Que un home, amb més de 101 anys, escriga i diga les coses pel seu nom és una immensa sort per a la família (a qui conec i estime moltíssim) i per a la resta de valencianes i valencians (que el podem llegir i que siga per molts més anys). I ací el text:
"De quan en quan, com que sóc ja més que rejubilat, m´entretinc rellegint els més de cinc mil llibres que tinc a la meua biblioteca, així com també la immensa paperassa de revistes, fotocòpies i escrits que he anat guardant. I he trobat una fotocòpia sobre un treball que el meu amic Agustí Ventura m´envià fa temps. M´estic referint a «Fr. Agustín Bella», que narra la vida del «Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de Guadassuar», un «facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista Oficial de Guadassuar, 1999». Després de descriure la vida de la comunitat durant aquell temps, a la pàgina 41 diu, referint-se al frare mencionat: «Porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las Indias, sino de nuestro País Valenciano».
Els que pensen que el terme País Valencià és cosa de fa quatre dies, estan completament errats, ja que aquesta expressió té més de tres segles! La postura de negar el nom de «país» per a la nostra terra és fruit d´una política que, en l´anomenada batalla de València, s´utilitzà per obtindre un rèdit polític i electoral per part de la UCD i d´AP, per desvalencianitzar el nostre país. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què ens feien. Per què, sense nom, què som? Però fa més de 300 anys, ja era coneguda l´expressió País Valencià que ara alguns rebutgen. Clar que amb un Govern com el que patim, i amb la televisió que paguem i que menysprea el valencià, la gent no sap que tenim una llengua pròpia o que vam tindre també una moneda pròpia i unes lleis, els Furs, que van ser anul·lats «por derecho de conquista». I la gent tampoc sap que el nom País Valencià és ben nostre. És veritat que per vertebrar el nostre país, tenim el Govern valencià en contra, i també l´Església. El país no es fa amb Terres Mítiques, copes d´Amèrica, Ciutats de la Llum, Fórmules 1 o aeroports que no tenen avions, i que només han fet que endeutar a la Generalitat. El país es construeix amb els mestres. Sí, sort en tenim dels mestres i de les escoles. Perquè com va dir el meu bon amic Francesc de P. Burguera, la revitalització del nacionalisme serà obra de les escoles, amb «mestres nostres», com els que he conegut en les diverses Trobades d´Escoles en Valencià. Mestres com Maria Rosa Diranzo, Irene Guillén, Josep Millo, Anna Requena, Vicent Ortega, Imma Fenollar, Vicent Malonda, Toni Martí, Vicent Niclòs, Llorenç Gimeno, Gabriel Garcia Frasquet o Paco Sanz. Mestres que ensenyen als xiquets en la nostra llengua. Mestres que fan descobrir als alumnes els valors de la llibertat i l´estima per la nostra cultura i pel nostre país. Mestres que inculquen als alumnes l´honestedat, l´honradesa, la veritat. Mestres que sembren llavors per a una societat més lliure i més valenciana. Una societat sense corrupció, sense demagògia ni manipulacions. Tinc confiança en el país, perquè tenim bons mestres. I perquè la llavor sembrada germinarà en bons fruit. Algunes voltes he pensat que la llengua i el país s´acabarien en dues generacions. Crec que estava equivocat. La llengua i el país tenen futur (malgrat la política nefasta de la Generalitat) perquè tenim bons mestres."
PD: Agraesc les paraules del Sr Bausset sobre els mestres. Sort tenim que, de tant en tant, algú amb trellat se'n recorda (de nosaltres). Bon dia.
I l'article acaba amb aquest mots (Levante se'ls ha menjat): Com diu el poeta Miquel Martí i Pol, “Dia vindrà que algú beurà a mans plenes, l’aigua de llum que brolle de les pedres, d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”.
Estimades companyes i companys, us escric des del dolor d'una mare que no comprén el que està passant al nostre voltant. De la protesta pacífica d'uns alumnes modèlics en l'àmbit acadèmic, familiar i social, hem passat en qüestió d'hores a viure un autèntic infern. La meua filla i els seus companys han estat colpejats brutalment, multats i vexats. Només us demane que dediqueu uns minuts a veure alguns documents representatius del que passa als carrers de València. Recorde quan als anys setanta he corregut davant els grisos. També recorde, als vuitanta, el 23-F a València amb els carrers ocupats pels tancs. El que ha passat aquesta setmana ha igualat en violència aquells fets execrables, amb la diferència que els nostres fills no coneixien, com nosaltres, la injustícia i la impotència de viure sota les ordres d'un estat totalitari. La directora del Vives, en un comunicat a la ràdio, i en un intent de salvar les espatlles, ha informat que els alumnes de l'institut no estan relacionats amb els fets ocorreguts a les portes de l'edifici. Ha dit que es tracta d'alumnes d'altres centres i alumnes universitaris. Us assegure que els alumnes que eixen a tots els vídeos són alumnes de l'IES Lluís Vives, encara que li pese a la directora. Molts d'aquests alumnes porten el cos plens de blaüres, els rostres destrossats i els ànims per terra.
