Joan treballava en una planta distribuïdora de carn. Un dia, acabat el seu horari de trebal, anà a un dels refrigeradors per tal d'inspeccionar-lo; en aqueix moment es va tancar la porta, el cadenat i quedà atrapat dins.
Encara que va colpejar la porta fortament i començà a cridar ningú pogué escoltar-lo. La majoria dels treballadors havien marxat a les seues cases i fora del refrigerador era impossible escoltar el que passava dins.
Cinc hores després, i a punt de la mort, algú obrí la porta. Era el guàrdia de seguretat que hi entrà i l'en va rescatar.
Joan preguntà al seu salvador com se li havia acudit obrir la porta si no era part de la seua rutina de treball i ell li va explicar: Duc treballant en aquesta empresa 35 anys; centenars de treballadors entren a la planta cada dia, però tu ets l'únic que em saluda al matí i s'acomiada de mi a la vesprada. La resta de treballadors em tracten com si fóra invisible. Avui, com cada dia, em vas dir el teu simple "hola" a l'entrada, però mai he escoltat el "fins demà". Espere per aqueix "hola" i aqueix "fins demà" cada dia. Per a tu jo sóc algú i això m'alça cada dia. Quan no he escoltat el teu comiat, he sabut que quelcom t'havia passat... T'he buscat i t'hi he trobat.
Municipi situat a la comarca de La Plana d'Utiel. El terme el constitueix fonamentalment una part de l'altiplà que s'estén des de Requena fins l'oest cap al límit amb la província de Conca, de la qual la separa la vall del riu Cabriol. és el municipi de major extensió de tots els del País Valencià. La superfície conreada comprén un terç del total del terme, dedicat en gran part a la vinya. La seua tradició tèxtil, els orígens de la qual són del segle XVI, en aquests darrers anys ha augmentat amb l'establiment de moltes indústries, que han motivat un creixement demogràfic de la població. Requena, a més del nucli urbà, està composada en gran part de llogarets, dispersos pel seu ampli terme municipal, que en la seua totalitat comprén quelcom més d'uns 20.000 h.
El terme de Requena fou habitat ja en el paleolític, després en l'edat del bronze i en els temps de la Roma Imperial. En l'època musulmana fou una important població. En el Romancero del Cid consta la presència del Cid Campeador per aquestes terres. Requena fou conquerida el 1177 pel rei Alfons VIII de Castella i definitivament ocupada el 1219 per l'arquebisbe de Toledo, Roderic Ximénez de Rada. El 1265 quedà davall la jurisdicció reial. El 1836 rebé de les Corts el títol de ciutat. El 1851 juntament amb els municipis confrontants fou incorporada al PV.
Requena pertanyia des d'un principì al bisbat de Conca, fou incorporada a la diòcesi de València el 1960. Actualment el nucli urbà té dues parròquies: Sant Nicolau i el Salvador. La primera tenia una planta primitiva romànica, que fou reconstruïda el segle XVIII amb estil neoclàssic. L'església del Salvador, gòtica, interiorment ha rebut ornamentacions d'alttres estils a través dels temps. Té altres esglésies i monuments de gran valor artístic. La major part dels llogarets estan constituïts com a parròquies, entre altres esmentem: Campo de Arcis (Sant Isidre), Casas de Eufemia (La Immaculada Concepció de la Mare de Déu), Casas del Río (Sant Antoni de Pàdua), el Derramador (Sant Miquel Arcàngel), los Duques (L'Encarnació), Los Isidros (Sant Antoni Abat), Los Ruices (La Mare de Déu del Miracle), Los Pedrones (Sant Antoni de Pâdua), Sant Antoni de Requena i Sant Joan de Requena.
