Situat en la comarca de la Ribera Baixa, en el marge dret del riu Xúquer. El terme és una plana, travessada pel sector septentrional pel riu Xúquer les aigües del qual serveixen per tal de regar les terres de la seua horta. La superfície del terreny conreat assoleix el 88% del terme, la resta l'ocupa l'edificació del poble. La terra conreada està dedicada als cítrics, dacsa i hortalisses, i en menor proporció a l'arròs. La rendibilitat de la terra en la Ribera ocasionà un gran increment demogràfic, però la crisi operada aquesta últims anys, especialment dels cítrics, ha motivat un estancament de la població. Actualment té uns 1.700 h. La paròquia tè per titular Santa Maria la Major i pertany a l'Arxiprestat dels Sants Abdó i Senén.
Per primera vegada s'anomena en el Llibre del Repartiment. Però problablement es va denominar amb anterioritat Ariola, que pel temps passà a anomenar-se Giola. En temps de la fundació del Regne de València era una alqueria musulmana, que el 3 de juny de 1238, es va concedir a Pere Roig, majordom de la reina, amb l'obligació de tenir custódia del castell de Corbera . Junntament amb Fortaleny, Polinyà i Corbera mateix formaren la Baronia de la Vila i Honor de Corbera. Petanyé a la jurisdicció dels ducs de Gandia durant gran part del segle XVI, després entrà formar part del patrimoni reial, i aleshores obtingué vot a les Corts. Unit el poble de Riola al municipi de Corbera persistí fins 1.836, en què segregat, es va constituir en municipi indepedent. Amb freqüència ha sofert les conseqüències de les inundacions del riu Xúquer pel desbordament de les seues aigües, afectamt seriosament els interessos del poble mateix.
Fou rectoria de moriscos, d'on depengué Polinyà del Xúquer, que amb anterioritat havia estat unit a Corbera, i aconseguí la separació de Riola el 1621. L'actual temple parroquial es va construir el 1735, és d'estil neoclàssic, al qual se li han afegit elements barrocs. Posseeix dos llençs dels Apòstols, Sant Pere i Sant Pau, atribuïts a Francesc Ribalta. Quan la desamortització dels béns eclesiàstics de 1835 del monestir dels jerònims de la Murta, a Alzira, rebé l'orgue de l'esmentat convent. Les imatges dels Sants de la Pedra, Abdó i Senén, als quals es professa gran devoció, es veneren en un artístic altar.
"En una situació de crisi, m´escandalitzen les pensions que tenen alguns ciutadans. Evidentment que m´escandalitzen les pensions de jubilats, que no arriben a 800 euros al mes. Però no és d´aquestes pensions que vull parlar, sinó la dels politics. Zapatero, amb 51 anys, deixa la Presidència del Govern i per llei li correspon una pensió vitalícia de vora 80.000 euros a l´any. Com ell, Felipe González o José Mª Aznar també cobren la mateixa pensió. Un cas apart és el del expresident Suárez, que amb la malaltia que té ja de fa molts anys, té ben merescuda aquesta pensió, com una aportació al seu cas de dependència. Per si foren pocs els milers d´euros cobrats pels expresidents González o Aznar, aquets dos últims tenen un bon suplement a la seua modesta pensió. Aznar cobra 200.000 euros d´Endesa i González 126.500 de Gas Natural. I això, desgraciadament, no només passa a l´Estat espanyol. Als EE UU l´expresident té una paga anual de 138.000 euros, al Regne Unit de 91.000 i a França, els expresidents cobren una paga vitalícia de 18.000 euros al mes. Per parlar d´algú més pròxim a nosaltres: Carlos Fabra pot cobrar 70.000 euros si accedeix a la presidència del Port de Castelló i José Luis Olivas, rebrà 2.900.000 euros de pensió per deixar Bankia. Algú dels qui llegeix aquest article s´imagina què són 2.900.000 euros? Per altra part, Mª Dolores Amorós, exdirectora general de la CAM, va pactar una pensió de 370.000 euros abans de perdre la faena. I la cúpula de la CAM va utilitzar un expedient de regulació d´ocupació, per aconseguir indemnitzacions milionàries. Mentrestant, milers de dependents no tenen els drets regulats. No pose en qüestió el caràcter legal d´aquestes pensions. Certament que