Tradicionalment, el diumenge més pròxim al 20 de febrer (aniversari de la mort de Pompeu Fabra), una entitat excursionista organitza a Montserrat la Renovació de la Flama de la Llengua. Enguany i per primera vegada, serà un grup valencià qui organitzarà aquest acte. Concretament, serà el Centre Excursionista de Castelló, qui portarà la Flama a Montserrat en la 43ena convocatòria. Va ser el passat 28 de gener quan els excursionistes castellonencs encengueren la Flama a Prada, davant la tomba de Fabra. I des de l'1 de febrer, la Flama ha visitat les nostres comarques: des de la Universitat Jaume I i la Casa Matutano, on era rebuda per l'alcalde de Castelló, fins a Alcoi (amb un sentit homenatge a Ovidi Montllor) i des de Vila-real a la Font d'En Carròs, el Penyagolosa, Benassal o València, a la seu de la Societat Coral El Micalet i del Centre Excursionista de València. Quan la nostra llengua era perseguida, en els anys més foscos del franquisme, Montserrat va acollir la Flama de la Llengua, encesa per primera vegada el 1968, en commemoració del centenari del naixement de Pompeu Fabra. L'any següent, les entitats excursionistes van decidir que, cada any per aquelles dates, es renovaria a Montserrat la Flama de la Llengua, dipositada a l'atri de la basílica, en una llàntia amb aquesta inscripció: "l'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble". Segons els membres del CEC, "és un honor haver estat escollit enguany com a responsable d'organitzar aquest esdeveniment, que ja arriba a la 43ena convocatòria". Montserrat ha estat sempre un monestir arrelat a la terra i sensible a la nostra cultura. Per això acull cada any la festa de la Flama, amb el compromís de mantindre viva la llengua mil·lenària que hem rebut dels nostres avantpassats i que ha de ser vehicle de cohesió i d'ús normal en tots els àmbits de la vida. Són molts els valencians que, al llarg dels anys, hem participat en la festa de la Renovació de la Flama. D'una manera especial vull recordar el nombrós grup d'Albalat de la Ribera i d'Algemesí, l'escriptora Isabel-Clara Simó o els escriptors Joan F. Mira i Vicent Pitarch. En la Renovació de la Flama de 2012 col·laboren els ajuntaments de Castelló, Benlloc, Benassal, Alcoi i Vila-real, la Fundació Huguet de la capital de la Plana Alta, associacions culturals i excursionistes de Benicarló, València, Ontinyent, Peníscola, Pedreguer, Vila-real, Potries, Simat de la Valldigna, Costur, Castelló, la Font d'En Carròs, Castalla i Benicàssim, col·legis de Benassal, la Font d'En Carròs i Benlloc, la Societat Coral El Micalet i la Universitat Jaume I, entre d'altres. Enguany, el diumenge 19 de febrer a Montserrat, la Renovació de la Flama organitzada pel CEC (en el 80è aniversari de les Normes de Castelló) actualitzarà l'esperit del canonge Carles Cardó, que deia: "Hem d'utilitzar les idees al servei de la llengua i la llengua al servei de les idees".
"Ai de qui fa guanys il·lícits». Aquestes paraules del profeta Habacuc (2:9) mostren d´una manera ben clara l´esperit bíblic que condemna el frau, la mentida i la corrupció! Des de sempre, però ara encara més, han proliferat els casos de despotisme, que han tacat la credibilitat democràtica del polítics: Gürtel, Pretòria, Boadilla del Monte, Palma Arena, Emarsa, Millet i molts més, desgraciadament! Són casos d´abús de poder (amb l´objectiu d´un enriquiment il·lícit) que com a ciutadans ens avergonyeixen. Casos de regals de luxe, diners negres en paradisos fiscals, gravacions fetes per la policia de converses frívoles i farcides de procacitat, reunions amb sexe de luxe (al més pur estil berlusconià) per afavorir les relacions personals i empresarials, dimissions, mentides... La Bíblia sempre ha estat per als cristians una norma de vida. Un espill on poder contrastar les nostres actituds i els nostres actes. La Paraula de Déu ens urgeix a la justícia i a la rectitud de vida, i per això l´Escriptura lloa «el qui viu d´acord amb la veritat» (Ps 25:3) «el qui es comporta amb justícia, els qui no accepten els guanys abusius i no es deixen comprar amb regals corromputs» (Is 33:15) «el qui viu honradament i practica la justícia» (Ps 14:2) els qui porten «les coses de palau amb honradesa de cor» (Ps 100:2) i els «hòmens de conducta irreprensible» (Ps 118:1) Pel contrari, la Bíblia condemna els qui actuen amb «favors per subornar» (Ps 25:10) els qui «jutgen per suborn, decideixen per un tant i vaticinen per diner» (Mi 3:10-11) els qui «premediten males jugades» (Ps 51:4,5) i «els hòmens fraudulents» (Ps 100:7) Jesús mateix s´escandalitzava dels fariseus que anaven darrere dels diners: «Vosaltres davant la gent, vos feu passar per hòmens justos, però Déu coneix els vostres cors i detesta aquesta grandesa que els hòmens admiren» (Lc 16:15) És veritat que no tots els polítics són iguals! La gran majoria d´alcaldes, regidors, consellers o diputats són gent honrada. Però la nostra societat pot caure en el desànim i en l´escepticisme, en conèixer casos com els que hem conegut. Polítics que s´enriqueixen amb mentides i negocis tèrbols que, per altra banda acaben per descobrir-se! I és que com diu la primera carta a Timoteu, «els qui volen enriquir-se cauen en paranys que enfonsen els hòmens en la ruïna i la perdició, perquè l´arrel de tots els mals és l´afany de diner» (1Tm 6:9). Davant el clima de corrupció existent, la classe política ha de saber actuar amb honradesa i ètica, deixant de banda a més, la utilització de l´insult per desqualificar els adversaris o del menyspreu i la burla («anem a rematar-los, són uns gilipolles») Per superar aquesta situació, els polítics han de retrobar la dignitat de la vida pública i afavorir la regeneració democràtica. Només així els ciutadans continuaran confiant en aquells que ens representen."
PD: El subratllat és meu. I la il.lustració l'he afegida jo també.
