de 1273, fou el rector propi, i fou vicari perpetu. El 29 de desembre de 1953 es crearen les parròquies del Salvador i la Mare de Déu del Bon Succés. La primera s'erigí en l'església del mateix nom, l'edifici de la qual és un dels més antics de la diócesi, el seu estil és de transició entre el romànic i l'ogival. L'ermita de la Sang es va construir el 1691, i reemplaçà a la ja existent edificada en el solar de la sinagoga hebrea.
Us deixe l'article de Jordi Llisterri sobre Casaldàliga, publicat a Catalunyareligió.cat:
Torna Casaldàliga
Dc, 29/02/2012
Està dit mil vegades però convé repetir-ho pel bé de la comunicació eclesial. La força del testimoni. Des del testimoni que arriba aquells que diuen que no creuen en el “tinglado” de l’Església però... que coneixen un capellà que els ha ajudat molt. Fins els que no llegiran mai el Full Dominical però... els interessarà el testimoni de Pere Casaldàliga, testimoni per la seva radicalitat i que no torna a casa perquè “els pobres no viatgen en avió”.
Coincidint amb els seus 84 anys es va anunciar fa uns dies una sèrie televisiva de la mà de Francesc Escribano, recollint l’èxit del llibre Descalç sobre la terra vermella. Torna, doncs, Casaldàliga. Tot i que no havia marxat mai. Des de fa anys anys TV3 ens ha ofert nombroses intervencions del bisbe d’Araguaya i si han repetit és perquè han vist que la gent escolta el que diu un català vellet de més de 80 anys des de la selva amazònica.
Coincidint amb l’aniversari vaig preguntar què feia el bisbe Casaldàliga. Diu que està bé, ben cuidat i que “el Parkinson és gelós i em limita molt. Sort que no hi ha límits per a l'Esperança...”. Mentre la prelatura espera des del setembre un nou bisbe després que el seu successor, Leonardo Ulrich, va ser nomenat bisbe auxiliar de Brasilia.
I si dic que Casaldàliga torna però no ha marxat mai també és perquè m'expliquen que escrivint a un amic el bisbe li diu que les seves preocupacions d’aquests dies continuen sent “les lluites i les esperances del cada dia, amb forts desafiaments a l’Església i a la societat”. I parla de la situació de la regió amazònica: “hi tenim tres problemes d'urgència: la causa indígena, la reforma agrària i els grans projectes multinacionals. L’opció oficial és l'agronegoci, l’hidronegoci, i l’exportació a tot preu”.
El bisbe Casaldàliga de sempre. El que -tal com és, per dir i fer el que pensa, sense amagarse encara que li anés la vida- l’ha fet creïble i escoltat, tot i parlar a poc a poc i amb discursos de bastant més de 140 caràcters. Fan bé els claretians de plantejar un proper simposi de la Fundació Claret sobre la credibilitat. Credibilitat que també deu anar per aquí, no només per resar i obeir.
Cada mes, a partir d'ara, vaig a publicar els diners que, en relació al que vaig cobrar el mes passat, em roba el govern de Madrid. I si els agrada bé i, si no, també.
El mes passat, després de les retallades que ens féu el govern de Rodríguez Zapatero des del maig del 2010, instigat pel capital i la senyora Merkel, vaig cobrar el que he vingut fent des d'aquell fatídic mes, i dimecres el "nou" -per vell i descol.locat... perquè no he vist cap ministre d'Educació que sàpia menys d'Educació que el senyor Wert- govern de Madrid m'HA ROBAT EXACTAMENT 70,44€. Ho sent però mentre els corruptes, balafiadors, furtamantes, polítics "professionals" no estiguen on toca me'n faré ressò: a veure si tenen vergonya i se'n van a casa i ens deixen en pau. Bona vesprada.