Un dia d'aquests que tenia cita per a la realització d'unes electromiografies, després d'haver-me-les realitzat, vaig poder admirar tres exposicions al MuVIM. La primera EN-ARBORAR! Arbres monumentals i paisatges arbrats de la província de València, la finalitat de la qual és donar a conéixer els arbres monumentals i els paisatges d'arbratges de la nostra província. S'ha aprofitat el centenari de la publicació d' Algunes Árboles y Arbustos Viejos de la provincia de Valencia, de Rafael Janini Janini, enginyer agrònom de la Diputació de València a l'inici del segle XX.
La segona, dedicada a Teodor Llorente, patriarca de la Renaixença, aprofitant que enguany (2011) és el centenari de la mort del gran poeta valencià. I la tercera, dedicada a Blasco Ibáñez, 1867-1928. Ací trobareu més informació sobre les exposicions.
Ah¡ la única petición es que mantengas esto circulando, aunque solo sea a una persona más . Por la memoria de alguien que conozcas que ha sido vencido por el cáncer o que aún vive con él . Una vela no pierde nada cuando enciende otra vela . Por favor mantén esta vela encendida.
Municipì situat en la zona de la vall d'Alcalans. Dins del terme destaca el riu Magro, el cabal d'aigua del qual serveix per al regadiu de l'horta. A més del riu Magre surten el terme els barrancs d'Algoder, Real i Sogroi. Destaquen per la seua altitud les muntanyes de la Serreta, l'Espoló, el Carretxal i les llomes del Penyal i del Sogroi. Un 40% del terme és terreny no conreat ocupat per pins i vegatació baixa. La resta està dedicat al regadiu, amb cítrics, dacsa, fruiters i hortalisses, i secà, amb vinya. La producció vinícola es realitza en una cooperativa de merescut prestigi. El poble s'alça sobre un terreny ondulant i proper al riu Magre. La població fou creixent en habitants durant el segle XIX i meitat del passat segle. A partir de 1950 s'ha experimentat un estancament de la població, en produir-se una certa emigració en cerca de treball als nuclis industrials veïns. Actualment té uns 2.200h. La seua parròquia té per titular Sant Pere Apòstol i pertanty a l'Arxiprestat de la Beata Josefa Naval Girbés.
El terme de Real estigué ja habitat en el temps del mesolític corresponent a un assentament que féu en uns xicotets abrics orientats a ponent en una terrassa del riu Magre. De l'època de la Roma Imperial són els vestigis arqueològics de llànties, àmfores i monedes amb epígrafs ibèrics i romans trobats en la partida del Bovalar. En el cim d'un turó es conserven les ruïnes d'un castell de temps dels musulmans. Real, en el Llibre del Repartiment figura com un rahal, situat entre Alcalà i Montroi. El rei Jaume I, el 23 d'agost de 1240, el donà a Eiximén de Tovià. El 1616 el rei Felip III creà el comtat de Real, essent el seu senyor Lluís Pérez Zapata de Calataiud, els descendents del qual ostentaren el senyoriu fins que foren abolits per les Corts de Cadis el 1814.
En un principi, pel que fa a l'eclesiàstic, depengué de Torís, de la qual es desmembrà en constituir-se com a rectoria de moriscos el 1535, i se li agregaren els annexos de Montroi i Montserrat. Per disposició de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera es construí el 1587 una església, segons els cànons de l'estil gòtic florit, encara que posteriorment ha tingut nombroses innovacions. La distància dels annexos de la parròquia matriu i no poder travessar a peu el riu de Llombai féu que Sant Joan de Ribera els erigira el parròquies.
El número corresponent als mes de novembre de la publicació SAÓ duu aquests textos interessants:
Vicent Ferrer a Verona, de Josep Vicent Escartí, Memòries familiars llorentines, de Rafa Roca, In memoriam. Roser Bofill estimava molt Saó, de Jossep A. Comes, El cardenal Niquel Payà, de Josep Miquel Bausset, i una entrevista a Ferran Torrent, conduïda per Vicent Boscà.