CUIDADO... con lo que se avecina... es más gordo de lo que os imagináis... un gobierno Europeo impuesto por los Neocon, "Los Illuminatis" que irá quitando a corto plazo a los políticos demócratas y manipulando las elecciones... y colocando tecnócratas, nos queda poco. Los Indignados tienen más razón de lo que os podáis llegar a imaginar. No es una cuestión de PSOE ni de PP, nada tiene que ver. Esto sólo se para negándonos a esas mentiras de pagar la deuda en que ellos nos han metido falsamente para tenernos hipotecados hasta nuestros nietos... se acabaron los Estados/Nación... adiós España.
Hay un problema laboral del colectivo de controladores aéreos que afecta al 1,2% de la población española (600.000 personas) y casi todos saltáis como energúmenos pidiendo hasta el linchamiento de ese colectivo cuando el día anterior hacen otra reforma del sistema laboral más restrictiva, quitan los 420 euros de ayuda a 688.000 parados que están en la ruina y anuncian cambios drásticos a peor en la ley de pensiones que afectan al 80% de la población y nadie se indigna ni dice nada. ¿Sois idiotas?
Estáis pidiendo a gritos al Gobierno que se apliquen medidas que quitan el derecho a la baja laboral, a los permisos retribuidos y a las horas sindicales, sacar militares a la calle ¿sois idiotas?
Estáis leyendo que mintieron en los vuelos de la CIA, en el caso Couso, que González era la X del GAL, que gente del PP cobraba de la trama Gürtel, que hay políticos que cobran más de 230.000 euros al año, pero que nos cuestan más de 3 millones de euros, que la corrupción en la política no es excepción, sino norma, que ellos mismos se adjudican el derecho a cobrar la jubilación máxima con pocos años en las Cortes y a nosotros nos piden 40 de cotización, banqueros que consiguen del gobierno medidas duras contra los trabajadores y que tenían que estar en la cárcel por delitos demostrados de fraude fiscal y no decís nada, os quitan dinero para dárselo a esa gente que cobra cientos de miles de euros año, especula con nuestro dinero, defrauda a Hacienda y seguís callados ¿sois idiotas?
Tenéis una monarquía que se ha enriquecido en los últimos años, que apoya a los poderosos, a EEUU, a Marruecos y a todo lo que huela a poder o dinero, hereditaria como en la Edad Media ¿sois idiotas?
En Inglaterra o Francia o Italia o en Grecia o en otros países los trabajadores y los jóvenes se manifiestan hasta violentamente para defenderse de esas manipulaciones mientras en España no se mueve casi nadie ¿sois idiotas?
Consentís la censura en los medios de comunicación, la ley de partidos, la manipulación judicial, la tortura, la militarización de trabajadores sólo porque de momento no os afecta a vosotros ¿sois idiotas?
Sabéis quién es toda la gentuza de las revistas del corazón, futbolistas supermillonarios pero jamás escucháis a nadie como Saramago o Chomsky u otros mil intelectuales veraces y comprometidos con vuestros problemas ¿sois idiotas?
Si mucha gente responde sí, aún nos queda un poco de esperanza de conseguir acabar con la manipulación de los políticos y poderosos. Si la mayoría contesta no, entonces estamos jodidos.
EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (EL PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos, los políticos y los especuladores bursátiles.
Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:
Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de €, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honestos.
TENGAN LA VERGÜENZA de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos; en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicar las comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes 30.01 € cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, etc. y aun no les han abonado la nómina.
PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.
ELIMINEN la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.
HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o/y sus fechorías, y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.
INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996, pudiendo llegar, con dietas y otras prebendas, a 6.500 €/mes. Y bastantes más por diferentes motivos que se le pueden agregar.
INDECENTE, es que un profesor, un maestro, un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública, ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera.
INDECENTE, es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).
INDECENTE, es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete, y que los miembros del gobierno, para cobrar la pensión máxima, sólo necesiten jurar el cargo.
INDECENTE, es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.
INDECENTE, es colocar en la administración a miles de asesores = (léase amigotes con sueldos que ya desearían los técnicos más cualificados)
INDECENTE, es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos y sindicatos pesebreros, aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.
INDECENTE, es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (ni cultural ni intelectual).
INDECENTE, es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier.
Indecente No es que no se congelen el sueldo sus señorías, sino que no se lo bajen.
INDECENTE, es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.
INDECENTE, es que ministros, secretarios de estado y altos cargos de la política, cuando cesan, son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del ERARIO PÚBLICO.
Y que sea cuál sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno "derecho de pernada" mientras no se cambien las leyes que lo regula. ¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Já.
Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con "cara y ojos" para acabar con estos privilegios, y con otros. Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.
ÉSTA SÍ DEBERÍA SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SÓLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ÉSTA, SÍ QUE TRAERÁ AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO, está en juego nuestro futuro y el de nuestros hijos.
DÓNDE ESTÁ LA GENTE? QUE LEVANTAN MASAS PARA EL FÚTBOL, Y NO PARA DEFENDER NUESTROS DERECHOS.
- Edipo Rey: Tal vez el origen es que todos olvidan el derecho a la igualdad de los varones: mayor fracaso escolar, menor esperanza de vida, etc. Visita http://edipo.info.
Avui, festivitat de Sant Blai bisbe, us deixe l'article escrit per l'amic i monjo de Montserrat, P. Josep Miquel Bausset, narural de l'Alcúdia (País Valencià).