Sempre he detestat la mentida, la prepotència i el cinisme. El senyor Rajoy, que el passat mes d´octubre es presentava com el salvador de la pàtria (de la seua, no de la meua) i que atribuïa al president Zapatero tots els mals haguts i per haver, ens prometia acabar amb l´atur. I ara ens diu que el 2012 «será peor». Com és possible que un polític que aspirava a ser president del Govern, anara diguent mentides, quan sabia que no podria complir allò que prometia? També anunciava que no pujaria els impostos, i ja hem vist el que val la seua paraula. I que no abarataria l´acomiadament, i ja hem vist el resultat. Si comença així, ja podem imaginar-nos els quatre anys que ens esperen: incompliment de les promeses electorals i mentides a manta. Un altre punt a destacar és l´absència del senyor Camps en el seu treball com a diputat a les Corts Valencianes. Algú s´imagina que un treballador no vaja a l´empresa durant mig any i continue cobrant com si res? I damunt hem d´aguantar la prepotència del PP, justificant i riguent-li les gracietes a «Juan sin Miedo», adduint que aquest diputat cal «que descanse y se tome un tiempo para reflexionar…». Per cert, que si el PP volia rehabilitar (com han exigit a l´oposició) a l´autor de la tesi amb «excel·lent cum Gürtel», ho tenien molt fàcil: el congrés del PP hauria pogut nomenar-lo president honorífic del partit. O president de la Generalitat. Per què no ho han fet? Exigeixen als altres que el rehabiliten i ells el deixen sol. Estic fart de promeses que són mentides. I estic fart del cinisme, de la corrupció i de les absències en el treball. Per això entenc tan bé als habitants del Cabanyal, als afectats per l´accident del metro, als qui volem vore TV3 i no ens deixen vore-la. Estic fart de la prepotència del PP que intenta asfixiar a ACPV amb multes que són fruit de l´odi a la pròpia llengua dels inquilins del carrer Cavallers. I fart de la manera com tracta a l´Escola Valenciana i a tots els qui lluitem per un País lliure i valencià. Com és possible en el segle XXI impedir les emissions de TV3 i obligar a tancar uns repetidors que vam pagar nosaltres? Com és possible (malgrat els bons professionals de Canal 9) que els dirigents de TVV estiguen fent una televisió que menysprea la llengua i la cultura dels valencians, amb tertulians espanyolistes a més no poder? Per això entenc molt bé als estudiants del Lluís Vives, institut on vaig estudiar el batxillerat als anys 20. Si no tinguera l´edat que tinc, també m´uniria a eixos jóvens i eixiria al carrer per protestar per les retallades econòmiques d´un Govern que ha malbaratat els recursos que s´haurien de destinar a ensenyament i a sanitat, en fórmules 1 i en Copes d´Amèrica! Ells porten l´esperit de la FUE (on vaig militar de jove) del temps de la República.
Us deixe el text de Jordi Llisterri sobre Antoni Mirabet. Que servesca com a homenatge i record per la seua tasca a favor de la lluita contra la SIDA.
Mor Antoni Mirabet, capellà compromès amb la lluita contra la Sida
Dm, 28/02/2012
(Jordi Llisterri –CR) Com en tants altres àmbits socials, un dels primers impulsors i divulgadors de la realitat de la Sida a Catalunya va ser una persona d’Església. Mossèn Antoni Mirabet, fundador de Sida-Studi, va morir aquest dilluns a Barcelona amb 82 anys.
Capellà i psicòleg va ser ordenat capellà el 1954 i als anys 60 va anar a les missions de Xile. Al bisbat d’Antofagasta va ser secretari-canceller i professor de la universitat Norte de Xile. Quan va tornar a Barcelona el 1969 es va doctorar en psicologia. Dedicat a la psicoteràpia i l’àmbit de l’homosexualitat el 1984 va publicar Homosexualitat avui, el primer llibre escrit i editat en català sobre aquesta tema, tres anys després que es detectés el primer cas de Sida a Catalunya.
Durant els anys 80 i 90 va publicar diversos llibres sobre aquesta temàtica i, entre altres, va promoure la publicació d’obres didàctiques i pastorals comSida: els fets, l’esperança i Guia per a l'acompanyament pastoral de persones que viuen amb VIH-Sida del Consell Mundial de les Esglésies de Ginebra.
El 1987 va fundar l’Associació Sida-Studi, un dels primers centres d’informació i documentació sobre la malaltia. També va ser el primer president de Dimensió Sida, dedicada especialment a l’atenció espiritual del afectats. L’any 1996 va iniciar la realització d’una pregària coincidint amb el dia Mundial de la Sida, iniciativa que després ha mantingut l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós.
