Una mesura (de les moltes proposades) per tal de manifestar el nostre desacord amb les RETALLADES del govern valencià i espanyol ha estat retirar de les entitats bancàries el 1r de cada mes 1.000€. Jo ja ho he fet. I tu, si realment, estàs preocupat de la qualitat de l'educació i la sanitat al PV ja hauries d'anar d'haver-ho fet (si és que encara no ho has fet). Almenys per mi no quedarà. A la persona que atenia la finestreta (que em coneix) li he explicat el motiu per què ho hem decidit així, i m'ha dit que li semblava molt bé... que ja està bé de balafiar, robar i que ací no passe res. També l'he informada de la (de moment) proposta de retirar tot el que tenim en les entitats bancàries i posar-ho en una sola entitat. Açò sí que, encara que més complicat de dur a cap, els molestaria de debò. I al mateix temps els diríem als banquers i polítics el que són. Bona vesprada.
PD: A continuació us deixe la convocatòria de l'apagada general per al 15 de febrer.
Diumenge passat, el cardenal Tarancón, l'home que més va contribuir a fer possible la transició a la democràcia, va retornar feliçment a ser notícia d'actualitat. Un reportatge de dues pàgines, a El País, el rescatava de l'oblit. Res més oportú ni més beneficiós que aquest rescat, que ens permet saldar el deute que tenim pendent, i comparar el present amb el passat. Les comparacions només són odioses quan afecten els altres, però no quan afecten un mateix. En aquest cas, la comparació és sobretot examen de consciència. Trobo molt d'agrair que el prevere Martín Patino, l'home de confiança de Tarancón, hagi revelat el rerefons de l'homilia que pronuncià Tarancón en la cerimònia d'investidura del rei. Més que més si tenim en compte que aquella homilia va ser la clau que obrí la porta al futur de la societat. Això és el que estava en joc el 27 de novembre del 1975. La data és molt significativa. El Concili Vaticà II es donà per clausurat l'octubre del 1965. Havien transcorregut, entre una i altra data, exactament deu anys. Són els deu anys que passen per ser els de la reforma del Concili. Greu error. Una reforma no es fa en deu anys. La Constitució fou aprovada el 1978, i malgrat que ja som el 2012, no crec que el procés democràtic es pugui donar per acabat. Sempre estem en camí i sempre es pot millorar. El que no es pot fer és empitjorar. I, com diu la dita, qui sigui frare que prengui candela. L'Església espanyola ha anat a pitjor, i no més l'espanyola, i resulta que la culpa la té la reforma conciliar que no s'ha fet, en lloc de tenir-la la contrareforma que s'ha fet per evitar la reforma. Com diu el pare Fisa, missioner, “estem bé, però no anem bé”.
En la dècada dels setanta era al revés: estàvem malament, però anàvem bé. L'Església actual té un deute amb el cardenal Tarancón. La seva homilia va ser molt més del que sembla. Llavors es va valorar sobretot la seva valentia. I s'entén que fos així, ja que és un dels seus mèrits, però no l'únic ni el principal. Meritori ho va ser, ja que no es va deixar intimidar per l'amenaça que pesava damunt d'ell de l'extrema dreta. L'amenaça es va fer pública a la sortida del funeral de Carrero Blanco. Tothom la recorda: “Tarancón al paredón.” Els que van quedar parats van ser els ministres del general, presents en la cerimònia, i per primera vegada, atents. A veure què dirà. Doncs el que havia de dir, això: “La fe cristiana no és una ideologia ni pot ser identificada amb cap.” Ni identificada ni tampoc identificar-se amb cap, que era precisament el que l'Església havia estat fent fins aquell moment. El reconeixement dels pecats ha d'anar acompanyat del reconeixement de la culpa, del qual ve el penediment, i d'aquest, el propòsit d'esmena. I amb aquests requisits s'obté l'absolució. Llevat que, com en aquest cas, els papers no estiguin canviats. Davant d'aquesta pública confessió, a ningú pot estranyar que el ministre Arias Navarro s'acostés a Martín Patino, i li digués a cau d'orella: “Oye, ten cuidado con el cardenal porque con menos argumentos hemos metido a muchos curas en la cárcel.” No cal que ho juri, senyor ministre, que prou que ho sabem. Nosaltres sí, però els capellans d'ara, diria que no. A la presó i perseguits a bastonades, diguem-ho tot. Per fidelitat a l'Església del Concili. I disposats a tornar-hi, si molt convé.
