"Oh llum de Déu, radiant sol, que brilles en el bressol. Envia'ns la teua resplendor, que il.lumine el nostre cor. Feliç portal, mansió de pau, que albergues Déu Xiquet. Envia'ns la teua pau, Senyor, que alegre el nostre cor"
és la lletra d'una melodia nadalenca que va arribar fins al cel. Li sonaven bé a Déu. Li digué al seu Fill Jesús: "Camina, ves a la terra i assabenta't bé d'on vénen, i si el que diuen és veritat o és una cançó roquera". I sense pensar-s'ho més va baixar a la terra.
Va anar a una ciutat, terme mitjà, i el primer que es va trobar, foren els carrers ornamentats, amb llums de tots els colors: roges, blaves, brillants com el sol, amb un malbaratament de llum capaç d'il.luminar mig món. Es va quedar bocabadat. Quina meravella! i açò, per què? es deia Jesús. Potser ha arribat el gran rei o magnat de mig món i, com aqueixes coses li agraden tant per a fomentar el seu prgull, li hagen preparat tal rebuda. I pensar que jo, quan vaig nàixer, quasi ningú se'n va assabentar i allí en la cova no hi havia ni tan sols un llum d'oli. Quant ha canviat la vida!
Sense eixir de la seua sorpresa, va fer un recorregut pels carrers i trobà les tendes plenes, la gent eixint tan carregada que a penes podien caminar (encara sort que tenien el cotxe a la porta), de no sé quines coses, alegres i com plenes de felicitat. S'hi aproximà i va veure que les bosses estaven saturades de dolços, massapans, begudes de totes les marques, mariscos, de qui serà l'aniversari, o quina mosca els ha picat a tots a la vegada? Segurament ha de ser d'algú molt important i molt pròxcim a ells, ja que tots ho fan i quina curiositat! tots duen les mateixos coses, com si les regalaren. Aquesta gent ha de ser molt rica ja que no es distingeixen uns d'altres. I pensar que, quan jo vaig nàixer, mancava de tot, inclús de bressol i solament un poquet de llet que li van donar als meus pares els ramaders.
En passar per una tenda va veure amb robes antigues, amb consignes molt ben preparades, cada u sabia de carretó el paperot que li havien assignat, mentre unes veus enllaunades contaven unes narracions sobre un Jesús de Natzaret, fent un recorregut a la seua manera d'uns llibres que a penes coneixia la gent, tret d'algunes historietes. Quin espectacle més meravellós! La gent aplaudia, igual que al futbol. Aquests homes i dones són uns extraordinaris professionals del teatre. Alguna cosa li sonava a Jesús el nom i els llocs de Natzaret, Betlem, Jerusalem, reis, però li costava reconéixer-s'hi. A on hem arribat! La meua vida no va ser cap somni, ni un espectacle per a entreteniment de la gent mandrosa, s'indignava Jesús en els seus propis pensaments.
PD: D'uns papers trobats al Monestir de Santa Maria de Nassiu.
És el títol del poema de Mario Benedetti. Trobe que li escau molt bé al que cal fer arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre la llengua vehicular del sistema educatiu. Us la deixe en la llengua del poeta per tal que l'entenguen bé aquelles i aquells que l'han d'entendre.
Cada 20 de desembre, des de fa cinc anys, és un dia trist per a mi. Aquest dia, mentre em trobava a l'institut -per allò de no voler deixar les classes i perquè pensava que no moriria aqueix dia- moria mon pare a casa. Havia estat quasi set anys convalescent de l'ictus cerebral que patí. Com que solament mor allò que s'oblida, mon pare és viu (en la família i éssers estimats) i també a la xarxa.
Vindrà la mort, i jo no seré al llit, ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala, entre els parents que han arribat de l’horta,
de cap a peus com vestit de diumenge, de blau marí, amb la corbata torta, i no serà necessari que entre: us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.
