"La sentència del català a l'escola. Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.AutoestimaSom al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya. Persistència: A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès. Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat. Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat."
El 17 de novembre de 1999, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar el 25 de novembre Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, per tal de conscienciar la societat d’esta plaga que afecta la dignitat de les dones.
La dona, des de temps immemorial, sempre ha estat discriminada i maltractada per l’home. Totes les civilitzacions han tractat les dones amb menyspreu, quan no amb violència. Han estat (i encara ho són actualment en molts països) equiparades als animals, i utilitzades només com a font de plaer dels hòmens, com a “màquines” per engendrar fills i com mà d’obra barata. La dona era considerada “propietat” del marit, sense cap mena de dignitat ni d’intel·ligència. Sense cap mena de drets!! La dona ha estat des de sempre l’esclava de l’home: del marit, del pare, dels germans.
Desgraciadament, dia sí dia també, trobem als mitjans de comunicació notícies referents a dones maltractades, assassinades, violades, discriminades. Només uns exemples: l’any 2006, en les eleccions al Parlament de Kuwait, les dones per primera vegada van poder exercir el seu dret de vot, encara que tots els diputats escollits van ser hòmens. Només hi havia 28 dones, d’un total de 252 candidats. El mateix 2006, 7 dones a l’Iran, van ser condemnades a morir lapidades.
Este article vol ser un homenatge a totes les dones maltractades, assassinades, violades, denigrades. A les dones que han mort per la violència de gènere, les que han hagut d’aguantar els insults i els menyspreu dels hòmens. A les xiquetes que han patit la brutalitat de l’ablació del clítoris. A totes les dones que han lluitat per la seua dignitat, pels seus drets civils, laborals i socials.
Estos textos, trets del llibre de la Sección Femenina “Economia doméstica para Bachillerato, Comercio y Magisterio” són per a vergonya nostra, uns exemples de com han estat tractades les dones: com a esclaves, com a animals de càrrega i serventes dels hòmens.
“A través de toda la vida, la misión de la mujer es servir. Cuando Dios hizo al primer hombre, pensó: No es bueno que el hombre esté solo. Y formó a la mujer, para su ayuda y compañía, y para que sirviera de madre. La idea de Dios fue “el hombre”. Pensó en la mujer después, como un complemento necesario, esto es, como algo útil”
“No hay que tomar el deporte como pretexto para llevar trajes de deporte escandalosos. Podemos lucir nuestra habilidad deportiva, pero no que estas habilidades sirvan para que hagamos exhibiciones indecentes. Tampoco tenemos que tomar el deporte como pretexto para independizarnos de la familia, ni para ninguna libertad, contraria a las buenas costumbres”.
“Una mujer que tenga que atender a las faenas domésticas con toda regularidad, tiene ocasión de hacer tanta gimnasia como no lo hará nunca, si trabajase fuera de su casa. Solamente la limpieza y abrillantado de los pavimentos constituye un ejemplo eficacísimo. I si se piensa en los movimientos que son necesarios para quitar el polvo de los sitios altos, limpiar los cristales, sacudir los trajes, se darán cuenta que se realizan tantos movimientos de cultura física que, aun cuando no tienen como finalidad la estética del cuerpo, son igualmente eficacísimos, precisamente para este fin”.
Sabes que existen los vicios, que existen las pasiones, que existen los amores prohibidos: pero todo, todo ello, es lo más triste, feo y pecaminoso de la humanidad. Todo ello está reñido con tu anhelo de perfección, de limpieza moral : todo ello está reñido con tus ilusiones.
La mujer sensual tiene los ojos hundidos, las mejillas descoloridas, seca la boca, inseguro el paso y triste todo su ser. Solo la imaginación permanece activa para su daño, con la representación de imágenes lascivas que la llenan totalmente. De la mujer sensual no se ha de esperar trabajo serio, idea grave, labor fecunda, sentimiento limpio, ternura acogedora.
Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero. Prepárate: retoca tu maquillaje. Coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo y uno de tus deberes es proporcionárselo. Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa. Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones a cerca de sus acciones o cuestiones. Recuerda que él es el amo de la casa. Anima a tu marido a poner en práctica sus aficiones e intereses y sírvele de apoyo sin ser excesivamente insistente. Si tu tienes alguna aflicción, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparadas con las de los hombres. Prevé las necesidades que tendrá a la hora del desayuno. Una vez que ambos os hayáis retirado a la habitación, prepárate para la cama lo antes posible, teniendo en cuenta que, aunque la higiene femenina es de máxima importancia, tu marido no quiere esperar para ir al baño. Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama…si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de la mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo. Así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana.
Cuando estéis casados, pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula “de”, seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marín. En España se dice señora de Durán o de Peláez. Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos la personalidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín.
La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular –o disimular- no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse. La dependencia voluntaria, la ofrenda de todos los minutos, de todos los deseos y las ilusiones, es el estado más hermoso, porque es la absorción de todos los malos gérmenes –vanidad, egoísmo, frivolidades- por el amor.
Este homenatge a totes les dones, en el dia 25 de novembre, Dia contra la violència de gènere, l’acabe, per a vergonya de tots nosaltres, amb una frase humiliant de Pilar Primo de Rivera. El meu desig és que mai més les dones no tornen a estar sotmeses ni humiliades pel poder masclista i dictatorial dels hòmens. La frase que ens hauria de fer caure la cara de vergonya, és la següent :
“Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”
A totes les dones que anònimament sofrixen violència:
A Aung San Suu Kyi, líder de l’oposició birmana i premi Nobel de la pau 2010, defensora dels Drets Humans, empresonada per la dictadura birmana i deixada en llibertat fa uns dies, a Shamsia, una jove afganesa de 17 anys, cremada amb àcid, a Aixa Ibrahim, de 13 anys violada, enterrada fins al coll i apedregada fins a la mort per una caterva d’energúmens de Kismayu, a Alba, una xiqueta maltractada que mai més no podrà ni parlar ni caminar, a conseqüència de les brutals pallisses a 13 adolescents ruixades amb àcid a Kandahar, a Nera, la jove iraniana, assassinada en les revoltes a l’Iran, a les 71 dones que, víctimes de la violència masclista, han estat assassinades l’any 2007, a les 76 dones assassinades el 2008 a les 68 dones assassinades el 2009 a les 63 dones assassinades fins al dia de hui, el 2010 a l’Estat espanyol, i a Daniel Oliver, el jove valencià de Benicull, a la Ribera Alta, de 23 anys i estudiant de Dret, que va morir l’octubre de 2007 a conseqüència dels colps rebuts per defendre a una xica, a qui la seua parella estava maltractant.
Cada any, el 20 de novembre se celebra el Dia del Llibre Valencià, en record de la primera edició del Tirant lo Blanch, obra de Joanot Martorell, que va eixir publicada el 1490.
En este Dia del Llibre Valencià, vull recordar al poeta Ausiàs March, nascut a Gandia (encara que també hi ha qui pensa que el seu naixement va ser a València o a Beniarjó) cap al 1397. Va ser fill de Pere March, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. El 1437, quan tenia uns 40 anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de l’autor del Tirant.