La policia torna a carregar contra els estudiants a València (vilaweb.cat)
Hi ha detinguts davant la comissaria del carrer Sapadors · Els manifestants es concentren davant el Palau de Justícia
Un grup de mig miler de manifestants s'ha concentrat davant de la comissaria. Un grup molt nombrós d'agents antiavalots ha encerclat els manifestants i ha fet un cordó que impedeix que ningú pugui entrar: ni altres manifestants, ni càmeres de televisió, ni advocats que s'han presentat allà, ni els diputats que han anat a donar suport als manifestants, entre els quals Mònica Oltra, Enric Morera, Javier Macho (PSPV), Marga Sanz, entre més.
Segons la informació de diversos testimonis a Twitter hi ha hagut escomeses de la policia contra els manifestants, i hi ha ferits. Aquells que han quedat dins del cordó són identificats un per un per part dels agents. Algunes fonts parlen de diversos detinguts.
Protesta al Palau de la Justícia
Justament vuit dels deu detinguts en la manifestació d'ahir han de declarar aquesta vesprada al palau de justícia. Dos han quedat en llibertat sense càrrecs. És al Palau de Justícia on s'ha traslladat ara la protesta dels estudiants, enmig d'un fort desplegament de la policia.
El Consell no qüestiona Sánchez de León
'Estic convençut que la delegada del govern [espanyol, Paula Sánchez de León], haurà fet tot el que pensava que havia de fer, amb el corresponent assessorament', ha dit avui el vice-president de la Generalitat, José Císcar, quan li han demanat per la violència de la policia espanyola contra les protestes d'estudiants dels últims dies. Císcar ha declarat que no veia cap irregularitat en l'actuació de la policia. Avui els estudiants han tornat a eixir al carrer.
La protesta d'ahir
Ahir fou una vesprada de molta tensió al centre de València, amb una multitudinària manifestació d'estudiants de secundària i de batxillerat i de molts ciutadans contra la violència de la policia en les protestes delIES Lluís Vives. Hi va haver topades amb la policia, que va fer onze detencions. I en una escomesa davant la comissaria central, on hi havia una concentració, va haver-hi una desena de ferits, entre els quals la diputada Mònica Oltra, que explica l'agressió de què fou objecte.
Tant Oltra, com representants dels altres partits de l'oposició han demanat explicacions a la delegada del govern espanyol, la mà dreta de Francisco Camps, Paula Sánchez de León, que encara no ha comparegut.
Milers d'estudiants ixen al carrer a València contra la violència policíaca. I per si no ho tinguérem ja clar el que passà ahir a les Corts Valencianes: Mònica Oltra fou expulsada de l'hemicicle per dur una samarreta contra la corrupció. Si no tinc res a veure amb la corrupció, no hi faig cas. Si n'hi faig, deu ser per alguna cosa. Ací us deixe l'entrevista a Mònica Oltra a Vilaweb.cat:
" LesCorts Valencianesvan viure ahir unepisodilamentable: l'actuació inqualificable del president de la cambra, Juan Cotino. Aquest va expulsar la diputada deCompromísMònica Oltra perquè duia una samarreta que denunciava la corrupció. Els diputats de tota l'oposició, delPSPV, Compromís iEUPV, van abandonar l'hemicicle. En parlem amb Oltra, que blasma l'autoritarisme habitual del PP i la sortida de to de Cotino.
—Què va passar amb el president Cotino? —Crec que tingué un atac de testosterona dels seus; més l'autoritarisme habitual del PP. Varen coincidir un factor personal i un de partidista. També hi hagué un grau important d'estupidesa, propi de la censura. Jo duia la samarreta des que havia començat el ple, a primera hora del matí, i m'expulsà a les dues del migdia. El missatge es podia llegir en pocs segons; no calia esperar tot el matí per a expulsar-me.
—Com us ho heu agafat? —Amb humor, però també amb preocupació, per la situació d'emergència democràtica que vivim en aquest país. Es fa un gran escàndol per una samarreta que diu una cosa molt simple: 'No ens falten diners, ens sobren lladres'.