Això és el que es desprèn de l'homilia de Tarancón. Resulta com a mínim sorprenent que l'homilia que passa per ser la millor de la seva vida, és l'homilia menys personal de la seva vida. Tant pel que fa a l'originalitat, com pel que respecta a l'autoria. En efecte: el text diu exactament el mateix que el decret final del Concili, que tracta “Sobre l'Església en el món actual”. En, i no a favor ni en contra. Ni més ni menys que el que Joan XXIII va fer des de l'inici del seu pontificat fins al final: no intervenir en la política italiana. Sí, en canvi, que va posar els cinc sentits en la renovació de l'Església, convocant el concili pastoral més important de la història. Pel que respecta a l'autoria, la sorpresa és encara més gran: aquella homilia és el text més consensuat de tots els que la jerarquia ha fet públics fins avui. Això cal atribuir-ho a Martín Patino, el secretari fidel i eficaç. Heus ací que Patino va viatjar sense parar per tal que l'homilia fos coneguda i reconeguda per bisbes i cardenals. Des de Jubany fins a Bueno Monreal, passant per tots els altres que la van llegir, tots hi van estar d'acord. La veu de Tarancón era, doncs, la veu de tota l'Església: Quod sentimus loquamur, quod loquimur sentimus: concordet sermo sum vita: “Diguem el que sentim, sentim el que diem: concordi la paraula amb la conducta.” Així com cal. Llarga vida a la fe viva dels morts! I ressusciti el Concili, que la fe morta dels vius dóna per enterrat.
Darrera actualització ( Diumenge, 29 de gener del 2012 02:00 )
Ací trobareu un portal per a aquelles i aquells que, considerant-nos cristians i valencians, volem i esperem alguna cosa més de l'Església al PV. L'esperança que, al principi, va significar monsenyor Carlos Osoro ja s'ha esllangit totalment pel que a la unió de cristianisme i cultura valenciana. Semblava que el fet estava ben encaminat i que monsenyor Osoro no ens defraudaria. A mi m'ha defraudat totalment. Com considere que ell no ho llegirà, si algú li ho vol dir, ho pot fer. Gràcies. I ara us deixe més coses que podreu trobar en aquest portal.
El diumenge 29 de gener, a les 12:30, l'associació Josep Climent de Castelló, realitzarà la seua assemblea general a la Casa dels Orfes de Castelló. Aquesta associació té com a finalitat, entre altres coses, la normalització linguística de la nostra església.Teniu més informació sobre l'associació en la seua pàgina web www.josepclimen...
La Congregació per a l'Educació Catòlica de la Santa Seu ha anunciat avui que erigeix
la Facultat de Dret Canònic de València, amb origen a l'Institut d'Estudis Canònics (IDEC), creat el 2001 a València pel llavors arquebisbe monsenyor Agustín García-Gasco. La nova facultat quedarà integrada a la Universitat Catòlica de València "Sant Vic...
Pel seu interés, tot seguit vos copiem l'enllaç de l'entrevista a José Antonio Pagola, que TV3 emeté el dia de Nadal. Dura 27 minuts. Vos agradarà vore el testimoni d'esta persona, enamorada apass...
Des del 8 de febrer fins el 4 d'abril l'ACV Tirant lo Blanc celebrarà la sisena edició del seu Debat d'Idees Valencianistes, una activitat enfocada a l'anàlisi i debat sobre la societat valenci...
La germana Esperança Atarés (Barcelona, 1946) va ser escollida abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel•les el 27 d’octubre passat. Aquesta monja, filla del barri barceloní del G...
Soy profesora, y me honro de serlo y me enorgullezco de mi profesión. Sí, tengo dos meses de vacaciones y un horario de docencia directa bastante denso.
Soy profesora, trabajo en el aula y fuera de ella y la gente no lo sabe y a mí no me importa.
Sí señores, soy profesora, con oposición, pertenezco al cuerpo de funcionarios.