Evitarem, potser, el formulisme, i tot serà lleuger i natural: m’ajudarà, agafant-me d’un braç,
la meua mort, en baixar per l’escala. S’excusarà per si ha trigat massa; Però és que, abans, ha tingut quatre casos.
Algunes amistats sabeu que, a part d'assistir als dos homenatges centrals merescuts a l'home subterrani, com m'ha dit avui de nou, volia poder fer-me una fotografia amb el patriota de l'Alcúdia i fer-li'n alguna. Encara que en aquests dos moments l'havia pogut saludar però no havia trobat la manera de fer que em deixara fotografiar al seu costat. Ja fa temps que mantinc una amistat amb el seu fill Josep Miquel, monjo a Montserrat, i volia aprofitar uns dies de la seua estada a cals pares per tal de trobar-m'hi tranquil.lament. Avui ha estat el dia.
He eixit de Gandia cap a les 11:00h. Havia quedat a la farmàcia Bausset d'11:30 a 12:00h. Hi he arribat cap a les 11:45h. Mira que he estat vegades a l'Alcúdia. Doncs avui precisament per triar el camí més curt (des de Gandia) m'he perdut.
Només arribar he preguntat per la farmàcia i un senyor amable m'ho ha indicat. Hi he arribat. He saludat la seua filla Matilde i li he dit que son pare i el seu germà m'esperaven. M'ha fet passar on llig el diari el Sr. Bausset cada dia. I he pogut saludar molt afectuosament. Entre Josep Miquel, el fill, i jo li hem explicat qui sóc i el motiu de la meua estada avui a sa casa. I he aprofitat, mentre m'escrivia el motiu nadalenc que fa cada anys a les amistat, per tal de fer-li alguna foto. Poquetes. No volia molestar-lo massa. I quan li hem dit que me'n volia fer una amb ell... al principi s'hi ha negat (molt educadament) perquè diu que tot va al fem, li hem dit que no, que les d'avui dia es guarden en arxius per sempre. I el fill ens l'ha feta.
Quan li he dit que, gràcies a persones com ell, nosaltres -en el meu cas, professor de valencià en un institut, estem i som el que som, m'ha constestat que l'única cosa que ha fet ha estat viure fins avui (100 anys), cosa que Fuster i Sanchis Guarner no han fet. Li he dit que sí (en part), però els mèrits merescuts ahí estan. I m'ha contestat que ha fet el que havia de fer com a valencià. Quina sort tindríem si el País tinguera uns quants Bausset (no és la primera vegada que ho dic).
Després hem anat passejant a sa casa. M'ha ensenyat tots els records dels darrers homenatges que li han retut. M'ha afegit a la llista per a lliurar-me l'any que ve la nadala, i li he dit que pense tornar i que siga ell qui me la lliure, a la qual cosa m'ha contestat que hi vaja, però que ell no sap si estarà, que qualsevol deixa deixa de respirar. Li he dit que espere encara molts anys més que respire per tal de seguir sent un referent patriòtic.
Mentre anàvem cap a casa, com que no duia cap prenda de roba per a la temperatura que marcava al carrer (13º), m'ha dit que estem en la terra del Jesuset: si no fa vent, no fa fred.
I ja me n'he acomiadat, almenys, fins a l'any que ve. Per molts anys, Josep Lluís Bausset.
PD: Us deixe la forma com acaba la felicitació de Nadal:
I oferir-se seu i de la Pàtria. BAUSSET, 2010-2011.
I enguany el text triat ha estat del bisbe Antoni Deig, bisbe de Menorca i Solsona, mort a Manresa l'any 2003. Ací el teniu:
Fa uns dies, regirant papers per casa per a un tema de notari, em vaig trobar amb un certificat en extracte d'acta de matrimoni dels meus avis paterns. Us la trallade ací.