—Què li vau dir, a Cotino, quan us negà la paraula? —Si se sentia al·ludit. I em digué que sí. Li demaní si pels diners o pels lladres. I ja no em respongué. Evidentment, en la meua samarreta no hi ha cap al·lusió personal ni partidista. És una idea en què pensen la majoria de ciutadans, que es demanen on són els nostres diners, perquè en algun lloc han de ser. Doncs pareix que portar a un ple, que és la representació de la sobirania popular, això que la gent es demana, és motiu d'expulsió.
—El simple fet de dur una samarreta amb un lema determinat…? —Aquests senyors no ens representen, això és clar. A mi, la gent no m'ha votat perquè estire jaquetes ni perquè oferisca tranquil·litat al Partit Popular ni al senyor Cotino. M'ha votat perquè duga ací la veu del carrer. I la veu del carrer diu: On són els nostres diners.
—Per què us va cridar l'atenció precisament en aquell moment concret? —No ho sé. Jo duia la samarreta des del matí; potser quan vaig llevar-me la jaqueta ho degueren considerar excessiu; que ja havien tingut prou tolerància. I com que són uns intolerants, no poden suportar que ningú pense diferent. No suporten la dissidència, ni una manera de pensar diferent de la d'ells. Les votacions no els preocupen, perquè les guanyen totes.
—Què ha canviat entre el PP de Camps i el de Fabra? —No ha canviat res, gens ni mica. Ja fa molt que ho diem. Els mateixos que aplaudien Camps ara són en el govern de Fabra. Fan exactament igual. Tenen una idea de democràcia castrada, igual que Camps. Per això el problema no s'ha acabat llevant Camps. El problema és un Partit Popular que s'ha instal·lat en el totalitarisme i que es comporta d'una manera despòtica.
—Potser actuen així perquè estan nerviosos… —Hem passat del 'glamour' al subdesenvolupament en quatre mesos. N'hi ha prou de veure que les cases consistorials no tenen sense llum, no hi ha ni gasoli ni gas perquè els xiquets puguen calfar-se a les escoles en plena onada de fred siberià… En canvi, ací s'han gastat els diners en xauxes i saraus, i ara no hi ha diners per a les despeses corrents dels instituts i dels col·legis. Això no passa a cap país civilitzat del món.
—Que els preocupa que els xiquets passin fred? —No, de cap manera. Els preocupa que isca una foto de xiquets tapats amb mantes als col·legis, i que faça la volta al món. Els és igual que els xiquets passen fred a l'aula; els preocupa que se sàpia. No els preocupa que hi haja lladres, els preocupa que entres a les Corts amb una samarreta que diga que hi ha lladres. No poden suportar que ningú els assenyale amb el dit, ni que siga amb una samarreta."
Parlo en català, penso en català, escric en català, somnio en català, estimo en català, m'il·lusiono en català, recordo en català, imagino en català, gaudeixo en català, llegeixo en català, ploro en català, m'emociono en català, treballo en català, estudio en català...
I tu?
L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS en castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas.
També a València 100.000 persones van demanar rebre el senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic.
L'objectiu: la imposició, la sotmissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.
Us duc ací un breu resum del que podreu trobar al número corresponent al mes de desembre de l'any passat de la revista SAÓ.
A part de l'editorial (Estat d'alarma), trobareu les ja habituals col.laboracions de:
Vicent Josep escartí (Spectacula Lucretiana), Rafa Roca (Jornades culturals ebrenques), Josep A. Comes (El Vaticà II, ara més que mai), Josep Miquel Bausset (Vos anuncie una gran alegria), Rosa Serrano (Per què i per a què llegim?), una entrevista a J.J. Garrido, rector del Reial Col.legi-Seminari del Corpus Christi i el Quadern dedicat a la Ribera Alta.
Pel que fa al Quadern, tenim els articles de:
Roger Pons i Vidal (Xúquer Viu, quasi una dècada lluitant pels rius), J. Enric Estrela (Una comarfca literària: la Ribera del Xúquer), una entrevista a Cristóbal García, president de la Mancomunitat de la Ribera Alta, Andreu Alberola (La Festa d'Algemesí) i Ramon Mora (Instàntanies de la Ribera al segle XIX).
I finalment, l'article "La realitat socioeconòmica", de Fèlix Edo, "Arrels o raices de l'Església Valenciana", de Jordi Bort, "Simposi Enric Valor", de Dari Escandell, en aquest article s'esmenta el nou portal d'Enric Valor de la BV Miguel de Cervantes, "Dimensions del patrimoni", de Gonçal López-Pampló, en què esmenta dos portals a tenir en compte: Espais Escrits i Endrets.
Us deixe un fragment del llibre Els treballs i els dies d'un poble català, d'Artur Bladé i Desumvila, extret d'Endrets:
" A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s'ha d'anar a buscar lluny i resulta cara. S'utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l'argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d'obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se'n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s'emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l'any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l'olor de les sènies, plenes d'arbres florits. Juny i juliol porten l'olor del blat i de la palla nova. L'agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d'alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s'emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l'olor dels raïms i de la brisa. Durant l'hivern, predomina l'olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins."
