L'ONU convoca cada 21 de març la celebració del Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial. El motiu d'haver triat aquesta data és que aqueix dia de l'any 1960 la policia va disparar contra una manifestació pacífica que tenia lloc a Sharpeville (Sud-àfrica), per tal de protestar contra les lleis de passes de l'apartheid. L'ONU amb aquest dia vol recordar-nos el propòsit de combatre i erradicar el racisme, la xenofòbia, la discriminació racial i totes les formes relacionades amb la intolerància que tenen lloc a diverses parts del món.
El racisme és una violació dels drets humasns i de la dignitatr humana, però és una situació que ha existit des de fa molt de temps i a la qual s'enfronten milions de persones encara en ple segle XXI. De vegades identifiquem racisme amb el rebuig que pateixen les persones de divers color de pell, però podem comprovar que si aqueixa persona és un afamat esportista o cantant de rock els sentiments xenòfobs desapareixen i inclús es transformenm en admiració. El que anomenmen racisme o rebuig al diferent duu implícit un component sociocultural, un rebuig al pobre i al marginat.
Totes aquelles accions, conductes, actituds que tinguen per objecte la discriminació, distinció, exclusió o restricció que tota persona es desenvolupe en condicions d'igualtat és un acte de racisme.
"Aviso para navegantes. O casi mejor para náufragos. Esto de los recortes se va sabiendo cómo empezó, pero nadie predice cuándo acabará, ni si quedarán supervivientes. La advertencia vale para la tropa que se ha dedicado a pillar con todas las de la ley o sin mirar el Código Penal, incluyendo a los desvergonzados que precipitándose por la borda piden perdón —por pedir que no quede— o culpan al anticiclón de las Azores, pero ni camino del cadalso albergan la menor intención de devolver un céntimo del saldo acumulado en la era del pillaje. La cuchilla de la segadora es un artefacto sin alma ni sensibilidad. O sea, lo más parecido al régimen político que la maneja pero con menos margen de maniobra. De momento los desmanes de la banca delictiva con las inevitables complicidades de políticos afines y supervisores jugando a la petanca, siguen a cargo de una ciudadanía que va perdiendo tal condición a base de hachazos presupuestarios, robos con alevosía, sacrificios que justifican tres revueltas, arbitrariedades de diversa índole y sobredosis de cuentos chinos. El efecto propaganda también se evapora. Seguramente piensan que la broma les va a salir gratis, como al presidente del Tribunal Supremo, el beato Dívar, y sus ejercicios espirituales en Puerto Banús. Ya que estamos, la próxima semana caribeña con destino marbellí, gastos incluidos, su ilustrísima se puede llevar al fiscal que ha chapado el mondongo, al ministro del ramo, al secretario de Estado contra el cafelito y a todos los idólatras de la doble moral parapetados bajo la losa de sus sepulcros blanqueados. Qué hedor.
El asunto es que cualquier día de estos se presenta el interventor, tanto da que se llame Hansel o Gretel. En ese preciso instante, hay un montón de gente, también de gentuza, que sobra. Cuando llega un interventor y toca la trompeta, el organigrama pierde sentido y se derrumba como las murallas de Jericó. Si un mandado ajeno a las urnas autoriza los pagos, restringe las aspirinas, firma las nóminas y compra el papel higiénico, no hay protocolo que justifique un Gobierno de ficción como el de Mariano Rajoy, un Congreso discapacitado, un flato autonómico que cada día se parece más a la marcha fúnebre, tres subdelegaciones del Consell, laLoca Academia de la Lengua, tres Diputaciones provinciales, las Cortes de Cotino (no se lleven los muebles ni el cableado eléctrico), decenas de regidores con acreditada insolvencia, miles de asesores, ese fósil denominado Consell Valencià de Cultura y resto de la morralla institucional. Cuando llega el interventor, el de verdad, los así llamados que descuidaron sus obligaciones habrían de tirarse por el desagüe. También deberían autodestruirse la Sindicatura de Comptes, el Tribunal de Cuentas y otros ultramarinos incapaces de defender el fuerte de tanto asalto y bandidaje. Una cosa más: antes de quemar el Senado, salven los cuadros."
PD: Article interessantíssim (el subratllat és meu)
Us deixe aquest text de l'amic Jordi Bort sobre el cardenal Vicent Enrique i Tarancón (ACS), a més afig que, en la meua estada recent a Toledo, vaig contemplar la tomba del cardenal valencià:
El passat 5 de maig, Canal 9 ens oferia, dins de l’espaiDossiers,el programaTARANCON INÈDIT, un retrat de la vida “desconeguda” del cardenal valencià, amb unes imatges inèdites de pellícules cedides per la família Parra.
Els testimonis de Martin Patino, del cardenal Ricard Mª Carles, de la senyora Anna Parra i del seu fill Manuel Arrufat i sobretot de Juanjo Enrique-Tarancon, ens acostaven la figura i l’obra d’una personalitat irrepetible en la vida de l’Església i de la Transició política espanyola.
Obra de Bayarri representant al cardenal Tarancón. Este llegat és custodiat pel nebot del cardenal de Burriana, Juan José Enrique-Tarancón.
En un dels seus articles sobre el Concili Vaticà II, el periodista Henri Fresquet escrivia: “L’autèntic papa de la transició és Pau VIè, que té en les seues fràgils mans els dos extrems de la cadena: la tradició d’ahir, de la qual no vol abandonar res d’allò que té de bo i la tradició del demà”. I realment va ser així!
I de la mateixa manera que Montini va ser el papa de la transició, a l’Estat espanyol Vicent Enrique i Tarancon, en plena sintonia amb Pau VIè, va ser també el cardenal de la Transició!!