Certificación en extracto de acta de matrimonio
(Decreto de 19 de Septiembre y Orden de 13 de Octubre de 1932)
Don Vicente Català Ferrando, Juez municipal de Benicolet, y Encargado de su Registro civil.
CERTIFICO: Que según consta del acta reseñada al margen y correspondiente a la Sección II de este Registro civil, D. Vicente Domingo Canet Canet, hijo de Pascual y de Nieves, y doña Milagro Climent Estruch, hija de Francisco y de Severina, CONTRAJERON MATRIMONIO en Benicolet el día nueve de Noviembre de mil novecientos uno.
Benicolet a seis de Mayo de mil novecientos treinta y ocho.
Firma del Juez, Vicente Català
Firma del Secretario, Edmundo Climent
Libro 6º
Folio 16
Núm. 15.
PD: Per a mi ha estat tota una veritable troballa per molts motius. En primer lloc, pels afectius (ja que no vaig conéixer els meus avis materns, moriren abans de nàixer jo), també perquè desconeixia que el meu iaio s'anomenara Vicente Domingo -sempre l'havíem anomenat Domingo- (ara entenc per quin motiu el seu primer fill duia el nom de Vicent i el segon el de Domènec), perquè no sabia la data del seu matrimoni (aquest mes ha fet 109 anys), i finalment, també desconeixia els noms dels seus pares -Pascual i Nieves (del iaio) i Francisco i Severina (de la iaia). Ací trobareu algun fet de l'any 1901. La imatge que il.lustra l'apunt és de l'italià Giusepe Pellizza da Volpedo, anomenada "El quart estat", pintada l'any 1901, i que juga a confondre l'espectador amb el seu títol: el quart estat no va existor mai com a grup social, però l'autor l'associa al proletariat, que marxa, decidit, cap a l'espectador (http://elblogdelescienciessocials4eso.blogspot.com/)
Com que Elisa és una embolicadora, i el "House" em va "admetre" a la taula boletaire i lletraferida, d'ací no res me'n vaig cap a Otos. Ací trobareu més informació d'aquest "esdeveniment".
En principi, pensava que era un dinar (a la manera dels sopars de bolets de Ca les Senyoretes). Anava equivocat (en part). Sí, és un dinar boletaire però acompanyat de textos de lletraferits dels bolets... i un xicotet concert de Carles Pastor. És el que m'han dit.
I pel que fa a mi, com que a lletraferit no arribe, i d'anar a buscar bolets (o esclata-sangs) millor no parlar-ne... assistiré com a "escolaferit" (sense text) i a la pròxima, com que sabré millor de què va la cosa, ja podré prendre part en millors condicions. Bon dia. I fins demà (si no passa res)
Encara que amb retard, us deixe el comunicat que féu arran de la Vaga General d'ahir la DOP. Com fa temps que dic, i ho sent, amic Jesús Pàrraga, aquesta Església sí és la meua, no la de Rouco o Cañizares. Sort en tenim (almenys és el que pense). El comunicat, el trobareu com a document adjunt.
I ací trobareu la informació referida a la foto de l'apunt.
Em sobren motius però, per si de cas algú/na encara no n'ha trobat cap, ací té l'article d'Almudena Grandes d'ahir a EL PAÍS:
"Porque no quiero que mis hijos vivan peor de lo que he vivido yo. Porque no es justo que los trabajadores paguen la cuenta de una crisis que ha enriquecido a sus responsables. Porque este Gobierno no ha reinstaurado el impuesto sobre el patrimonio, no ha gravado a las grandes fortunas, no ha incrementado el tipo impositivo de las Sicav, donde los más ricos invierten el dinero que les sobra para contribuir a los gastos del Estado con un mísero 1%, y a cambio, ha castigado a los más débiles con una reforma laboral inadmisible. Porque no se puede admitir que un empresario despida a sus empleados con cuatro días de antelación, solo porque "prevé" pérdidas para el próximo ejercicio, ahorrándose de paso más del 50% de la indemnización. Pero, además, porque la crisis está sirviendo para enmascarar un cambio de ciclo destinado a liquidar el Estado de bienestar. Porque si no hemos sido capaces de exportar nuestro progreso a los trabajadores de las grandes potencias emergentes, como China y la India, lo que nos espera es la importación de sus espantosas condiciones de trabajo. Porque Occidente ya ha recordado que esclavizando a la gente se gana mucho más dinero. Porque detrás de los recortes de derechos laborales, vendrán los de derechos civiles. Porque siempre habrá una agencia calificadora, o un premio Nobel, que proclame que los retrocesos son imprescindibles para avanzar.