El 2011 es compliren 50 anys de la pel·lícula El Cid, una producció italoamericana, dirigida per Anthony Mann. Nascut a Vivar el 1043 i mort a València, el 1099, El Cid ha estat una figura llegendària de la Reconquesta espanyola. Acompanyat per la seua tropa, El Campeador, va oferir els seus serveis, primer a Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, i després a Berenguer Ramon II, tot i que finalment va decidir ajudar a al-Muqtadir, rei de Saragossa, que era tributari del rei de Castella. Entre 1087 i 1089, va impedir que la ciutat de València, governada per al-Qadir, caiguera en mans de al-Mundir i del Comte de Barcelona, Berenguer Ramon II. El 1090 va retornar a València, on es va convertir en protector de al-Qadir.
La pel·lícula El Cid, m’han fet recordar l’article “València, vista de lluny” d’Artur Perucho, que va nàixer a Borriana el 1902. Periodista i polític, va col·laborar amb les revistes Taula de les Lletres Valencianes, Nova Revista i La Publicitat i va ser professor adjunt d’espanyol i de català a la Universitat de Marburg, els anys 1930-1932. Amb motiu de la guerra espanyola, el 1939 s’hagué d’exiliar a Mèxic, on morí l’any 1956.
El 12 de setembre de 1928, Artur Perucho escrivia a la revista Taula de les Lletres Valencianes l’article esmentat anteriorment, un text que avui, 84 anys després, presenta una gran actualitat!
L’article començava així:“El cronista, des del balcó de casa, veu un braç de mar blava; i la visió lluminosa de la mar li recorda la seua València benamada, per la qual voldria nous dies de glòria esplendorosa. I l’esguard es perd en l’horitzó i, sense saber com, es troba meditant sobre els problemes de la seua ciutat estimada. Pensa en l’estat espiritual de València, i es condol que una ciutat tan dinàmica, tan oposada a l’estèril immobilitat, no s’haja decidit encara per seguir algun camí ben definit”.
I Perucho continuava:
“El diablet que tots portem dins em preguntà:
-Què és això dels camins? Quins camins vols dir? Ja es diu València del Cid!
I sense saber-ho, el diablet interior ha posat el dit a la llaga. València (també avui podríem dir, el País Valencià!) té, efectivament, dos camins a seguir: el de D. Jaume i el del Cid. I davant el dubte resta indecisa. O més ben dit encara: no dubta, no es neguiteja, no sent la vitalitat del problema. Som els individus isolats que ens hem decidit, privadament, per aquesta o per l’altra via.
- I això –demana el diablet- vols dir que té cap importància?
-Ja ho crec que en té d’importància! Els hibridismes són sempre infecunds: un ase és molt superior a un mul, perquè té el do de la fecunditat. València –ja ho remarcà molt encertadament el nostre bon amic Almela i Vivesl- és una ciutat híbrida, i si no es decideix a lliurar-se del seu hibridisme, anirà indefectiblement a la seua anul·lació, com a centre d’irradiació intel·lectual; és a dir: perdrà el més alt atribut de la civilitat”.
La pel·lícula El Cid, m’ha portat el record d’Artur Perucho i la seua defensa d’una via valenciana, el camí de Jaume I, en contra de l’opció d’El Cid. Artur Perucho posava el dit a la llaga, en proposar-nos quin camí hem d’escollir: “Aprofitant uns dies de lleure (deia Perucho) he rellegit els llibres que em van decantar, fa uns quants anys, cap al valencianisme. He pensat que si tots els llegien, es despertaria de seguida el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànima”.
Artur Perucho i “València, vista de lluny” no pot ser més actual en el moment present. L’aposta que feia Perucho pel rei Jaume I, és l’aposta que tots els valencians hauríem de fer, per tal de retrobar en el rei Conqueridor “un camí ben definit”: el camí de la llibertat que ens va llegar el bon rei i que farà possible que es desperte en tots nosaltres “el sentiment de valenciania que tots els valencians tenim dins de l’ànima”.
Article enviat a "cristians.net" pel nostre company Jordi Bort.