En l’article “La persona humana”, Tarancon escrivia: ”La democràcia –ho va afirmar clarament Pius XII- és el règim polític que està més en consonància amb la dignitat de la persona humana”. I el cardenal deia encara: “Segons el principi fonamental d’este
règim, el poder resideix en el poble”. Per això, com escrivia el bisbe Elias Yanes, “Tarancon va dialogar amb els polítics del règim de Franco, amb els de l’oposició clandestina i amb els protagonistes de la transició política”.
Amb motiu del 140è aniversari del diari Levante-El Mercantil Valenciano, es va publicar un suplement amb les 140 notícies més importants. Una d’estes notícies era del 2 de juny de 1971: “Tarancon nomenat arquebisbe de Madrid i cinc dies més tard, president de la Conferència Episcopal Espanyola”. El diari deia també: “El seu talant progressista ajuda l’Església a distanciar-se del franquisme i això farà que jugue un paper important en la futura transició”.
El desembre de 1969, en la Plenària de l’episcopat espanyol, Tarancon ja va exposar amb realisme i valentia, la situació de l’Església espanyola.
Va ser el 30 de maig de 1971, quan en morir l’arquebisbe de Madrid Casimiro Morcillo, el papa Pau VIè nomenà a Tarancon Administrador Apostòlic de Madrid, davant la sorpresa i l’escàndol de la premsa més integrista. Cal dir que en moltes parròquies d’Espanya i en collegis de l’Església, s’havia resat perquè el 1963 (a la mort de Joan XXIII) no fóra elegit papa el cardenal Montini, considerat “perillós”, pel fet d’haver intercedit davant de Franco per un pres polític condemnat a mort.
I és que Pau VIè volia a Tarancon en Madrid, com a artífex de la nova etapa de l’Església espanyola, en el seu camí de renovació i de trencament amb el nacional catolicisme. Per això, després de sis mesos com a Administrador Apostòlic, el 4 de desembre de 1971, Tarancon era nomenat arquebisbe de Madrid-Alcalà.
Pel que fa a la Conferència Episcopal, que Tarancon ja presidia des de la malaltia i la mort de Casimiro Morcillo, el cardenal valencià va ser elegit president en la XVI Assemblea Plenària de març de 1972. Cal dir que, després de tres anys, Tarancon va ser reelegit per tres anys més, en la XXII Assemblea de març de 1975, per 52 vots afirmatius del total de 77 bisbes. Era la primera vegada que la CEE reelegia el seu president. I encara ho seria una tercera i última vegada, ja que els estatuts no permetien un quart mandat.
Compromès amb la renovació de l’Església espanyola per encàrrec de Pau VIè, Tarancon va patir una duríssima campanya difamatòria, el febrer de 1972, però el nostre cardenal va obtindre la confiança i l’encàrrec del papa Montini, perquè sense por, continuara amb les reformes i l’aplicació del Concili en l’Església.
Tarancon, exemple de la renovació pastoral nascuda del Vaticà II, ple de lucidesa i amb una actitud serena, va propiciar un diàleg respectuós i valent entre les parts enfrontades i es va transformar en líder de la renovació conciliar de l’Església espanyola. Va ser ell mateix qui encapçalà l’esperit de reconciliació entre espanyols, recolzant l’amnistia que demanava Justícia i Pau. Ruiz Jiménez escrivia: “El Cardenal Arquebisbe, president de la Conferència Episcopal ha decidit presentar al Cap d’Estat, la petició d’amnistia presentada per Justícia i Pau”.
En la XXII Assemblea de l’episcopat de febrer de 1975, el cardenal Tarancon confessava les dificultats que havia tingut: “He estat mal interpretat moltes voltes, acusat en algunes ocasions i difamat”. Però sempre havia tingut el recolzament del papa Montini, el seu aliat en la renovació de l’Església espanyola.
A diferència del que passa ara amb els bisbes espanyols, en juny de 1977, després de les primeres eleccions democràtiques, Tarancon destacava l’actuació independent i evangèlica de la CEE.
Vull recordar les paraules del cardenal valencià, que amb esperit profètic i avançant-se al seu temps, deia en la XXII Assemblea Plenària celebrada el 15 de desembre de 1975 a propòsit de la desconfessionalització de l’Estat: “L’Evangeli és una oferta històrica de gràcia feta per Déu als hòmens de cada cultura i de cada generació i requereix una acceptació lliure. Això vol dir que no pot ser imposat sense més ni més, com a norma de convivència civil per cap autoritat humana, ni per cap estratègia política”.
Tarancon va ser un home lliure, imbuït de la llibertat de l’Evangeli, ja des del seu temps de vicariet a Vinaròs, on va compondre la missa In honorem Beatae Mariae Virginis sub titulo a Misericordia, a dues veus i una altra dedicada a la joventut.
Detall d’ivori obsequiat al cardenal Tarancón quan va fer la inauguració de la restauració de l´església d’El Salvador de Burriana. 7 de setembre de 1969.Custodiat pel nebot Juan José Enrique-Tarancón
De Vinaròs passà a la Casa del Consiliario, a Madrid i de nou a la capital del Baix Maestrat, ara com a arxiprest. Posteriorment a Vila-real i de seguida al bisbat de Solsona, que amb la seua pastoral El pa nostre de cada dia, va fer que se’l coneguera pel Règim com el obispo rojo. El 1964 fou nomenat arquebisbe d’Oviedo i el 1969 de Toledo. Finalment, el 1971 va ser nomenat Administrador diocesà de Madrid i al poc temps arquebisbe de la capital de l’Estat, que és on el volia Pau VIè per aplicar el Vaticà II i l’aggiornamentoen l’Església espanyola.
Tarancon va impulsar l’Assemblea Conjunta Bisbes-Capellans del 1971 i va patir les ires dels ultres, amb els seus crits de Tarancon al paredón. Va ser ell també qui solucionà el cas Añoveros, enfrontant-se clarament amb el franquisme i sobretot cal destacar l’homilia que va pronunciar en la missa d’entronització del rei, el 27 de novembre de 1975. Uns mesos abans, el maig del 1975, el govern (amb una prepotència extraordinària) va suspendre l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que Tarancon l’havia recolzat.