L’obra coneguda d’Ausiàs March es compon de 128 poemes (uns 10000 versos) conservats en 13 manuscrits. La seua poesia tracta principalment el tema amorós, i tingué una repercussió notable en la lírica castellana del segle XVI i XVII. Són ben coneguts els seus sis Càntics de mort, possiblement escrits amb motiu de la mort de la seua segona dona, Joana Escorna, i també el Cant espiritual.
La seua tomba (desgraciadament molt desconeguda per a la gran majoria dels valencians) es troba a la catedral de València, a prop de la porta romànica de l’Almoina.
Com a homenatge al nostre poeta més universal, en este Dia del Llibre Valencià, vull compartir amb tots els qui “entreu” a Raons i paraules, una de les seues poesies més conegudes.
VELES E VENTS
“Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponent contra d’ells veig armar : xaloc, llevant, los deuen subvenir, ab llurs amics lo grec e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.
Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a records correran e cercaran amagatalls secrets : fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran.
Los pelegrins tots ensems votaran e prometran molts dons de cera fets : la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descoberts no seran. E en lo perill no em caureu de l’esment ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, per què amor per mort, és anul•lats, mas jo no creu que mon voler sobrats pusca esser per tal departiment. Jo só gelós de vostre escàs voler que, jo morint, no meta mi en oblit. Sóc est pensar me tol del mon delit, car, nos vivint, no creu se pusca fer :
aprés ma mort, d’amor perdau poder e sia tots en ira convertit. E jo, forçat d’aquest món ser eixit, tot lo meu mai serà vós no veer. Oh Déu ! ¿per què terme no hi ha en amor, car prop d’aquell jo em trobara tot sol ? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant, de tot l’avenidor !
Jo son aquell pus extrem amador aprés d’aquell a qui Déu vida tot : puix jo son viu, mon cor no mostra dol tant com la mort, per sa extrema dolor. A bé o mal d’amor jo só dispost, mas per mon fat fortuna cas no em porta : tot esvetlat, ab desbarrada porta, me trobarà faent humil respost.
Jo desig ço que em porà ser gran costs i aquest esper de molts mals ni aconhorta; a mi no plau ma vida ser estorta d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost. Lladoncs, les gents, no els calrà donar fe al que amor fora mi obrarà : lo seu poder en acte es mostrarà e los meus dits ab los fets provaré.
Amor, de vós, jo en sent més que no en sé, de que la part pitjor me’n romandrà, e de vós sap lo qui sens vós està : a joc de daus vos acompararé”
I també estes dos altres poesies seues:
AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT
“Així com cell qui es veu prop de la mort corrent mal temps, perillant en la mar, e veu lo lloc on se pot restaura r e no hi ateny per sa malvada sort, ne prenc a me, qui vaig afanys posant e veig a vós, bastant mos mals delir : desesperat de mos desig complir, iré pel món vostre ergull recitant”
SI COM LO TAUR SE’N VA FUIT PEL DESERT
“Si com lo taur se’n va fuit pel desert quan és sobrat per son semblant qui el força, ne torna mai fins ha cobrada força per destruir aquell qui l’ha desert, tot enaixí em convé llunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús : no tornaré fins del tot haja fus la gran paor qui em tol ser delitós”
El Dia del Llibre Valencià, ens hauria d’ajudar a descobrir la figura d’Ausiàs March, (el poeta valencià més universal) tan desconeguda, desgraciadament, així com també a “entrar” i a conèixer els seus poemes, tan plens de bellesa.
Aín, al cor de la Serra d’Espadà, celebra cada 7 de desembre al seu patró, Sant Ambròs, bisbe de Milà i un dels pares de l’Església que, segons el teòleg i monjo de Montserrat Cebrià Pifarré, va ser “una personalitat de talla excepcional, tant des de punt de vista humà com des del cristià ”.
Sabem diverses dades del patró d’Aín, gràcies a la “Vida d’Ambròs”, del diaca Paulí de Milà. De bona família, Ambròs va nàixer a Trèveris, el 339. De jove seguí la carrera administrativa i el 370 el trobem a Milà (capital de l’Imperi) com a prefecte de la regió Ligúria-Emília. I és ací quan, a la mort del bisbe Auxenci, el poble impressionat pel prestigi i la integritat d’Ambròs, el va elegir per aclamació com a nou bisbe, tot i la seua resistència. Eixa manera d’elegir els bisbes, era freqüent i normal en aquella època. Així ho expressa els Goigs a Sant Ambròs: “Un infant (la unció al dit)/ com a bisbe us assenyala./ Tot el poble el gest avala/ perquè és Déu qui us ha elegit,/ per a ser sant i prudent,/ pur com l’aigua cristal·lina ”.
Com que encara era catecumen, va ser batejat i el 7 de desembre de 374 va ser consagrat bisbe. Ambròs va donar tot el seu patrimoni als pobres i serví l’Església en l’episcopat durant 24 anys. Va morir el 4 d’abril de 397, un dissabte sant.
En una Església necessitada d’una renovació espiritual, Sant Ambròs va ser un pastor exemplar que es mostrà sol·lícit per la unitat d’una Església dividida en dos faccions: l’arriana i la catòlica. Preocupat també per la regeneració dels capellans i de les comunitats de vida consagrada, Sant Ambròs organitzà la litúrgia, i perquè el poble participara activament en les celebracions i compongué himnes d’una gran bellesa, que resumien la fe de l’Església.
Ambròs va ser un bon pastor, predicador i catequista del poble cristià. Ell mateix explicava l’Antic Testament als catecúmens que havien de ser batejats la nit de Pasqua. Va escriure nombrosos comentaris exegètics sobre el Gènesi, els Salms o l’Evangeli de Sant Lluc.
Segons el P. Cebrià Pifarré, teòleg especialista en la literatura cristiana antiga, Sant Ambròs va ser un bisbe molt “sensible als problemes socials i va denunciar amb valentia, l’arrogància i la prepotència dels rics”. Pròxim al dolor dels pobres, quan els romans van ser derrotats pels visigots a la batalla de Adrianàpolis el 378, Ambròs no dubtà en vendre els preciosos ornaments sagrats, per rescatar els presoners.
Escrigué el llibre ”La Penitència”, adreçat als rigoristes novacians que negaven a l’Església el poder de perdonar els pecats després del baptisme. Ambròs en aquest text destaca la misericòrdia de Déu, un tema tan estimat per ell. Ambròs mateix escriu: “feu-me la gràcia de tindre un cor ple de tendresa per tots els pecadors. Aquesta és la suprema virtut”.
Ambròs demana als cristians (als del segle IV i també a nosaltres, al segle XXI) que donem testimoniatge de la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. El sant patró d’Aín també ens exhorta (en un món ple d’odi) a la reconciliació mútua: “quan demanes perdó per a tu mateix, aleshores, més que mai et cal saber que has de perdonar als altres”.