Y, sobre todo, porque digan lo que digan Zapatero, Salgado o el sursuncorda, los trabajadores somos el motor de la economía. Porque ni los bancos, ni las multinacionales, ni las grandes cadenas pueden subsistir sin nosotros. Porque si nosotros paramos, se para todo. Porque hemos heredado, junto con nuestros apellidos, la experiencia de que no existe otra manera de proteger nuestros derechos. Por todo eso, yo voy a la huelga general del 29 de septiembre."
Ahir moria a Montserrat Josep M. Cardona, nascut a Sant Fruitós del Bages, tenia 61 anys i en feia quatre que patia una malaltia greu. DEP. Us enllace un text en què s'explica la seua vida. La Missa Exequial ha estat celebrada aquest matí i presidida pel P. Abat. I també us deixe l'article que Mediterráneo publica de l'amic i monjo de Montserrat, Josep Miquel Bausset, fill del centenari i patriota Josep Lluís Bausset.
"Sant Mateu, al Baix Maestrat, celebra hui la festa del seu patró, del qual aquest poble pren el seu nom. L’evangelista Mateu, un dels dotze Apòstols (anomenat així en l’Evangeli que porta el seu nom) es conegut també com a Leví el d’Alfeu, en l’Evangeli de Marc. Pel que fa al seu nom, Mateu significa regal o do de Déu.
Mateu va predicar l’Evangeli a Etiòpia, encara que altres creuen que estigué a Pèrsia o Macedònia. Va morir màrtir i el seu cos va ser traslladat a Salerno, segons indica el Martirologi Romà. Se’l representa com un àngel i la seua festa és avui, 21 de setembre.
Com a publicà, Mateu que era recaptador d’impostos, formava part dels pecadors públics, juntament amb els venedors ambulants i les prostitutes. Però la vida de Sant Mateu va canviar de dalt a baix, quan aquest publicà va ser cridat per Jesús. Ràpidament deixà la taula dels diners i seguí al Mestre pels camins de Galilea. I és que el seguiment, és l’única cosa que ens fa cristians, ja que es tracta de començar a viure d’una manera diferent la vida, la fe i les relacions amb els altres. Com diu el teòleg José Antonio Pagola en el seu llibre sobre Sant Mateu (A l’estil de Jesús) “seguir Jesús significa viure amb compassió, aproximant-nos a les persones en la situació concreta de cadascú, situant-nos en la perspectiva dels qui pateixen, fent nostres el seu patiment i les seus aspiracions”.
Si l’Evangeli de Sant Mateu ens ensenya a estar atents a les necessitats dels altres, també els ciutadans de Sant Mateu ens estant donant un exemple de sol.licitud i de solidaritat. Precisament la ciutat, en un acte solidari, s’ha bolcat en favor de Nico, el xiquet de sis anys malalt de càncer, que ja porta sis intervencions quirúrgiques i diverses sessions de quimioteràpia. Sant Mateu ha decidit, amb el lema “En aquestes festes tots amb Nico”, que tota la recaptació dels bingos que s’organitzen siguen a benefici de Nico.
Amb aquesta acció a favor de Nico, els ciutadans de Sant Mateu han posat en pràctica aquelles exhortacions de la Bíblia: “sigues generós amb el desvalgut... perd els teus diners per un germà, abans de deixar que es rovellen” (Ecli 29 : 8,10).
