Us deixe una crònica a l'atzar del gran dia d'ahir sobre la defensa de l'escola pública i de qualitat que el DESGOVERN del PP es vol "carregar". No podem oblidar que el PV està governat pel PP ja fa més de 16 anys. Alguna cosa hauran fet malament per tal que hi haja escoles i instituts públics sense calefacció, sense paper per a fotocòpies, sense professors-substituts quan algú de nosaltres es trenca una cama i no pot assistir a classe, sense paper per a torcar-se el cul (sí heu llegit bé, i espere que em disculpeu l'expressió), etc.
Encara que, per motius personals, no hi vaig poder assistir ahir, compartesc totes i cada una de les reivindicacions per una escola pública i de qualitat (i afig que més que reivindicacions són DRETS que tenim les valencianes i valencians). I si els desgovernants que estem patint des de fa més de 16 anys no saben fer-ho millor que "abandonen", i d'una vegada deixen en pau l'escola pública.
I ja per acabar el meu text, us comente una coseta que anit un ex-regidor de Compromís em deia: "Ara resulta que ningú no ha votat el PP al PV". I és cert: vas a Xàtiva i no et trobaràs al carrer (si fas la pregunta) ningú que reconega que ha votat Rus (PP). Almenys tingueu dignitat i, encara que el vot siga secret, no ens feu dir-vos, votants del PP, allò que la sultana Aixa li digué al seu fill, Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad (XI) (Granada, 1452 - Fes, 1528), conegut pels cristians com Boabdil: "plora com a dona el que no saberes denfendre com a home"
I la notícia: PROTESTA CONTRA LES RETALLADES
Milers de valencians es manifesten per l'ensenyament públic (el periodico.cat)
Els manifestants denuncien intents del Govern valencià de fomentar un model d'escola privada i elitista
Dissabte, 21 de gener del 2012 - 20:17h. EFE / València
Milers de persones s'han manifestat dissabte a la tarda pels carrers de València en defensa de l'educació pública i contra les retallades pressupostàries en aquest sector, sota el lema "Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat".
Els manifestants (més de 70.000 segons l'organització) portaven adhesius amb la frase "No deixis que et retallin" i han corejat lemes com "En Educació, no a les retallades", "Torneu-nos els diners lladres del govern", "Menys corrupció i més educació", i "No és una crisi, és una estafa".
La presidenta de FAPA i portaveu de la plataforma, María José Navarro, ha assegurat que la situació de l'educació pública és "insostenible" amb retallades al professorat, falta de dotació per a despeses ordinàries i un deute del Consell de 60 milions, i ha defensat que tothom surti al carrer per defensar la qualitat de l'educació pública.
LECTURA DE MANIFEST
Després de recórrer diversos carrers del centre de València, la protesta ha acabt, més d'una hora després, a la plaça de la Verge, sense que la cua hagués sortit del punt d'inici, on la portaveu de la plataforma ha llegit un manifest que denuncia "les contínues agressions que pateix l'escola pública".
Segons el document, "l'únic culpable de la crisi" en la comunitat és el Consell, "que ha dilapidat els impostos en una política econòmica desastrosa i ha tirat els diners en projectes ruïnosos, des de Terra Mítica fins a l'aeroport sense avions de Castelló".
El manifest assegura que el Govern valencià vol "desmantellar" els serveis públics i fomentar un model d'escola privada i elitista per a la qual cosa han iniciat "una escalada de privatització sense precedents".
Amb el lema 'Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat. No deixes que et retallen', la Plataforma per l'Ensenyament Públic ha convocat a les sis de la tarda una manifestació a València i Alacant per protestar pels atacs a l'educació pública al País Valencià 'en forma de privatitzacions, retallades en drets laborals i manca d'inversió en recursos educatius'.
La mobilització forma part de la campanya que la Plataforma promou en defensa de l'ensenyament públic des de 2008. Els membres de la Plataforma diuen que 'malauradament, totes les mancances que denunciem s'han vist agreujades fins a nivells insuportables per les comunitats educatives amb les darreres retallades'.