Pel que fa al QUADERN, dedicat a El Centenari de Teodor Llorente, duu les col.laboracions següents:
Teodor Llorente i la defensa de la unitat de la llengua (Antoni Ferrando), Llorente en tres articles de la Veu de Catalunya (Gonçal López-Pampló), Llorente i Museros (Maria Bayarri Rosselló), Llorente i Maragall (Rafael Roca) i una entrevista a Joan Teodor Corbín Llorente, feta per Rafa Roca.
Pel que fa a la resta de col.laboracions podreu trobar-hi:
La CAM i la fam... de diners (Lluís Ronda), La Guerra i els maquis (Fèlix Edo), 26-N, dia sense compres (Ma Enriqueta San Andrés Lorente), Just Cuadrado, cineasta (Alfred Ramos) i Les raons d'un 15 d'octubre (Ricard Chulià)
Vull a part de deixar-vos l'enllaç on podreu trobar el text del P. Josep Miquel Bausset sobre el cardenal Miquel Payà, unes frases de Ferran Torrent:
"I després tens els senyors de l'Acadèmia, que es caguen en els pantalons. Jo, francament, estic molt decebut d'aquesta gent, perquè mai han fet declaracions. Si jo fóra acadèmic, que, per cert, Fernando Villalonga m'ho va proposar fa molts anys, i jo li vaig dir que no, no callaria. Hi ha gent que és molt atrevida i que per una targeta quie diu que ets acadèmic, és capaç de fer el que siga, però jo sé el que sóc i no és el meu lloc; el meu lloc és el de novel.lista. Jo crec que aquesta gent hauria de ser més atrevida i demanar comptes a la Generalitat i dir-li que han de fer més pel valencià, ..."
Com cada any, Josep Lluís Bausset ens felicita el Nadal amb un text adient. Enguany ha estat "Ou, ou, quina meravella!", del Cançoneret Valencià de Nadal d'en Manuel Sanchis Guarner (+). Ací us el deixe:
Municipi situat en la comarca de la Safor. La superfície del terme la constitueix una plana compresa entre el riu Serpis i les estribacions de la serra Montdúver. El riu tanca el terme per la part sud, mentre que les estribacions de la serra ho fan pel nord-oest. La meitat del terme està ocupat per les edificacions del poble i les vies de comunicació. L'altra meitat, dedicada al conreu, en la major part regadiu, es conreen cítrics i hortalisses. La base de l'economia del poble és l'agricultura, però la proximitat de Gandia permet que els seus veïns puguen traslladar-s'hi amb facilitat per tal de dedicar-se als treballs de la indústria i altres serveis. Actualment té uns 2.000 h. El poble es troba situat sobre terreny pla en el marge esquerre del riu Serpis. La parròquia té per titular la Visitació de la Mare de Déu i pertany a l'arxiprestat de Sant Francesc de Borja.
Aquest terme estigué habitat ja en el paleolític superior, són molts vestigis arqueológics d'aquesta època en la cova del Porc, en la cova en els nivells superiors s'han trobat materials de l'Edat dels Metalls i del Bronze. De l'eneolític és el jaciment trobat en la Cova de Bolta, situada al Racó de Company, on s'han arreplegat fragments de ceràmica realitzats amb decoració geomètrica incisiva, caps d'agulles, varilles de forma de cargol, etc. També s'hi han trobat d'aquesta època materials a la Cova del Cingle. Del període ibèric i romà, per altra part, són pocs els vestigis arqueològics trobats. En temps dels àrabs fou un raval, el nom del qual ha conservat com a propi, afegint-li el del terme on es troba situat. El 23 de maig de 1407 el duc de Gandia, Alfons, el va donar en herència a Hug de Cardona. Des de 1485 pertanyé a la família dels Borja. El seu passat històric es fon amb el de la ciutat de Gandia, del ducat de la qual formà part segles.
Fins 1535 pertanyé a la Col.legiata de Ganfia, de què es va desmembrar, i s'erigí en rectoria de moriscos, i se li donaren els annexos de Benipeixcar, Benirredrà i l'Alqueria Nova. Celebra festes a la Mare dce Déu del Roser, als Sants de la Pedra, a la Divina Aurora, al Crist de l'Empar i la Mare de Déu dels Desemparats.