són legals i lícites. Però són també morals? Quan vegem que milers de persones (sobretot ancians i famílies a l´atur) no poden arribar a finals de mes amb una pensió que no cobreix les necessitats més bàsiques, és moral que alguns cobren tant? Aquestes persones amb una pensió desorbitada, no han vist mai la gent que busca als contenidors o la que va als menjadors de l´Església o a Càritas? Ja ho deia sant Fulgenci de Ruspe: «La cobdícia ens turmenta contínuament, perquè no està mai satisfeta de les seues rapinyes». Amb tot, «l´avar com més acumula més s´empobreix». La Bíblia elogia aquells que «no accepten guany abusius i no es deixen comprar amb regals corromputs» (Is 33,15). I Jesús s´escandalitzava d´aquells que anaven darrere els diners, ja que «l´arrel de tots els mals és l´afany de diners» (Tm 6,9). Fa unes setmanes, la germana de ma mare em deia: «Jo seria partidària que els pensionistes donàrem la pensió d´un mes (i jo la primera) per intentar solucionar el problema de tantes famílies que passen gana». I això que ella, de 81 anys i víuda, cobra una misèria de pensió, al costat d´Aznar, González, Zapatero, Fabra o Olivas. I és que com deia també sant Fulgenci de Ruspe, «el generós com més dóna, més s´enriqueix». La crisi econòmica de la nostra societat, és en bona part una crisi de valors. Uns valors que hauríem de recuperar: esforç, sacrifici, frugalitat, solidaritat, atenció al qui pateix, lluita, coratge per afrontar les dificultats... Només així podrem fer un món més just i més fratern, sense les diferències que actualment existeixen. Perquè tot allò que és legal, no necessàriament és moral. La nostra societat necessita una economia amb un rostre més humà i amb una raó ètica per afrontar els reptes de la crisi que vivim."
A les 3.30 de la nit del passat dilluns 28 de novembre, la Unesco, va fer públic, a la reunió de Bali, l’aprovació de la candidatura de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, com a Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat. En esta concessió, la Unesco ressaltava “el valor cultural d’esta Festa, que passa de generació en generació” i que conté una dimensió ritual, festiva i de participació, amb obres teatrals, processons, danses i música. La Festa de la Mare de Déu de la Salut, està estretament lligada a la identitat d’Algemesí, a la Ribera Alta.
Entrada de la Mare de Déu
Esta Festa es remunta a 1247, quan es va trobar una imatge de la Mare de Déu a l’interior d’un tronc d’una morera. Des d’eixe any, fe i cultura han anat sempre units en les festes patronals d’Algemesí, que tenen lloc cada 7 i 8 de setembre.
L’advocació de la Mare de Déu de la Salut, va ser escollida pels veïns d’Algemesí, en una epidèmia, que este poble va patir el segle XVI. Abans, la imatge trobada era venerada amb el nom de Santa Maria. Com que la Mare de Déu va portar la salut als ciutadans d’Algemesí, el poble li va donar esta advocació.
El rector d’Algemesí declarava que en la Festa patronal d’Algemesí “tot el poble es converteix en un gran temple per acollir i homenatjar a la Mare de Déu”. El mateix rector reconeixia que en este premi, la Unesco “ha reconegut com la fe cristiana ha configurat la nostra identitat i la nostra cultura. Una fe viva a Algemesí, des de fa segles”.
La Festa, que comença el dia 7 de setembre amb el cant de les Vespres, va ser instaurada el 1703. La Mare de Déu de la Salut va ser proclamada patrona canònica d’Algemesí el 1925 pel papa Pius XI.
Després de les vespres solemnes, el 7 de setembre, es trasllada la imatge de la Mare de Déu de la basílica de Sant Jaume a la capella de la Troballa, on va ser trobada el 1247. Este trasllat, és el que s’anomena la processó de les Promeses. Durant tota la nit, la capella està oberta, per venerar la imatge de la Mare de Déu.
El 8 de setembre, dia gran a Algemesí, la imatge torna a la basílica de Sant Jaume en una altra processó, des de la capella de la Troballa, per a la missa solemne, acompanyada de les danses típiques d’Algemesí.