Com qui no té la vespra no té la festa, la celebració de Sant Ambròs comença a Aín el dia 6 de desembre, amb el volteig de campanes i les calderes, tan populars! I és el 7 quan amb la missa i la processó, Aín expressa la seua devoció per Sant Ambròs.
Aín, aquest poble muntanyenc, venera amb especial amor la font del sant, amb el seu retaule de ceràmica, tan bonic. Que Sant Ambròs porte la protecció i la benedicció de Déu, per a tots els habitants d’Aín, que l’aclamen com a patró.
"Hi ha coses en l´Església que no acabe d´entendre! Ara és l´obsessió de la CEE, que es creu «en la obligación como pastores de la Iglesia, del derecho de orientar el discernimiento moral», de cara a les eleccions del 20 de novembre. Per què els bisbes espanyols creuen que és necessari oferir «algunas consideraciones que estimulen el ejercicio responsable del voto?». Pensen que sense aquesta «Nota de la Comisión Permanente», els cristians votaríem d´una manera irresponsable? Tan immadurs pensen els bisbes que som els cristians valencians, bascos, catalans, gallecs, andalusos...? O és que som infants i necessitem que l´Episcopat oriente el nostre vot? No sé si els espanyols som massa estranys, o ho són els bisbes que tenim. He mirat si trobava alguna exhortació, alguna «Nota de la Comisión Permanente» de l´Episcopat dels EE UU en les eleccions que van enfrontar Obama i McCain, però no he trobat res. Tampoc pel que fa a les passades eleccions a França entre Nicolas Sarkozy i Segolene Royal. Encara Spain és diferent? O més aviat els qui són diferents són els nostres bisbes? Amb alguna excepció, certament. Fa un temps vaig seguir el debat a Bèlgica, Estat binnacional, amb dos comunitats ben diferenciades (Flandes i Valònia) a més de la capital Brusel·les. Vaig llegir les raons i els arguments entre els partidaris de la secessió i els de la unió. I vaig quedar gratament sorprès amb la resposta del bisbes. Els partidaris de la unió de Flandes i Valònia, reclamaven als bisbes de Bèlgica un recolzament públic. Però el cardenal Dannels els va contestar amb un argument ben sòlid: «La separació entre l´Església i l´Estat ha de ser respectada». Per això, els bisbes no prendrien posició a favor del secessionistes o dels unionistes, sinó que pregarien pels polítics, perquè decidiren allò que seria millor per al futur de l´Estat. (Vida Nueva, nº 2.589, pàgina 7). Pel contrari, els bisbes espanyols (després de rocordar-nos «la legitimidad moral de los nacionalismos») ens posen en guàrdia, pel fet que «es necesario tutelar el bién común de la nación española en su conjunto». Els bisbes proclamen la unitat d´Espanya com a bé moral. O com a dogma? Fa un temps, els bisbes argentins van alçar la seua veu en contra de les drogues, mentre que els bisbes espanyols s´entretenen aconsellant «algunas orientaciones concretas que deben ser tenidas muy particularmente en cuenta». Resultarà que només els ciutadans que voten fent cas dels bisbes, només ells, fan ús de «el ejercicio responsable del voto»? Són molts els bisbes aperturistes (Osés, Teodor Úbeda, Jubany, Camprodón, Iniesta, Buxarrais, Martí Alanis, Deig, Nicolás Castellanos, Victorio Oliver...) que han anat presentat la seua renúncia. Tots ells, destacats representant de l´anomenada línia taranconiana. Segurament que les notes de la Comisión Permanente serien molt diferents, amb més bisbes d´aquella línia conciliar que va encapçalar Tarancón. Però amb Camino, Reig Pla, Rouco, Munilla o Demetrio Fernández, només podem esperar notes com aquesta. Quan deixaran els bisbes de tractar-nos com a menors d´edat?"
PD: Us penge aquest text de l'amic Jordi Bort per tal que servesca de reflexió abans d'anar a votar demà. La foto és del bisbe Antoni Deig (ACS).
"El 2 de novembre, l’Església commemora i recorda en la pregària tots els difunts. L’origen del Dia de Difunts ve del monjo Sant Odiló, abat benedictí del monestir de Cluny, a la regió de la Borgonya, qui a finals del segle X va instituir en les cases monàstiques de la seua jurisdicció, que el 2 de novembre fóra un dia especialment dedicat a la pregària pels qui ja havien deixat aquest món. Amb el pas dels anys, tota l’Església de tradició llatina va adoptar aquesta celebració en memòria dels difunts.
I és que el sentit de la vida depèn del sentit que li donem a la mort. Perquè la mort no és un final del terme, sinó un final de la meta on hem arribat, fins a ser acollits definitivament per Déu. Per a l’Església, la mort dels creients és un autèntic Nadal, perquè és el moment en què aconseguim nàixer definitivament a la vida de Déu. Segons els teòlegs, com que encara no estem acabats del tot, anem naixent cada dia, poquet a poquet, fins que acabarem de nàixer per complet. Això és el que passa amb la nostra mort: no és el final de la vida, sinó el seu inici!!
Per això, la mort és alhora, Nadal i Pasqua, magnificència de la vida mortal que, a partir de la mort, es fa eterna. Tenim prou motius per a festejar i celebrar la vida, que no va ser creada perquè s’acabe en la mort, sinó per a transformar-se a través de la mort. Per això, no vivim per a morir, sinó que morim per a viure!
Els pares de l’Església han destacat el moment d’aquest pas d’una forma bellíssima, tal com va fer el bisbe Sant Ambròs, en un dels seus tractats: “La mort de Crist és com la transformació de l’univers. Cal, per tant, que també tu et vages transformant: has de passar de la corrupció a la incorrupció; de la mort a la vida; de la mortalitat a la immortalitat; de la torbació a la pau”.
La devoció popular ha dedicat capelles als difunts, com descriu Vicent Felip Sempere, en el seu llibre Recull per una història de Nules. Segons Felip Sempere, a l’església major de Nules hi havia una capella dedicada a les ànimes, on tradicionalment les confraries celebraven una missa en sufragi dels difunts. Quan el cementeri es traslladà fora de les muralles, els cristians de Nules van començar a visitar-lo per encendre llums d’oli o de cera, davant de les tombes. També a les cases, el dia dels difunts, les famílies encenien llums d’oli en gots de vidre, les anomenades minetes, que en fer-se de nit posaven a les finestres o als balcons de les cases.
En la mateixa obra, Vicent Felip Sempere ens fa conèixer les capelletes de les Ànimes, que hi havien al terme de Nules. Eren uns pilars d’obra i unes rajoles que tenien pintades les ànimes del purgatori. Les capelletes estaven situades en l’encreuament del camí del Cabeçol, el camí Nou i el de la Mar amb el Caminàs. La gent, en passar per davant d’elles es senyava en record dels seus difunts. També al camí d’Onda, davant de la Masa de Lucas hi havia una capelleta, on la gent posava flors silvestres i llums.