Les dues manifestacions sortiran de la plaça de Sant Agustí, a València, i de l'IES Jorge Juan, a Alacant, a les sis de la tarda.
Els instituts es mobilitzen contra els impagaments del Consell
La protesta arriba quan la situació als instituts públics valencians ja ha esclatat. El Consell encara no els ha pagat la partida per a les despeses de funcionament que s'havia d'haver pagat al mes de desembre i la situació a diversos centres s'ha fet insostenible, fins al punt que han de dosificar al màxim la calefacció i que ja hi ha hagut talls de corrent per no pagar les factures. A més, aquesta setmana l'assemblea de directors d'instituts d'educació secundària de la demarcació de València ha advertit que començarà una 'campanya de mobilització i sensibilització a la ciutadania' si la conselleria d'Educació no compleix el seu compromís i paga abans del pròxim 24 de gener les despeses de funcionament que es deu a aquests centres. La polèmica ha saltat a les xarxes socials al Twitter, on l'etiqueta #fabratenimfred és una de les més utilitzades i recull els casos de molts centres.
El compromís és l'acció personal o col.lectiva per tal de passar de condicions de vida menys humanes a condicions més humanes. Es tracta d'un moviment permanent, sense aturar-se mai en cap etapa, doncs sempre hi ha portes per obrir i noves metes per assolir. El compromís no és per unes poques hores, o quan no hi ha altra cosa a fer per tal d'ocupar el temps lliure. Qui es compromet ho fa completament i de cor.
El compromís es té per coherència personal, per fidelitat a u mateix. El compromís no es justifica per l'èxit obtingut, ni es deixa pel fracàs o la decepció que arriba. El compromís es justifica a ell mateix. La "paga" del compromís és saber-se conseqüent amb el que u creu i desitja, no trair-se ni corrompre's més.
La posició oposada al compromís és el passotisme, la indiferèncvia, passar de tot. És una actitud de comoditat i d'egoisme. és una barreja de desgana i cinisme dels que pretenen estar de volta de tot sense ni tan sols haver arribat a cap part. El "passota" s'assembla a l'espectador que mira sense interés una pel.lícula avorrida. S'automargina de la realitat que l'envolta i viu la seua vida. Es riu dels que tenen ideals i dels que es cerquen embolics per voler canviar les coses. En el fons, el passota és un "trepa" que va a la seua encara que s'afone el món. I aquest tipus abunda tant entre la gent jove com entre els adults que critiquen de vegades els joves.
El compromís és dur i també en ocasions arriscat; exigeix esforços i renunciar a moltes coses. El compromís autèntic ens duu a "SER ELS PRIMERS EN EL SACRIFICI I ELS DARRERS EN EL BENEFICI". Tenir un compromís no és fer coses a temps parcial ni per unes hores, sinó que consisteix en una forma de ser i de viure. No es tracta de coses externes i desconnectades de mi, sinó que sempre i en qualsevol circumstància el que faig és quelcom que m'ix de dins, del meu mode de ser interior. Per això, el compromís sempre és font de felicitat, és joiós, encara que ens duga complicacions. En aquest sentit profund i íntim, el compromís no és quelcom imposat com una obligació que altres ens imposen, sinó que és quelcom que flueix de les meues conviccions més profundes.
Un compromís entés i sentit d'aquesta manera ens fa viure convençuts que les coses poden canviar si empenyem SOLIDÀRIAMENT. Creiem el que diem i vivim el que creiem. Vivim entusiasmats. L'entusiasme trenca el fatalisme resignat d'"ací no es pot fer res" i afronta amb enteresa d'ànim les dificultats, sabent que sempre hi ha una eixida. L'entusiasme és fruit de l'esperança, doncs solament els que tenen esperança saben comprometre's amb il.lusió.