Una volta més, els dos Sant Mateus (l’Evangelista i el poble del Baix Maestrat) ens ensenyen a estimar els més necessitats i a estar al costat dels qui sofreixen."
Ha estat (no sé si encara ho serà) militant, diputat i alt càrrec del PP al PV. Des que fou dimitit (o dimití irrevocablement) l'1 de juliol del 2004 com a director general de RTVV, tret d'haver estat, segons diuen els papers l'encarregat de posar en marxa el Museu del segle XIX, no n'havia sentit a parlar més. He estat cercant a la xarxa notícies sobre aquest museu i la més recent que he trobat és del 8 de desembre del 2008. I també he pogut esbrinar que aquest museu és l'IVAM-Centre Carme-Segle XIX. En aquests moments no sabria dir-vos si aquest museu ha estat fundat, refundat o fundit. Ni tampoc si José Vicente Villaescusa segueix al front d'alguna responsabilitat en algun organisme depenent del PP.
Si l'he dut al meu bloc és perquè ja fa alguns mesos que col.labora en el periòdic Levante-EMV (i cal dir que alguna vegada no deixa massa ben parat el seu partit -si és que encara hi pertany-, cosa que pot indicar que, A POQUET A POQUET, algunes persones obrin els ulls). I sobretot m'ha cridat l'atenció la seua columna "Gente de pie" d'ahir: "MAGNÍFICOS ANACRONISMOS". Comença la columna així:
" Revelar los carretes de las vacaciones parece que requiere un esfuerzo titánico en nuestro universo digital. Ser coleccionista de imágenes en papel tiene ya algo de ancestral. «Eso somos, un puñado de palabras, un montón de imágenes que se mantienen unidas, siempre amenazados por el sinsentido de la siguiente transformación… Aprender a conocer nuestras imágenes, así como aprender a conocer nuestras palabras, ése es el argumento de la obra», dice Félix de Azúa.
Desde la sènia de Benicolet en donde un aca extraía el agua para las tierras de secano, el río Sot y la fuente de Santa María en Sot de Chera o la fuente de los siete caños en Siete Aguas, un revoltijo de lugares que conformaron una infancia, hasta la llegada a la ciudad y a la clandestinidad, con los nombres de guerra, las asambleas y las octavillas de madrugada."
Si he llegit aquest fragment, haureu vist que esmenta el meu poble quan escriu: "Desde la sènia de Benicolet en donde un aca extraía el agua para las tierras de secano,", i el que és cert és que, al meu poble, això que diu és cert, antigament era una "haca" (i no un aca, com escriu Villaescusa) qui treia aigua de la sènia. No sé què pot tenir a veure aquest senyor amb el meu poble, però sempre t'agrada que algú (encara que siga amb un passat PP com el de Villescusa) faça referència al teu poble. Bona vesprada.
Diumenge celebràvem la festivitat del Santíssim Crist de la Pau a Salem. Aquesta festa, des de fa uns anys, és duta a cap per les festeres i festers nascuts al poble l'any que fan els 55 anys. El/la fester/a va acompanyat/da per la seua parella i també pels fills durant els diversos actes que tenen lloc.
Enguany, l'amic Juli Fenollar, germà de Rafael, regidor del BNV, i que (Rafael) tal dia com aquest tingué un ictus l'any passat, del qual encara, i després de passar per diverses intervencions i situacions "compromeses" pel que fa a la salut, està en procés de rehabilitació, volgué que el germà, Juli, fera la festa juntament amb la resta de festeres i festers. I així fou.
Nosaltres, en tant que amics i companys d'estudis i carrera universitària, volguérem acompanyar-los en aquest dia.