Com ha dit el bisbe Ramón Echarren que va ser auxiliar de Tarancon a Madrid, el nostre cardenal va aportar a l’Església espanyola un lideratge “que va repercutir de forma important enla societat espanyola”.
La seua dimissió, acceptada ràpidament (cosa inusual, com s’ha vist en bisbes com Garcia Gasco o Rouco) va ser deguda a que amb el nou papa Joan Pau II, tornaven uns aires restauracionistes i conservadors, que no acceptaven la veu lliure i la independència del cardenal valencià.
En el programa Dossiers, el qui va ser secretari de Tarancon, José Mª Martín Patino, deia que el nostre cardenal (que no tenia pèls a la llengua) parlava de Joan Pau II, “amb certa crítica”. I és que Vicent Enrique i Tarancon tenia com a única arma, el diàleg!
Instrument de reconciliació, Tarancon, com va dir ell mateix al programa Dossiers, no va ser mai “anti res”!!
D’este programa, vull destacar una frase de la senyora Ana Parra, que resumeix molt bé la trajectòria del cardenal valencià: “Era molt humà!!”. I també una altra de Juanjo Enrique i Tarancon, el nebot del cardenal valencià, que defineix a la perfecció la independència amb què va actuar Tarancon: “Una de les virtuts del cardenal, és que no es va deixar manipular per ningú”. Per això, Vicent Enrique i Tarancon va ser un home lliure!!
El 28 de novembre de 2008, en la missa de cloenda de l’Any Tarancon, la família de cardenal va donar un recordatori, amb unes frases que retrataven a la perfecció la missió del nostre cardenal: “A mi m’agradaria que la gent em recordara com l’home que va voler unir, com l’home del diàleg, com l’home que volia comprendre i escoltar a tots. M’agradaria que em consideraren com aquell que ha volgut unir, mai separar, el que ha volgut dialogar mai imposar”. D’esta manera és com recordem al cardenal valencià, quan fa 105 anys que va nàixer a Borriana.
La Capella de Sant Pere és la titular de l'antiga parròquia que radicava a la Catedral. Entrant-hi, per la Porta de Ferro, a la dreta, contígua a la porta del trànsit. Conseva una forta tanca de ferro d'estil gòtic. En un principi aquesta Capella estigué on actualment es troba la capella de Sant Tomàs de Villanueva. Fou projectada el 1437 per Alfons de Borja, bisbe de València (1492-1458), després papa Calixt III, i realitzada entre 1466 i 1486 per Roderic de Borja, bisbe de València (1458-1492), després papa Alexandre VI. D'ahí que durant algun temps se la coneguera com a Capella dels Borja. En algun moment ostentà la funció de la parròquia de la Catedral. Construïda exempta en el segle XV, en edificar-se l'últim tram de la Catedral, hi fou incorporada, juntament amb la Sala Capitular i la Torre del Micalet.
Les Relíquies. En el fons de la sacristia principal es troba una capella de planta poligonal, on està el Reliquiari. S'inaugurà el 4 de novembre de 1827 per l'arquebisbe Simó López Garcia (1824-1831). Estigueren presents en l'acte els reis Ferran VII i la seua esposa Maria Josepa de Saxònia. Destaquen entre les relíquies el Sant Calze del Sant Sopar. A més, entre altres relíquies, es troben la samarreta del Nen Jesús; dues de les monedes amb què fou venut El Senyor per Judes Iscariot; i diversos cossos de sants i màrtirs.
La Capella de la Puríssima, la presideix com a titular una imatge policromada, rèplica de l'escultor Ponsoda de la que existia anteriorment, obra de Josep Esteve Bonet. Actualment està habilitada com a Capella de la Comunió en què cal destacar l'artístic sagrari de bronze daurat, procedent de les Escoles Pies d'Algemesí. En els altars laterals a la dreta es troba un llenç de la Beata Josepa Maria de Santa Agnés de Benigànim; a l'esquerra un llenç anònim de Sant Lluís Bertran.
En la mateixa girola, darrere de l'Altar Major, i front a la Mare de Déu del Cor, es troba la Capella de la Ressurrecció, tancada amb un magnífic pòrtic d'alabastre de tres arcs, on es troba un reliquiari en bronze platejat obra de l'italià Giancarlo Feecchio, donat a la Catedral el 1970 pels fidels de la Sagrada Família de Pàdua, en què s'exposa la relíquia del braç esquerre de Sant Vicent Màrtir.
PD: aquest text és una traducció d'un altre de Arturo Llin Cháfer.
Si el año 2007 usted hubiera invertido 1.000 € en Fortis, siguiendo los consejos del hoy ministro de Economía Luis de Guindos, hoy tendría 39 euros. Si ese mismo año 2007 y siguiendo otra vez los consejos del ministro usted hubiera invertido 1.000 € en acciones del Royal Bank of Scotland, hoy tendría 29 euros. Si en el año 2008 usted le hubiera comprado directamente de Luis de Guindos alguna de sus acciones de Lehman Brothers por un importe de 1.000 euros, hoy tendría 0 euros. Y si el año 2009usted hubiera mantenido su confianza en el que fue un gran asesor financiero, e invertido 1.000 euros en Cuotas Participativas de la CAM , hoy tendría 0 euros. Moraleja: tal como están las cosas y dada la solvencia de los consejos del nuevo ministro de Economía del gobierno de España, más vale dedicarse a invertir en vino y beberlo pero con moderación y alegría, e intentar olvidar en manos de quién está ahora la economía del país.
Febrero – 2012
La incompetencia y la avaricia de gente como este colega es la que provocó el desastre bancario que nos ha traído a la situación actual.