Soy profesora y no discuto los días de descanso de los bomberos, ni los de los funcionarios de prisiones.
Soy profesora y cuando voy al médico no le discuto su diagnóstico, sólo espero que me cure.
Soy profesoray cuando voy a mi abogado no le discuto de leyes, sólo espero que me defienda.
Soy profesora y cuando voy por la autovía, conduzco con confianza porque sé que la diseñó un ingeniero de caminos.
Soy profesora y vivo en una casa tranquila, la casa que proyectó en su día un arquitecto.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Soy profesoray enseño cada día el camino a seguir para conseguir las competencias de una profesión.
Soy profesora y recojo cada curso a un montón de chavales de los que aprendo tanto como ellos de mí.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Soy profesoray trabajo cada día con personas sensibles y frágiles porque aún no han alcanzado la madurez.
Soy profesora e intento inculcar trabajo, esfuerzo y dignidad para alcanzar el éxito personal.
Y ustedes ¿quiénes son? ¿Por qué se atreven a decir que trabajo poco y mal?
Me bajan el sueldo, me suben las horas de trabajo, me incrementan los alumnos en el aula…
Divendres un company de l'institut em va donar a llegir aquesta carta de J. Garcia Serra sobre Abidal. Pel seu interés i per tal de donar-la a conéixer al més nombre possible de gent us la deixe al bloc. De veritat, amb persones com Abidal, tenim el futur guanyat. El pitjor és que són tan poquetes... Força, Abidal!
"Tens al cap el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares."
Situat en la comarca del Camp del Túria, pròxima a l'Horta. El relleu del terme, en primer lloc, està format per un conjunt de pujols, prolongació de les Rodanes de Vilamarxant, que van succeint-se mentre van perdent altitud en la mesura que s'aproximen al mar. El vessant nord més pronunciat acaba en el llit del riu Túria, amb les aigües del qual es reguen les parts més baixes; el vessant meridional és més prolongat, constituint el Pla de Quart, ocupat per terreny de secà i regadiu. En la finca anomenada Masia del Comte, bastant allunyada de la capital municipal, l'Institut Nacional de Colonització instal.là el poble de Loriguilla, en quedar inundat el seu vell casc urbà per l'embassament de Loriguilla, en la comarca dels Serrans. S'inaugurà la nova Loriguilla el 1967. El riu Túria travesa el terne de Riba-roja. El 80% del terme està dedicat al conreu, la resta és terra no llaurada. En el secà predominen els fruiters, l'olivera i la vinya, en el regadiu es conreen els cítrics, la ceba, la dacsa, les creïlles i alguns fruiters. La recent urbanització de complexos residencials i l'establiment de diversos polígons industrials en el terme ha motbvat un fort creixement demogràfic, actualment té prop de 20.000 habitants. La seua parròquia està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l'Arxiprestat de Sant Vicent Ferrer.
L'actual terme estigué habitat en temps de la Roma Imperial. S'hi han trobat vestigis arqueològics, entre ells restes d'aqüeductes i un important casc o camp fortificat. En temps dels àrabs fou una alqueria, que el rei Jaume I menciona en la seua Crònica, igual que el seu castell, que va ser donat al bisbe de Saragossa, que el 31 de maig de 1269 permutà pel de Pedrola, a Aragó.
L'església es reconstruí diverses vegades. En temps de l'Arquebisbe Sant Joan de Ribera, era de xicotetes proporcions, ja que solament hi havia vuit cases de cristians vells i 92 de moriscos. El 1772 es començà a construir l'actual temple parroquial, gràcies a la iniciatriva del pàrroc, Julià Teresí, en el qual es contemplen els estils barroc i neoclàssic. Es traslladà el Santíssim de la vella església el 15 d'octubre de 1797. El temple no fou acabat fins ben entrat el passat segle, destaca la seua cúpula i les dues torres bessones que franquegen la façana principal neoclàssica.