Josep Miquel Bausset
Sant Blai, que va nàixer a Sebaste ( l'actual Turquia) a la segona meitat del segle III, va ser metge, bisbe i màrtir. Mogut pel desig de Déu, sovint es retirava a una cova per pregar. En morir el bisbe de Sebaste, Blai fou elegit nou bisbe per l'aclamació dels preveres i dels cristians de la ciutat. Cal dir que en els primers temps del cristianisme, els bisbes els elegia el poble amb tota naturalitat, ja que coneixien aquell home que, per la seua bondat i la seua santedat, havia de guiar el poble de Déu. Per això, Sant Hipòlit (en referència a l'elecció dels bisbes) deia: "Que s'ordene com a bisbe, aquell que siguent irreprensible, haja estat elegit per tot el poble". I el bisbe Sant Cebrià escrivia: "Que no s'impose al poble un bisbe no desitjat". Malgrat que el 313 Constantí, emperador d'Occident i Licini, emperador d'Orient signaren l'Edicte de Milà que acabava amb les persecucions dels cristians, la veritat és que a l'Orient no va ser així. Licini, aviat va decretar una nova persecució i el bisbe Blai fou detingut. Les actes del martiri conten l'episodi més conegut de Sant Blai: aquella dona que va suplicar al sant bisbe pel seu fill únic que agonitzava, perquè menjant peix, una espina se li havia entravessat a la gola. Blai imposà les mans sobre el xiquet mentre pregava, i l'infant, traient l'espina, es va recuperar. D'aquest episodi ve la devoció a Sant Blai, com a protector i advocat dels mals de gola. Davant la negativa de Blai d'adorar els déus pagans, fou decapitat als afores de Sebaste, el 3 de febrer de 316. Acabada la persecució, el sepulcre del sant màrtir (sobre el que s'edificà un temple) es convertí en lloc de pregària per als cristians. La pràctica totalitat de les representacions artístiques de Sant Blai, ens el mostren amb la mà protegint la gola i revestit amb ornaments pontificals, amb la mitra i el bàcul. Sant Blai és per als nostres pobles, sobretot un símbol de la fe que es manté a tantes i tantes viles de la nostre terra, plena d'ermites dedicades a aquest sant. Són molts els pobles valencians que celebren la festa de Sant Blai, com Pedreguer i Potries, amb el seu porrat, Alpuente, Borriana i les calderes i la font del vi, Sax, La Pobla del Duc i Bocairent, Xella, Gestalgar, Jalance o el barri de Russafa, a València. I són també moltes les ermites dedicades a aquest sant bisbe, com a Ràfol de Salem, Requena o Set Aigües. A l'Esglesia llatina, la festa de Sant Blai se celebra cada any el 3 de febrer, tot i que l'Església Oriental fa memòria del nostre sant l'11 del mateix mes. Una de les tradicions més populars de Sant Blai es realitza amb dos ciris, que col·locats en forma de creu es passen pel cap i la gola dels fidels. També sol beneir-se el pa i la sal, que es reparteix als qui participen a la festa. La presència de Sant Blai a les nostres viles, ens recorda els nostres orígens cristians i la fe d'un poble que s'ha mantingut fidel als seus avantpassats. La festa de Sant Blai, fa present el testimoniatge d'aquest sant bisbe que va donar la vida per Jesucrist i la fe que s'ha transmès de generació en generació entre els cristians valencians. A més, la presència d'aquest bisbe i màrtir sant, ens és un exemple de fidelitat, de generositat i de donació, en un món que només valora la superficialitat i la caducitat de les coses.
Els nostres omnigovernants, elegits democràticament i en massa, han volgut que l’Educació siga un dels àmbits més castigats per la crisi. Retalls de sou al professorat, reducció de línies, eternització dels barracons, saturació d’aules... L’objectiu és clar: aprofiten la confusió per desmotivar els ensenyants i carregar-se el sistema educatiu actual. Aquesta estratègia suïcida ha mobilitzat la comunitat educativa, que ha protagonitzat manifestacions multitudinàries arreu del país per exigir al govern que ature una política nefasta i de conseqüències imprevisibles.
En paral·lel, els claustres d’escoles i instituts han engegat altres mesures de protesta i rebuig als retalls de la Generalitat, entre les quals hi ha la cancel·lació de les anomenades “activitats extraescolars”. No només s’estan deixant de celebrar el dia de la Pau, el carnestoltes, l’eixida al bioparc o l’excursió de final de curs. També s’han eliminat l’assistència a funcions de teatre infantil, les visites d’escriptors i il·lustradors a les aules, les sessions de foment lector en biblioteques, els espectacles amb pallassos, els contacontes, els concerts de música popular per a infants... L’Associació Valenciana d’Empresaris de Teatre i Circ ha xifrat en 15.612 els alumnes que han cancel·lat de manera sobtada les reserves previstes els últims dies. Si no frenem aquesta espiral autodestructiva, la devastació pot ser el colp de mort del sector cultural valencià.
Hi ha una llarga nòmina de professionals del món cultural que sempre ha treballat amb honestedat i creativitat al costat del professorat, donant suport a estratègies pedagògiques enriquidores que han contribuït a fer créixer les noves generacions. No és just que aquests tradicionals companys de viatge, que lluiten a diari amb el mateix coratge que ho fan els ensenyants i amb recursos igualment insuficients però amb un objectiu comú siguen ningunejats i abandonats ara a la seua sort.
La indignació que hi ha al carrer i a les aules és compartida pels professionals valencians de la cultura; les penúries i el desinterés de l’administració autonòmica envers el seu treball, també. Si es vol pressionar o castigar el Consell per les mesures que imposa sense valorar l’abast i les conseqüències, no servirà de res enfonsar el fràgil sistema cultural. És més: aquests maldestres gestors de la cosa pública potser se n’alegraran i tot. Busquem, doncs, conjuntament, fórmules alternatives i més eficaces de reivindicar justícia i pressionar perquè paguen la crisi en primer lloc aquells que l’han provocada. No errem el tret ni peguem mos a la mà que hem tingut sempre estesa, amical, activa i propositiva, disposada a ajudar en la precarietat i a portar amb orgull les mateixes pancartes en les mateixes manifestacions. Perquè el dia que tot aquest desgavell acabe (i, creieu-me, algun dia acabarà) la magnitud de la desfeta pot ser tan profunda que per molt que estirem el braç no trobarem ningú a l’altra banda amb qui compartir projectes per reinventar plegats el demà.