Montesquieu, pensador de la Il·lustració deia: “Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa”. He recordat aquestes paraules, degut al comunicat del Grup de Rectors dels dissabtes que “consideren injust i immoral, que els costos de la crisi recaiguen sobre el dret fonamental a la sanitat”, ja que la ministra Ana Mato pretén retirar l’atenció sanitària als immigrants irregulars i als més majors de 26 anys que no hagen entrat en el mercat de treball. I és que no és justa la decisió de deixar sense assistència sanitària, a partir del pròxim 1 de setembre a aquests col·lectius.
Tots sabem que són els governs qui han de garantir a tota la ciutadania aquest dret, que “de cap manera no pot quedar condicionat per l’ètnia, la religió o la documentació”, com diuen els Rectors dels dissabtes.
A la llum de l’Evangeli, aquestes mesures del govern de Rajoy són immorals i antievangèliques! Els ministres del govern d’Espanya (que sempre ocupen els primers bancs dels temples en la festa de San Isidro, dels viatges del papa o de l’ofrena a l’Apòstol Sant Jaume) no han sentit mai les paraules de Sant Pau als cristians de Corint? “Tots els membres han de tindre la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell” (1 C 12: 25-26) I Sant Joan, en parlar de l’amor a Déu, el relaciona estretament amb l’amor als altres: “Si un que posseeix béns del món, veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” (1 Jo3:17)
El grup dels Rectors dels dissabtes (entre els quals tinc bons amics) també denuncia aquesta mesura, pel fet que a més d’immoral i antievangèlica, és innecessària, “perquè l’estalvi econòmic mínim que suposa, es pot assolir per qualsevol altre mitjà que no amenace la integritat de les persones”. Per cert, la Generalitat pot gastar-se 300.000 euros en la Ciutat de les Llengües, sense iniciar les obres? (Levante 18 de maig)
També el bisbe de Ciudad Real, Antonio Algora, en relació a la reforma laboral (i que podem aplicar a les mesures de la Sra. Mato) denunciava “una llei que rebaixa clarament els drets dels treballadors respecte a situacions anteriors, on els perdedors sempre són els mateixos: els més dèbils”.
I el P. Abat Josep Mª Soler deia recentment: “cada dia creix la gravetat de la situació dels més vulnerables, tant a nivell dels qui passen penúries econòmiques, com dels qui veuen com s’acaben els recursos per atendre situacions de dependència. La gent està desorientada degut a les mentides i falsos diagnòstics (potser interessats) tant d’alguns representants de la governació com de certs gestors de l’economia”. I l’Abat Josep Mª, amb valentia, deia encara: “El missatge evangèlic a favor de la persona i d’una societat equitativa, ens ensenya el camí de l’ètica en la política i de la humanitat en l’economia”.
El bisbe Algora, el P. Abat Josep Mª i els Rectors dels dissabtes han parlat com el papa Sant Gregori el Gran (en la seua Regla Pastoral) recomana parlar als sacerdots: “El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat, ni deixe de dir el que ha de ser dit. Perquè així com el pastor indiscret porta a l’error, així el silenci imprudent, deixa en l’error els qui podrien ser adoctrinats”.
I Sant Gregori continuava així: “Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el que és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes, és el mateix que fugir quan s’acosta el llop. Per això el Senyor reprèn aquests prelats: No han pujat a la bretxa”. I Sant Gregori ho explica ben clarament: “Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat”. Per això, “tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿què potser no serà semblant a un pregoner mut?”.
El Vaticà II (del qual enguany s’acompleixen 50 anys de la seua inauguració) en la Constitució Lumen gentium, exhortava l’Església a abraçar “amb amor tots els afligits per la debilitat humana” (L.G. nº 8 ) i a reconèixer en tots els qui sofreixen la imatge de Crist, per tal de ajudar-los en les seues necessitats.
I també Sant Gregori de Nissa diu en una de les seues homilies: “Estima com estimes l’or, l’home que sofreix. Atén la salut precària del pobre, com la salut de la teua dona, la dels teus fills, la dels teus servents. Certament, si tots els pobres han de ser atesos i ajudats, molt més han de ser tractats amb sol·licitud els malalts, perquè el qui és alhora pobre i malalt, sofreix una doble pobresa.”
El bisbe Algora, l’Abat Josep Mª i els Rectors dels dissabtes han parlat amb llibertat, denunciant unes mesures immorals i antievangèliques. I és que la paraula de la Bíblia, “on és el teu germà?” (Gn 4:9) continua interpel·lant hui a la ciutadania espanyola. O és que no ens diuen res les paraules de Jesús fill de Sira: “sigues generós amb el desvalgut, ajuda el pobre”? (Ecli 29:8-9)
També en sanitat ha arribat el bisturí i no han tingut pietat. I a més a més s'està fent de manera sutil, com si els ciutadans no ens n'adonàrem.
Açò ja ho estem sofrint en la nostra carn, encara que els polítics de torn juren i perjuren que no és cert. Eliminació de personal, en totes les branques, professionals despatxats, eliminació de torns, o no allargant les hores de treball o torns, llistes inacabables esperant una operació. Per altra part tenim abundants llits buits, sectors mig ocupats, falta d'especialistes que no són contractats, disminució d'especialistes, etc.
Davant aquesta realitat, no serà el moment de mobilitzar-nos per tal de no perdre aquesta perla de la corona, o de malvendre-la, i deixar que altres hi facen negoci? Els ciutadans tenim molta responsabilitat a mantindre-la, a utilitzar-la adequadament, a canviar la visió que, encara que semble gatuïta, no ho és i per tant hem d'usar els recursos de la millor manera, de forma austera, amb la responsabilitat en sol.licitar receptes, evitar visites innecessàries, ús adequat dels recursos propis que poden posar en perill la nostra sanitat.