Bé, el jurat ja ha emés la seua sentència, el sentit de la qual no m'ha estranyat gens. Per què? Molt senzill. Si El jutge Garzón (que no és sant de la meua devoció) s'està veient davant de tres tribunals per "errors" (sic) que, dins de la meua ignorància judicial, considere que mai seran delictes, com havia de permetre el TSJCV que ela sentència anara en sentit diferent al que ha anat? Si FFB ho deixà tot molt ben lligat... de què ens estranyem?
I encara vull afegir una coseta més: quan C9 (avui ja Canal Bou o Canal de la Manipulació Informativa) començava hi havia un programa (La Paella Russa) que conduïa Joan Monleón (ACS). En aquest programa les monleonetes cantaven una cançoneta que més o menys feia "A guanyar diners, on estan?", doncs això: "A furtar diners, on estan?" ha de ser a partir d'ara la consigna que regne i impere al PV. Ho sent, però no podia deixar de dir-ho. Bona vesprada.
Demà dijous hem de tornar al carrer per a defensar els serveis públics. No podem tolerar les retallades que projecta el Consell i que són un greu atac a les ciutadanes i ciutadans i posen en perill el benestar i l’atenció a les valencianes i valencians.
Des de Compromís sempre hem defensat el sector públic valencià i estem al costat d’aquelles persones que treballen dia a dia per a donar un bon servei a la ciutadania. El problema de les retallades, però, no sols afecta a les treballadores i treballadors de l’administració pública valenciana, sinó que ens afecta a totes i tots.
Per això, des de Compromís fem una crida a tots els seus càrrecs públics i orgànics, militants i simpatitzants a eixir demà al carrer i a participar en les manifestacions convocades a València, Castelló i Alacant pels sindicats. Vos animem que acudiu amb les banderes de Compromís per a demostrar el nostre suport a estes reivindicacions.
A València ens concentrarem a la porta de l’església de Sant Agustí a les 18.15 hores. Tindrem pancarta i repartirem adhesius. Per això, preguem la vostra màxima participació i el vostre suport.
Us duc al meu bloc aquest article (sobretot) per tal de deixar constància que, segons uns amics del Cardenal, moltes de les coses que s'hi diuen no són certes. Tots volen ser més que el Cardenal. A cada u el que és seu. Bona vesprada.
Lo cuenta José María Martín Patino, que trabajó con él desde 1965 (fue primero director de liturgia, a las órdenes del cardenal, y luego fue su vicario general en Madrid hasta 1983). En 1983, a Vicente Enrique y Tarancón (1907 -1994), que descansaba en Vila-real, cerca de su Burriana natal, lo llamó el nuncio de su santidad, Antonio Innocenti. Tenían que hablar, véngase a Madrid. El cardenal que había enrojecido a la ultraderecha española en dos fechas clave (el asesinato de Carrero, cuando le gritaron, en las honras fúnebres,¡Tarancón al paredón!, y la homilía de bienvenida democrática al Rey tras la muerte de Franco) se preparó para el viaje; tomó sus puros, se arrellanó en el coche. Tenía 75 años, una edad que marcaba el final de su carrera, pero seguía siendo cardenal, aún no era preciso dimitir. Puso la radio, y a la altura del pueblo conquense que lleva su nombre, Tarancón, escuchó que le había sido aceptada su dimisión. Él no la había presentado...
Ante el Rey, Tarancón pronunció su homilía el 27 de noviembre de 1975. Extractos de lo que dijo.
"La fe cristiana no es una ideología política ni puede ser identificada con ninguna de ellas, dado que ningún sistema social o político puede agotar toda la riqueza del Evangelio, ni pertenece a la misión de la Iglesia presentar opciones o soluciones concretas de Gobierno en los campos temporales de las ciencias sociales, económicas o políticas. La Iglesia no patrocina ninguna forma ni ideología política, y si alguien utiliza su nombre para cubrir sus banderías, está usurpándolo manifiestamente".