Municipi situat a la comarca de la Safor, en el sector meridional de la província de València. El terme presenta dues parts molt diverses. La part sud-oest està formada per una plana al.luvial, que preferentment està dedicada al conreu de cítrics, des del curs del riu Vernissa cap al nord-oest el terreny és més muntanyós i elevat, altitud que va creixent en la mesura que el terreny s'endinsa en direcció a Llutxent. La major altitud és el turó de l'Aigua, amb 590 metres; seguit de l'Alt de l'Àguila, amb 581 i l'Alt de la Font Blanca, amb 557. Prop del poble es troben els turons del Castell, amb 288 metres i el de la Plana, amb 252. Entre els turons de l'Aigua i l'Alt de l'Àguila naix la Font de Llibrells, que després es transforma en el barranc de la Garrofera, que acaba en el riu Vernissa, entre en poble de Ròtova i el monestir de Sant Jeroni de Cotalba. El terreny conreat és un terç del total del terme, la resta forma part de la vegetació baixa, pineda, romer i altres espècies. Darrerament la població ha experimentat un gran augment demogràfic, actualment té uns 1.300 habitants. La parròquia té per titular l'Apòstol Sant Bartomeu i pertany a l'Arxiprestat de Sant Francesc de Borja.
El terme de Ròtova estigué habitat en el paleolític superior, en la cova de les Rates Penades i en la Penya Roja, al costat del riu Vernissa, queda rastre de pintures rupestrers que representen peces i altres motius d'aquella època. També s'hi han trobat alguns vestigis arqueològics de l'època romana. En temps dels àrabs Ròtova era una alqueria que el rei Jaume I donà a Guillem Company i a Guillem Figueres el 13 d'abril de 1243. Pertanyé en un principi al monestir de Sant Jeroni de Cotalba. I estigué sempre habitat per cristians vells. El prior del monestir el 1535 fou obligat que hi haguera un sacerdot del clergat secular per tal d'instruir en la doctrina cristiana els convertits d'Almiserà i Castellonet de la Conquesta. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics el 1835, en abandonar els monjos el monestir, el retaule de l'altar major, realitzat el 1579, es traslladà a l'església de Ròtova, igual que la imatge de la Mare de Déu de la Salut, que és venerada en la capella de la comunió, que es començà a construir el 1897 i que s'inaugurà l'octubre de 1901. Se celebren festes a Sant Bartomeu, la Divina Aurora, el Crist de la Fe i la Mare de Déu de la Salut el mes de setembre.
Ja que l'estat, a pesar del que ha amagat el PP en el seu programa electoral -20N-, ha votat majoritàriament PP, voldria dir el que segueix:
Si vius en una província espanyola de tamany poblacional mitjà o xicotet i sense un gran partit nacionalista (encara que els dos grans partits nacionalistes són el PP i el PSOE, no ho oblidem), probablement solament tens dues opcions reals a què votar: PP o PSOE, és a dir, com als avions: chicken or beef?... no demanes altra cosa.
Sí; no és broma, a Guadalajara, en aquestes darreres eleccions del 2011, els escons s'han repartit igual que el 2008 i igual que el 2004 i segueix cap arrere; 2 escons per al PP i un per al PSOE, a pesar que el repartiment de vots del 2011 és substancialment diferent dels anys anteriors.
A La Rioja esdevé quelcom del mateix; entre PP i PSOE s'han repartit els quatre escons en cada elecció, ignorant els milers de vots que han anat a altres partits.
I si vols saber-ne més, sàpìes que el bipartidisme PP-PSOE duu instal.lat tres dècades a províncies com Sòria, Terol, Conca, Cadis, Granada, Càceres, Salamanca, Valladolid, Burgos, Palència, Lleó, Ourense, etc., etc. i així la gran majoria de províncies espanyoles.
Gràcies a la Llei d'Hondt i al sistema de divisió territorial, si tens un pensament polític diferent al PP o al PSOE, empadrona't en una gran ciutat on els vots sumen amb altres milers de ciutadans amb idees pròpies, migra a Madrid, a Barcelona, Sevilla o València, no se t'acudesca anar més enllà. O marxa'n al territori on hi haja una força potent capaç d'accedir al Congrés.
Ser d'IU, UPiD, Per un Món més Just, Equo, etc. és inútil; tant fa que hagen sumat centenars de milers de vots, si el seu vot és "PROVINCIÀ", no val per a res, ni valdrà per a res, perquè ser de províncies és el que té, cal ser formal i seguir alimentant la divisió de les dues Espanyes, que així tot el món sabem si ets roig o blau, bo o dolent.
Alguns s'esglaien que Amaiur haja aconseguit 7 escons amb a penes un 1,37% dels vots, mentre que IU amb un 6,92% dels vots té 11 escons, o el PP que amb 6 vegades més en nombre de vots que IU, obtinga 17 vegades més en nombre d'escons que IU. Pot algú defensar que "cada home un vot" amb aquest mecanisme d'assignació d'escons és un sistema realment democràtic?