"Jo no sóc el català de l'any, ho és el ciutadà que pateix les retallades": el discurs de Puyal, en 5 frases
En rebre el títol de Català de l'Any 2011, el periodista esportiu Joaquim Maria Puyal ha recordat al president Mas que "si algun cop se sent sol, té un poble al darrere". Aquí teniu un resum del seu discurs
ARA
Barcelona | Actualitzada el 23/05/2012 01:02
Insereix el vídeo:
Enllaç:
YouTube
El periodista Joaquim Maria Puyal ha guanyat el títol de Català de l'Any amb el 42,65% dels més de 80.000 vots dels espectadors d''Els mmatins', de TV3, i els lectors del diari 'El Periódico'. Aquestes 5 frases són algunes de les més representatives del seu discurs:
1. "Jo no sóc el Català de l'Any, ho sé, el Català de l'Any és el ciutadà que pateix les retallades, la persona que pateix la crisi a casa".
2. "Hem confós la felicitat amb el diner, hem confós la crisi econòmica amb la moral, hem confós els papers, ens hem acostumat a viure bé, hem oblidat la cultura de l'esforç i hem vist com uns descarats polítics i alguns negociants sense escrúpols han fet amb el diner allò que els ha convingut".
3. "De tot això [la crisi], el conjunt de la societat també en té una part de responsabilitat: ens calen discursos i pensadors lúcids, ens calen idees per, entre tots, trobar algunes línies vàlides de pensament per sortir de la crisi".
4. Puyal ha dit a Artur Mas: "President, si algun cop se sent sol, sàpiga que té un poble al darrere. Si els catalans anem junts, som imbatibles".
5. "Sóc un periodista i accepto aquest honor en nom dels periodistes. El periodisme és una feina molt important en la nostra societat perquè la lliure circulació d'idees i l'explicació de la realitat des d'òptiques honrades per part dels periodistes ens permet, als ciutadans, disposar d'informacions fiables".
Ara sí que hi haurà xiulada. Ara sí. Jo sóc a Bilbao i per aquí només hi ha banderes de l'Athletic, "¡aupa Athletic!" i càntics divertits als semàfors sobre que un elefante se balanceaba sobre la tele de una araña. No n'hi ha cap, o potser dues, ikurriñes penjades als balcons, decorant aparadors (és possible que comencin a aparèixer aquest dimecres després de la bestiesa que ha arribat des de Madrid) i la gent viu feliç (en la mesura que es pot ser feliç un 22 de maig, amb la que està caient i no em refereixo a l'aigua, és clar, som a Bilbao) només de pensar que demà o demà passat agafarà el cotxe i anirà a disfrutar d'una final de Copa. Que aquí, per cert, en diuen d'Espanya i no del Rei. Fins i tot el gran Chopo Iribar l'ha anomenat Copa d'Espanya perquè és el seu únic nom, el seu nom de sempre.
Però ara sí que xiularan. La presidenta-presidenta de Madrid, que sap de futbol el mateix que la seva amiga Ana Botella, que va confondre la victòria del Barça al Bernabéu amb el triomf del seu Madrid al Camp Nou (Déu n'hi do la confusió), va i, en plena democràcia, en ple segle XXI, un 22 de maig, diu que si xiulen l'himne s'ha acabat la festa. I és que a aquesta senyora, tan senyora, gairebé senyorassa, el que li agrada és l'ordeno i mano, sobretot per tapar el seu dèficit, que és un dels que ens han portat a tots, als que xiularan i als que no, a la ruïna més absoluta.
És ara, i no abans (ja que abans potser serien deu, dotze i no milers i milers com ara), quan disfrutaran amb l'himne espanyol. Perquè si el que pretén la dreta, la dreta rància, és que en aquest país s'acabin les llibertats (que sembla que ja s'hi han posat de ple) doncs que ho diguin sense embuts, potser recuperaran, per la dreta (ja ha passat, ¿oi?, a França i Grècia) els vots que han perdut per mentir, per amagar el que pensaven fer i per creure's que som tontos i una mica idiotes.
Jo no pensava anar a Madrid. No tinc entrada i, diuen, que les que queden valen 200 euros i es posaran pels núvols d'aquí unes hores. Però només per donar-me el gust de xiular la presidenta crec que faré un esforç. Aquest dimecres, per descomptat, al semàfor de la plaça de La Casilla, de Bilbao, que és on tinc l'hotel, em posaré a cantar amb els meus amics allò de l'elefant, ja que acabo de comprovar que Antonio Basagoiti, president del PP basc, té dos dits de front i no m'enviarà la policia local per detenir-me.
No m'estranya que a Europa ens creguin cada vegada menys. Ells van ser els primers a perdre la credibilitat en els nostres polítics. Nosaltres, com que teníem el futbol, hem trigat més.
Una tercera paradoxa: cercar l'emigració com a eixida. Part d'aquests nous professionals, potser els més decidits, prenguen l'opció d'emigrar a altres països, deixar el seu país, la seua família, els seus amics, la seua parella... amb l'esperança de trobar treball i desenvolupar la professió per a la qual han estat preparats. Aquests països necessitats d'aquests especialistes els reben amb els braços oberts segons les necessitats i, moltes vegades, en condicions econòmiques bastant desiguals. Sense haver invertit ni un euro en la seua formació. Açò dit en llenguatge clar i pla és una injustícia.
La sanitat pública és la perla de la corona. Així l'anomenen en molts mitjans de comunicació. És cert que va ser una gran conquesta dels ciutadans i del govern socialista que aleshores governava, per l'any 1986, que va legislar per tal que la sanitat fóra igual per a tots els ciutadans i de manera gratuïta.
Al marge d'una millor o pitjor gestió aquest servei suposa grans sumes de diner. A causa de les dificultats de mantenir-lo s'escolten veus discordants que advoquen, unes vegades per la privatització, altres per externalitzar determinats serveis (cosa que ja s'està fent en alguna comunitat autonòma, entre aquestes la CAMadrid), i altres que seria convenient que educació, sanitat i justícia tornaren a ser gestionades pel govern central.