Demà Dia de Difunts (i davant el cessament de l’activitat d’ETA) cal recordar les víctimes de la violència terrorista, a més dels familiars que ja han deixat aquest món. I recordar-los principalment en la pregària als temples, a casa o en la visita als cementeris. I també en l’afecte i en la gratitud, ja que el seu exemple, la seua bondat i el seu record, ens encoratgen a viure estimant. i a confiar-nos a la seua intercessió." Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat.
"La festa de Tots els Sants (que té el seu origen al segle VII, amb el papa Bonifaci IV) és una de les més antigues del cristianisme, on recordem tots aquells sants (coneguts o desconeguts) que ja participen de la vida de Déu.
Les Benaurances que l´Evangeli ens presenta hui, resulten estranyes a una societat que viu en la superficialitat i que sembla haver perdut el gust pels valors del Regne. Una societat que ha perdut el sentit de la sobrietat i l´honestedat, de l´honradesa i del sacrifici.
No obstant, les paraules de Jesús al sermó de la muntanya ens revelen (tant si som creients com si no ho som) la veritat més fonda de l´ésser humà: la importància dels valors fonamentals d´una societat que vol ser més humana i més humanitzadora i que farem realitat des de l´Evangeli.
Les Benaurances són un do de Déu per fer créixer el Regne i per viure d´acord amb les seues exigències. És Déu qui s´acosta als pobres i als qui tenen fam, als humils i als senzills, als compassius, als pacífics i als misericordiosos, als nets de cor i als perseguits pel fet de ser justos.
Com ha dit el P. Abat Josep Mª Soler, les Benaurances són un missatge d´anunci, de denúncia i de renúncia.
Les Benaurances anuncien una manera de ser i de fer bassada en la veritat i en l´honestedat. No en les trampes ni en les mentides, tan freqüents en el nostre món!!
Les Benaurances denuncien l´arrogància de la nostra societat, que confon la satisfacció amb la felicitat, pel fet que vivim en un clima que ofereix uns valors que, sovint, només són un engany.
Les Benaurances indiquen també un camí de renúncia d´aquells elements que ens esclavitzen i que, només renunciant a ells podrem fer realitat l´autèntica llibertat.
En aquest moment que vivim, encara que difícil, és possible obrir un futur d´esperança. És això el que van fer els sants que celebrem hui: hòmens i dones de totes les edats i condicions i que vivint les Benaurances, van fer realitat un món millor. Í per això van arribar a la felicitat i a la plenitud de vida!
En els sants, en aquells hòmens i dones que ja viuen amb Déu (i que de segur que tots hem conegut) veiem amb esperança, els models que van obrir el camí de la veritat i que els van portar a la vida que no s´acaba. A la vida sense fi!!
Tots estem cridats per Déu a ser feliços! Però a vegades, equivocadament, creiem que la felicitat es troba en els diners (i quant més diners millor!!) en una bona posició social o en una bona imatge, prestigi, autoritat o poder. No és eixa la idea de Déu pel que fa a la felicitat! Jesús en l´Evangeli de les Benaurances que hui proclamem, ve a dir-nos que la felicitat no es troba en la satisfacció dels nostres interessos, ni en el fet que puguem aconseguir tot allò que som capaços de proposar-nos! La felicitat, segons l´Evangeli, està en treballar pel Regne de Déu, per tal de fer-lo present en el nostre món! I treballar fidel i pacientment, amb tenacitat i amb esperança, per aconseguir un món més humà i més just, més pacífic i més fratern, lliure de guerres, de fam, d´injustícies!! Ací es troba la clau de la felicitat que naix de les Benaurances! I ací es troba també el camí que farà possible un món segons el designi de Déu. Un món on siguem capaços de reconèixer-nos germans. No adversaris! I encara menys, enemics! La fi del terrorisme d´ETA és una prova més que les benaurances poden canviar la nostra societat." Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat, publicat a Levante ahir.
"Fa unes setmanes, una caiguda inoportuna (n´hi ha alguna caiguda que siga oportuna?) em va deixar trencat l´húmer del braç dret. En un instant vaig passar de valdre´m per mi mateix, a dependre totalment dels altres! Després de la corresponent intervenció quirúrgica, vaig ocupar una cel·la de la infermeria del monestir, lloc que em conec bé, ja que durant dèsset anys jo havia estat infermer de la comunitat. En una situació de dependència, és un fet que la fe i la pregària il·luminen, i fins i tot, donen una visió nova del sofriment, la malaltia o la vellesa! Encara que com deia el papa Benet en la Fundació Sant Josep de Madrid, «quan el sofriment apareix en l´horitzó de la vida, quedem desconcertats». En un món que ens vol fer creure que podem ser «supermans», la malaltia ens fa tocar de peus a terra, ens fa descobrir la fragilitat i les limitacions. I ens ajuda a vore allò de bo que portem a dins, per posar-ho al servei d´aquells que estan en una situació de major dependència. I és que el malalt o l´ancià, malgrat que puga trobar-se «desfet de tant sofrir» (Ps 6:7) se sap confortat per l´amor del Senyor, que «sosté els desvalguts, conforta els cors desfets i embena les ferides» (Ps 146:3). La malaltia i la vellesa il·luminades per la pregària, també ens posa en comunió, solidàriament, amb la situació de sofriment de tants hòmens i dones que passen per una situació semblant. I és en la pregària, on Déu (i d´una manera especial en els malalts) s´acosta als hòmens, des de la tendresa i l´amor. A més, la fe, viscuda en fraternitat, fa possible vore i viure la malaltia o la vellesa des de la serenor que dóna l´esperança. Encara que hi hagen moments difícils! Els monjos ancians de la infermeria, han après a viure la seua situació de fragilitat amb una pau, i fins i tot amb un somriure, que ens parla de Déu. Acostumats a una TV que exalça els «cossos 10» i «l´eterna» joventut, els ancians i els malalts no són (no haurien de ser!) arraconats o aïllats de la família i de la societat. El Dia de la Gent Major que celebràvem el passat 1 d´octubre, ens recorda que els ancians i els malalts són persones limitades i amb un grau de fragilitat, sí, però no per això deixen de ser persones. I com ens diu el Concili Vaticà II, l´home no val per allò que té (diners o salut) sinó per allò que és. I és que «allò que l´home veu no és allò que val», perquè «l´home veu només l´aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor» (1S 16:7). Per això la fe ens ajuda a descobrir en els més desvalguts el rostre de Déu. Del Déu compassiu que comparteix el sofriment humà. Del Déu del consol, «que ens conforta en totes les adversitats», per tal que també nosaltres «puguem consolar als qui passen alguna pena» (2C 1:4). Desgraciadament, com deia el papa Benet, «una societat que no accepta als qui sofreixen, és una societat cruel i inhumana». Per això Jean Corbon, ens exhorta a ser capaços de descobrir Déu en l´home i l´home en Déu. I també el papa Benet ens recordava en el seu viatge a Madrid, que hem de saber «compadir-nos i acompanyar amb amor a aquells que sofreixen, com ho va fer Jesús». Així humanitzarem més el nostre món, acostant-nos als qui viuen en el dolor o en la vellesa per infondre´ls esperança i pau." Josep MIquel Bausset, monjo de Montserrat.