PD: Cal destacar que compta amb un beat, Carmel Sastre i Sastre, natural de Pego, i assassinat durant la guerra del dictador FFB. Ací podreu trobar-ne dades.
Cap de nosaltres no som éssers aïllats, sinó que estem cridats a conviure. Açò significa viure amb altres. De la manera com convisquem dependrà el gir que pot prendre la nostra vida. D'ahí naix la responsabilitat per tal d'establir relacions saludables. Oferisc unes quantes pistes a tenir en compte per a una convivència saludable i que ens faça créixer:
EXIGEIX:
No veure la convivència com un mer anar tirant o com la gent diu "sobredur la vida com Déu ens done a entendre". El projecte compartit és quelcom distint a la simple juxtaposició dels projectes individuals.
La història de les relacions humanes passades no ha de condicionar la vida present ni la futura. Front a postures passives, fatalistes o derrotistes, ens possibilita ser autors responsables de la nostra pròpia vida.
Ser conscients de la percepció i interpretació que fem de la vida i del que passa. La visió que tinguem de la realitat limita el comportament. No veu ni intyerpreta elñs ferts de la mateixa manera la persona positiva que la negativa.
No quedar-se en el problema fent-se mal i girant-hi sinó centrar-se en les alternatives i solucions que puguen donar-s'hi.
Tenir en compte les diverses etapes per què esta passant la relació. Perquè és la realityat de la vida la que hem d'afrontar i conéixer el mloment en què està la relació. Açò capacita la persona per tal d'afrontar els esdeveniments.
A manera de síntesi podem dirt amb A. Robbins:"NO HI HA PERSONES SENSE RECURSOS. SOLAMENT HI HA ESTATS D'ÀNIM EN QUÈ ENS TROBEM SENSE RECURSOS".
Les relacions humanes tenen daltabaixos. És important ser conscients que la relació humana és com un organisme viu que travessa diversos moments. Aquestes són algunes etapes per què pot passar:
-Inici: cerca i orientació. Quan es parteix de zero i no existeix història, tot és nou i es viu amb gran intensitat, excitació o sensació d'avanç. Açò s'observa amb claredat en la parella que comença.
-Conflicte i repte: el frec freqüent provoca tensions. El que sorgesquen problemes no és dolent. El conflicte indica que quelcom passa. El fonamental és la resposta que se li done. Moltes vegades es trenca la relació en aquest punt. Si s'aconsegueix afrontar, ve a ser un repte que fa madurar la relació.
-Cohesió: després de la tempesta es viu l'etapa d'integració i desenvolupament.
-Normalitat, la ruptura amb sentit: després dels daltabaixos de les fases inicials, el normal en la convivència és la rutina del dia a dia. Situats en aquest nivell pot tenir-se la sensació que la relació està paralitzada, inclús retrocedeix. D'ahí que calga tenir cura dels detalls de la fase inicial i omplir la convivència de sentit per tal que no es destruesca. La coexistència engendra tensions que cal anar llimant. No es rar que es caiga en l'enyorança d'etapes anteriors o es valore la situació que es va aconseguint, duent a un estat de desil.lusió que, de vegades trenca la relació. Ja no és com abans! Hem pedut la frescor i la il.lusió!
-Acceptació i desenvolupament: si s'aprecia, valora i s'ompli de sentit el que s'està vivint, la relació es desenvolupa i madura. Potser no s'avance al ritme brusc de la fase inicial , però sí es va construint de manera ferma.
PD: US DESITGE BON NADAL DES DELS PAPERS DE SANTA MARIA DE NASSIU A LA VALL D'ALBAIDA.