Els darrers mesos escolten com determinats comunitats autònomes van a imposar el copagament (ja s'ha imposat de fet en algunes) o abonar un euro per cada recepta, pagar els menjars del centre sanitari, etc. Aquestes són distintes maneres de dur-nos a la privatització de la sanitat o a una sanitat de dues velocitats: per a POBRES i RICS. Espere que no arribem a cometre semblant error, encara que a hores d'ara ja està dat i beneït. I així perdrem una "perla de la corona". (seguirà)
Un vol de Barcelona a Brussel·les, amb "Bussines Class" d'Iberia, anada i tornada, uns 1297 euros; amb Vueling, classe turista , uns 150 euros. Amb la diferència de cada viatge d'un eurodiputat en classe bussines, es paga un mestre durant 20 dies. Fes-ho córrer si estàs en contra de les retallades a Ensenyament i Sanitat.
QUINA VERGONYA......
El Parlamento Europeo ha votado este miercoles 6 de abril una enmienda para restringir los vuelos en primera.
ASI VOTARON LOS EURODIPUTADOS ESPAÑOLES:
A favor de volar en turista
Ramon Tremosa i Balcells (CiU) Rosa Estaras Ferragut (PP) Oriol Junqueras Vies (ERC) Raúl Romeva i Rueda (Iniciativa)
En contra de volar en turista
Francisco Sosa Wagner (UPD) Jaime Mayor Oreja (PP) Alejo Vidal-Quadras (PP) Luis de Grandes Pascual (PP) Pilar del Castillo Vera (PP) Carlos Iturgaiz Angulo (PP) Teresa Jimenez-Becerril Barrio (PP) Pablo Arias Echeverria (PP) Pilar Ayuso (PP) Agustín Diaz de Mera García (PP) Santiago Fisas Ayxela (PP) Carmen Fraga Estévez (PP) Salvador Garriga Polledo (PP) Cristina Gutiérrez-Cortines (PP) Esther Herranz García (PP) Gabriel Mato Adrover (PP) Francisco Millán Mon (PP) Ignacio Salafranca Sánchez-Neyra (PP) Josefa Andrés Barea (PSOE) Inés Ayala Sénder (PSOE) Alejandro Cercas (PSOE) Ricardo Cortes Lastra (PSOE) Iratxe García Perez (PSOE) Eider Gardiazabal Rubial (PSOE) Enrique Guerrero Salom (PSOE) Sergio Gutiérrez Prieto (PSOE) Ivan Irigoyen Pérez (PSOE) Juan Fernando López Aguilar (PSOE) Miguel Ángel Martinez (PSOE) Antonio Masip Hidalgo (PSOE) Emilio Menéndez del Valle (PSOE) María Muñíz De Urquiza (PSOE) Andrés Perelló Rodriguez (PSOE) Teresa Riera Madurell (PSOE) Antolín Sánchez Presedo (PSOE) Luis Yáñez-Barnuevo Garcia (PSOE) Raimon Obiols (PSOE)
Abstenciones Izaskun Bilbao Barandica (PNV) María Badia i Cutchet (PSOE)
Querido señor Presidente: es usted un hijo de puta. Usted y sus ministros. Se lo digo así, de entrada, porque sé que nunca va a leerme, como nunca lee usted libros, ni nada más que periódicos deportivos como usted mismo ha confirmado, jactándose, como buen español de ser un ignorante. No se engañe, por eso lo han votado tanta gente. Perdonen los demás el exabrupto, pero es que está demostrado que somos lo que nuestros padres nos han educado, y si usted y sus ministros son como son, es porque sus madres muy bien no lo han hecho. A pesar de los colegios de pago, de pertenecer a la oligarquía de épocas dictatoriales, etc.
Verá usted, señor presidente. Lo que más me molesta no es que usted sea un bastardo malnacido, sino un ignorante, y sobre todo un mentiroso. Se presentó a unas elecciones diciendo que no haría cosas que ahora hace. Dijo hace tiempo que la posibilidad de una amnistía fiscal le parecía injusta y absurda, y no ha tardado ni tres meses en recurrir a esta medida de forma injusta y absurda, como señala el diputado de IU Alberto Garzón al que usted y sus secuaces ningunean como a cualquier otro que no sea seguidor suyo. Ésa es la democracia que ustedes entienden, ignorar a los representantes de la ciudadanía que no les afín. Usted dijo que la Sanidad y la Educación no se tocaban, y la han tocado pero bien. A la banca nada, y eso que los grandes expertos en economía señalan que, o le metemos mano a sus amigos de las finanzas, o nos vamos a pique.
Le voy a explicar unas cuantas cosas dado que usted es un ignorante que lee prensa deportiva en lugar de libros de historia, economía o política. Durante los años 20 hubo gente que tuvo la genial idea de crecer mucho, por encima de sus posibilidades como ahora tienen ustedes tan de moda decirnos. Tanto que incluso a Churchill, para salir de la situación de postguerra, se le ocurrió revalorizar la libra, lo que trajo bajada de sueldos y aumento de las horas de trabajo. No sólo no se creció por encima de lo esperado sino que destruyó la posibilidad de crear un modelo sostenible de crecimiento basado en el consumo, lo que permite terciarizar una economía y hacerla verdaderamente competitiva. Eso es ser un país desarrollado y no ganar mundiales de fútbol. Cuando llegó la crisis del 29 y la posterior recesión mundial en los 30, en un país tan poco sospechoso de socialista, comunista o lo que ustedes quieran, como EEUU, decidieron adoptar una cosa llamada New Deal, que consistió, entre otras cosas, en subir los sueldos y bajar las horas de trabajo. Como consecuencia, había más puestos de trabajo para cubrir esas horas de menos, y los que salían de su trabajo lo invertían en consumo, lo que reactivó la economía y permitió al país dar un definitivo empujón hacia arriba para salir victorioso de una Guerra Mundial que libró en tres continentes.