Però mentre els grans partits (PP i PSOE) seguesquen enduent-se tots els vots que cauen fora del bipartidisme en la gran majoria de províncies, açò no canviarà.
PD: Aquest escrit va adreçat SOBRETOT a aquells que no volen entendre que Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Galícia o Euskal Herria són nacions sense estat, i mentre no aconseguim que cada vegada hi haja més gent d'aquests territoris que ho tinga clar no tenim solució. Solament així podrem avançar. Però si seguim "oferint noves glòries a Espanya" ja hem vist SOBRADAMENT on hem arribat: la fallida de la GV. Bona vesprada.
Contra la bajada salarial y el incremento de jornada en la función pública
Francisco J. Bastida, Catedrático de Derecho Constitucional
Con el funcionariado está sucediendo lo mismo que con la crisis económica. Las víctimas son presentadas como culpables y los auténticos culpables se valen de su poder para desviar responsabilidades, metiéndoles mano al bolsillo y al horario laboral de quienes inútilmente proclaman su inocencia. Aquí, con el agravante de que al ser unas víctimas selectivas, personas que trabajan para la Administración pública, el resto de la sociedad también las pone en el punto de mira, como parte de la deuda que se le ha venido encima y no como una parte más de quienes sufren la crisis. La bajada salarial y el incremento de jornada de los funcionarios se aplaude de manera inmisericorde, con la satisfecha sonrisa de los gobernantes por ver ratificada su decisión.
Detrás de todo ello hay una ignorancia supina del origen del funcionariado. Se envidia de su status -y por eso se critica- la estabilidad que ofrece en el empleo, lo cual en tiempos de paro y de precariedad laboral es comprensible; pero esta permanencia tiene su razón de ser en la garantía de independencia de la Administración respecto de quien gobierne en cada momento; una garantía que es clave en el Estado de derecho. En coherencia, se establece constitucionalmente la igualdad de acceso a la función pública, conforme al mérito y a la capacidad de los concursantes. La expresión de ganar una plaza «en propiedad» responde a la idea de que al funcionario no se le puede «expropiar» o privar de su empleo público, sino en los casos legalmente previstos y nunca por capricho del político de turno. Cierto que no pocos funcionarios consideran esa «propiedad» en términos patrimoniales y no funcionales y se apoyan en ella para un escaso rendimiento laboral, a veces con el beneplácito sindical; pero esto es corregible mediante la inspección, sin tener que alterar aquella garantía del Estado de derecho.
Los que más contribuyen al desprecio de la profesionalidad del funcionariado son los políticos cuando acceden al poder. Están tan acostumbrados a medrar en el partido a base de lealtades y sumisiones personales, que cuando llegan a gobernar no se fían de los funcionarios que se encuentran. Con frecuencia los ven como un obstáculo a sus decisiones, como burócratas que ponen objeciones y controles legales a quienes piensan que no deberían tener límites por ser representantes de la soberanía popular. En caso de conflicto, la lealtad del funcionario a la ley y a su función pública llega a interpretarse por el gobernante como una deslealtad personal hacia él e incluso como una oculta estrategia al servicio de la oposición. Para evitar tal escollo han surgido, cada vez en mayor número, los cargos de confianza al margen de la Administración y de sus tablas salariales; también se ha provocado una hipertrofia de cargos de libre designación entre funcionarios, lo que ha suscitado entre éstos un interés en alinearse políticamente para acceder a puestos relevantes, que luego tendrán como premio una consolidación del complemento salarial de alto cargo. El deseo de crear un funcionariado afín ha conducido a la intromisión directa o indirecta de los gobernantes en procesos de selección de funcionarios, influyendo en la convocatoria de plazas, la definición de sus perfiles y temarios e incluso en la composición de los tribunales. Este modo clientelar de entender la Administración, en sí mismo una corrupción, tiene mucho que ver con la corrupción económico-política conocida y con el fallo en los controles para atajarla.