Arribàrem cap a les 20h15 per tal d'assistir a la processó en honor del Crist de la Pau. Vam veure el passacarrer de la Banda de Música, l'arreplegada de les festeres i festers, dels membres de l'Ajuntament i l'eixida del Santíssim Crist de l'Església de Sant Miquel i els primers moments de la processó. Tot seguit, anàrem a casa dels germans Fenollar, on poguérem saludar més amics de la família i esperàrem que el Crist processonara i passara per davant de casa. Quan arribà Rafael a casa volgué descansar i veure des de sa casa el pas del Crist. I així ho féu. Cal dir que havia tingut un dia molt intens i que ha de descansar de tant en tant.
Assistírem a l'acabament de la processó amb el castell de focs d'artifici i el cant dels gojos i himne al Crist. A continuació ens férem alguna fota amb el fester. I tot seguit, d'una manera totalment despresa, com són tots dos germans, ens invitaren a sopar a la Granja Sant Miquel de Salem. Cal dir que mai no els podrem pagar amb diners les atencions que han tingut amb nosaltres des de sempre i, sobretot, en les circumstàncies difícils per què han passat en aquest darrer any.
Totes i tots els seus amics fórem distribuïts en taules segons coneixences, familiaritat o alguna altra raó.
En la taula nostra ausades que poguérem riure i passar-ho bé. En totes fou igual. I hi hagué un moment de la nit en què Rafael passà a saludar-nos per cada taula i agrair-nos la nostra presència aquesta nit acompanyant el seu germà Juli en la festa.
No cal dir que fórem una de les últimes taules que abandonà la Granja Sant Miquel. Passàrem per casa un moment, i ja cap a casa perquè ja era dilluns i moltes i molts a l'endemà treballàvem.
PD: He estat dubtant si fer o no un apunt sobre una trobada particular com aquesta. Però he considerat que ho havia de fer en agraïment i com a ànims a Rafa per tal que seguisca lluitant com ha fet fins ara. Amics Juli i Rafa, us estimem i ho sabeu ben bé.
Com algunes i alguns deveu saber la diòcesi de València, regida des des fa un poc més d'un any per l'arquebisbe Carlos Osoro i el seu bisbe auxiliar Enrique Benavent, fill de Quatretonda (Vall d'Albaida), perquè l'altre bisbe auxiliar fou nomenat bisbe de Palència i en prengué possessió el passat 29 d'agost, ha estat reestructurada pel que fa a la distribució geogràfica. Elimina la meitat dels arxiprestats i deixa vuit vicaris episcopals en total.
I és en aquesta nova distribució on Benicolet ha eixit guanyant en doble sentit. Primer, perquè dins la vicaria episcopal I (València Ciutat Sud)m els titulars dels arxiprestats són Víctor Arias Prats (arxiprest del arxiprestat 1 (El Sant Calze i la Mare de Déu dels Desemparats. En Víctor Arias, en l'actualitat pàrroc de Sant Esteve Màrtir, nasqué a Benicolet.
I si passem a la vicaria VI (Xàtiva-Alcoi-Ontinyent) ha estat nomenat arxipret del núm. 24 (Mare de Déu del Remei), el rector de Quatretonda i Benicolet, Raúl Jiménez Sanchis. Enhorabona a tots dos i que la Mare de Déu de la Sapiència els il.lumine en la nova tasca encomanada. I aprofite per tornar a recomanar la visita a la Glòria del Barroc a València. Si no ho féu sempre ho lamentareu.
És cert que aquests dies no són precisament per a estar contents amb motiu del 400 aniversari de la fundació de la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent pels motius que tot el món a hores d'ara deu conéixer: foc i més foc...
De tota manera, no em puc estar d'unir-me en aquest dia a la celebració dels 400 anys de la Confraria, on he estat sempre tan ben acollit. Per molts anys, confrares i confraresses.
Com que Elisa és una embolicadora, i el "House" em va "admetre" a la taula boletaire i lletraferida, d'ací no res me'n vaig cap a Otos. 
Demà us explicaré què m'ha passat. Bona vesprada.