Els Cirialots
I a les 7 de la vesprada, comença la processó, que sol durar 7 hores, on la Mare de Déu de la Salut va acompanyada dels personatges bíblics, la Muixeranga, els bastonets i les llauradores, els tornejants, els pastorets, els arquets, la carxofa i una multitud de devots.
Ha estat el Patronat de la Festa (integrat per pels balls i els participants en la processó, l’Arquebisbat de València, l’Ajuntament d’Algemesí, la Generalitat, la Diputació i el Ministeri de Cultura) qui ha fet possible “aconseguir un premi a una ciutat que ha sabut conservar, mantindre i potenciar una de les manifestacions culturals i de fe més antigues dels valencians”, com va reconèixer l’alcalde d’Algemesí.
Actualment, a més de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, també són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, la Festa d’Elx i el Tribunal de les Aigües. I són Patrimoni Cultural Material de la Humanitat, la Llotja de València, les pintures rupestres valencianes i les Palmeres d’Elx.
Els bastonets d’Algemesí
El passat 8 de desembre, Algemesí va viure amb agraïment esta premi atorgat, i la Festa va tornar a eixir al carrer per celebrar la nominació per part de la Unesco.
Val la pena, cada 7 i 8 de setembre, visitar Algemesí i descobrir o redescobrir, una mostra cultural, que ja és Patrimoni de la Humanitat
Els nostres governs realment són paranoics, tenen doble personalitat: per un costat sembla que afavoreixen el medi ambient, però per altre costat es passen el medi ambient per on volen quan hi ha diner o interessos per mig.
Cal pensar qui és qui està darrere de cada agressió al medi ambient. Moltes vegades no són els governs, homes de palla de les multinacionals i dels grans bancs. Aquests són els que no els interessa per a res tenir cura de no agredir la natura. El diner és el seu únic déu. La resta no compta.
També és cert que hi ha gent comú, anònima, que reacciona que ja no està disposada a transigir. Aquesta força de la ciutadania és temible per als grans.
A més, hi ha gestos que tenen valor, capacitat de signe, de profecia. Per això, els mitjans de comunicació els difonen molt.
I tenim aquella frase irònica de Crist: "Els fils de les tenebres són més sagaços que els fills de la llum", de l'evangeli de Sant Lluc. Encara que no és del tot així, perquè hi ha fills/es de la llum que, empassant-se la por, s'enfronten als fills de les tenebres i, amb mitjans senzills, posen en qüestió la seua imatge i els seus projectes.
I hem d'estar d'acord que un signe, per modest que siga, val més que mil pensaments que no acaben de materialitzar-se. Bon dia.
Dimarts podíem llegir a El País que "l'escletxa entre rics i pobres es dispara al nivell més alt en 30 anys". Així, segons aquesta informació, la desigualtat a Espanya se situa per damunt de la mitjana de l'OCDE i aquesta demana més IMPOSTOS PER ALS RICS i OCUPACIÓ QUALIFICADA. I mentrestant què? El 61% de les famílies amb prou feines arriba a final de mes, segons el CIS. Però no ens hem de "preocupar" amb el govern de MRB tot açò va a canviar. I tant. A Gandia (govern del PP) apuja l'atur i a la Vall de Tavernes (Bloc-PSPV-EUPV) l'atur baixa.
I per si amb aquesta trista realitat no en teníem prou, podíem llegir també dimarts que "quasi la meitat dels assalariats guanya menys de 800€ al mes" al PV. I encara que haja augmentat l'atur, la crisi eleva la dada en quatre punts. No cal recordar que a l'Antic Regne de València governa el PP des del 1995 (ja 11 anys). Les dades són incontestables.
PD: M'agradaria saber quants dels que es troben en aquesta situació votaren el binomi PP-PSOE el 20N.
TRETS DE LA PRECARIETAT LABORAL (EL PAÍS)
---Asalariados. Durante el año 2010, en la Comunidad Valenciana se registraron 1.953.563 trabajadores asalariados. Esta cifra supone un retroceso de 197.069 empleados sobre el mismo informe elaborado en 2008.