Diumenge passat, el cardenal Tarancón, l'home que més va contribuir a fer possible la transició a la democràcia, va retornar feliçment a ser notícia d'actualitat. Un reportatge de dues pàgines, a El País, el rescatava de l'oblit. Res més oportú ni més beneficiós que aquest rescat, que ens permet saldar el deute que tenim pendent, i comparar el present amb el passat. Les comparacions només són odioses quan afecten els altres, però no quan afecten un mateix. En aquest cas, la comparació és sobretot examen de consciència. Trobo molt d'agrair que el prevere Martín Patino, l'home de confiança de Tarancón, hagi revelat el rerefons de l'homilia que pronuncià Tarancón en la cerimònia d'investidura del rei. Més que més si tenim en compte que aquella homilia va ser la clau que obrí la porta al futur de la societat. Això és el que estava en joc el 27 de novembre del 1975. La data és molt significativa. El Concili Vaticà II es donà per clausurat l'octubre del 1965. Havien transcorregut, entre una i altra data, exactament deu anys. Són els deu anys que passen per ser els de la reforma del Concili. Greu error. Una reforma no es fa en deu anys. La Constitució fou aprovada el 1978, i malgrat que ja som el 2012, no crec que el procés democràtic es pugui donar per acabat. Sempre estem en camí i sempre es pot millorar. El que no es pot fer és empitjorar. I, com diu la dita, qui sigui frare que prengui candela. L'Església espanyola ha anat a pitjor, i no més l'espanyola, i resulta que la culpa la té la reforma conciliar que no s'ha fet, en lloc de tenir-la la contrareforma que s'ha fet per evitar la reforma. Com diu el pare Fisa, missioner, “estem bé, però no anem bé”.
En la dècada dels setanta era al revés: estàvem malament, però anàvem bé. L'Església actual té un deute amb el cardenal Tarancón. La seva homilia va ser molt més del que sembla. Llavors es va valorar sobretot la seva valentia. I s'entén que fos així, ja que és un dels seus mèrits, però no l'únic ni el principal. Meritori ho va ser, ja que no es va deixar intimidar per l'amenaça que pesava damunt d'ell de l'extrema dreta. L'amenaça es va fer pública a la sortida del funeral de Carrero Blanco. Tothom la recorda: “Tarancón al paredón.” Els que van quedar parats van ser els ministres del general, presents en la cerimònia, i per primera vegada, atents. A veure què dirà. Doncs el que havia de dir, això: “La fe cristiana no és una ideologia ni pot ser identificada amb cap.” Ni identificada ni tampoc identificar-se amb cap, que era precisament el que l'Església havia estat fent fins aquell moment. El reconeixement dels pecats ha d'anar acompanyat del reconeixement de la culpa, del qual ve el penediment, i d'aquest, el propòsit d'esmena. I amb aquests requisits s'obté l'absolució. Llevat que, com en aquest cas, els papers no estiguin canviats. Davant d'aquesta pública confessió, a ningú pot estranyar que el ministre Arias Navarro s'acostés a Martín Patino, i li digués a cau d'orella: “Oye, ten cuidado con el cardenal porque con menos argumentos hemos metido a muchos curas en la cárcel.” No cal que ho juri, senyor ministre, que prou que ho sabem. Nosaltres sí, però els capellans d'ara, diria que no. A la presó i perseguits a bastonades, diguem-ho tot. Per fidelitat a l'Església del Concili. I disposats a tornar-hi, si molt convé.
Això és el que es desprèn de l'homilia de Tarancón. Resulta com a mínim sorprenent que l'homilia que passa per ser la millor de la seva vida, és l'homilia menys personal de la seva vida. Tant pel que fa a l'originalitat, com pel que respecta a l'autoria. En efecte: el text diu exactament el mateix que el decret final del Concili, que tracta “Sobre l'Església en el món actual”. En, i no a favor ni en contra. Ni més ni menys que el que Joan XXIII va fer des de l'inici del seu pontificat fins al final: no intervenir en la política italiana. Sí, en canvi, que va posar els cinc sentits en la renovació de l'Església, convocant el concili pastoral més important de la història. Pel que respecta a l'autoria, la sorpresa és encara més gran: aquella homilia és el text més consensuat de tots els que la jerarquia ha fet públics fins avui. Això cal atribuir-ho a Martín Patino, el secretari fidel i eficaç. Heus ací que Patino va viatjar sense parar per tal que l'homilia fos coneguda i reconeguda per bisbes i cardenals. Des de Jubany fins a Bueno Monreal, passant per tots els altres que la van llegir, tots hi van estar d'acord. La veu de Tarancón era, doncs, la veu de tota l'Església: Quod sentimus loquamur, quod loquimur sentimus: concordet sermo sum vita: “Diguem el que sentim, sentim el que diem: concordi la paraula amb la conducta.” Així com cal. Llarga vida a la fe viva dels morts! I ressusciti el Concili, que la fe morta dels vius dóna per enterrat.
Darrera actualització ( Diumenge, 29 de gener del 2012 02:00 )
Us duc al meu bloc aquest article (sobretot) per tal de deixar constància que, segons uns amics del Cardenal, moltes de les coses que s'hi diuen no són certes. Tots volen ser més que el Cardenal. A cada u el que és seu. Bona vesprada.
Lo cuenta José María Martín Patino, que trabajó con él desde 1965 (fue primero director de liturgia, a las órdenes del cardenal, y luego fue su vicario general en Madrid hasta 1983). En 1983, a Vicente Enrique y Tarancón (1907 -1994), que descansaba en Vila-real, cerca de su Burriana natal, lo llamó el nuncio de su santidad, Antonio Innocenti. Tenían que hablar, véngase a Madrid. El cardenal que había enrojecido a la ultraderecha española en dos fechas clave (el asesinato de Carrero, cuando le gritaron, en las honras fúnebres,¡Tarancón al paredón!, y la homilía de bienvenida democrática al Rey tras la muerte de Franco) se preparó para el viaje; tomó sus puros, se arrellanó en el coche. Tenía 75 años, una edad que marcaba el final de su carrera, pero seguía siendo cardenal, aún no era preciso dimitir. Puso la radio, y a la altura del pueblo conquense que lleva su nombre, Tarancón, escuchó que le había sido aceptada su dimisión. Él no la había presentado...
Ante el Rey, Tarancón pronunció su homilía el 27 de noviembre de 1975. Extractos de lo que dijo.
"La fe cristiana no es una ideología política ni puede ser identificada con ninguna de ellas, dado que ningún sistema social o político puede agotar toda la riqueza del Evangelio, ni pertenece a la misión de la Iglesia presentar opciones o soluciones concretas de Gobierno en los campos temporales de las ciencias sociales, económicas o políticas. La Iglesia no patrocina ninguna forma ni ideología política, y si alguien utiliza su nombre para cubrir sus banderías, está usurpándolo manifiestamente".