Por si usted no lo sabe, las medidas que está ejecutando han conseguido lo contrario. Hablo en pasado porque tal vez no lo sepa, pero no hay nada nuevo en los famosos "recortes". Argentina, Chile, Polonia, Rusia y así hasta un largo etc de países engrosan una horrible lista de fracasos de las políticas neoliberales de Milton Friedman y el Consenso de Washington que desde los 70 llevan intentando hacernos creer que sumergir a un país en el shock económico es una salida a la crisis. Jamás las medidas de la Escuela de Chicago han funcionado. Jamás un país ha salido de la crisis de esa forma. Jamás una sociedad se ha beneficiado de ello. Por el contrario, ha generado suicidios, deterioro del Estado del Bienestar (que ustedes insisten en decir que se ha terminado mientras vemos cómo crece y se desarrolla en otros países de nuestro entorno) y ha destruido el futuro de numerosas generaciones.
Usted miente, señor Presidente, y es sumamente peligroso. Porque el anterior era un inútil, pero usted es un pirómano en mitad de un incendio. El otro creía vivir en el País de las Maravillas y usted nos está sumiendo en el País de los Horrores. Toda política fiscal que no se base en la generación de riqueza, toda medida relativa al empresariado que no atienda prioritariamente a las empresas que cotizan más del 60% de sus ganancias en forma de sueldos e impuestos en España (y no Repsol, que solamente invierte un 20% y ahora la defienden como española; hay empresas extranjeras que reparten más beneficios al conjunto del país), todo lo que no sea alumbrar un futuro basado en la investigación y no en el trabajo precario, es destruir el futuro del país. A usted y sus secuaces se les llena la boca diciendo que hay que fomentar el emprendedorismo, y en lugar de ello desarrollan un plan basándose en los ideales especulativos de los dirigentes de la CEOE cuyo historial de empresas arruinadas por la especulación de la que ellos salen indemnes mientras el Estado se hace cargo de los parados que dejan es absolutamente bochornosa. Eliminan de todo plan de emprendedores la posibilidad del emprendedor social y generan únicamente una nueva casta de tiburones amparados en una reforma laboral neofeudal.
Ustedes se olvidan que los países desarrollados como EEUU, Alemania, Francia, etc., invierten entre el 2’6 y el 3’4% del PIB en I+D+I. España no sólo necesita un esfuerzo superior (en torno al 6%) para ponerse a su altura sino que ustedes nos bajan la inversión del 1’3% al 0’9%. Para entendernos, usted que sólo lee sobre deportes, es la diferencia entre inventar un coche, y fabricarlo. Quien lo inventa tiene los beneficios de todos y cada uno de los coches que se venden. Quien lo fabrica sólo de las unidades que salen de su fabrica. ¿Dónde se inventan los coches? En Alemania, por citar un caso. ¿Dónde se fabrican? En España, Polonia o Rumania. Es evidente de quiénes estamos más cerca, pues. Al darle el hachazo que usted le ha dado a la investigación nos condena a ser un país de camareros, portaequipajes, y por supuesto de trabajadores poco o nada cualificados que trabajemos para empresas extranjeras a sueldos miserables mientras tenemos la moneda de los países con mejor calidad de vida. Si seguimos en el euro es para vivir como ellos, no para que ustedes nos hagan vivir como en Botsuana con precios de París.
Usted nos está suicidando económicamente. Tal vez no sepa quién es Paul Kruggman, pero es Premio Nobel de Economía. Para él es evidente que usted nos miente o no quiere darse cuenta de que no estamos ni siquiera en recesión, sino en fase de depresión, y sus medidas nos hunden cada vez más. Ha aceptado ser el banco de pruebas del FMI, cuyas medidas ya arruinaron a varios países, pregunte si no por Grecia o Italia donde están fracasando estrepitosamente. Usted no le dice a la gente que estamos metidos en una III Guerra Mundial cuyas armas no son de fuego, sino que tienen a forma de experimentos socio-económicos, donde los tanques son agencias de calificación de la deuda, donde los países utilizan a los ciudadanos para intereses ajenos a estos, y donde, al final, la gente está muriendo y sufriendo, como en cualquier guerra. Usted nos dice que es bueno meter a cuarenta alumnos por clase, que es bueno que haya menos profesores, menos médicos, menos atención sanitaria, y a veces pienso que simplemente usted es gilipollas, que no puede ser que actúe con maldad. Y créame, lo sigo pensando. Los malos seguramente son otros, usted no tiene la inteligencia suficiente para darse cuenta de todo eso. Sí la tiene, en cambio, para saber que todo esto puede traer revueltas sociales, agitación en la calle. Por eso va a aprobar una medida por la cual será terrorismoy condena criminal resistirse a la voluntad del Gobierno expresada en sus brazos de coerción, es decir, al policía. Como yo le estoy diciendo esto, seguramente me acusará de terrorismo por incitar a la gente a decirle a usted las verdades a la cara.
Señor Presidente, usted no quiere decirlo porque la Führer Merkel le amenaza desde el IV Reich que se ha instalado. No es una exageración, oiga, que lo dice hasta el Financial Times que como todo el mundo sabe es muy de izquierdas sin duda. Estamos metidos en mitad de una III Guerra Mundial, vuelvo a repetírselo, y no es una idea únicamente mía, sino de gente de esa que ha estudiado, tiene doctorados, ha dado clase en varias universidades, ha viajado por el mundo, ha leído mucho, mucho, habla varios idiomas, ha vivido diferentes procesos de crisis y recuperación, y a algunos también les gustan los deportes. Pero también ven que ustedes nos metieron una primera fase de Movimientos Financieros que ahogaron nuestra economía y ahora nos meten en una fase de Posiciones para hundirnos en el shock, en el miedo, en la angustia.
