Sé que aquest text no serà massa ben rebut per algun lector del bloc. Encara que realment no em senta funcionari perquè REALMENT sóc ensenyant (vaig aprovar unes oposicions fa ja unes quantes dècades, vaig haver de fer la "corresponent" estada en diversos instituts de Catalunya, instituts on fiu rebut i tractat immillorablement, cosa que no puc dir d'altres llocs, vaig haver de suportar, per la irracionalitat del PSOE que va governar aleshores en majories absolutes, el fet de no poder concursar a la meua terra per allò del nom de la llengua, i fins i tot algun membre de l'AVL em va dir que el millor era tornar a fer l'oposició al PV, etc.), compartesc tot el que diu el text i per això, entre altres motius, us el deixe ací.
Resulta que en la década prodigiosa del pelotazo, cuando media España se lo llevaba caliente a casa, cuando un encofrador sin estudios se embolsaba tres mil euros, cuando hasta el último garrulo montaba una constructora y con un par de concejales se forraba , cuando un gañán que no sabía levantar tres ladrillos a derechas se paseaba en Audi, los funcionarios aguantaban y penaban. Nadie se acordaba de ellos. Eran los parias, los que hacían números para cuadrar su hipoteca, hacer la compra en el Carrefour y llegar a fin de mes, porque un nutrido grupo de compatriotas se estaba haciendo de oro inflando el globo de la economía hasta llegar a lo que ahora hemos llegado. Y ahora que el asunto explota y se viene abajo, la culpa del desmadre… es de los funcionarios. Los alcaldes, presidentes, diputados y senadores que gobiernan la cosa pública a cambio de una buena morterada no son responsable de nada y nos apuntan directamente a nosotros: somos demasiados, hay que ultracongelarnos, somos poco productivos. Los responsables bancarios que prestaron dinero a quienes sabían que no podrían devolverlo tampoco se dan por aludidos. Todos los intermediarios inmobiliarios, especuladores, amigos de alcalde y compañeros de partida de casino de diputado provincial no tenían noticia del asunto. Nosotros sí. Como diría José Mota: ¿Ellos? No. ¿Nosotros? Si. Siendo así que ellos? No. Por tanto, nosotros? Si.
La culpa, según estos preclaros adalides de la estupidez, es del juez, abogado del estado, inspector de hacienda, administrador civil del estado que, en lugar de dedicarse a la especulación inmobiliaria a toca teja, ha estado cinco o seis años recluido en su habitación, pálido como un vampiro, con menos vida social que una rata de laboratorio y tanto sexo como un chotacabras, para preparar unas oposiciones monstruosas y de resultado siempre incierto, precedidas, como no podía ser de otra forma, de otros cinco arduos años de carrera. Del profesor que ha sorteado destinos en pueblos que no aparecen en el mapa para meter en vereda a benjamines que hacen lo que les sale de los genitales porque sus progenitores han abdicado de sus responsabilidades. Del auxiliar administrativo natural de Écija y destinado en Barcelona que con un sueldo de 1000 euros paga un alquiler mensual de 700 y soporta estoicamente que un taxista que gana 3000 le diga joder, que suerte, funcionario. La culpa es nuestra. A poco que nos descuidemos nosotros los funcionarios seremos el chivo expiatorio de toda una caterva de inútiles, vividores, mangantes, políticos semianalfabetos, altos cargos de nombramiento digital, truhanes, pícaros, periodistas ganapanes y economistas de a verlas venir que sabían perfectamente que el asunto tarde o temprano tenía que petar, pero que aprovecharon a fondo el momento al grito de mientras dure dura! ...y han encontrado una cabeza de turco y ha desplegado una cortina de humo...y ahora, con esa autoridad que da tenerun rostro a prueba de bomba, se pasan al otro lado del río y no sólo tienen recetas para arreglar lo que ellos mismo ayudaron a estropear, sino que, además, han llegado a la conclusión de que los culpables son... tachan...los funcionarios.