---Tramos salariales. El informe de la Agencia Tributaria muestra cómo 917.021 trabajadores valencianos asalariados perciben menos de 800 euros cada mes por sus funciones. Un total de 402.551 trabajadores perciben rentas medias anuales de 1.900 euros, lo que dividido por 14 pagas arroja 135 euros al mes. Por otro lado, 264.885 trabajadores habrían percibido 6.590 euros en 2010,
lo que supone 470 euros al mes en las correspondientes 14 pagas. Finalmente, 249.585 empleados lograron una media de rendimientos por su trabajo de 11.140 euros anuales, que al mes se cifraron en 795 euros.
---Evolución en los últimos dos años. A pesar de que entre el año 2008 y el ejercicio 2010 la Agencia Tributaria registró 197.060 trabajadores asalariados menos en la Comunidad Valenciana, la cifra de empleados que cobra de media menos de 800 euros al mes ha crecido en algo más de cuatro puntos, del 42,7% al 46,94%.
"L'homo sapiens és «per se» comunicador, d´ací la importància dels mitjans de comunicació i de les converses, que afavoreixen l´intercanvi d´opinions, de debats i de reflexions. Malgrat tot, en una conversa, moltes voltes hi ha dificultats en la dicció i per tant en la comprensió, així com també en la utilització de paraules incorrectes. Dic això, perquè veient algun programa gastronòmic, he vist que quan parlaven de bresquilles, d´albercocs o de cireres, els espanyols en diuen «frutas con hueso», quan en realitat tenen pinyol i no «hueso»! Però la barbaritat més gran és quan els valencians utilitzem també «l´os» per referir-nos al pinyol! Si els espanyols no tenen la paraula pinyol, que no ens imposen el «hueso» als valencians! Per altra part, als melons o a les tomaques, ningú no parla de fruites amb os, pel fet que tenen pepites. Una altra incorrecció que va entrant en la nostra llengua és la dels «zumos», líquid que s´obté d´exprimir una fruita carnosa com la taronja o el meló. Sort que encara conservem correctament l´expressió «suc d´anguiles», sense traduir-la d´una manera coenta, per «zumo de anguilas». A un servidor, per demanar un suc de taronja, li digueren que això era català. Al cap d´uns dies, per fer vore la incongruència que havien dit, vaig demanar un «zumo d´anguiles», que els veïns de taula van riure i comprengueren que si era correcte el suc d´anguiles, també ho era el suc de taronja. També hi ha sovint una confusió entre trànsit i tràfic. Trànsit és l´acció de passar per la via pública (un camió bolcat impedia el trànsit), mentres que tràfic és una activitat mercantil, legal o il·legal amb un intercanvi de mercaderies. Si a les famílies, sovint, hi ha preferència per algun fill, o del fill pel pare o la mare, això em fa recordar la invasió dels bàrbars o gots: vàndals, suevs i alans. Els tres pobles van envair la península ibèrica, fent més mal que una «pedregà». Actualment, per qualificar un acte barbàric, es parla d´un acte vandàlic, oblidant que els altres bàrbars també van fer de les seues! Per què la preferència dels vàndals sobre els altres pobles bàrbars? Finalment m´agradaria recordar que, només fa un any, l´expresident Francesc Camps, parlava del nostre País com el motor d´Espanya. I «todo era muy bonito» i ell molt coent! Pot ser un País «motor» si no paga? Referint-me a les farmàcies, que és el que conec pel fet de ser apotecari, cal dir que és una vergonya que la Generalitat diga que no té diners per pagar als farmacèutics i que els apotecaris hagen de continuar dispensant els medicaments, que paguen de la seua butxaca. Si no hi ha diners per a medicaments, per què n´hi ha per a Copes d´Amèrica i Fòrmules 1? Als meus 101 anys, no ho puc entendre!"
No podem abandonar la utopia. Si bé és cert que la utopia és irrealitzable i que els intents de construir un paradís a la terra acabaren sovint en tragèdies, la utopia se'ns mostra cada vegada més irrenunciable. A cada generació li correspon la tasca de realitzar la seua pròpia parcel.la d'utopia. A la nostra, desvetlar als ulls de tots els que habitem aquest planeta, a pesar de les poderoses forces que manegen els mitjans de comunicació, el moment crucial i mai abans viscut pels humans: ens trobem clavats en el perillós cercle de caminar cap a un futur sense eixida.