Estos gobernantes de todos los colores políticos, pero sobre todo los que se tildan de liberales, son los que, tras la perversión causada por ellos mismos en la función pública, arremeten contra la tropa funcionarial, sea personal sanitario, docente o puramente administrativo. Si la crisis es general, no es comprensible que se rebaje el sueldo sólo a los funcionarios y, si lo que se quiere es gravar a los que tienen un empleo, debería ser una medida general para todos los que perciben rentas por el trabajo sean de fuente pública o privada. Con todo, lo más sangrante no es el recorte económico en el salario del funcionario, sino el insulto personal a su dignidad. Pretender que trabaje media hora más al día no resuelve ningún problema básico ni ahorra puestos de trabajo, pero sirve para señalarle como persona poco productiva. Reducir los llamados «moscosos» o días de libre disposición -que nacieron en parte como un complemento salarial en especie ante la pérdida de poder adquisitivo- no alivia en nada a la Administración, ya que jamás se ha contratado a una persona para sustituir a quien disfruta de esos días, pues se reparte el trabajo entre los compañeros. La medida sólo sirve para crispar y desmotivar a un personal que, además de ver cómo se le rebaja su sueldo, tiene que soportar que los gobernantes lo estigmaticen como una carga para salir de la crisis. Pura demagogia para dividir a los paganos. En contraste, los políticos en el poder no renuncian a sus asesores ni a ninguno de sus generosos y múltiples emolumentos y prebendas, que en la mayoría de los casos jamás tendrían ni en la Administración ni en la empresa privada si sólo se valorasen su mérito y capacidad. Y lo grave es que no hay propósito de enmienda. No se engañen, la crisis no ha corregido los malos hábitos; todo lo más, los ha frenado por falta de financiación o, simplemente, ha forzado a practicarlos de manera más discreta.
Arran de les llàgrimes que la ministra italiana d'Economia vessà quan anunciava retalls a les capes socials més febles, vull dir el que segueix:
Que es facen els retalls socials sempre pel costat més feble de la societat està indicant la maldat perversa d'una societat que encara maltracta excessivament els febles.
Que es done tant diner públic al sistema financer per tal que no faça fallida i tan poquet als necessitats d'ajuda peremptòria està indicant que aquest sistema té els mercats com a centre i la persona com un element secundari. Un sistema així ni és humà ni és cristià.
Que els febles socials es resignen a jugar aquest paper de secundaris en el concert social indica el grau d'alienació a què ens ha dut el sistema. Per això, qualsevol protesta serà benvinguda.
El menyspreu als febles socials que fan els servidors públics amb els seus substanciosos sous i els poders bancaris amb les seues tremendes prebendes i guanys, encara en temps de crisi, és un insult intolerable a la dignita humana.
Quan parlem de millorar el bàsic dels serveis públics no estem parlant solament d'un tema d'economia, estem parlant de dignitat.
I ens podem preguntar com el sistema opressor ha trobat suport en poders reals com el de l'Església i la doctrina cristiana. Però hem de recordar que a l'Evangeli de sant Lluc hi ha benaurances i malaurances contra els rics opressors. Recuperar el sentit d'indignació és avui quelcom peremptori. I així a l'Eclesiastés trobem que el pitjor d'aquest món són les llàgrimes dels pobres que ningú no consola.
Tal dia com avui, amb un fred que pelava i, segons sempre m'han contat els meus pares si llançaves aigua al carrer als segons ja havia esdevingut gel, es casaren els meus pares. A causa d'un ictus cerebral (de mon pare) no arribaren a fer les noces d'or -per poc de temps-. Però així i tot, vull des d'aquesta humil finestra al món tindre un record a mon pare (DEP) i a ma mare (a punt de fer 86 anys) que encara segueix entre nosaltres. I si ho faig, és per molts motius. Però avui voldria destacar-ne dos: ella i ell m'ensenyaren la llengua que amb tanta estima escric, parle i hi moriré, i feren que fóra com sóc: gens amics de la corrupció, cosa que, MALAURADAMENT, tanta forrolla fa al PV des de fa temps. I clar també vull donar-los les gràcies per haver-me dut al món, haver-me "curat" -en tots els sentits del mot-, haver-me estimat, etc.
PD: Us afig la pàgina del Llibre de Família. La fotografia de mon pare ens ha desaparegut.
Com que compartesc el 100% del que diu el text de l'amic Jordi Bort, us el deixa a continuació:
El passat juliol, l´arquebisbe Carlos Osoro ens recordava que l´Europa sorgida de la Segona Guerra Mundial té unes profundes arrels cristianes. L´arquebisbe deia: «Si Valencia pierde sus raíces, pierde su identidad y su historia». En llegir eixes paraules, em vaig quedar de pedra! Amb aquestes declaracions, a què juga D. Carlos Osoro? No és la nostra llengua l´arrel principal que dóna identitat a la nostra història i al nostre País? I què n´ha fet de la llengua l´Església Valenciana? No és el clergat valencià (amb honroses excepcions!) el qui està arraconant les nostres arrels i per tant, la identitat i la història del Poble Valencià? I el 9 de gener a Levante-EMV Osoro deia que la fe està unida a la cultura valenciana!