M'acabe d'assabentar de la defunció aquest matí de na Roser Bofill i Portabella. ACS. Com que era una mestra del periodisme religiós (com podem llegir en l'article de Jordi Llisterri i la seguia en cada un dels articles que ha escrit per a SAÓ, no puc menys que fer-ne esment en el bloc. Ací teniu el text escrit per Jordi Llisterria a Catalunyareligio.cat. ACS.
(Jordi Llisterri –CR) Aquest dimecres al matí ha mort la periodista Roser Bofill, ànima de les revistes Foc Nou i de El Ciervo, publicacions que va tirar endavant durant dècades al costat del seu marit, el també periodista Llorenç Gomis. Roser Bofill tenia 80 anys i fins fa poques setmanes continuava present a la redacció de les dues revistes a la seu històrica del carrer Calvet.
El funeral es farà aquest dijous 20 d'octubre a les 11'45 del matí al tanatori de Sant Gervasi de Barcelona.
Nascuda l’any 1931 va formar part d’una de les primeres promocions de l’escola de Periodisme del CIC. Va estar vinculada a la revista El Ciervo -que aquest any celebra el 60è aniversari- gairebé des dels seus inicis. Des del 1990 va ser-ne directora, juntament amb Llorenç Gomis, i va continuar dirigint aquesta revista de referència després de la seva mort el 2005.
També, poc després de la seva creació el 1974, va assumir la direcció de la revista Foc Nou i n’ha estat l’editora fins ara. Alhora, mantenia col·laboracions regulars amb altres publicacions com la revista Saó de València o Misión Abierta.
Roser Bofill i Portabella forma part de la generació de laics que va quedar marcada profundament pel Concili Vaticà II i per la figura de Joan XXIII. Així, va ser una de les persones claus en la difusió de l’obertura i la renovació conciliar a Catalunya. Alhora, la redacció de les revistes que dirigia es va convertir en una escola de periodistes, especialment durant la transició. D'altra banda, la seva personalitat i empenta la va portar moltes vegades a representar la veu de les dones dins de l'Església i en els mitjans de comunicació.
La seva trajectòria no es limita a l’àmbit eclesial. Va ser una de les impulsores i va presidir la primera associació de revistes en català, l’APPEC. També va fer classes de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Llull. Molt vinculada amb la família Maragall, va col·laborar en la campanya de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Creo, ayuda mi poca fe; Boira baixa i Quédate con nosotros són tres dels llibres que recullen la seva experiència vital com a creient. De fet, tot i dedicar-se al periodisme religiós, la seva preocupació principal sempre van ser els aspectes espirituals i les creences per sobre de les estructures eclesials.
Tot i ser de Barcelona, sempre va mantenir una estimació singular al Montseny on tenia una casa familiar a Viladrau. Va impulsar i dirigir durant 25 anys l’edició de les Monografies del Montseny i va ser presidenta de l’Associació Amics del Montseny. Roser Bofill tenia quatre filles i nou néts.
- Segons la teua visió, qui eren a Madrid, entre nosaltres
–mentres se celebrava la JMJ– els jóvens exclosos de tots els drets?
Segurament els jóvens amb idees avançades o jóvens que anaven per lliure, atrets per la figura del papa, però poc compromesos amb la comunitat cristiana.
- És palpable la transparent humilitat del Papa i la seua capacitat gentil per a dirigir-se a tots, donant-se a entendre no sols als fidels catòlics. S´ha valorat la JMJ amb qualificatius d´“èxit absolut”, “gent sana”, “energia positiva”, “retorn als valors”. Com caldria parlar de “un viatge redó, i d'un èxit sense pal·liatius davant dels resultats de la JMJ de Madrid 2011”? Els resultats de la JMJ encara no sé quins seran… la JMJ pot ser com una carcassa, de festa, molt bonica, molt espectacular (so, llum i color, fum… i en això s'acaba tot) o pot ser com un ciri que amb senzillesa il·lumina una situació de foscor. Per a mi, la JMJ hauria de ser les dos coses, però sobretot la segona.
- Enfront de les ideologies dominants, en la JMJ s'ha parlat d'una esperança i una felicitat certes. Com cal impulsar la post- JMJ per a poder superar algun tipus de submissió juvenil a la fatalitat econòmica, a la indiferència religiosa i a la resignació democràtica?
Donant un protagonisme als jóvens. A tots els jóvens!!! No només als qui estan en moviments d'una certa sensibilitat (conservadora), sinó també als qui dia a dia estan al costat dels capellans a les parròquies, col·laborant amb ells. I fins i tot a aquells que s'acosten esporàdicament a l'església, aprofitant per atraure'ls a la fe.
- Com podem donar suport a allò que els jóvens volen fer?
Escoltant-los i donant-los la paraula, de veritat.
- La fe cristiana necessita enfront de si mateixa una “absència cristiana” i inclús en el seu interior una certa contestació, on la fe es bata amb si mateixa contra les seues certeses massa fixades o solitàries. Com es podria aconseguir eixe estil?
Amb jóvens agosarats i atrevits, que estiguen en la frontera i que per això vagen al davant, per fer avançar una església que sempre va a un pas molt lent!
- “El Senyor Jesús no és un mestre que entabana els seus deixebles: ens diu clarament que el camí amb ell requerix esforç i sacrifici personal, però que val la pena”, va dir el papa. amb quines mediacions diocesanes podríem aconseguir objectius juvenils viables en este pròxim curs?
L'Evangeli és exigent, però molt humà! i l'església, perquè tinga també un estil més obert i més humanitzador, ha de comptar amb la participació de totes les sensibiliitats que hi han al si de les comunitats cristianes. No només amb les "dominants" en molts bisbats. L'Església ha d'incloure els jóvens tal com són, amb tota la seua riquesa interior i també amb les seues inquietuds, contradiccions i interrogants!!!
- Amb quin model de comunitats vives i participatives?
Amb comunitats més senzilles, compromeses amb la realitat i els problemes de la nostra societat: la falta de treball, la immigració, el sofriment dels jóvens.... no amb comunitats que no tinguen els peus a
Terra!!! Massa "pels núvols".
- “El naixement d'una xarxa universal d'amistat que unix el món amb Déu és una important realitat per al futur de la humanitat, per a la vida de la humanitat de hui”, afirmava el sant Pare. Què hem de fer perquè no quede tot simplement en purs discursos de gent major, en meres paraules i en il·lusòries il·lusions? Posant-ho a la pràctica i intentant viure-ho, amb senzillesa, però amb realisme, aprofitant l'inici del curs 2011-2012. - Què fer per a escoltar als que treballen amb jóvens?