Soy funcionario. Y además bastante recalcitrante: tengo cinco títulos distintos. Ganados compitiendo en buena lid contra miles de candidatos. ¿Y saben qué? No me avergüenzo de nada. No debo nada a nadie (sólo a mi familia, maestros y profesores). No tengo que pedir perdón. No me tocó la lotería. No gané el premio gordo en una tómbola. No me expropiaron una finca. No me nombraron alto cargo, director provincial ni vocal asesor por agitar un carnet político que nunca he tenido. Aprobé frente a tribunales formados por ceñudos señores a los que no conocía de nada. En buena lid: sin concejal proclive, pariente político, mano protectora ni favor de amigo. Después de muchas noches de desvelos, angustias y desvaríos y con la sola e inestimable compañía de mis santos cojones. Como tantos y tantos compañeros anónimos repartidos por toda España a los que ahora algunos mendaces quieren convertir, por arte de birli-birloque, en culpables de la crisis.
Amigos funcionarios, estamos rodeados de gente muy tonta a la que se le engaña muy fácilmente y muy hija de puta (si yo estoy mal que todo se vaya a la mierda y todos estén mal, en lugar de reclamar soluciones para estar bien, reclamar un trabajo, reclamar un sueldo y condiciones dignas de empleo, no que va, reclama que su vecino que todavía sobrevive se le quite el sueldo, el trabajo y lo que haga falta, claro que sí)
PD. Si alguien, en cualquier contexto, os reprocha -como es frecuente- vuestra condición de funcionario os propongo el refinado argumento que yo utilizo en estos casos, en memoria del gran Fernando Fernán-Gómez: váyase Usted a la mierda, hombre, a la puta mierda.
Un industrial ric i emprenedor es va horrotitzar quan va veure un pescador tranquil.lament recostat en la seua barca contemplant el mar i fumant la seua pipa després d'haver venut el peix.
Per què no has eixit a pescar? -li preguntà l'home emprenedor. Perquè ja he pescat prou per avui -li respongué el tranquil pescador. Per què no pesques més del que necessites? -insistí l'industrial. I què anava a fer amb això? -preguntà a la vegada el pescador. Guanyaries més diner -fou la resposta- i podries posar un motor nou i fer més potent la teua barca. Així podries anar a aigües més profundes i pescar més peixos. Guanyaries el suficient per comprar-te unes xarxes de niló, amb la qual cosa obtindries més peixos i més diner... i fins una veritable flota. Aleshores series ric i poderós com jo. I què faeria aleshores? -preguntà de nou el pescador. Podries asseure't i gaudir de la vida -respongué l'home emprenedor. I què creus que faig ara? -contestà el tranquil pescador.
El passat 29 de desembre, TVE 1 estrenava la sèrie “Tarancón. El quinto mandamiento”. El film em va fer recordar la missió més important de Tarancon al llarg de la seua vida: el seu treball per la reconciliació entre els espanyols i la independència Església-Estat.
Estàtuta del cardenal Tarancon a Burriana. Un president de la conferència episcopal obert i dialogant
Cal dir que el projecte d’eixa pellícula va nàixer en la Comissió que l’Ajuntament de Borriana va crear per preparar l’Any Tarancon. Va ser eixa Comissió, de la qual vaig formar part des del seu inici, la que, malgrat els entrebancs vinguts de tots costats (i de qui menys ho podíem esperar!) va programar els actes en memòria del cardenal valencià: la missa d’inauguració, l’exposició Pontifex Hispaniarum, el cicle de conferències amb José Bono, Joan Lerma, Pilar Cernuda i Jesús Huguet, la web cardenaltarancon.org, el simposi coordinat per Paul Preston, amb Martín Patino, Hilari Raguer o Juan Mari Laboa o la missa de clausura.
Jo mateix vaig tindre el goig de coordinar el llibre “Vicent Enrique Tarancon. Un Cardenal per a la llibertat”, amb la participació dels periodistes Vicent Sanchis i Emili Marín, el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, del professor de la Universitat de València August Monzon i de mi mateix.