La relació humana és un element important en les nostres vides i solem veure que es deterioren amb facilitat i són causa de molts sofriments. Si avui la gent està demandant amb freqüència i cercant estratègies i mitjans que ajuden a una millor convivència, i veem la facilitat de les ruptures, són símptomes que alguna cosa falla en la relació humana de la partella, en la família, en l'amistat, en el veïnatge o en la convivència ordinària. De la manera com visquem la relació humana pot servir-nos per tal d'enriquir-nos com a persones, si la relació és positiva, o bé per tal de destruir-nos fins al punt de sentir-nos blocats o "cremats" quan la relació és negativa.
Les experiències viscudes fan formatant el nostre disc dur, assumint guions concrets de vida, patrons de conducta que es repeteixen una i altra vegada i que es reforcen des de l'exterior amb els fets i circumstàncies.
Els diversos papers que s'adopten representen diversos models de comportament:
-El salvador: Li cal que el necessiten. La seua vida no té sentit si no és per tal d'ajudar la resta.
-La víctima: Li cal que l'humilien i d'alguna manera cerca que se'l castigue per tal de purgar la culpa. Invita a sentir llàstima i pena.
-El tirà: Li cal que el temen. Invita a sentir temor. Des del seu pedestal estableix relacions de dependència i no és estrany que trobe persones submises. No hi ha dictadors sende súbdits.
-El malalaltet o malalt: Li cal que el protegesquen i tinguen cura ja que està molt malament. Si a més obté la legitimació oficial d'algun diagnòstic professional, ja té l'excusa per tal de seguir comportant-se així.
-El que crida l'atenció: Li cal ser admirat i provoca o realitza actes per tal que se'l tinga permanmentment en compte.
-El maldestre o inútil: Li cal que li ho facen tot ja que no sap valer-se en la vida. És fàcil que trobe algun manetes que li ho resolga tot.
"Cada any el Betlem de la Pigà ens porta l’alegria del Nadal. Amb text del poeta Miquel Peris i música de la compositora Matilde Salvador, són prop de 200 persones (totes elles aficionades) les que representen i recreen, juntament amb el relat del Naixement de Jesús, els costums i les actituds de la societat de la Plana, amb referències ben explícites a l’actualitat del dia a dia.
Són molts els personatges que intervenen i donen vida al tradicional Betlem de la Pigà: des de l’Àngel Perot, a Tombatossals, des del Rei Barbut a les beates de Sant Nicolau, els Reis d’Orient, Maria, Josep i l’Infant Jesús, que naix al Desert de les Palmes. També tenen un lloc destacat el grup Els Llauradors, els Dansants del Corpus o les Colles de Dolçainers, que interpreten les belles nadales de Matilde Salvador. O la Coral Vicent Ripollés o el Cor Música Viva. De fet, el Betlem de la Pigà és la tradició més representativa del Nadal castellonenc, una tradició que hem de conservar i donar a conèixer encara més.
El Nadal, que, a més del Betlem de la Pigà ens porta tradicions tan boniques com les representacions dels Betlems vivents, o l’Albà de Llucena i la Nit d’Albaes de l’Alcora, ens parla del Déu fet home, de l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Un Déu pròxim a tots els qui sofreixen. Un Déu que dóna sentit i plenitud a la nostra vida. Un Déu que ve al nostre món, per il.luminar la foscor dels nostres cors.
El Nadal, cada Nadal, és a més, una crida a la solidaritat i a la generositat amb els més desvalguts. Com diu el teòleg J. A. Pagola, “Déu no ha nascut perquè els privilegiats de la terra ho celebren amb dinars i sopars abundants i regals inútils. Déu ha nascut per compartir la nostra vida, posant llavors d’esperança en aquells que ja no esperen res”.
Sense aquesta esperança, que ens fa obrir camins nous enmig de la foscor, el Nadal no serà sinó una festa buida. El misteri del Nadal, que renova els nostres cors, és viure ja l’alegria que anunciaren els àngels als pastors: Déu és amb nosaltres. Déu ha vingut a nosaltres, ha entrat en la nostra història, per compartir la nostra vida i per fer-se present en el nostre món. Per això, el Nadal ens ha d’ajudar a descobrir aquest Déu en les famílies que passen necessitat, en els ancians que viuen sols, en els malalts i els qui han perdut el treball o la il.lusió de viure, en tanta gent marcada per la depressió o la tristesa.