El decreixement no és quelcom negatiu. És una virtut: distingir el necessari del superflu, valorar el ser abans que el tenir. Col.locar-nos en la vida sense perdre el vincle amb el nostre planeta, treballar per la soberania alimentària de tots els pobles de la terra. Lluitar pel "ben viure" de tots.
La imatge de la Mare de Déu de les Muntanyes (Maín Tamaín per als indígenes) recorre els carrers del poble de Cimbres, un dels pobles de la tribu Xukurú. Milers d'indis l'acompanyen. La imatge de Maria, en una peanya, apareix envoltada de dotzenes i dotzenes de gladiols. Els ancians i malalts són trets a les portes de les seues llars al pas del multitudinari seguici: els cal esperança i sentir-se part del seu poble. Regna un impressionant silenci i el feble, llunyà i harmoniós so del "memby" (gaita). El jove cacic, Chicao, va prenent de l'apretada garba floral, als peus de Maria, alguns gladiols que, un a un, anirà dipositant en mans dels impedits. Decreix el massís de les flors de la peanya, però Zenilda, Antonio, Dilma..., reben cada u el seu "xener" (flor). i és que "MENYS ÉS MÉS".
Tota una paràbola. En el món que vivim compartir ha adquirit un nou rostre i un concepte que afegir a la seua llarga trajectòria: compartir, en aquest món globalitzat, és també decréixer. Tots els pobles de la serra tenen dret al ben viure. Un creixement il.limitat i irresponsable, és impossible i suïcida: quelcom que no va veure ni vol seguir veient el sistema econòmic en què ens desenvolupem. Tots nosaltres, als països pròspers en què habitem, ens neguem també a considerar aquesta realitat. El desig d'acumular va minvant les nostres vides personals.
Decréixer és tant com preservar el nostre planeta i els seus habitants actuals i els de les generacions futures. La "mil.lennària" autoorganització del planeta, llarga, constant i laboriosa féu sorgir la vida, un regal de Déu per als creients. La nostra atmosfera, amb un 21% d'oxigen, es calaria foc amb un 25% i moriríem amb un nivell del 18% d'oxigen. Si Darwin assegurava que els éssers vius érem segregats per l'ambient, el que ens arribà a descobrir és que som els éssers vius els que organitzem l'ambient. El "descans" de Déu al seté dia té un profund significat ecològic: cal deixar descansar la natura destruïda per l'ambició desmesurada de "creixement".
L'ètica capitalista exaltà l'interés propi, tan arrelat en la natura humana, com si fóra un valor ètic natural que pot regular totes les relacions humanes. Bé ho exposava el professor Castor Bartolomé en l'assemblea de FIMARC del 2010 a Atira, Paraguai. Si l'interés propi es converteix en el valor suprem tot es converteix en relativisme ètic i desapareixen tots els valors. Però cal un criteri ètic d'acció i comportament com ressò profund de les paraules de Crist en Mt 25, "el que féreu a un d'aquests, a mi m'ho féreu". El decreixement, la cura harmoniosa de la natrura com a principi motor per tal que tots els seus béns arriben de manera adequada, suficient i permanent a tots els habitants del planeta, és imprescindible.
Apunt dedicat a l'estimat poeta rafolí Salvador Jàfer i Sanxis.
Municipi de la comarca de la Vall d'Albaida, situat en la part septentrional de la serra del Benicadell. El seu terme, de reduïda extensió, va descendent en forma de vessant des de la serra mateixa del Benicadell, d'on procedeix l'aigua del rierol de la Font del Cantal que proveeix l'aigua potable de la població. Un 60% del total del seu terme està dedicat al conreu, en la seua gran part secà, on es produeixen oliveres i vinya. En el regadiu, en menor escala, es conreen ametlers, dacsa, alfals, tabac i hortalisses. En el seu terme existeixen bones pedreres d'argila que ha subministrtast durant molt de temps el material per a l'elaboració de gerres, destinades a envàs d'oli i vi, indústria a la qual ancestralment estigueren dedicats els pobles d'aquesta comarca. Fa quasi una centúria es va deixar aquest treball per les teules, rajoles, i altres materials de la construcció que han tingut una gran acceptació. La població es troba estacionada amb certs signes de regressió, actualment té uns 400 h, es troba situada en els contraforts de la serra del Benicadell. La parròquia té per titular La Mare de Déu dels Àngels i pertany a l'Arxiprestat de la Mare de Déu del Remei.