Recorde que va ser el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, el qui va proposar la idea d’una pellícula sobre Tarancon, un projecte que semblava una utopia irrealitzable i que afortunadament ha segut una realitat. El treball discret i entusiasta d’aquella Comissió (i d’una manera particular de J. J. Enrique, nebot del cardenal) va fer possible programar tota una sèrie d’actes en honor del fill més illustre de Borriana!
Amb els mitjans que teníem, l’Any Tarancon va donar a conèixer el nostre cardenal i la seua missió a favor de la reconciliació entre els espanyols i la llibertat de l’Església enfront del nacionalcatolicisme! Per tancar els actes en memòria del nostre cardenal, va eixir ara fa un any, la Miscellània d’homenatge a Tarancon, amb la participació, entre d’altres, dels bisbes Ricard Mª Carles, Ramon Echarren, Alberto Iniesta i Gabino Díaz Merchan, dels polítics J. A. Duran i Lleida, Ramón Tamames, Miguel Herrero, José Bono, Martín Villa i dels periodistes Jordi Garcia Candau, Emili Marín, José Oneto i Fernado Ónega.
Encara que queden molts projectes pendents (per cert, ¿el bisbat de Sogorb-Castelló quan es dignarà a obrir el Museu Cardenal Tarancon?) la Comissió del Centenari i l’Ajuntament de Borriana van acomplir amb dignitat i eficàcia l’obra d’homenatge a Vicent Enrique i Tarancon. Malgrat els entrebancs i les dificultats que vam trobar!!
En l’homilia de la coronació del rei, Taranncon va dir: “”L’Església no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap ideologia política”. I en un altre moment Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant però la dels altres, sense imposar, sense coaccionar”. Quina diferència entre l’Església de Tarancon i de Jubany, de Deig i de Iniesta, de Torrella, Pont i Gol, Buxarrais, Ramon Masnou o Camprodon i la que avui representen Rouco, Munilla, Martínez Camino o Reig Pla, bisbes amb un pensament preconciliar.
La sèrie “Tarancon. El quinto mandamiento”, amb un 17% d’audiència per al primer capítol, aconseguia un 19% en el segon. Aquesta sèrie ha posat en relleu el rostre amable de l’Església, en la persona del cardenal Tarancon, un home que va unir i que va ser una peça clau en la Transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Un home que va acabar amb el nacionalcatolicisme i que, aplicant el Vaticà II, va fer possible una nova Església: una Església oberta i en diàleg amb la cultura i el món modern.
Tarancon va saber obrir una etapa nova en la història de l’Església, caracteritzada per la llibertat: “en el cristianisme hi ha d’haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable”. I és que Tarancon va ser un home lliure i sense nostàlgies, que apostà pel futur i que obria nous horitzons, plens d’esperança i de llibertat. Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant la dels altres, oferint, sense imposar, invitant, sense coaccionar”.
Que el record del cardenal Tarancon, un home de concòrdia, ajude als nostres bisbes (massa nostàlgics del nacionalcatolicisme) a alliberar-se de les pors i a portar l’Església per camins de llibertat. Inconscientment, i sense proposar-m’ho cada vegada que es convoquen eleccions democràtiques pense en el cardenal Tarancon. Una de les persones que es va deixar la pell en construir una societat lliure.
Fa temps que corre per la xarxa una sèrie de notícies al voltant del que Espenya roba a Catalunya, cosa amb la qual estic completament d'acord i ja fa molt de temps que tinc molt clar. Però, des de Cap d'Any, la Generalitat Valenciana també ens roba a les valencianes i als valencians. Per què? Solament cal llegir aquest titular "El sobrecoste en grandes proyectos suma tanto como el tijeretazo". Però en compte de fer pagar aquests sobrecostos als que, durant 16 anys, ens han estat (DES)GOVERNANT i duent a la situació de dèficit en què ens trobem les valencianes i els valencians, el que han fet és retallar i obtindre liquidesa a costa de funcionaris i de la taxa de la gasolina. El que més m'ha fet riure (per no plorar) han estat les paraules de José Ciscar: "Si le pusiésemos (a cualquier ciudadano) en la disyuntiva de que desapareciese la Ciudad de las Artes y de las Ciencias (amb un sobrecost de 700 milions ja més del previst, açò ho afig jo), yo creo que se quedaría con la Ciudad de las Artes y de las Ciencias". Doncs, senyor Ciscar, pel que fa a mi, ja li puc dir i afirmar que NO.