Reproduesc l'article de l'amic i company d'estudis, Manel Rodríguez-Castelló, director de l'IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet:
Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que a mi m'esfereïa: 'Quien siembra vientos recoge tempestades'. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien 'explicar', amb punyent exemplaritat, tota mena de desgràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels 'hermanos', aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) 'hermano', l'estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladrocini sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Manel Rodríguez - Castelló, director de l'IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet
Fes que rule !!!!!!! Aquest e-mail no ha de parar fins que arribe a TOTS els polítics !!!
Hi ha autonomies on s'entrega una factura "informativa" del cost que ha suposat la nostra visita al metge, de l'assistència que rebem en Urgències, de la intervenció quirúrgica que hem sofert o de qualsevol despesa que ocasionem per posar-nos malalts.
Naturalmente, me estoy refiriendo a la sanidad pública.
Lo hacen, o lo van a hacer, con la "sana" intención de que tomemos conciencia de lo que cuesta atendernos, aunque seamos nosotros mismos, con nuestros impuestos y cotizaciones los que pagamos.
Yo propongo que:
Cada vez que el rey, el presidente del gobierno, el ministro, el presidente de comunidad autónoma, el diputado, el senador, el presidente de la diputación, el alcalde, etc. etc. etc, se suba a su coche oficial, se le entregue la factura.
Cuando visite centros de mayores o colegios, engalanados especialmente para su visita, que le entreguen la factura.
Cuando asista a la multitud de fiestas, recepciones, comilonas, que se organizan por cualquier cosa, que le entreguen la factura.
Cuando se suba en trenes o aviones para viajar en clase especial, que le entreguen la factura.
Cuando al empezar la legislatura le entreguen un ipad y un teléfono última generación, que le entreguen la factura.
Cuando utilice el teléfono y la conexión a Internet y llegue fin de mes, que le entreguen la factura.
Cuando le hagan una magnífica aportación todos los meses para un magnífico plan de pensiones, que le entreguen la factura.
Todo ello, claro, con la única intención de que "tomen conciencia" de lo que nos cuesta a los ciudadanos mantener tantoscargos públicos.
Acerca del Estado y la gente, durante el reinado de Luís XIV de Francia, el ‘Rey Sol’:
Colbert: Para conseguir dinero, hay un momento en que, engañar [al contribuyente] ya no es posible. Me gustaría, Señor Superintendente, que me explicara cómo es posible continuar gastando cuando ya se está endeudado hasta al cuello...
Mazarino: Si se es un simple mortal, claro está, cuando se está cubierto de deudas, se va a parar a la prisión. Pero el Estado...!! cuando se habla del Estado, eso ya es distinto!! No se puede mandar el Estado a prisión... Por tanto, el Estado puede continuar endeudándose. Todos los Estados lo hacen!
Colbert: Ah sí? Usted piensa eso? Con todo, precisamos de dinero. Y cómo hemos de obtenerlo si ya creamos todos los impuestos imaginables?
Mazarino: Se crean otros.
Colbert: Pero ya no podemos lanzar más impuestos sobre los pobres.
Mazarino: Es cierto, eso ya no es posible.
Colbert: Entonces, ¿sobre los ricos?
Mazarino: Sobre los ricos tampoco. Ellos no gastarían más y un rico que no gasta, no deja vivir a centenares de pobres. Un rico que gasta, sí.
Colbert: Entonces cómo hemos de hacer?
Mazarino: Colbert, tú piensas como un queso de Gruyere o como el orinal de un enfermo!!. Hay una cantidad enorme de gente entre los ricos y los pobres!! Son todos aquellos que trabajan soñando en llegar algún día a enriquecerse y temiendo llegar a pobres. Es a esos a los que debemos gravar con más impuestos..., cada vez más..., siempre más! A esos, cuanto más les quitemos, más trabajarán para compensar lo que les quitamos¡¡. Son una reserva inagotable!!.
--------------------------
Y hoy, cuatro siglos después... el diálogo está vigente.
Encara que no caldria cap mot més, el titular ja ho diu tot, agafe del bloc COMPROMÍS PER L'ALCÚDIA la informació i enllaços per tal que en pugueu tenir una bona informació (i no la que dóna Canal 9). Bona vesprada. I moltes gràcies als autors del bloc:
Los sindicatos bloquean cualquier negociación con la Conselleria, los rectores dicen que otro impago impedirá abrir los campus y ya se prevén encierros para protestar
L’enriquiment d’alguns banquers i alts directius d’empresa ha escandalitzat darrerament. I el que és més bo, ha estat qualificat d’il·legítim. Sobta perquè ningú semblava fins ara qüestionar la legitimitat de guanyar sous molt elevats. Tot això ja es veu que és molt confús perquè trepitja el terreny de la moral. Una categoria a la qual la societat no recorre gairebé mai per a fer judicis.
Fora de l’administració pública i dels representants parlamentaris, no existeixen limitacions a l’hora de fixar salaris elevats per sobre del que marca el conveni laboral corresponent. Si bé els salaris dels treballadors es troben ben acotats i regulats, els emoluments de directius, de diversos rangs perquè no tot són alts directius, i de professionals liberals i altres adscrits al règim d’autònom no tenen altre límit que a vegades la necessitat d’amagar-los perquè no constin, cosa que s’aconsegueix a través de mecanismes diversos, per exemple plans de pensions. Així, algunes persones (moltes) cobren salaris desproporcionats en relació al que marca el conveni laboral segons ram i qualificació, que és l’únic instrument amb alguna objectivitat.
Doncs bé, la il·legitimitat de l’enriquiment és una descoberta recent. Mentre milions de persones en aquest país han sobreviscut amb rendes de treballador, sovint mileurista, molts altres (caldria quantificar) s’han dedicat a “estalviar”. No perquè fossin gent continguda i previsora sinó perquè els seus ingressos excedien tant que els havien d’invertir en segones i terceres residències i en actius financers especulatius, alimentant aquest monstre de les bombolles, la financera i la immobiliària. Així les coses, els governants, cecs a la desigualtat, eliminaven impostos sobre patrimoni i sobre transmissions de patrimoni per evitar que l’acumulació acabés sent un problema fiscal per els afortunats “estalviadors”. Aquell enriquiment, llavors no qüestionat, ara esdevé un frau i un delicte moral per la senzilla raó que al carrer hi ha gent desnonada de la feina i fins i tot de casa seva que ho passa malament. Massa persones que afronten una duríssima realitat de supervivència amb pensions misèrrimes, amb la necessitat de demanar i d’escurar els contenidors de les escombraries. És clar que això qüestiona la legitimitat de l’enriquiment. Com és que no ens n’havíem adonat abans?
Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer", diu un refrany valencià en referència al sant abat, un dels sants més populars de la nostra terra. La prova d'això està en la multitud de festes i d'ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres. Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat, amb les Santantonades d'El Forcall o la Todolella i la Matxà de Borriol. També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor a Sant Antoni: Benissa amb la fira i el porrat de Sant Antoni, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Pego i Xixona i els seus porrats, Benicarló, Muro d'Alcoi i la seua fireta, Borriana, l'Alcúdia, Alcoi i la romeria a l'ermita del sant, Elx, Onda, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets, Beneixama, Benigembla, Balones, Xàbia o Finestrat. Un cas particular és del rei Pàixaro que encapçala la cavalcada de Sant Antoni a Biar. Com explica el professor Gabriel Sansano en el seu llibre "Joc, Ball o Danses del Rei Pàixaro", aquest és un personatge coronat i barbut, que recorre a cavall els carrers de Biar (plenes de fogueres) llançant vítols a Sant Antoni i convidant als veïns a prendre part en la festa. En la comitiva hi ha també dos palafreners i dos dansadors, que van al davant, una vintena d'atxes o torxes i els dolçainers. També és important destacar l'ermita del sant a Biar, del temps de la reconquesta. O les romeries de Mutxamel, Xixona o Alcoi a les ermites del sant monjo. Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Va ser Sant Atanasi qui escrigué la "Vida d'Antoni", on presenta l'experiència que va fer aquest monjo, caracteritzat pel seu despreniment i per la confiança en Déu en la lluita contra el Mal. I és que Sant Atanasi volia presentar la vida d'Antoni, com un model i un exemple per als monjos en el combat contra el Maligne. Per això són molts els refranys referits a la lluita i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: "Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u". I també: "Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni". Antoni, nascut a Egipte el 251 al si d'una bona família, sentí a l'església la lectura d'unes paraules de l'Evangeli, i renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d'Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou "amic de Déu", theophiles. Després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se'n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d'ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu "desert interior", per viure sol, centrat en l'oració i la lluita contra el Mal. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va acabar el 356 quan morí en la pau de Déu. La simpatia que Antoni tenia i l'afecte amb que tots l'estimaven creixia dia a dia. Al capítol 71 de la "Vida d'Antoni", Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l'alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia feia que els qui l'anaven a visitar se'n tornaren amb la pau al cor. Tots els seus gestos i les seues paraules no tenien res de crispat, de tens o de tràgic. La seua vida era plena de naturalitat, de serenitat i de sentit de l'humor. Avui, Sant Antoni ens ensenya que el monjo (i també el cristià) no es troba mai sol en el combat contra el Mal, ja que l'Esperit de Jesús és present com a llum i com a força i per això ens és un model en el seguiment del Senyor.
PD: De nou done les gràcies a l'amic i monjo de Montserrat per les seues paraules tan engrescadores sempre.
Ens posem en contacte amb vosaltres per a comunicar-vos els actes organitzats amb motiu de la festivitat de Sant Vicent. Hi esteu convidats.
En el document adjunt teniu el cartell amb els horaris dels actes del dia 21 de gener.
Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori
Dissabte 21 de gener
Ruta de Sant Vicent i ofici ecumènic “Lux in via”
La Ruta de Sant Vicent és una de les peregrinacions ecumèniques recomanades per la III Assemblea Ecumènica Europea (2007); per altra banda, en l’arxidiòcesi de València l’IDR (Itinerari Diocesà de Renovació) ha impulsat la realització dels pelegrinatges, com a instrument de comunió i signe del carácter itinerant del poble de Déu en marxa cap a la plenitud del Regne.
La Ruta es desesnvolupa al llarg del matí i es completa amb la celebració vespertina de la Resurrecció (Ofici ecumènic “Lux in via”), que té lloc al Convent de Santa Clara, de germanes clarisses caputxines.
Enguany hi han sigut convidats els Rvds. Polycarpos, arquebisbe ortodox d’Espanya i Portugal i exarca del Mar Mediterrani (Patriarcat ecumènic de Constantinoble), Carlos López, bisbe de la IERE, i Enric Benavent, bisbe auxiliar catolicorromà de València, així com diversos ministres catòlics romans, ortodoxos, reformats i baptistes, i també els pastors anglicà i luterà de les comarques centrals valencianes.
Diumenge 22 de gener
Celebració de l’Eucaristia segons el ritu hispànic
Amb autorització de l’Ajuntament de València, la diada del sant té lloc la Missa segons el ritu hispànic, en valencià, els textos de la qual daten del s. VII, amb música segons la tradició hispanovisigòtica.
Se celebra a les 18.30 h. en la Presó dita del Pouet o del Pilar (vora el C/ de la Mar, a espatles de la Plaça de la Reina), que és la Capella municipal vicentina. És per això que s’oferix a intenció de la Ciutat, donant gràcies pel testimoni del seu patró.
Que el Senyor de l’Església i únic Salvador del món beneïsca tots els actes programats per a la Setmana de la Unitat de l’any de gràcia 2012.
Però on el misteri assoleix el seu cim és en els bars. D'ahí tants rètols. Estan les portes dels serveis de cavallers, senyores, discapacitats, després hi ha una de molt intrigant que posa "privat". Ningú no ha dit res d'aqueixa porta i dóna un morbo! Altres portes donen al magatzem, al telèfon, a l'ascensor, al restaurant, a la cuina i totes amb l'indicador pertinent. També existeixen portes falses o trampes que igual et duen a un atzucac que a un abisme sense retorn. Però on un es cola amb tota naturalitat per la porta més a mà és en casa aliena ja que totes les portes són iguals si no repares en detalls. La més utilitzada en casa és la dels serveis. Per què quan anem al vàter tanquem la porta encara que estiguem sols? Si no hi ha ningú a casa! Devem pensar: Si ve un lladre, que robe, però que no em pille en plena faena!
Les portes són alienes a les noves tècniques, com les dels garatges que s'obrin lentament i sembla que l'edifici badalle o la dels comerços que s'obrin automàticament, les de La guerra de les galàxies que són com esfínters que s'obrin i tanquen a plaer. També està la porta corredissda que, en realitat, més que una porta és una cortina grossa. I existeix també la porta misteri amb el rètol d'"espenteu o estireu". Per què, pose el que pose, fem sempre el contrari? És com si l'inconscint llegira una cosa i diguera al cos la contrària. Això d'estirar i espentar són paraules ben diverses, perquè si ho escrius en anglés "PUSH o PULL" són quasi iguals. És com si nosaltres escriguérem "cap ací" o "cap allà".
Això de les portes té la seua coseta. Si totes foren de vidre transparent i lúcid encara...
Trabajador: 1.000 euros por sacar adelante la producción. Policía: 1.600 euros por arriesgar la vida. Bombero: 1.800 euros por salvar vidas. Profesor: 1.400 euros por prepararte para la vida. Médico: 2.200 euros por mantenerte la vida. ... Diputado que no sabe hacer la "O" con un canuto: 20.000 euros, para fastidiarte la vida a tí, al trabajador, al policía, al bombero, al profesor, al médico... Y eso durante toda su vida. Si esto te parece una injusticia y te pones frenético cada vez que lo piensas, difundelo. NO MAS SUELDOS PARA TODA LA VIDA, NO SOMOS NESCAFE
La gama de portes és infinita. Cal satisfer tots els capricis, fantasies i necessitats, mire's per on es vulga. Hi ha portes blindades i cuirassades per als porucs, per als que pateixen estrés o amb tresors i joies a desar. D'emergència, per si sorgeix l'inesperat. Portes reials o per al servei, per la discriminació. Santa o dels condemnats, abatible o corredissa; geogràfiques de Castella, de Navarra... automàtica i sense frontisses; rústiques o del cel; en fusta, metàl.liques o naturals, portes noves o velles que serveixen per als juraments (jure pels claus d'una porta vella), d'accés i d'exclusió... una varietat incatalogable.
L'home ha volgut de sempre traspassar portes, era el mateix on. Els egipcis, per exemple, per a què feien porta a la piràmide, si és una tomba? Per si el faraó li pegava per eixir a fer un passeig? Veus les piràmides amb la seua porteta i semblen urbanitzacions de xalets adossats. Què passaria si ens donara per posar porta als nínxols? Com s'assabentaren a l'extingit Ministeri de l'Habitatge els declaraven habitatges de protecció oficial.
Porta i honme han estat units al llarg der la història com llémena i cabell. En l'Edat Mitjana, per exemple, els va donar per posar una fosa davant de la porta del castell. Quin embolic! Per a començar havies de dur un pal molt llarg per tal de tocar al timbre i quan obrien sorpresa. Imagineu-vos que et poses a baixar la porta-pont, quin destorb! Si Maxtor i Ursus, els fornits porters dde la finca, es posen a tirar de la politja i resulta que qui ha tocat és una del Cercle de Lectors. Doncs et fas soci. Per això en l'edat mitjana la cultura estava en mans dels reis perquè solament llegien els que tenien castellsd amb portes d'aqueixes.
El temps seguia passant i l'home i la portas seguien pegats com tràquea i flegma. Aleshores s'inventà el llunyà oest on apareix aqueixa típica porta de dues fulles l'alcària de la qual no supera la cintura i que es balanceja misteriosament quan passa el xèrif o el bandit.