Com deia recentment en una homilia el P. abat Josep Mª Soler, “la nostra societat, davant les pors i el pessimisme, necessita raons per a l’esperança. No per a una esperança limitada al benestar econòmic i material, que sempre és efímer i topa amb el sofriment i la mort, sinó una esperança que vaja més enllà dels límits d’aquesta vida”. Nadal ens porta aquesta esperança. Una esperança que no defrauda i que dóna sentit a la nostra existència. Nadal, amb Maria, la jove de Natzaret i Josep, ens ha d’ajudar a descobrir en l’infant de Betlem el Déu-amb-nosaltres. El Déu que es fa proper al sofriment humà. I és en la senzillesa dels pastors i dels Reis, que podrem acostar-nos a Jesús, príncep de la pau, per portar al nostre món un missatge d’esperança i d’alegria.
En la Nit Santa de Nadal, tots nosaltres podem descobrir al nostre voltant, àngels que ens ajuden a vore el nostre món amb els ulls de Déu.
“La nit de Nadal/ és nit d’alegria,/ el fill de Maria/ és nat al portal”, canta una de les nadales valencianes més populars. Que aquesta Nit Santa porte l’alegria i la pau al nostre món i als nostres cors. I que ens porte la “carabasseta ben torrà al Betlem de la Pigà” i a totes les llars de la Plana i dels Ports, de l’Alcalatèn i del Maestrat, de l’Alt Palància i de l’Alt Millars.
Bon Nadal a tots!! Vítol!!" Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat.
Hui, cap a les 12:30h, moria fa sis anys mon pare. Un amic m'ha enviat un correu i m'ha dit, com fa sempre des que mantenim aquesta amistat, que l'ha tingut present a la pregària. Com a fill, faig un xicotet recordatori del dia que mon pare deixà aquest món. Sé que ja és amb el Pare. I us deixe un poema La verdad que condena no es verdad.
La verdad sólo libera.
La verdad que somete no es verdad.
La verdad sólo desata las cadenas.
La verdad que excluye no es verdad.
La verdad sólo reúne.
La verdad que se pone por encima no es verdad.
La verdad sólo sirve.
La verdad que desconoce la verdad de otros no es verdad.
La verdad es sólo reconocimiento.
La verdad que no mira a los ojos a otras verdades no es verdad.
La verdad es sólo acogimiento sin temor.
La verdad que engendra dureza no es verdad.
La verdad es sólo amabilidad y ternura.
La verdad que desune no es verdad.
La verdad sólo unifica.
La verdad que se liga a fórmulas, por escuetas que sean, no es verdad.
La verdad es sólo libre de formas.
Si la verdad se liga a fórmulas,
tiene que condenar, excluir, desunir,
tiene que ponerse por encima,
dar por falsas otras verdades.
La verdad reside en formas, pero no se liga a ellas.
Por eso, en las nuevas sociedades globales,
la espiritualidad no puede pasar por creencias que se proclaman exclusivas poseedoras de la verdad.