Consta que aquestes latituds estigueren habitades, en l'edat dels Metalls, en trobar-se ceràmiques amb decoració incisa i utensilis en el corral de Poldo, i en la serreta de l'Ermita; de l'època romana s'hi han trobat diverses sepultures en el turó de la partidia de l'Alcúdia. Antigament es va anomenar el Ràfol, afegint-se-li posteriorment de Salem, per la vall d'aquest nom on es troba. Era una alqueria musulmana, quan el rei Jaume I, amb la fundació del Regne, la incorporà a la baronia de Bèlgida, després passà a dependre dels ducs de Gandia. Quedà pràcticament deshabitada amb l'expulsió dels moriscos el 1609, el 1611 se li va concedir la carta-pobla als nous vassalls cristians.
El 1534 el Ràfol es constituí en rectoria de moriscos, es va desmembrar en aquesta data de la jurisdicció eclesiàstica del veí SALEM. En temps de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera tenia24 cases de cristians nous i l'annex de l'Alcúdia, amb 30 cases. El temple parroquial fou ampliat el 1760, encara que posteriorment ha sofert alguna rehabilitació. Té una ermita dedicada a Sant Blai. Celebra festes al Salvador, la Divina Aurora i la Divina Pastora en agost.
És cert que avui dia hi ha gent que s'avorreix molt. Amb freqüència es cerca refugi en la TV o en l'ordinador. N0hi ha prou amb un botó de mostra: veure com funciona el zàping. Van passant d'un programa a altre, d'un canal a altre, per tal de poder triar entre cinc o set programes diversos, perquè són molt avorrits. També clavar-se a la xarxa de l'ordinador i intentar cobrir les hores, o relacionar-se amb bastant persones donant, de vegades, una identitat falsa, o baixar-se determinats documents. Són diverses formes, per a moltes persones, de matar el tedi i avorriment.
El problema no són els avorriments transitoris, sinó el que el té com un estat habitual d'ànim, aquells joves que amb vint anys diuen que ho han vist tot i que tot els avorreix. L'avorriment és una malaltia difícil de sanar. Fa poc temps vaig llegir que hi ha tres remeis contra aquesta malaltia: el treball, l'amor i l'interés pels detalls xicotets. I que aqueixos tres remeis, a més, solament es venen en forma de llavor: cal tenir un poc de paciència, perquè al principi són quelcom xicotet, després creixen i acaben florint i il.luminant la vida. Com veieu, es repeteix la paràbola de l'evangeli encara que amb distint significat.
L'avorriment general, amigues i amics, no es combat divertint-se. Les diversions poden arrrncar xicotetes fulles de la nostra tristesa, però no l'arrenquen d'arrel, solament resolen xicotets instants d'avorriment. Cal buscar altre camí per tal de combatre'l ja que sempre és una manca de motivació per tal de fer les tasques, els treballs professionals o mantenir les relacions humanes.
No vull oferir-vos cap consell concret per tal que el proveu, ja que potser no sorgesca cap efecte a curt termini. Se m'acut que una forma de resoldre aquest problema, bastant general en la vida de les persones i no solament dels xiquets, és enanomar-se de la tasca que ens ocupa, del treball en què utilitzem gran part de la nostra vida, i de la persona amb qui convivim. El que es lliura amb generositat a aquest treball és difícil que conega l'avorriment i el tedi.
Espere que aqueta conversa mantinguda mitjançant aquest escrit us haja aclarit algunes coses. Sort
Fa uns dies parlàveu que us trobàveu saturats d'escoltar el vostre fill sempre la mateixa cançó: "m'avorresc". Havíeu provat una sèrie d'orientacions que us havien indicat i no havien sorgit efecte. Ja no sabeu què fer amb el vostre fill, que és molt bo, simpàtic, carinyós, però es cansa de seguida de les coses i s'avorreix com una ostra.