Vam ser molts els qui ens alegràrem del nomenament de l´arquebisbe Osoro com a pastor de l´Església de València i les seues paraules en valencià en l´Eucaristia d´entrada al bisbat. I vam ser molts, els qui veiérem amb alegria el seu gest de proximitat i d´amistat amb el bisbe Rafael Sanus, que havia estat arraconat per l´arquebisbe García Gasco. Pensàvem que finalment, després de la nefasta etapa de García Gasco, D. Carlos Osoro apostava per arrelar l´Església Valenciana a la nostra cultura. Però una volta més tot ha quedat en fum de traca! Les parròquies valencianes i els seus rectors continuen menyspreant la llengua de Sant Vicent Ferrer. I la Pentecosta continua sense arribar a Manises i a Xàtiva, a Sagunt i a Dénia, com no arriba tampoc a Borriana, Benidorm, Elx o la Vall d´Uixó. L´estiu passat, el bisbat de Sogorb-Castelló, en la seua pàgina web, portava una «Carta de verano» del bisbe Casimiro López en la qual donava la benvinguda als turistes que visitaven les comarques d´aquesta diòcesi. Una carta en castellà (com no podia ser d´altra manera!) i en versió al francès, anglès i alemany! Ni una paraula en valencià, ni cap traducció de la carta al valencià! Per no parlar de les misses a les nostres parròquies, la major part d´elles en castellà. O els butlletins o Hojas Parroquiales, totes en castellà. O les pàgines web dels bisbats de Castelló, València i Alacant, íntegrament en castellà! A la diòcesi de Sogorb-Castelló, que és on visc, la web del bisbat presenta unes banderetes (entre elles una senyereta) on se suposa que clicant damunt d´elles apareixerà el text en la llengua de les banderetes. Res de res! Tot és un engany! No haurien de començar els nostres bisbes a recuperar la nostra llengua, que és l´eix vertebrador de la identitat dels valencians? Quan un missal ferial i festiu en valencià? Quan la catequesi i la litúrgia en valencià, com ha demanat reiteradament l´Acadèmia Valenciana de la Llengua? Quan entrarà la nostra llengua als bisbats valencians, als seminaris i a la Facultat de Teologia? O és que «las raices» del poble valencià i de l´església valenciana són el castellà? El cardenal Gianfranco Ravasi, en el seu llibre Qüestions de fe, diu: «L´opció per la inculturació no és una tàctica missionera, ni una estratègia pastoral. L´opció per la inculturació és estructural en la mateixa fe cristiana». A vore si els nostres bisbes (que estan tan atents al que diu Roma) fan cas del cardenal Ravasi!
Els funcionaris, no funcionen. Els polítics parlen, però no diuen. Els votants voten, pero no elegeixen. Els mitjans d'informació desinformen. Els centres d'ensenyament, ensenyen a ignorar. Els jutges, condemnen les víctimes. Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes. Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats a cometre'ls. Les fallides se socialitzen, els guanys es privatitzen. És més lliure el diner que la gent. La gent, està al servei de les coses.
Un profesor de Educación Secundaria tiene una jornada de 37,5 horas semanales repartidas en 18 lectivas, 3 de guardia, 3 dedicadas a labores de tutoría y/o laboratorio, 1 para reunión de departamento, 5 para otras actividades -reuniones de coordinación, tareas de mediación, atención a padres, biblioteca, claustros, consejo escolar, planificación y realización de actividades extra-escolares, elaboración, aplicación y evaluación de distintos planes (transición Primaria-Secundaria, lectura, autoprotección?), cursos de formación, etcétera- y 7,5 para la preparación de las clases. En estas últimas tiene que elaborar y adaptar materiales, elegir la didáctica más apropiada para cada grupo, controlar la libreta de cada uno de sus alumnos (entre 180 y 270 adolescentes), confeccionar y corregir exámenes, confeccionar adaptaciones curriculares...). Es evidente que el número de horas consideradas por la Administración para todo este trabajo es insuficiente, ya que supone dedicar 25 minutos semanales a realizar todas estas actividades por cada una de las 18 horas de clase, o, lo que es lo mismo, entre 2,5 y 1,66 minutos semanales por alumno. Y ahora, para tratar de reducir el déficit de la Generalitat -que cuenta entre sus más curiosas decisiones el concertar el Bachillerato con la enseñanza privada, cuando ya no disponía de dinero para ello- decide aumentar las horas lectivas del profesorado. Como cualquier profesor está en este momento realizando 37,5 horas semanales de trabajo, si se nos suman 3 horas lectivas más, pasaremos a 40,5 horas (sin contar las de preparación de estas 3 horas más de clase). Eso sí, la consellera insinúa que estas horas se realizarán a costa de otras que actualmente realizamos. ¿A cuáles se refiere: tutoría, extra-escolares, atención a padres, preparación de clases, labores de mediación?? Y todo ello con un recorte del sueldo (50% en los sexenios), despido de interinos (y/o reducción de su salario) y una reducción drástica de los programas de apoyo. Enrique Carbonell. Valencia