Animar-los, donar-los suport des dels bisbats, perquè no se senten sols i treballar conjuntament amb ells, per fer una pastoral amb trellat, implicant els jóvens i no com a convidats de pedra.
en la concessió del Premi Tio Canya a Alexandre Alapont dins dels XVI Premis Jaume I de l Bloc de Progrés de l'Alcúdia:
"DES DE MONTSERRAT, VULL UNIR-ME A LA FESTA QUE PER XVIa VEGADA ORGANITZA EL BLOC JAUME I DE L'ALCÚDIA.
EL PREMI "TIO CANYA" ATORGAT A L'AMIC ALEXANDRE ALAPONT, HONORA EL BLOC I TOTS ELS QUI ENS ESTIMEM EL PAÍS!
ALEXANDRE, A MÉS D'UN BON AMIC, ÉS UN HOME RECTE, BO I JUST, TAL COM EL DEFINEIX LA BÍBLIA!!
ALEXANDRE ÉS UN HOME D'ESGLÉSIA I DE PAÍS, EN UN PAÍS (EL NOSTRE!) EN EL QUAL SER CRISTIÀ I VALENCIÀ ALHORA, SEMBLA (ENS HO POSEN) BEN DIFÍCIL!!
PER AIXÒ FELICITE L'AMIC ALEXANDRE, PER LA SEUA FERMESA I LA CONSTÀNCIA EN LA LLUITA PER LA DEFENSA DE LES LLENGÜES I CULTURES MINORITÀRIES: EL NÀMBIÀ I EL VALENCIÀ!!
AMB HÒMENS COM ALEXANDRE, I TOTS ELS QUI FORMEU EL BLOC JAUME I DE L'ALCÚDIA, EL NOSTRE PAÍS I LA NOSTRA CULTURA TÉ FUTUR!! UNA ABRAÇADA I ENHORABONA, ALEXANDRE!!!"
PD: Gràcies de nou al P. Bausset per la deferència en fer-me arribar el text per tal de poder fer-lo públic. L'amic Alexandre s'ho mereix.
Un amic de la Vila Joiosa m'ha fet arribar aquest text, text que vull compartir amb les i els que seguiu aquest bloc.
Estimats amics, un cop més ens tornen a menysprear, el govern espanyol (amb una ministra que diu ser de Benidorm) torna a atacar les comarques del sud, sense pietat, després de destrossar tot el nostre teixit industrial, després d'enrajolar tot el nostre territori amb una cobdícia desmesurada, després de desnaturalitzar la nostra cultura amb una allau massiva de turisme multicultural però inculte, de moltes exigències i pocs diners. Tot amb l'acord del govern valencià, que ens ha arruïnat amb projectes "carcassa" com "Terra mítica" "Ciudad de la Luz", etc.
Apa! ja n'hi ha prou, les comarques del sud del País Valencià, hem de dir prou, hem de dir prou al PSOE i al PP manaires que ens han matat el futur, així ho hem de transmetre el proper 20N, aquests partits han de caure en el nostre territori i veure que no poden seguir jugant amb nosaltres.
No ens han de convèncer amb promeses buides, de grans solucions, amb amenaces d'unes retallades o altres, la nostra viabilitat de subsistència rau a no quedar fora d'aquesta infraestructura, ja són massa les que hem perdut per les seues baralles partidistes externes i internes.
No vos he de dir en cap cas quin ha de ser el partit al que heu de votar, això faltaria, seran algunes les opcions que puguen participar en aquest joc amanyat que han fet, però sempre trobareu una alternativa a aquests dos sense trair la vostra idea i la vostra ideologia: Podríeu pensar que en aquests moments en què ens cal eixir de la crisi un govern fort és la millor solució, NO, amics, la millor solució és UN POBLE FORT al qual els polítics temen, i per aquest motiu vos demane que no sigueu mesells, aixequeu el front, aixequeu la mirada, el nostre futur està en joc.
Dempeus pel sud, el sud existeix, el sud és nostre, defensem-lo
PD: Agraesc la deferència de Ximo Vaello en deixar-me penjar el seu text.
Ací trobareu l'article de Martín Ferrand, i a continuació teniu la resposta respuesta a la campanya d'assetjament de què estem sent "víctimes" les i els que hem tingut la "mala sort" d'aprovar una oposició. La campanya ve d'un grup de periodistes. OLÉ, OLÉ POR LA
COMPAÑERA ANDALUZA
Sr. Martín Ferrand son muchos
ya los comentarios despectivos y miserables que se
están lanzando contra los funcionarios, esa casta,
como usted los llama de la que yo formo parte. Pero
es precisamente su artículo de opinión, por venir de
quien viene, todo un profesional del periodismo, al
que yo, sinceramente creía, objetivo y sensato, el que
me ha encendido sobremanera y no quiero pasar por alto
mi oportunidad de respuesta porque no ha podido ser
más subjetivo, más insensato y sobre todo, más erróneo
en sus planteamientos contra nuestra "casta". En
primer lugar, ni yo ni ninguno de los muchos
compañeros a los que trato nos sentimos ni tenemos
porqué sentirnos servidores de nadie, y mucho menos
queremos ser servidos. Le aclaro que en mi
declaración a Hacienda no consta que sea servidora de
nadie, sino una empleada por cuenta ajena; en este
caso, mi empresa es la Junta de Andalucía, a la que
accedí por cierto tras unas duras oposiciones y que
tras, 25 años de servicio como Administrativa (es
decir 8 trienios), teniendo un complemento de
exclusividad que me obliga a trabajar, como mínimo,
110 horas más al año que al personal que no lo tiene y
gestionando un Negociado, cobro 1.500 EUR, de los
cuales usted se cree muy dueño de rebajar un 20%.
Comenta que por la crisis es el funcionariado el
que tiene que ver disminuidos sus ingresos, ¿por qué?,
¿es que en épocas de "vacas gordas" el Gobierno hace
conmigo reparto de beneficios? ¿Está usted quizás
dispuesto a darme algo de sus ingresos cuando éstos
sobrepasen lo que habitualmente cobra? ¿Está
dispuesto acaso a hacerlo algún profesional "libre" de
este país? Le pongo un ejemplo muy concreto.
Un vecino de mi bloque, trabajador de la
construcción, tan discreto en ingresos como yo hasta
el "boom" urbanístico, ha podido invertir y comprar 2
pisos más en Sevilla capital. Es cierto, ahora
está en paro y yo y toda mi casta hemos contribuido a
que pueda cobrar el subsidio de desempleo, porcentaje
que pagamos todos los meses aunque a nosotros no nos
haga falta, pues jamás lo cobraremos. Además,
usted pretende rebajar mi sueldo un 20% para
"repartir" con él y muchos como él que ahora no
les va bien. ¿Hablaría usted para que me cediera
uno de sus pisos y así dejar la hipoteca del
único pisito que poseo y que me está quitando el
sueño? Los dos creemos que él no estaría
dispuesto, ¿verdad?. Pues yo tampoco a darle un
20% de mi sueldo. Habla también de que pretendemos
vivir sin la incertidumbre que acompaña a otros
ciudadanos. Pues sí, Sr. Martín, de eso se trata,
aspirar a ser funcionarios es aspirar a poco
materialmente en la vida, nunca seremos ricos, pero
aspiramos a la estabilidad en el empleo, recurso al
que puede aspirar cualquier persona, usted también,
aprobando unas oposiciones. Por tanto, si yo he
aspirado a "ganar poco y vivir tranquila" es un
derecho adquirido y no, no me he adueñado de nada ni
considero mi puesto hereditario. Mis hijos se lo
tendrán que currar y posiblemente más que los suyos,
por venir de una familia más humilde o sencilla como
quiera llamarlo. Y es en este punto donde más me
enciendo, ¿con qué derecho se cree para proclamar a
los cuatro vientos que mis dos hijos (estoy separada)
tengan que vivir con un 20% menos de lo que viven?