"La Iglesia (...) sí debe proyectar la palabra de Dios sobre la sociedad, especialmente cuando se trata de promover los derechos humanos, fortalecer las libertades justas o ayudar a promover las causas de la paz y de la justicia con medios siempre conformes al Evangelio. La Iglesia nunca determinará qué autoridades deben gobernarnos, pero sí exigirá a todas que estén al servicio de la comunidad entera; que respeten sin discriminaciones ni privilegios los derechos de la persona; que protejan y promuevan el ejercicio de la adecuada libertad de todos y la necesaria participación común en los problemas comunes y en las decisiones de gobierno...". -
Sant Antoni Abat, pare de monjos, és un dels sants que suscita més devoció entre els cristians valencians. Prova d’això, és la gran quantitat d’ermites dedicades a aquest sant, per no parlar de les fogueres i les santantonades d’El Forcall o de Cinctorres, la Matxà de Vilanova d’Alcolea, les Barraques i el Maig de Villores, les Rossegades d’Albocàsser o les Albaes de Morella. Entre les ermites dedicades a aquest sant monjo, sobreïx la de Peñíscola, una construcció relacionada íntimament amb el papa Luna, ja que el 8 d’abril de 1416, Benet XIII va atorgar indulgències a totes les persones que visitaren i contribuïren a la “conservació i restauració de l’ermita de Sant Antoni Abat de Peñíscola”. Pere de Luna recordava a tots aquells a qui s’adreçava la butla per recaptar diners, la importància de la generositat i de les obres de caritat.
D’aquesta manera, el papa Luna “desitjant que la capella eremítica de Sant Antoni, a prop de la vila de Peñíscola, de la diòcesi de Tortosa, puga ser visitada amb l’honor convenient”, exhortava a “prestar ajuda, per a la conservació i reparació ” de l’ermita.
Aquesta butla, datada a Peñíscola “el sisè dia abans dels Idus d’abril, en l’any XXII del nostre pontificat”, ens recorda el paper fonamental del papa Benet XIII en la devoció a Sant Antoni.
L’actual ermita d’aquest sant monjo, situada a la serra d’Irta, data del segle XVI. I és el segon diumenge de Pasqua, quan la vila pelegrina en romeria fins a aquest lloc sant, que va rebre l’impuls del papa Luna, per a la seua conservació i reparació, com diu la butla de Benet XIII. Que Sant Antoni Abat, pare de monjos i model del poble de Déu en el seguiment de Jesucrist, vetle pels ciutadans de Peñíscola, que l’honoren i el veneren en la seua ermita.
Ho avisa la presidenta de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, la popular Elena Bastidas (Vilaweb.cat)
Si és així, ja hem arribat a la fi del que ens podem permetre les valencianes i valencians. Com que estar el política no és cap obligació (ni tampoc ser alcalde o regidor d'obres o del que vulguen ser), considere que la paciència, com tot, té un límit. I aquest ja, al País Valencià, s'ha sobrepassat. Ja no és qüestió de mirar si ho hagueren pogut fer millor o pitjor, si no en sabien més, si..., és el moment de dur-los davant de la justícia i aquesta, amb un judici just i amb totes les garanties, que decidesca sobre la culpabilitat o innocència dels polítics "BALAFIADORS" siguen del partit que siguen. I si són declarats culpables... que, amb el seu patrimoni, facen front a la fallida de la qual han estat responsables. Si no ho fem (i que el senyor Montoro faça el favor de callar, ja que em fa maldecap cada vegada que obri la boca), malament anem. I el que és pitjor, com li van escriure al dictador (FFB) en un discurs, "ESTÁBAMOS AL BORDE DEL PRECIPICIO Y DIMOS UN PASO AL FRENTE", i ell, valent com era, ho va llegir, almenys en les nostres mans està poder evitar-ho. Bona vesprada.
Francesc de P. Burguera ho pot dir més alt però no més clar:
"Quan vingué la transició, i en arribar a les eleccions constituents, que al País Valencià van guanyar l´esquerra, en la ciutat de València la dreta es va treure de la màniga un enemic al qual teniem que enfrontar-nos els valencians si no volíem perdre la nostra identitat com a poble: el catalanisme. Els catalans ens ho volien furtar tot!: la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres clàssics… fins i tot la nostra paella i no sé si, també, l´arròs amb fessols i naps. I tot amb l´ajuda dels valencians «catalanistes». Els vers valencianistes, els valencians que es sentien de soca i arrel, havien de predicar a la bona gent, l´evangeli de l´anticatalanisme, que consistía en fomentar l´odi als catalans. Qui no odiava els catalans, no era un bon valencià. Els catalans volien fer-se els amos. Els partits de la dreta, en concret Unió Valenciana i el Partit Popular, eren els capdavanters en utilizar l´anticatalanisme per a obtindre els vots. La majoria dels membres d´Unió Valenciana acabarien passant-se al Partit Popular. L´odi que es va sembrar amb l´anticatalanisme va ser tan gran que, fins i tot, alguns grups de gent jove van arribar a atacar els domicilis dels partits qualificats de «catalanistes» i, inclús, a posar bombes als domicilis dels intel.lectuals com es el cas de Joan Fuster, posant-li una bomba a la porta del carrer i fent-li mal a la façana, i al professor Sanchis Guarner, enviant.li per correu un explossiu que funcionaria en obrir el paquet, però que el profesor no es va atrevir a obrir, pensant-se la jugada, i cridà a la policía. El fet és que l´anticatalanisme va anar amainant, i els catalans no van passar pel País Valencià a furtar-nos res. Prou feina tenien ells en arreglar sa casa. Els que sí han passat pel País Valencià a governar-nos són els xicots del Partit Popular. I ja hem vist la destrosa en que hem acabat, per ara. Tant el senyor de Cartagena, Zaplana, com el senyoret del Cap i Casal, Francisco Camps, s´han passat el temps que duraven les seues legislatures balafiant els diners, endeutant-se amb tot el món, fent inversions de poc trellat, de poc interés. I en tot cas, innecesaries, tenint en compte els diners amb que es contaven. El professor Gregorio Martin ha vingut expresant en aquestes pàgines, quasi setmana a setmana, quina era la situació difícil i tràgica en que anava trobant-se la Generalitat Valenciana, segons passava el temps, pel que fa a l´economía. De vegades, fer pública aquesta situació difícil en que es trobava la Generalitat, coincidía amb unes declaracions del president Camps en les que, content i cofoi, ens anunciava «en la Comunitat Valenciana somos el motor de España». (I altres vegades d´Europa) I es quedava tan satisfet. «El inmenso castillo de naipes en que se había convertido la estructura de la Generalitat Valenciana en los últimos años se ha desmoronado. Ahora sólo queda que Mariano Rajoy nos rescate…», declarava un destacat empresari, que el professor Gregorio Martín recollía fa uns dies en el seu article. En fi, que la presidència del senyor Camps no ha fet altra cosa que portar-nos a la ruïna. En compte d´assustar el veïnat amb els catalans que ens ho volien furtar tot, ha estat el senyor Camps i els seus companys els qui ens furtaran als valencians els diners per a pagar aquelles inversions que no han servit per a res de profit, mentre es quedaven sense atendre, com calía, necessitats palmàries, com la dependència, l´educació, la sanitat, el benestar social… i tantes altres de més benefici pera la societat. Total, diners balafiats. La gran manifestació del dissabte passat sobre l´Estat en que es troba l´educació ho han demostrat els pares, els fills i els mestres. Quina poca vergonya tenen els polítics que ens governen!
A València i a Alacant s'apleguen uns 180.000 manifestants contra la política educativa del govern valencià
Les manifestacions celebrades ahir al vespre a València i a Alacant 'Més inversió, més qualitat, més valencià, més dignitat' en l'ensenyament públic van registrar una participació històrica: a València més de 120.000 manifestants van omplir els carrers del centre, segons els organitzadors, i a Alacant hi va haver 60.000 participants. La mobilització, que fou massiva, l'havia convocada la Plataforma per l'Ensenyament Públic per protestar pel que considera atacs del Consell a l'educació pública al País Valencià 'en forma de privatitzacions, retallades en drets laborals i manca d'inversió en recursos educatius'.
A València, molta gent va trigar fins a dues hores en eixir de la plaça de Sant Agustí, quan la capçalera de la manifestació ja feia estona que havia arribat a la plaça de la Mare de Déu. Gent de totes les edats va participar-hi, amb múltitud de pancartes en què les tisores eren l'element dominant i més present, acompanyades de lemes com 'prou de retallades'. Molts manifestants també duien samarretes negres amb el lema 'Stop retallades', simbolitzant el dol de l'ensenyament valencià per les mesures anunciades per la conselleria.
'Ens volen retallar un 20% el nostre sou per a pagar les factures de la seva corrupció i del malbaratament dels fons públics', es queixava el portaveu del sindicat STEPV, un dels convocants de la manifestació.
La presidenta de FAPA-València, María José Navarro, va reclamar una major inversió en l'escola pública, que ara, ha lamentat, 'reclama coses tan bàsiques com els diners per al funcionament dels centres per a poder engegar la calefacció. No es poden atendre així els nostres fills'.
Res semblant des de l'Irac i l'11-M
A Alacant la manifestació també ha estat històrica. Quan la capçalera arribava al final del recorregut previst encara hi havia molta gent que sortia del IES Jorge Juan, el punt de trobada i de sortida de la manifestació. La previsió d'assistència dels convocants era d'unes 8.000 persones, però van quedar desbordats i van parlar finalment, tant ells com la policia, d'entre 40.000 i 60.000 manifestants. Els comandaments de la policia local deien que no recordaven cap manifestació tan massiva a la ciutat des de la contrària a la guerra de l'Irac i l la de condemna de l'11-M.
La mobilització formava part de la campanya que la Plataforma promou en defensa de l'ensenyament públic des de 2008. Els membres de la Plataforma diuen que 'malauradament, totes les mancances que denunciem s'han vist agreujades fins a nivells insuportables per les comunitats educatives amb les darreres retallades'. L'èxit de convocatòria de les manifestacions d'ahir fou superior, segons la Plataforma, a la manifestació contra la l'ex-conseller Font de Mora i la seva Educació per a la ciutadania en anglès.
Els instituts es mobilitzen contra els impagaments del Consell
La protesta arriba quan la situació als instituts públics valencians ja ha esclatat. El Consell encara no els ha pagat la partida per a les despeses de funcionament que s'havia d'haver pagat al mes de desembre i la situació a diversos centres s'ha fet insostenible, fins al punt que han de dosificar al màxim la calefacció i que ja hi ha hagut talls de corrent per no pagar les factures. A més, aquesta setmana l'assemblea de directors d'instituts d'educació secundària de la demarcació de València ha advertit que començarà una 'campanya de mobilització i sensibilització a la ciutadania' si la conselleria d'Educació no compleix el seu compromís i paga abans del pròxim 24 de gener les despeses de funcionament que es deu a aquests centres. La polèmica ha saltat a les xarxes socials al Twitter, on l'etiqueta #fabratenimfred és una de les més utilitzades i recull els casos de molts centres.
COMO DOCENTE, PROPONGO UN SEGUIMIENTO MASIVO A ESTA INICIATIVA:
TODOS LOS CENTROS DE EDUCACIÓN PÚBLICA organizarán una ACTIVIDAD EXTRAESCOLAR INTERDISCIPLINAR consistente en un viaje al AEROPUERTO DE CASTELLÓN el mismo día.
LOS 300 AUTOCARES CARGADOS DE PROFESORES Y ALUMNADO NO TENDRÁN PROBLEMAS DE APARCAMIENTO. SE PONDRÁN EN MARCHA ACTIVIDADES DIVERSAS, POR DEPARTAMENTOS, EN LAS PISTAS:
LENGUA: CON AYUDA DE LOS ALUMNOS ENVIARÁ COMUNICADOS DE PRENSA Y CITARÁ A LOS MEDIOS DÍAS ANTES DEL ENCUENTRO. UNA VEZ ALLÍ, LECTURA DE PRENSA Y DECRETOS LEY. PLÁSTICA: REPASO HISTÓRICO SOBRE LA ESCULTURA Y PARTICULARMENTE SOBRE LA QUE SE HA INSTALADO RECIENTEMENTE EN LA ROTONDA DE ACCESO AL AEROPUERTO QUE HA COSTADO 300.000 EUROS FÍSICA: LANZAMIENTO DE AVIONES DE PAPEL Y ESTUDIO DE LAS PARÁBOLAS DE SU TRAYECTORIA, DANDO ASÍ USO A LAS INSTALACIONES Y COMPARÁNDOLA CON LAS TRAYECTORIAS Y LAS VELOCIDADES DEL CIRCUITO DE FÓRMULA 1. ED. FÍSICA: ATLETISMO DE LUJO EN PISTA A ESTRENAR.. BIOLOGÍA: ... ...