"La Iglesia (...) sí debe proyectar la palabra de Dios sobre la sociedad, especialmente cuando se trata de promover los derechos humanos, fortalecer las libertades justas o ayudar a promover las causas de la paz y de la justicia con medios siempre conformes al Evangelio. La Iglesia nunca determinará qué autoridades deben gobernarnos, pero sí exigirá a todas que estén al servicio de la comunidad entera; que respeten sin discriminaciones ni privilegios los derechos de la persona; que protejan y promuevan el ejercicio de la adecuada libertad de todos y la necesaria participación común en los problemas comunes y en las decisiones de gobierno...". -
Sant Antoni Abat, pare de monjos, és un dels sants que suscita més devoció entre els cristians valencians. Prova d’això, és la gran quantitat d’ermites dedicades a aquest sant, per no parlar de les fogueres i les santantonades d’El Forcall o de Cinctorres, la Matxà de Vilanova d’Alcolea, les Barraques i el Maig de Villores, les Rossegades d’Albocàsser o les Albaes de Morella. Entre les ermites dedicades a aquest sant monjo, sobreïx la de Peñíscola, una construcció relacionada íntimament amb el papa Luna, ja que el 8 d’abril de 1416, Benet XIII va atorgar indulgències a totes les persones que visitaren i contribuïren a la “conservació i restauració de l’ermita de Sant Antoni Abat de Peñíscola”. Pere de Luna recordava a tots aquells a qui s’adreçava la butla per recaptar diners, la importància de la generositat i de les obres de caritat.
D’aquesta manera, el papa Luna “desitjant que la capella eremítica de Sant Antoni, a prop de la vila de Peñíscola, de la diòcesi de Tortosa, puga ser visitada amb l’honor convenient”, exhortava a “prestar ajuda, per a la conservació i reparació ” de l’ermita.
Aquesta butla, datada a Peñíscola “el sisè dia abans dels Idus d’abril, en l’any XXII del nostre pontificat”, ens recorda el paper fonamental del papa Benet XIII en la devoció a Sant Antoni.
L’actual ermita d’aquest sant monjo, situada a la serra d’Irta, data del segle XVI. I és el segon diumenge de Pasqua, quan la vila pelegrina en romeria fins a aquest lloc sant, que va rebre l’impuls del papa Luna, per a la seua conservació i reparació, com diu la butla de Benet XIII. Que Sant Antoni Abat, pare de monjos i model del poble de Déu en el seguiment de Jesucrist, vetle pels ciutadans de Peñíscola, que l’honoren i el veneren en la seua ermita.
Francesc de P. Burguera ho pot dir més alt però no més clar:
"Quan vingué la transició, i en arribar a les eleccions constituents, que al País Valencià van guanyar l´esquerra, en la ciutat de València la dreta es va treure de la màniga un enemic al qual teniem que enfrontar-nos els valencians si no volíem perdre la nostra identitat com a poble: el catalanisme. Els catalans ens ho volien furtar tot!: la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres clàssics… fins i tot la nostra paella i no sé si, també, l´arròs amb fessols i naps. I tot amb l´ajuda dels valencians «catalanistes». Els vers valencianistes, els valencians que es sentien de soca i arrel, havien de predicar a la bona gent, l´evangeli de l´anticatalanisme, que consistía en fomentar l´odi als catalans. Qui no odiava els catalans, no era un bon valencià. Els catalans volien fer-se els amos. Els partits de la dreta, en concret Unió Valenciana i el Partit Popular, eren els capdavanters en utilizar l´anticatalanisme per a obtindre els vots. La majoria dels membres d´Unió Valenciana acabarien passant-se al Partit Popular. L´odi que es va sembrar amb l´anticatalanisme va ser tan gran que, fins i tot, alguns grups de gent jove van arribar a atacar els domicilis dels partits qualificats de «catalanistes» i, inclús, a posar bombes als domicilis dels intel.lectuals com es el cas de Joan Fuster, posant-li una bomba a la porta del carrer i fent-li mal a la façana, i al professor Sanchis Guarner, enviant.li per correu un explossiu que funcionaria en obrir el paquet, però que el profesor no es va atrevir a obrir, pensant-se la jugada, i cridà a la policía. El fet és que l´anticatalanisme va anar amainant, i els catalans no van passar pel País Valencià a furtar-nos res. Prou feina tenien ells en arreglar sa casa. Els que sí han passat pel País Valencià a governar-nos són els xicots del Partit Popular. I ja hem vist la destrosa en que hem acabat, per ara. Tant el senyor de Cartagena, Zaplana, com el senyoret del Cap i Casal, Francisco Camps, s´han passat el temps que duraven les seues legislatures balafiant els diners, endeutant-se amb tot el món, fent inversions de poc trellat, de poc interés. I en tot cas, innecesaries, tenint en compte els diners amb que es contaven. El professor Gregorio Martin ha vingut expresant en aquestes pàgines, quasi setmana a setmana, quina era la situació difícil i tràgica en que anava trobant-se la Generalitat Valenciana, segons passava el temps, pel que fa a l´economía. De vegades, fer pública aquesta situació difícil en que es trobava la Generalitat, coincidía amb unes declaracions del president Camps en les que, content i cofoi, ens anunciava «en la Comunitat Valenciana somos el motor de España». (I altres vegades d´Europa) I es quedava tan satisfet. «El inmenso castillo de naipes en que se había convertido la estructura de la Generalitat Valenciana en los últimos años se ha desmoronado. Ahora sólo queda que Mariano Rajoy nos rescate…», declarava un destacat empresari, que el professor Gregorio Martín recollía fa uns dies en el seu article. En fi, que la presidència del senyor Camps no ha fet altra cosa que portar-nos a la ruïna. En compte d´assustar el veïnat amb els catalans que ens ho volien furtar tot, ha estat el senyor Camps i els seus companys els qui ens furtaran als valencians els diners per a pagar aquelles inversions que no han servit per a res de profit, mentre es quedaven sense atendre, com calía, necessitats palmàries, com la dependència, l´educació, la sanitat, el benestar social… i tantes altres de més benefici pera la societat. Total, diners balafiats. La gran manifestació del dissabte passat sobre l´Estat en que es troba l´educació ho han demostrat els pares, els fills i els mestres. Quina poca vergonya tenen els polítics que ens governen!