Ah!.., y yo declaro hasta el último céntimo
que gano (y todos sabemos que eso no es así en todas
las profesiones, pues hay mucha "economía sumergida").
Por lo tanto no intente "calentarle" el ánimo a
nadie con el hecho de que son los ciudadanos quienes
con sus impuestos me retribuyen, nosotros también
contribuimos y mucho a las arcas del Estado. Y una
cosa más, considero el trabajo de esta casta mucho más
importante para el país que el de su profesión, por
ejemplo. Si no escribe un día un artículo no pasa
absolutamente nada, pero si mis compañeros de la
Sanidad , la Enseñanza , los Cuerpos de Seguridad...
no acudieran a su trabajo... ¿qué ocurriría? En
fin, Sr. Martín piense más lo que escribe antes de
hacerlo. Yo lo suscribo por entero, y, en lo que
se refiere a la Sanidad , diré (y hace mucho que
quiero decirlo): Llame Ud. a un fontanero, o a un
electricista, por ejemplo, un 24 o un 31 de
Diciembre a las 04 horas de la madrugada (y relato dos
casos auténticos ocurridos con esos dos
profesionales).- ¿Cree que acudirá alguno a su
domicilio? - ¿Cuanto cree que le cobrará? -
¿Le hará factura o le tendrá que pagar en cash? además
de tener que darle las gracias, aunque al día
siguiente fallen las reparaciones. Yo se lo digo: -
Después de llamar a los de la Compañía de Seguros de
su domicilio, no irá nadie. Al día siguiente,
tampoco. El primer día laborable se presentará uno que
le facilitara el portero de su finca. - Le dirá
que, si quiere que repare la avería, le tiene que
pagar en mano (creo que a eso se le llama dinero
negro). - Estarán en su casa: uno 7 minutos y el
otro 14 minutos- Le cobrarán: uno 80 EUR por 7 minutos
y otro 93 EURuritos por 14 minutos. ¡¡¡ No está
mal !!! (Por cierto al electricista se le tuvieron
hasta que prestar las herramientas) Ahora le diré
que pasaría si Ud. (o el electricista o el fontanero
de la historia) un 24 o un 31 de Diciembre a las 04
horas de la madrugada se diera una fenomenal torta con
su coche (Dios no quiera) después de venir de una
fiesta de esas a las que sólo pueden ir los que tienen
sus ingresos (aunque, la verdad, ustedes siempre
suelen ir de gorra a esos saraos, cosa que no nos
ocurre a ningún funcionario: - Acudirán la policía
y los Servicios de Emergencia (todos ellos
funcionarios que tienen la suerte de trabajar ese
día). - Le llevarán a las urgencias de un Hospital
Público (donde se le admitirá aunque Ud. no tenga
cartilla de la Seg. Social. - Le atenderán
celadores, administrativ@s, auxiliares de enfermería,
enfermer@s, divers@s técnic@s, médic@s, etc... (todos
ellos funcionarios que también tienen la suerte de
trabajar ese día). - Pongamos que sufre un
traumatismo craneo-encefálico (repito: Dios no
quiera). Se le llevará a un quirófano ya preparado
y bien limpio (también entran en esta función l@s
limpiador@s que también tienen la suerte de trabajar
ese día). - Se le intervendrá durante varias horas
esa misma noche (no el día siguiente o el otro).
¿Sabe cuanto cobrará por hora el que más cobrará
(en este caso los médicos y neurocirujanos)? -
Alrededor de 15 Euros netos. El resto se lo lleva
Hacienda (aquí no vale lo del dinero negro) Imagínese
lo que cobrarán los demás... ¿Sabe qué ocurrirá si la
operación no es de su agrado? Ud. (o el electricista o
el fontanero de la historia) nos demandará. Iremos
todos a los Tribunales y tendremos muchos problemas.
¿Sabe qué ocurre si uno de sus artículos, o la
reparación, no es de nuestro agrado? ¡¡¡ NADA !!!
Entonces, Sr. Martín Ferrand, ¿sigue opinando que se
nos debe bajar un 20 % nuestras retribuciones? Si es
así, a Ud., y a los que piensan como Ud., sólo tengo
que decirles:¡¡¡ Váyanse a tomar por el culo
!!! .
Ahir vaig tindre la sort de compartir taula amb Joan Baldoví, candidat per València pel BLOC-COMPROMÍS-EQUO, arran del XVII APLEC (amb pujada) al cim del Benicadell. Espere totalment convençut que serà la veu valenciana a les Corts Generals perquè, com diu Burguera, pel que fa al PP-PSOE, "Poder sí que el tenen, però és per a prohibir que els interessos del País Valencià siguen acceptats per a defensar-los quan arriben a Madrid. La senyora Rita Barberà es queixava fa uns dies de la «falta de cariño» amb la què el president Rajoy ens tractava als valencians. Poder valencià? ¡Però si són una colla de polítics pobletans!". Ací teniu l'article de Francesc de P. Burguera:
"Vull començar felicitant al meu paisà de Sueca Joan Baldoví, al haver estat elegit, per les primàries del Compromís, candidat per València al Congrés dels Diputats. He vist que l´amic Baldoví declarava en una entrevista que, per primera vegada, des de la II República, arribaría un diputat suecà i valencianista a les Corts Espanyoles. Passa, però, que no serà així. Va ser també un suecà i també valencianista, el que va arribar primer al Congrés dels Diputats des de la II República. Va ser el que escriu aquestes ratlles qui va arribar, com a diputat a les Corts Constituents, el juny de 1977, ara fa 34 anys. Si ens referim a la nostra ciutat de Sueca, va ser alcalde i diputat a Corts al segle XIX Josep M.ª Bernat i Baldoví; al segle XX, diputat a Corts, solament, Francesc de P. Burguera, i al segle XXI, alcalde i diputat a Corts, Joan Baldoví. Estic segur que el fins ara alcalde de Sueca i amic meu portarà a terme una bona tasca de diputat. Si m´he atrevit a posar ordre cronològic en la presència com a diputats a Madrid, de Baldoví i meua, ha estat perquè quan arribes a edats com la dels 83 anys, et fas un primmirat, meticulós i delicat, i et molesta no vore les coses com són. Però anem al gra. Les Corts Constituents van ser elegides el 15 de juny de 1977 per a elaborar una Constitució. D´immediat es va formar la Comissió Constitucional per a redactar un projecte de Constitució, comissió presidida pel nostre paisà Emilio Attard, al que li costà Déu i ajuda per aconseguir que el nomenaren president. El dia 5 de gener de 1978 es va presentar l´Avantprojecte al Congrés i es va obrir un termini de vint dies per a la presentació d´esmenes al text de la Constitució. Aquest projecte, en la seua Disposició Transitòria segona, permetia que els territoris que en el passat hagueren plebiscitat afirmativament projectes d´Estatut d´autonomia, podrien passar immediatament a l´autonomia actual. Catalunya i País Basc podrien gaudir d´aquest favor. Això convertia en autonomíes de primera —és a dir, de via ràpida— i autonomies de segona, que són les que haurien de realitzar tot un seguit de tràmits, diligències i gestions per aconseguir els seus estatuts. I per què el fet d´haver plebiscitat un referèndum havia de tenir més força que la tradició històrica? Catalunya i el País Basc havien plebiscitat un referèndum, però el País Valencià, per exemple, va perdre les seues llibertats per dret de conquesta amb el decret de Nova Planta. ¿No teníem els valencians el mateix dret que catalans i vascos per a passar d´immediat a la nostra autonomia? Així les coses, vaig presentar una esmena a l´Avantprojecte de la Constitució que la Comissió Constitucional havia presentat al Ple del Congrés, dirigida a la transitòria segona, «demanant que, a més dels territoris que en el passat plebiscitaren afirmativament projectes d´estatuts d´autonomia, també aquells que al llarg de molts segles d´història hagueren tingut unes institucions polítiques pròpies, pogueren també aprofitar-se dels beneficis que la citada disposició transitòria segona concedia als que plebiscitaren estatuts». Esmena que em van ajudar a formular el text l´amic Vicent Franch i dos companys més que la memòria que em falla no em permet recordar. ¡Ja se sap, l´edat! Vaig presentar l´esmena, sí, però els diputats valencians de la dreta, alentats per Abril Martorell, Emilio Attard i el seu blaverisme, feren que l´esmena no fóra acceptada. El Projecte de Constitució va passar del Congrés al Senat. Allí teníem de senador a José Antonio Noguera de Roig, membre també del grup de Demòcrates Lliberals nostre, i va ser ell qui s´encarregà de presentar al Senat l´esmena rebutjada en el Congrés. Però la dreta valenciana —que no valencianista—, amb Emilio Attard al front, tornà a tocar-li la trompa al xic, en el Senat, i s´oposà de nou. D´haver-se acceptat i aprovat l´esmena, al País Valencià tindríem hui els avantatges que disfruten els vascos i els catalans. Després es moren d´enveja de veure el que fan els catalans. Perquè l´anticatalanisme no és altra cosa que pura enveja. A mi em fan molta gràcia quan parlen del «poder valenciano». Poder sí que el tenen, però és per a prohibir que els interessos del País Valencià siguen acceptats per a defensar-los quan arriben a Madrid. La senyora Rita Barberà es queixava fa uns dies de la «falta de cariño» amb la què el president Rajoy ens tractava als valencians. Poder valencià? ¡Però si són una colla de polítics pobletans!"
Al Levante apareix avui, festivitat de Sant Miquel, Sant Gabriel i Sant Rafael, l'article sobre la devoció a Sant Miquel del P. Bausset. Com que un amic es troba ingressat en un centre hospitalari i duu per nom Rafael, en el seu record i desitjant que prompte millore i el tornem a veure tot riallós, penge aquest article. A més a més, Sant Miquel és festa al seu poble i aquest amic li professa una gran devoció.
"A la Bíblia apareixen amb freqüència els àngels, una paraula que en grec significa enviat o missatger, ja que sempre porten un anunci de part de Déu. A l´Escriptura, sobretot al llibre dels Salms, als Fets dels Apòstols, a l´Apocalipsi i també als Evangelis, apareixen els àngels portant un missatge als hòmens de part de Déu. Els llibres de la Bíblia que, sovint parlen dels àngels, especifiquen només el nom de tres arcàngels, amb uns noms relacionats amb la missió que Déu els ha confiat i que són Miquel (¿qui com Déu?) Rafael (medicina de Déu) i Gabriel (fortalesa de Déu). Per la tradició bíblica, l´arcàngel és un signe de la benedicció i de la protecció de Déu sobre la vida de les persones, perquè puguen anar trobant el pla de Déu en el camí de la vida. Un pla que té com a centre Jesucrist. La menció a l´arcàngel Sant Miquel que trobem a la Sagrada Escriptura, concretament al llibre de Daniel, a la carta de Sant Judes i també a l´Apocalipsi, ha cristal·litzat en la litúrgia de l´Església, que presenta a Sant Miquel (signe de la protecció de Déu) vetlant la vida i la mort dels hòmens i les dones. La devoció a Sant Miquel es va estendre entre els cristians i ja al segle V trobem a Roma una església dedicada a ell i consagrada el 29 de setembre, d´ací la data de la festa. També el castell Santangelo de Roma, del segle VI, està dedicat a Sant Miquel. A més del llibre de Daniel, la carta de Sant Judes també fa menció de l´arcàngel Sant Miquel, nom que ve de Mica-el i que en hebreu significa ¿Qui com Déu? Aquesta expressió ve, pel fet que Sant Miquel apareix sempre en un context de lluita entre el bé i el mal i per això se l´invoca com a protector o defensor. A l´Apocalipsi també apareix Sant Miquel en una nova batalla, lluitant a favor dels deixebles de Jesús, en contra del maligne. Com a éssers espirituals, els artistes han representat a Sant Miquel amb ales i vestit guerrer, amb casc i espasa a la mà, lluitant contra un dragó, situat al seus peus. És així com apareix a Llíria, Tous o la Puebla de San Miguel, viles d´on és patró, encara que també se celebra a molts altres pobles. De fet són moltes les ermites dedicades a aquest sant, com a Gilet, Benigànim, Corbera, Jalance, Val de la Sabina, o Sant Miquel de Soternes, ermita construïda per Joanot Martorell. La presència d´aquests esperits angèlics és invocada també es la litúrgia, d´una manera especial a la pregària eucarística primera o cànon romà, quan es demana que l´ofrena siga portada a l´altar del cel «per mans del vostre àngel». Igualment, en la litúrgia dels difunts demanem a Déu que per mitjà dels àngels, porten l´ànima del qui ha mort a la llum santa, al lloc de la glòria de Déu, perquè alliberat dels pecats, el Senyor el faça passar de mort a vida. D´aquesta manera preguem perquè els àngels del Senyor presenten a l´Altíssim aquells que han mort. Que la festa de Sant Miquel a tants pobles del bisbat de València, ens ajude a vore en aquests esperits angèlics, amics dels hòmens, aquells que ens ajuden i ens protegeixen en la lluita contra el mal."
Un amic de la Vila Joiosa m'ha fet arribar aquest text, text que vull compartir amb les i els que seguiu aquest bloc.