A més de seva tasca professional i com a divulgador, una de les seves preocupacions i dedicació principal va ser l’acompanyament espiritual de persones del col·lectiu homosexual. Va destacar per la seva voluntat d’acollida dels homosexuals en la comunitat cristiana des d’un visió ecumènica i interreligiosa.
En el moment de l’aparició de la Sida, Mirabet denunciava com “alguns cristians han reaccionat com a moralistes i altres en silenci. Aquest silenci pot matar més ràpidament que el mateix virus”. En una guia publicada el 1996 recordava que “la Sida no és un càstig de Déu”.
El funeral es faràaquest dimecresa la parròquia de la Mare de Déu de la Bonanova de Barcelona.
El darrer informe de Càritas sobre la pobresa a l'estat espanyol diu que hi ha 580.000 llars (no persones) sense cap ingrés, cosa que significa un 34% més que el que hi havia l'any 2007. I que les execucions hipotecàries s'hi han duplicat.
I ara us preguntareu què té a veure aquesta dada trista, molt trista, amb la crisi i els votants del PP. Doncs molt senzill... la crisi no fou reconeguda pel govern PSOE (quan calia) i els votants del PP pensaren que MRB (Rajoy) no solament ens trauria de la crisi sinó que faria desaparéixer la pobresa (ja sé que no ho va dir amb aquests mots). Però sí digué que, amb ell, vindria la felicitat a España. I jo no concep la felicitat i la pobresa totes plagades.
Però si a més sabem que és la més alta d'Europa-21 (la pobresa, no la felicitat), tret de Romania i Letònia. La mitjana de pobresa a UE-21 és del 16% i nosaltres en tenim un 21%. I dupliquem els valors de pobresa d¡Holanda, i estem també molt més amunt que França.
I solament per deixar-vos una altra dada per a la reflexió per haver elegit PP (ara bé, si és això el que volíeu, res a dir), segons Vicenç Navarro, economista, ens caldria AUGMENTAR la despesa SOCIAL en 75.000 milions d'euros, justament el frau de les empreses espanyoles. Senyor Rajoy, per què no fa una cosa ben feta en la seua vida de president de govern i enceta el meló del frau fiscal? Jo, no votant del PP ni del PSOE, li ho agrairia ETERNAMENT. Però sé que no serà tan valent, i li dic que m'agradaria equivocar-m'hi.
Aquests dies de tant "moviment" al País Valencià, he estat pensant que no ens convé gens seguir amb l'estat espanyol. Per què? Molt senzill. Anem retrocedint en drets ciutadans cada dia més (solament cal que un/a ministre/a òbriga la boca i ja tenim un dret menys). A més, si mirem com ens ha anat amb els 16 anys de governs del PP al PV, no entenc com encara hi ha algú que s'entesta a continuar amb aquests polítics "corruptes", ineficaços per al bé públic, balafiadors, mentiders a més no poder, etc. La llista de greuges pot ser tan llarga que no continue.
A més a més, per si no en teníem prou amb els 16 anys del "seu" govern, les CCAA són les responsables del dèficit en què estem "clavats". I no seré tan "babau" com el senyor Ciscar (PP) que ha estat capaç d'afirmar que abans no estaven els seus ací. Si no estaven els seus, qui hi estava? Santa Rita, Rita, lo que se da ya no se quita? Ací podreu trobar la informació sobre la responsabilitat de les CCAA respecte al dèficit. I encara que el PSOE no siga sant de la meua devoció, sí li haig de reconéixer que Rubalcaba diu veritat quan afirma que ací i a Múrcia els socialistes tenen poc a veure amb el dèficit que tenim. Per tant, com que considere que les CCAA són un pou de corrupció i balafiament, i em crec la meua terra, cultura i llengua, demane la independència, cosa que és l'única que ens pot fer eixir del pou en què ens han clavat els governs del PP des de fa més de 16 anys.
PD: I considere una indecència el que han fet amb la filla d'Enric Morera. Tota la meua solidaritat amb Enric i la família de Compromís.