I també són molt il.lustratives les paraules que el senyor Ciscar digué, quan presentava les mesures que van a posar (o ja han començat) en pràctica, que los salarios de 2012 de consellers y altos cargos de la Generalitat se vincularán al déficit autonómico. Aquests senyors coneixen la vergonya? Pense que no (i de veritat ho lamente).
L'amic i blocaire Jordi Puig em fa arribar un text en què em diu que puc compartir amb qui vulga aquesta imatge de Xavier Ródenas i les paraules de Maria Josep Escrivà a partir del muntatge que Jordi ha realitzat. Considere que no hi ha espai millor per a compartir quelcom que la xarxa. Ací ho teniu. I moltes gràcies.
No podem permetre'ns estar mediatitzats per la por, la timidesa, la trivialitat, la superficialitat, la indiferència, la manca de responsabilitat, de participació en la societat que ens cal, com si fórem titelles que haguérem deixat la voluntat dels nostres moviments en aqueixes actituds passives que ens assemblen a una espècie d'estruç humana que amaga el cap per tal de no patir davant el que està passant.
Cal, i en aquests momentrs de crisi més que mai, deixar de ser "SUBJECTES" o "INDIVIDUS" que viuen de l'esforç de la resta, que van d'espectadors o de víctimes per la vida. És vital recuperar la nostra identitat de persones i assumir l'esforç i la responsabilitat de ser protagonistes de la nostra vida. No podem deixar en mans dels polítics la missió de construir una societat que responga a les necessitats de les persones, perquè els governs estan supeditats als interessos dels mercats i mai no elaboraran lleis, ni prendran decisions que vagen en perjudici dels interessos dels poderosos. Les presons són per als pobres, no per als defraudadors corruptes i responsables de la pobresa de la gent. No podem deixar la nostra vida en mans dels gestors del diner, els quals consideren que el futur no existeix més enllà de les pròximes eleccions.
Aquest és el moment de l'acció. La crisi suposa un canvi en l'establert i per tant és un moment ple d'oportunitats perquè altre món no solament és possible sinó que és segur; si millor o pitjor, és un dilema que haurem de resoldre afrontant de forma responsable i compromesa els desafiament que ens estan presentant cada dia.
És veritat que el poble vota i això serveix per tal d'etiquetar el sistema, falsament, com a democràtic, però la majoria acudim a les urnes o ens abstenim sense haver-nos preocupat d'informar-nos prèviament i sense haver analitzat les propostes dels partits polítics, no a la llum dels meus interessos o del creixement econòmic, sinó a la llum de la defensa de la persona i de la dignitat dels ciutadans a qui estan obligats a defendre. Aqueixos vots condicionats per mitjans de comunicació i les campanyes lectorals, serveixen al poder dominant per fer la impressió que se sotmet al veredicte de la voluntat populart expressada en "llibertat" en les urnes. En ocasions serveix inclús per avalar la corrupció. Es confon a la gent oferint-li llibertat d'expressió al temps que se li impedeix la llibertat de pensament.
Ja des de la nostra infantesa se'ns ha ensenyat en aquesta direcció. Sempre ha tret més benefici l'alumne obedient i aplicat que qui posava en dubte la norma establerta. I hem aprés a callar les injustícies, hem donat per bo un model de societat que ens han imposat com a únic possible i ens ho hen cregut sense dir ni piu i hem aprés a ser individualistes, a buscar-nos la vida pel nostre compte, al crit de "campe qui puga", i ens hem omplit de por. Por a perdre les molles amb què el sistema recompensa la nostra fidelitat..., hem perdut la possibilitat de ser protagonistes i construir el nostre propi model de convivència i desenvolupament, de ser lliures..., hem renunciat a viure, a canvi d'un mínim "benestar"
Però aqueixa etapa feliç s'ha acabat. El conte que aquesta societat és la milllor de les possibles s'ha acabat. I a més el conte no acaba bé. Per tant, cal reaccionar. Mai més necessari que ara allò de "renovar-se o morir".