Reproduesc l'article de l'amic i company d'estudis, Manel Rodríguez-Castelló, director de l'IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet:
Quan jo era xicotet a l'escola ens deien una frase que a mi m'esfereïa: 'Quien siembra vientos recoge tempestades'. L'aplicaven a tort i a dret sempre que volien 'explicar', amb punyent exemplaritat, tota mena de desgràcies: una carabassa, un càstig, un bac… Com quasi tot el que deien amb aquella solemnitat impostada, la frase devia tenir un origen bíblic, com la zitzània, la poma podrida, les plagues d'Egipte. I si no el té, no costaria gens de posar-li la veu atronadora d'aquell Déu iracund i omnipotent que no per casualitat molts encara identifiquem amb el franquisme.
El cas és que la lliçó dels 'hermanos', aquella metàfora shakespeariana de tan funesta plasticitat, té avui en la situació del sistema educatiu i en la societat valenciana una plasmació esgarrifosa. Curt i ras: devem a l'esforç sistemàtic de 16 anys de govern del PP, amb vents constants que invariablement han bufat de ponent, la tempesta que ha col·locat l'ensenyament públic i la societat valenciana en situació pràctica de col·lapse, amb un deute que alguns xifren en 62.000 milions d'euros que ja ha provocat nombrosos impagaments i la intervenció benèfica (però no sabem a quin interès) d'un altre (gran) 'hermano', l'estat. Però els vents que han bufat amb insistència durant aquests anys i que anunciaven, si no eres cec i sord de naixement, l'actual desastre no eren només el del balafiament ampul·lós i el lladrocini sistemàtic de les arques i recursos públics a major glòria privada. Aquest temporal no hauria estat possible si el primer que van arrasar els vents neofranquistes (o no tan neos) que es van congriar amb l'aznarat i que van trobar camp obert en la Terra de Mítiques Meravelles de València amb Zaplana i Camps no hagués estat la intel·ligència i el valor de l'educació, fonament de tota democràcia. L'encimbellament dels jocs d'artifici (que el poble contemplava embadocat mentre li pispaven per darrere la cartera), la incultura del formigó i d'una modernitat de cartró-pedra com a coartada per als seus negocis, l'assalt a la raó i la propagació del llenguatge (en castellà) de la vacuïtat, el destarifo i la mentida infantiloide, van preparar l'actual fallida.
La pregunta a contestar fóra com, meritoris casos de resistència a banda, la societat valenciana va assistir impassible i sovint còmplice (però no tant com semblen pregonar les urnes) al desplegament d'aquet vendaval i com farà per sortir-se'n. Perquè al cap i a la fi aquelles bromes de Font de Mora les recordarem com simples anècdotes o maniobres de distracció. Més o menys apamada la magnitud de la tempesta, l'escola pública es troba avui en un moment absolutament novedós. El conflicte, que no ha fet més que començar, ja no és estrictament laboral, gremial o sectorial, sinó de caràcter nítidament social i polític. No podem reclamar uns diners que simplement no hi són ni s'esperen (i veurem, més enllà de les funestes retallades, fins quan la Generalitat podrà pagar els seus empleats). La batalla, que es presumeix llarga, no consisteix a canviar un Conseller perquè en posen un altre de semblant, sinó una cosa més difícil: recuperar el valor de la intel·ligència, la cultura i l'educació. I això només es podrà aconseguir canviant no sols un mal govern sinó un model social i polític que ha fet fallida per tots els costats. Avui ens toca als treballadors de l'ensenyament i als de sanitat, i a tots els valencians i valencianes que no hem perdut la dignitat en el vendaval, encapçalar una revolta que si no s'estén pertot arreu i implica tota la societat no farà camí. Només organitzant i estenent una densa xarxa de complicitats en benefici d'allò públic, que és de tots, podrà escampar la tempesta, una tempesta que ens haurà de servir de lliçó perquè mai més es repetesca el mal govern. Mai més.
Manel Rodríguez - Castelló, director de l'IES Ferrer i Guàrdia de Benimaclet
L’enriquiment d’alguns banquers i alts directius d’empresa ha escandalitzat darrerament. I el que és més bo, ha estat qualificat d’il·legítim. Sobta perquè ningú semblava fins ara qüestionar la legitimitat de guanyar sous molt elevats. Tot això ja es veu que és molt confús perquè trepitja el terreny de la moral. Una categoria a la qual la societat no recorre gairebé mai per a fer judicis.
Fora de l’administració pública i dels representants parlamentaris, no existeixen limitacions a l’hora de fixar salaris elevats per sobre del que marca el conveni laboral corresponent. Si bé els salaris dels treballadors es troben ben acotats i regulats, els emoluments de directius, de diversos rangs perquè no tot són alts directius, i de professionals liberals i altres adscrits al règim d’autònom no tenen altre límit que a vegades la necessitat d’amagar-los perquè no constin, cosa que s’aconsegueix a través de mecanismes diversos, per exemple plans de pensions. Així, algunes persones (moltes) cobren salaris desproporcionats en relació al que marca el conveni laboral segons ram i qualificació, que és l’únic instrument amb alguna objectivitat.
Doncs bé, la il·legitimitat de l’enriquiment és una descoberta recent. Mentre milions de persones en aquest país han sobreviscut amb rendes de treballador, sovint mileurista, molts altres (caldria quantificar) s’han dedicat a “estalviar”. No perquè fossin gent continguda i previsora sinó perquè els seus ingressos excedien tant que els havien d’invertir en segones i terceres residències i en actius financers especulatius, alimentant aquest monstre de les bombolles, la financera i la immobiliària. Així les coses, els governants, cecs a la desigualtat, eliminaven impostos sobre patrimoni i sobre transmissions de patrimoni per evitar que l’acumulació acabés sent un problema fiscal per els afortunats “estalviadors”. Aquell enriquiment, llavors no qüestionat, ara esdevé un frau i un delicte moral per la senzilla raó que al carrer hi ha gent desnonada de la feina i fins i tot de casa seva que ho passa malament. Massa persones que afronten una duríssima realitat de supervivència amb pensions misèrrimes, amb la necessitat de demanar i d’escurar els contenidors de les escombraries. És clar que això qüestiona la legitimitat de l’enriquiment. Com és que no ens n’havíem adonat abans?