COMPAÑEROS: EN LA ERA DE LA COMUNICACIÓN VISUAL, LA IMAGEN DEL AEROPUERTO DE CASTELLÓN ATESTADA DE ALUMNOS Y PROFESORES REALIZANDO SU TRABAJO CONJUNTAMENTE, EN REIVINDICACIÓN DE UNA POLÍTICA DE CALIDAD QUE NO APLIQUE SOBRE NOSOTROS LOS RECORTES, LLENARÍA LAS PORTADAS DE TODOS LOS MEDIOS.
RECORDAD QUE EN ESTE PAÍS SOLO DISPONEMOS DE UNOS MINUTOS EN LOS TELEDIARIOS. EL RESTO ES DEPORTE DE COMPETICIÓN NACIONAL -CORRUPCIÓN, FÚTBOL... ¡NECESITAMOS UNA IMAGEN QUE HABLE POR TODOS NOSOTROS! NO UN PARÓN DISGREGADO DE 5 MINUTOS EN LOS CENTROS QUE NO VERÁ NADIE.
A LOS CONTROLADORES AÉREOS LES VIMOS. A LOS FARMACÉUTICOS TAMBIÉN -BUENO, NO LES VIMOS: CERRARON- .TODOS ELLOS SE GANARON SU MINUTO DE ATENCIÓN EN LOS MEDIOS DE ESTE PAÍS. ¿NOS HACEMOS LOS MUERTOS O ACTUAMOS?
A PARTIR DE ESTA "LLAMADA DE ATENCIÓN" YA VERÍAMOS OTRAS POSIBLES ACTIVIDADES O MEDIDAS DE PRESIÓN...
TODOS LOS QUE ESTÉIS DE ACUERDO CON ESTA INICIATIVA, REENVIADLA CON CCO. Y HACEDLA LLEGAR A COMPAÑEROS Y SINDICATOS, A VER SI ENTRE TODOS CONSEGUIMOS EVITAR MÁS AMPUTACIONES A LA FUNCIÓN PÚBLICA.
Els cinc sindicats d’educació han acordat aquest matí noves mesures de mobilització, atenent les propostes de les assemblees comarcals unitàries realitzades aquesta setmana.
Aquestes noves propostes es concreten en:
1.Una primera onada de tancaments en els centres educatius el pròxim dimarts 24 de gener. Es proposa que el professorat convide als pares i mares i s’organitzen, en els tancaments, assemblees informatives, tallers de pancartes amb el lema de la campanya “No a les retallades en els serveis públics. Depuració de responsabilitats en el Consell” per a penjar-les en el centre, i un sopar contra les retallades.
2.Coordinació en els barris i localitats per a convocar concentracions i manifestacions de tot el personal de la funció pública i de la ciutadania, que no se solapen en les convocatòries generals, com han acordat fer a Gandia l’1 de febrer i a Alzira el 8 de febrer.
3.Dilluns de dol. Assistència al lloc de treball amb samarreta negra.
4.Concentracions tots els dijous a les 12h de 5 minuts a la porta dels centres, que siguen visibles per la ciutadania.
5.Assistència a la manifestació convocada pels sindicats el dijous 26 de gener a Alacant, València i Castelló (18:30h). Es fa una crida als centres perquè duguen cartells reivindicatius i informatius sobre la situació del centre.
6.Recollida de signatures exigint la dimissió del conseller d’hisenda, José Manuel Vela i lliurament als sindicats.
7.Convocar claustres per tal de donar suport al manifest sindical unitari.
A més, el 27 de gener, en la reunió unitària de tots els sectors de la funció pública, els sindicats de l’ensenyemant proposarem altres mesures sorgides en les assemblees perquè també les assumisquen en els sectors de sanitat, justícia i funció pública, com la vaga de consum, les concentracions en l’Aeroport de Castelló, Ciutat de les Arts i les Ciències de València, Terra Mítica, Depuradora de Pinedo o la Ciutat de la Llum a Alacant, i altres.