Acceptem com a normal que els electrodomèstics duren amb prou feines uns pocs anys o que les nostres taules estiguen plenes d'uns aliments caríssims, molts dels quals llencem al fem, o que, ja ho hem dit abans, els xiquets estiguen plens d'unes joguines cada vegada més cares i sofisticades, que abandonen quasi immediatament...
Doncs bé. Açò no és normal. No pot ser normal el nivell de consum, que solament poden gaudir uns quants. No pot ser normal el dmalbarament i dispendi que està arruïnant la natura, ni el que és totalment antipedagògic anul.lant els valors necessaris en el creixement d'un/a xiquet/a adolescent. I açò és el capitalisme consumista, que va deshumanitzant la vida de les persones i la convivència social.
Serà normal, açò és humanitzador, quan puga arribar a totes les persones, quan respecte l'entorn en tot el planeta, quan responga a les veritables necessitats materials, culturals i espirituals de l'home.
Com a cristians, l'ètica i compromís dels quals respon al manament de l'amor, amor al proïsme, i a través d'ell, amor a Déu, el gran repte que ens presenta la nostra societat és plantejar i viure, no des del capitalisme consumista, privilegi d'uns pocs, sinó des de l'austeritat i, amb això des del consum raonable, que fa possible la vida digna de cada home.
Ja s´està acabat el vodevil de Paco sin miedo. Ell es proclamava «inocente», però el jutge no se´l creu ni de lluny, encara que repetisca (obsessiva i patèticament) la seua innocència. Allò que no entenc és perquè va dimitir, si deia que era «inocente». Una persona innocent, no dimitix del seu càrrec. I ell, que proclamava que «queda un escaloncito para que todo se acabe». Com ens hem de creure el que diu Paco sin miedo, si cada vegada varia l´argument del vodevil? Primer ens digué que havia pagat els vestits amb els diners de la farmàcia de la dona. Després va estar a punt d´inculpar-se i reconèixer (davant el TSJ) el suborn («pero no como presidente de la Generalitat, sino del PP») i finalment va fer marxa arrere i digué que no s´inculpava. M´ha escandalitzat l´actitud del gens Honorable, amb les seues mentides («no conozco al Bigotes», i després resulta que era «el amiguito del alma»). Però no sé si m´ha escandalitzat més la seua actitud durant aquests dos anys, o bé que el seu señorito de Madrid l´obligara a dimitir. No podia ell mateix haver dimitit i estalviar-se la vergonya d´haver estat obligat a dimitir? On queda la dignitat d´un president de la Generalitat, que ha resultat ser un criat de Madrid? I on queda el paper institucional del president de la Generalitat i del Govern valencià, tractat per Madrid com si fora el cortijo de Rajoy? Això ens passa per tindre al front de la Generalitat, a un home supeditat en tot a Rajoy i a Madrid. No ens dóna vergonya que des de Madrid decidisquen el futur de la Generalitat i del seu president? No serem capaços de reaccionar amb dignitat i confiar en polítics que no estiguen supeditats i agenollats a Madrid? Paco sin miedo ha segut víctima de Madrid i de Rajoy Què li han promès perquè haja hagut de callar i dimitir? I com ha de tremolar Rajoy, pensant si algun dia Paco sin miedo es decideix a contar-ho tot. De fet, no és el gens Honorable l´únic culpable, com escrivien els meus bons amics J. J. Pérez Benlloch i Paco Burguera. N´hi han molts més, començant pels també imputats (que han reconegut la culpa) Betoret i Campos i d´altres. Per cert, els diaris parlen que Camps no assisteix a les Corts. Si no es troba bé, que demane la baixa. Però si no, que vaja a les sessions com és la seua obligació, perquè tots els treballadors, tant si tenen ganes, com si no en tenen, van al treball. Amb tot aquest vodebil, jo la nit en la que a Camps se´l va forçar a dimitir, vaig sopar amb cava. Diuen que és digestiu, i la veritat és que vaig sopar molt a gust. Més a gust que altres nits.