El cert és que pren les coses amb interés, però solament una estona, i després ho abandona quasi tot. S'avorreix a casa, al col.legi, en la catequesi, amb els amics. Us diu que estudiar és molt avorrit, que els professors som uns pesats, que si no li agraden les assignatures que hi ha, que no sabem explicar, etc.
Us vaig dir que parlàreu amb els professors, el psicòleg o pedagog del centre per tal de veure les causes que podien explicar el tedi i l'avorriment del centre. Anàreu a parlar-hi, féreu el que us indicaren, però els resultats havien estat escassos. I ara us trobeu un poc perduts esperant que se li passe aqueix refredat de l'avorriment.
Comentàveu que era freqüent escoltar a altres pares que a ells els passave quelcom semblant. Féieu una observació més àmplia i assenyalàveu que era un comentari freqüent entre els vostres amics parlar sobre l'avorriment dels vostres fills, però també de l'amo o la mestressa: estar tot el dia a casa, fer les mateixes coses cada dia, preparar el menjar, agranar i fer els serveis de la casa també. Per a molts era una alliberament cercar i tenir un treball fora de la família. Assenyalàveu també que altres mares i pares que tenien els fills joves, us deien el mateix.
També em diguéreu que havíeu llegit un article sobre les parelles actuals i la facilitat amb què es trenquen després d'uns pocs anys de convivència. L'articulista indicava que una de les raons més freqüents que donaven els joves i no tan joves, per tal d'explicar la ruptura de la parella era que s'havien cansat l'un de l'altre, que eren molt avorrits, que ja no els deia res l'enamorament dels primers anys, ni la pràtica del sexe i que, per tant, calia trencar la parella i cercar una nova relació que els tornara l'entusiasme i la il.lusió. No s'està repetint en les diverses etapes de la vida la mateixa cançó del vostre fill, "m'avorresc", encara que siga de diverses formes?
Desitgem eixir de la crisi. I la pregunta és: cap a on volem anar? A quin tipus de persones i de societat volem arribar? I quins recursos ens calen per tal de canviar aquesta situació?
Ens estem acostumant a viure en una crisi. Però és sa que no se'ns oblide que la crisi està ahí i que és una crisi económica. financera, laboral, cultural i social. Els símptomes d'aquestes crisis són els aturats, les famílies amb grans dificultats per tal de cobrir les necessitats bàsiques, la por a perdre el treball, la ràbia continguda per la forma d'actuar dels bancs. I el desprestigi que els polítics de l'arc parlamentari han aconseguit davant la ciutadania.
No tots estan en crisi. La banca segueix amuntonant riqueses. Les multinacionals del petroli, de la telefonia, de les energies alternatives, de la mineria, de l'automòbil, de la nanotecnologia, dels productes de farmàcia... segueixen negociant en tot el món assolint suculents beneficis. Tampoc no estan en crisi els que ocupen graons alts de l'Administració. En aquesta categoria s'inclouen també els polítics PROFESSIONALS o SEMIPROFESSIONALS.
La crisi es manifesta en una idea o principi d'actuació que es podria definir com un "campe qui puga". La crisi està recolzada en una espècie d'individualisme egoista que el pensament neoliberal s'està encarregant d'alimentar i de fomentar per tots els mitjans, especialment pels mitjans de comunicació i de difusió d'ideees o millor de contravalors. La crisi està sostinguda i recolzada en una "espècie de complicitat no vergonyant" de grans capes dels ciutadans. La societat és així una societat "DES-ANIMADA", sense esperit, i per això utilitzada, manipulada, sense energia. Semblaria que es conforma a omplir el budell i tindre el cap ocupat amb bagatel.les i cercar la felicitat desesperadament. En una societat així, els senyors del diner (tenen noms i cognoms en cada país) ho tenen fàcil per tal d'allargar la crisi i per tal de crear la seguent crisi dins d'altres vuit o deu anys.
Hi ha una exida. No hi ha excuses. Som molts els que no suportem la injustícia, l'avarícia, l'individualisme egoista, l'alienació cultural. Som molts els que vivim i treballem des d'un esperit nou, des de l'esperit dels valors nous humans i, a la vegada, cristians.