No el vaig conéixer en persona. Sabia que era un home bo. Jo havia estat al Col.legi Claret en els cursos 1968-69, 1969-70 i 1970-71. Manolo, com era conegut a Xàtiva, no havia accedit a l'alcaldia. I després de fer-ho, i els PP. Claretians abandonar el Col.legi i aquest passar a ser Seminari Menor del nostre Arquebisbat, un P. Claretià, avui ja difunt malauradament a causa d'un lamentable accident de trànsit, i molt amic de la meua família, em va dir que Xàtiva tenia molta sort de tenir un alcalde com Manolo, el primer alcalde democràtic de la ciutat, després de la dictadura de FFB. Dissabte passat moria a l'edat de 82 anys. Solament vull fer-ne una xicoeta referència i demanar-li que, des d'allà on estiga ara, mire per aquest poble valencià que tant i tant necessitat està de persones com Manolo. ACS
PD: Us deixe el text que escrivia ahir a Levante-EMV Ximo Corts:
Sumits al desconsol
Dissabte passat, a les onze de la nit, un amic em va cridar per telèfon: «Ja te n’has assabentat? Manolo Casesnoves ha mort.» Efectivament, el cor de don Manuel, el primer alcalde democràtic de Xàtiva que vam conèixer, havia deixat de funcionar. I clar, quan desapareix un personatge rellevant, arriba l’hora dels homenatges fúnebres. Els d’avui tenen, però, poc de ritual i molt de sincera desolació. Diferents veus ho han ficat de relleu: la virtut que millor definia Manuel Casesnoves era la bonhomia, potser heretada dels seus pares. Aquesta virtut li permetia de fer lliga amb tothom: amb pobres i acabalats, amb persones de dretes i persones d’esquerres, amb gent de lletra i gent rústega... La resta, el seu cristianisme progressista, les conviccions democràtiques i valencianistes, i la seua militància socialista, venia per torna.
La meua vinculació amb l’amic desaparegut s’inicià a mitjan dècada dels setanta, època en què Manolo militava al PSPV i havia adquirit una reputació de persona íntegra que l’acompanyaria tota la vida. Durant els anys anteriors a les primeres eleccions democràtiques, entre 1976 i 1978, vaig tenir la sort de compartir amb ell i amb altres amics comuns alguns moments inoblidables: la creació de l’Agrupament Democràtic de la Costera, la fundació d’Amics de la Costera... Guarde records inesborrables d’aquells moments, alguns més agradables que altres. Avui toca, però, parlar del agradables. Em vénen al cap moltes imatges: la placa que col·locàrem a la porta de l’Aljama, indret per on Jaume I va penetrar, segons la tradició, al recinte murat del castell, o la visita a Xàtiva del president del Consell Preautonòmic, Josep Lluís Albinyana.
.Més tard, vaig ser regidor del primer ajuntament democràtic presidit per Casesnoves. El seu tarannà integrador quedà de manifest quan assignà al meu grup polític —una llista independent— la regidoria d’educació. (En posteriors períodes municipals, s’ha ficat de moda no donar ni aigua als grups opositors.) D’aquella etapa, recorde, per exemple, el nostre viatge a Vila-real, invitats per les seues autoritats locals, per tal d’assistir a la inauguració del Col·legi Públic Carles Sarthou. En fer-se més estreta la nostra amistat, vaig conèixer la seua religiositat. Manolo formava part d’un cercle de persones —entre les quals estava el també desaparegut Bernardo Garcia Ripoll— que participaven assíduament als Congressos organitzats per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII. Eren cristians de base, practicants d’una solidaritat que suscitava admiració fins i tot entre els no creients. En realitat, el gènere més adient per a lloar gent com ells és l’hagiografia. Encara avui, Manolo continuava col·laborant en les activitats solidàries de Gent de la Consolació.
En retirar-se de la primera fila política, mantingué el seu activisme cultural i cívic. Els socis d’Amics de la Costera ens sentim especialment dolguts per la pèrdua del company. El dia 14 d'octubre, participà per última vegada en un acte nostre. Aquell dia, vam descobrir, a la plaça del Mercat, una làpida que recorda la restitució del nom de Xàtiva per acord de les Corts de Cadis. (Sent alcalde, havia firmat l’edicte que restituïa al valencià el topònim castellanitzat de la nostra ciutat.) I arribats ací, què més podríem dir? Doncs, que la família i els amics —la seua dona, Fina, els seus fills, els seus néts, els seus camarades— queden sumits en el desconsol a poquets dies de Nadal. Adéu amic! Sempre et recordarem!