Solo le deseo que si algún día la sociedad se rebela, salimos a la calle, tomamos los poderes públicos, proclamamos una Asamblea Constituyente, convocamos un referéndum sobre la forma de Estado, disolvemos los partidos actuales y los obligamos a refundarse en partidos que atiendan a las ideologías políticas y no a las económicas, establecemos un sistema de elecciones realmente democráticas, nos salimos de la moneda alemana (llamada también euro) y establecemos pactos bilaterales con los países importantes, invertimos en educación e investigación. Si todo eso pasa y empieza con una mecha que la sociedad enciende. Si pasa y asaltamos su palacete en la Moncloa, ojalá usted esté ya camino del exilio en Berlín.
El diccionari defineix l´honradesa, com l´actitud d´aquell que no fa actes deslleials, ni furts ni enganys. I jo em pregunte: ¿per què no ha estat així també la manera de fer (des de l´honradesa i l´honestedat) dels directius de Bankia, el més «baratet» dels quals cobrava més de 100.000 euros a l´any? És honest cobrar aquests sous tan escandalosos? A més, el Sr. Rato deia fa unes setmanes a Barcelona, que Bankia era formidable i que estava la mar de bé! Per cert, si són caixes polititzades fins a l´extrem (com recordava la periodista Pilar Rahola) la responsabilitat dels seus forats negres, no hauria de ser també una responsabilitat política? Per més esperpèntic que puga semblar, el Sr. Rato s´ha permès lloar la gestió del FMI, que va criticar el seu pla a Bankia! Algú entén tot aquest embolic? Per acabar-ho d´arreglar, el Sr. Rajoy que va prometre que mai injectaria diner públic a la banca, ara resulta que (per a escarni als aficionats del València, del Llevant o del Barça) aquests diners serviran per pagar el fitxatge de Cristiano Ronaldo. Cal recordar que va ser Caja Madrid, qui va donar un crèdit a l´equip que enguany volia la «décima», per pagar el jugador més mal educat de la lliga! I ara aquest crèdit s´haurà amortitzar amb diners públics. Per tant, entre tots haurem de pagar el fitxatge de Ronaldo!! Sembla que els 10.000 milions retallats en sanitat i ensenyament, deuen haver anat a parar al pou sense fons de Bankia. Clar que el Sr. Rajoy també ha dit: «Faré el que haja de fer, encara que haguera dit que no ho faria"!!! Algú s´imagina que un fuster fera una porta, 20 centímetres més gran que com hauria de ser? Exigim honestedat i honradesa en el seu treball als infermers, als fusters, als llauradors... Però els directius de Bankia es poden permetre jugar amb els nostres diners! Fa falta recordar, com ens diu Sant Pau, que «l´arrel de tots els mals, és l´afany de diners» (1 Tm 6:9-10) I si damunt són diners que hem de pagar pel fitxatge de Ronaldo!!!!
En abril, cuando Dimitris Christoulas, de 77 años, se pegó un tiro en la cabeza ante al Parlamento griego para denunciar que ya no podía seguir viviendo con un mínimo de dignidad tras tantos recortes en su pensión de jubilado, un escalofrío recorrió el dorso de muchos europeos meridionales. Era de compasión por un gesto terrible que simbolizaba la tragedia de todo un país… y era de miedo, de puro miedo individual y colectivo. ¿No puede cualquiera de nosotros terminar tan asfixiado como Dimitris? ¿No hay ya, de hecho, mucha gente así en España, Portugal, Italia y hasta Francia? ¿No será el de Grecia el infausto destino señalado para la Europa mediterránea por los ominosos mercados?
Petros Márkaris, el gran novelista policiaco de Grecia, sitúa en el verano de 2010 su última obra, Con el agua al cuello. El comisario Jaritos y sus compañeros circulan por una Atenas colapsada por manifestaciones de trabajadores y de jubilados que protestan por el paro y las rebajas en pensiones, salarios y servicios sociales, y deben andarse con cuidado para no dañar los coches patrulla porque el Gobierno no tiene dinero para arreglarlos. La Unión Europea —Alemania para el común de los griegos— obliga a un país ya hundido por la crisis económica a efectuar unos recortes presupuestarios de caballo.
Markáris va narrando así una Grecia con notables parecidos con la España de la misma época, la anterior a 2008: una sociedad donde lo más valorado es la rápida consecución del dinero y la fama, aunque sea al precio del embuste, la corrupción y el fraude fiscal. Hasta que llega un día en que, de sopetón, el mismo que te incitaba a gastar sin mesura te exige la inmediata liquidación de la factura.Dos años después, la situación es peor. Grecia tenía el porcentaje de suicidios más bajo de Europa antes de la crisis; ahora tiene el más alto. ¿Cómo se ha llegado ahí? Márkaris lo ha contado muy bien. Novela tras novela, el comisario Jaritos, un hombre frugal, va contemplando atónito como sus compatriotas se convierten en nuevos ricos: pisos y chalés de categoría, automóviles alemanes y ropa italiana, cursos de inglés y viajes al extranjero, restaurantes de diseño y estudios de posgrado para los hijos. Unos, los menos, pagan esa fiesta con las fortunas que hacen con la especulación inmobiliaria y financiera; otros, los más, a crédito.
En Con el agua al cuello, Jaritos, para llevar dignamente a su hija al altar, decide comprarse un SEAT Ibiza. Éste es el motivo de su elección: “Por solidaridad entre los pobres. Ahora los españoles y los portugueses tienen problemas, como nosotros. Para los mercados financieros somos los PIGS, los cerdos. Y cada cerdo debe ayudar a los demás, no hacerles la pelota a los tiburones”. Por esa misma razón, va con España en la final del Mundial de 2010 y celebra entusiasmado el gol de Iniesta.
La sabiduría africana dice que si una manada abandona a su miembro más débil a los depredadores, toda ella se fragiliza. Tras el abatido, irán a por el siguiente más flojo, y así sucesivamente. Los del sur no deberíamos dejar solos a los griegos. Todos somos Dimitris.