Per Nadal tot el món, molt més els xiquets, gaudim amb l'esdeveniment popular dels Reis Mags. Recorde que en un reportatge televisiu vérem amb alegria nombrosos xiquets plens i plens de regals de tot tipus. També em resulta curiós contemplar una xiqueta, que malhumorada, apartava amb un colp de mà un paquet que contenia un gosset en compte de l'ós que ella havia demanat.
La pregunta que podem fer-nos és: Però calen tants "trastos" per tal que un xiquet siga feliç? En definitiva, què li cal a un xiquet per tal de ser feliç? Ens ho hem preguntat els aduls seriosament? Quan els omplim d'innombrables regals, en qui estem pensant, en ells o en nosaltres? Volem que gaudesquen, que els faça créixer com a persones, fomentar-hi la imaginació, la inventiva, la sociabilitat, la solidaritat..., o volem "quedar nosaltres bé" amb els seus pares o amb el xiquet mateix? Realment, què necessita un xiquet?
I això ens duu a les "necessitats", perquè hi ha necessitats reals i necessitats "creades artificialment" a través dels mass media.
Quines són les necessitats reals? aquelles que imperiosament hem d'atendre perquè afecten la vida i la dignitat de la persona:
-Les materials, sense les quals no podríem mantenir dignament la pròpia vida, com l'aliment suficient, el vestit, l'habitatge... -Les culturals, sense les quals no podríem relacionar-nos dignament amb la resta, com l'educació, la formació, el saber interpretar la realitat... -Les espirituals, les més radicalment humanes, que ens omplin de dignitat, perquè donen sentit a la nostra existència, com són els valors humans, les creences religioses, poder expressar públicament la meua fe...
Les necessitats creades, contràriament, són les que, resultant prescindibles per a la nostra dignitat i creixement com a persones, han estat col.locades sibil.linament en la nostra consciència fent-nos creure que sense elles no podem ser feliços. Són les que ens duen a comprar i comprar i consumir sense mesura "coses", que al dia següent tirem sense càrrec de consciència. Aquesta és la poteta del capitalisme.
Els xiquets comencen prompte a ser les primeres víctimes d'aquest món consumista, que sense pietat ha creat aqueix cruel sistema capitalista. Però ells no són els únics. Tots nosaltres hem assumit aquest consumisme, que el veiem com a normal.
Em plau fer-te coneixedor/a de la propera presentació del llibre 500 raons per parlar català, el proper dia 3 de gener a València.
Bon any 2012, portador de bones notícies, també lingüístiques!
Endavant!
David Pagés és un periodista que entrevistà l'any passat Josep Lluís Bausset per al Diari de Girona. Juntament amb Pagés, l'acte comptarà amb la presència de Santi Vallés, biògraf de Josep Lluís. I una de les 500 raons és la que Bausset explicava en l'entrevista.
És el llibre que vaig acabar de llegir ahir, dia final d'any. És una gran novel.la, com sol passar amb tots els textos escrits per Cabré, novel.la que recomane vivament. He passat grans estones de lectura en què no sabia ni en quin dia estava ni on. I això és perquè Jaume Cabre t'agafa en la primera paraula de la novel.la i no et deixa fins la darrera (i et quedes amb ganes de més encara: són 998 pàgines).
Us deixe l'enllaç de la crònica que féu l'amic Francesc Mompó al seu bloc sobre la presentació d'aquest llibre, presentació que tingué lloc a l'OCCC, de València.
Com podem llegir a la contraporta del llibre, "Jo confesso és una llarga carta d'amor d'algú que ha hagut de jugar sol durant molts anys, entre llibres vells i secrets inconfessats; d'algú que ha estimat de manera incondicional; d'algú que se sent culpable d'una mort violenta, i d'algú que no entén el mal que recorre la història d'Occident."