Dels sants de gener, Sant Antoni és el primer", diu un refrany valencià en referència al sant abat, un dels sants més populars de la nostra terra. La prova d'això està en la multitud de festes i d'ermites dedicades a aquest sant monjo, que es honorat amb les tradicionals fogueres. Als nostres pobles, els focs de Sant Antoni presenten una gran diversitat i riquesa, sobretot a les comarques dels Ports i del Maestrat, amb les Santantonades d'El Forcall o la Todolella i la Matxà de Borriol. També Canals, a la Costera, celebra Sant Antoni amb una de les fogueres més monumentals! I amb Canals, del nord al sud, el País crema en honor a Sant Antoni: Benissa amb la fira i el porrat de Sant Antoni, Benidorm, Cullera, Gata de Gorgos, Pego i Xixona i els seus porrats, Benicarló, Muro d'Alcoi i la seua fireta, Borriana, l'Alcúdia, Alcoi i la romeria a l'ermita del sant, Elx, Onda, la Vila Joiosa i els seus populars rotllets, Beneixama, Benigembla, Balones, Xàbia o Finestrat. Un cas particular és del rei Pàixaro que encapçala la cavalcada de Sant Antoni a Biar. Com explica el professor Gabriel Sansano en el seu llibre "Joc, Ball o Danses del Rei Pàixaro", aquest és un personatge coronat i barbut, que recorre a cavall els carrers de Biar (plenes de fogueres) llançant vítols a Sant Antoni i convidant als veïns a prendre part en la festa. En la comitiva hi ha també dos palafreners i dos dansadors, que van al davant, una vintena d'atxes o torxes i els dolçainers. També és important destacar l'ermita del sant a Biar, del temps de la reconquesta. O les romeries de Mutxamel, Xixona o Alcoi a les ermites del sant monjo. Sant Antoni és considerat el pare dels monjos, ja que amb ell començà la vida monàstica. Va ser Sant Atanasi qui escrigué la "Vida d'Antoni", on presenta l'experiència que va fer aquest monjo, caracteritzat pel seu despreniment i per la confiança en Déu en la lluita contra el Mal. I és que Sant Atanasi volia presentar la vida d'Antoni, com un model i un exemple per als monjos en el combat contra el Maligne. Per això són molts els refranys referits a la lluita i la victòria de Sant Antoni contra el Mal: "Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u. El dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u". I també: "Per a més glòria del sant, i per a que ràbie el dimoni, diguem tots en veu alta: visca el P. Sant Antoni". Antoni, nascut a Egipte el 251 al si d'una bona família, sentí a l'església la lectura d'unes paraules de l'Evangeli, i renuncià a tots els seus béns per seguir Jesús. La vocació d'Antoni va nàixer de la radicalitat en el seguiment del Mestre. Per això, el nom que espontàniament li donaren els seus deixebles fou "amic de Déu", theophiles. Després de passar un temps a prop del seu poble dedicat a la pregària, se'n va anar al desert, lloc de combat i de trobament amb Déu, on durant prop de 20 anys va fer vida d'ermità. Més tard es retirà a la muntanya, el seu "desert interior", per viure sol, centrat en l'oració i la lluita contra el Mal. La seua vida, amb una gran multitud de deixebles, va acabar el 356 quan morí en la pau de Déu. La simpatia que Antoni tenia i l'afecte amb que tots l'estimaven creixia dia a dia. Al capítol 71 de la "Vida d'Antoni", Atanasi ens presenta el nostre sant com un home que era estimat per tots. De caràcter pacient i humil de cor, el seu rostre irradiava la bondat de Déu. Per això no estava torbat mai i l'alegria que portava al seu interior feia que no estiguera trist. Aquesta serenitat i la seua mirada plena de simpatia feia que els qui l'anaven a visitar se'n tornaren amb la pau al cor. Tots els seus gestos i les seues paraules no tenien res de crispat, de tens o de tràgic. La seua vida era plena de naturalitat, de serenitat i de sentit de l'humor. Avui, Sant Antoni ens ensenya que el monjo (i també el cristià) no es troba mai sol en el combat contra el Mal, ja que l'Esperit de Jesús és present com a llum i com a força i per això ens és un model en el seguiment del Senyor.
PD: De nou done les gràcies a l'amic i monjo de Montserrat per les seues paraules tan engrescadores sempre.
El passat 29 de desembre, TVE 1 estrenava la sèrie “Tarancón. El quinto mandamiento”. El film em va fer recordar la missió més important de Tarancon al llarg de la seua vida: el seu treball per la reconciliació entre els espanyols i la independència Església-Estat.
Estàtuta del cardenal Tarancon a Burriana. Un president de la conferència episcopal obert i dialogant
Cal dir que el projecte d’eixa pellícula va nàixer en la Comissió que l’Ajuntament de Borriana va crear per preparar l’Any Tarancon. Va ser eixa Comissió, de la qual vaig formar part des del seu inici, la que, malgrat els entrebancs vinguts de tots costats (i de qui menys ho podíem esperar!) va programar els actes en memòria del cardenal valencià: la missa d’inauguració, l’exposició Pontifex Hispaniarum, el cicle de conferències amb José Bono, Joan Lerma, Pilar Cernuda i Jesús Huguet, la web cardenaltarancon.org, el simposi coordinat per Paul Preston, amb Martín Patino, Hilari Raguer o Juan Mari Laboa o la missa de clausura.
Jo mateix vaig tindre el goig de coordinar el llibre “Vicent Enrique Tarancon. Un Cardenal per a la llibertat”, amb la participació dels periodistes Vicent Sanchis i Emili Marín, el P. Josep Mª Soler, abat de Montserrat, del professor de la Universitat de València August Monzon i de mi mateix.
Recorde que va ser el P. Ángel García, president dels Missatgers de la Pau, el qui va proposar la idea d’una pellícula sobre Tarancon, un projecte que semblava una utopia irrealitzable i que afortunadament ha segut una realitat. El treball discret i entusiasta d’aquella Comissió (i d’una manera particular de J. J. Enrique, nebot del cardenal) va fer possible programar tota una sèrie d’actes en honor del fill més illustre de Borriana!
Amb els mitjans que teníem, l’Any Tarancon va donar a conèixer el nostre cardenal i la seua missió a favor de la reconciliació entre els espanyols i la llibertat de l’Església enfront del nacionalcatolicisme! Per tancar els actes en memòria del nostre cardenal, va eixir ara fa un any, la Miscellània d’homenatge a Tarancon, amb la participació, entre d’altres, dels bisbes Ricard Mª Carles, Ramon Echarren, Alberto Iniesta i Gabino Díaz Merchan, dels polítics J. A. Duran i Lleida, Ramón Tamames, Miguel Herrero, José Bono, Martín Villa i dels periodistes Jordi Garcia Candau, Emili Marín, José Oneto i Fernado Ónega.
Encara que queden molts projectes pendents (per cert, ¿el bisbat de Sogorb-Castelló quan es dignarà a obrir el Museu Cardenal Tarancon?) la Comissió del Centenari i l’Ajuntament de Borriana van acomplir amb dignitat i eficàcia l’obra d’homenatge a Vicent Enrique i Tarancon. Malgrat els entrebancs i les dificultats que vam trobar!!
En l’homilia de la coronació del rei, Taranncon va dir: “”L’Església no imposa un determinat model de societat, ni patrocina cap ideologia política”. I en un altre moment Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant però la dels altres, sense imposar, sense coaccionar”. Quina diferència entre l’Església de Tarancon i de Jubany, de Deig i de Iniesta, de Torrella, Pont i Gol, Buxarrais, Ramon Masnou o Camprodon i la que avui representen Rouco, Munilla, Martínez Camino o Reig Pla, bisbes amb un pensament preconciliar.
La sèrie “Tarancon. El quinto mandamiento”, amb un 17% d’audiència per al primer capítol, aconseguia un 19% en el segon. Aquesta sèrie ha posat en relleu el rostre amable de l’Església, en la persona del cardenal Tarancon, un home que va unir i que va ser una peça clau en la Transició espanyola, de la dictadura a la democràcia. Un home que va acabar amb el nacionalcatolicisme i que, aplicant el Vaticà II, va fer possible una nova Església: una Església oberta i en diàleg amb la cultura i el món modern.
Tarancon va saber obrir una etapa nova en la història de l’Església, caracteritzada per la llibertat: “en el cristianisme hi ha d’haver un pluralisme, que no només és legítim, sinó inevitable”. I és que Tarancon va ser un home lliure i sense nostàlgies, que apostà pel futur i que obria nous horitzons, plens d’esperança i de llibertat. Tarancon deia: “El cristianisme ha de presentar la seua oferta, respectant la dels altres, oferint, sense imposar, invitant, sense coaccionar”.
Que el record del cardenal Tarancon, un home de concòrdia, ajude als nostres bisbes (massa nostàlgics del nacionalcatolicisme) a alliberar-se de les pors i a portar l’Església per camins de llibertat. Inconscientment, i sense proposar-m’ho cada vegada que es convoquen eleccions democràtiques pense en el cardenal Tarancon. Una de les persones que es va deixar la pell en construir una societat lliure.
Ja s´està acabat el vodevil de Paco sin miedo. Ell es proclamava «inocente», però el jutge no se´l creu ni de lluny, encara que repetisca (obsessiva i patèticament) la seua innocència. Allò que no entenc és perquè va dimitir, si deia que era «inocente». Una persona innocent, no dimitix del seu càrrec. I ell, que proclamava que «queda un escaloncito para que todo se acabe». Com ens hem de creure el que diu Paco sin miedo, si cada vegada varia l´argument del vodevil? Primer ens digué que havia pagat els vestits amb els diners de la farmàcia de la dona. Després va estar a punt d´inculpar-se i reconèixer (davant el TSJ) el suborn («pero no como presidente de la Generalitat, sino del PP») i finalment va fer marxa arrere i digué que no s´inculpava. M´ha escandalitzat l´actitud del gens Honorable, amb les seues mentides («no conozco al Bigotes», i després resulta que era «el amiguito del alma»). Però no sé si m´ha escandalitzat més la seua actitud durant aquests dos anys, o bé que el seu señorito de Madrid l´obligara a dimitir. No podia ell mateix haver dimitit i estalviar-se la vergonya d´haver estat obligat a dimitir? On queda la dignitat d´un president de la Generalitat, que ha resultat ser un criat de Madrid? I on queda el paper institucional del president de la Generalitat i del Govern valencià, tractat per Madrid com si fora el cortijo de Rajoy? Això ens passa per tindre al front de la Generalitat, a un home supeditat en tot a Rajoy i a Madrid. No ens dóna vergonya que des de Madrid decidisquen el futur de la Generalitat i del seu president? No serem capaços de reaccionar amb dignitat i confiar en polítics que no estiguen supeditats i agenollats a Madrid? Paco sin miedo ha segut víctima de Madrid i de Rajoy Què li han promès perquè haja hagut de callar i dimitir? I com ha de tremolar Rajoy, pensant si algun dia Paco sin miedo es decideix a contar-ho tot. De fet, no és el gens Honorable l´únic culpable, com escrivien els meus bons amics J. J. Pérez Benlloch i Paco Burguera. N´hi han molts més, començant pels també imputats (que han reconegut la culpa) Betoret i Campos i d´altres. Per cert, els diaris parlen que Camps no assisteix a les Corts. Si no es troba bé, que demane la baixa. Però si no, que vaja a les sessions com és la seua obligació, perquè tots els treballadors, tant si tenen ganes, com si no en tenen, van al treball. Amb tot aquest vodebil, jo la nit en la que a Camps se´l va forçar a dimitir, vaig sopar amb cava. Diuen que és digestiu, i la veritat és que vaig sopar molt a gust. Més a gust que altres nits.
Com cada any, Josep Lluís Bausset ens felicita el Nadal amb un text adient. Enguany ha estat "Ou, ou, quina meravella!", del Cançoneret Valencià de Nadal d'en Manuel Sanchis Guarner (+). Ací us el deixe:
