Són unes poques persones, menys de deu mil en tot el món, amb nom i cognoms, en les mans dels quals està el diner. Són els que regenten o dirigeixen els grans bancs, les grans empreses multinacionals, els que s'han anat apropiant d'extensions immenses de terra en els cinc continents. Aquestes guanyen diner produint barat, venent car i convencent la població que ha de consumir i comprar més i més perquè així serà feliç. Açò fa que les grans empreses tinguen més i més beneficis cada any. És l'economia anomenada productiva. Al costat d'aquests hi ha un altre grup l'ofici del qual és el joc de la borsa, comprar diner barat i vendre car. És l'economia especulativa.
En segon lloc qui manté la pobresa en el tercer món, en els països en vies de desenvolupament i en els països desenvolupats són les lleis nacionals i internacionals que es donen els governs democràtics i dictatorials. Finalment, i en menor mesura, la complicitat de la ciutadania que calla i atorga.
I l'Església, què? Com a ciutadans creients o cristians tenim quatre coses a fer que estan inseparablement unides:
Afavorir la presència de partits polítics que canvien la legislació nacional i internacional.
Donar de menjar compartint la necessitat i el que tenim.
Donar veu als que estan tan malament que ni reclamar poden.
Ser ferment que incite -en la vida pública- a la vivència de la justícia, la pau, la misericòrdia, la compassió, el respecte a la dignitat de les persones en la vida econòmica, social i laboral.
PD: Agraesc el comentari i l'enllaç aportat en l'anterior apunt. Bon dia.
Les pobreses o carències. Seria un error funest reduir la pobresa a la manca de recursos econòmics. La pobresa quant a carència de recursos es pot aplicar amb raó a moltes altres realitats. Així la pobresa és carència de salut física o mental, de coneixements, de família, de valoració, de drets humans, de protecció jurídica. Quantes més carències es tinguen més pobre s'és. En aquest sentit difícilment es pot considerar pobre a qui no té salut física però no té altres carències i a més té un hospital, uns metges i unes medecines que el curen o, almenys, l'alivien. Al final l'economia sol estar prresent en tot.
On estan els pobres. Els pobres se solen situar o refugiar en els suburbis de les ciutats dels països desenvolupats: Espanya, Itàlia, França,... Això no és obstacle per tal que els pobres visquen també disseminats en qualsevol dels nostres carrers o pobles. A més els pobres es troben en abundància en països emergents o en vies de desenvolupament; així a la Xina, a l'Índia, a Brasil,... En aquests països, al costat d'una part xicoteta de ciutadans que han estat alliberats d'algunes pobreses, viuen uns altres la dignitat i les necessitats dels quals són greument trencades i atacades.
Però, sobretot, els pobres es troben en abundància en països no desenvolupats, als habitants dels quals els manca quasi tot. Aquests països es troben en l'hemisferi Sud. Ací podem situar la majoria dels països d'Amèrica del Sud, molts de l'Àfrica i d'Àsia. En aquests països es dóna una minoria que té tots els béns i la resta que malament sobreviu uns poquets anys. Solen estar governats per dictadors protegits per l'exèrcit i la policia.
Pobresa unida a la injustícia avara. Els pobres no ho són per casualitat ni per mala sort. Els pobres no ho són perquè la seua terra no produesca o perquè no saben conrear-la, o perquè les seues mares no tenen peixos o no sàpien pescar, o perquè no tenen mines de carbó, d'or, plata, diamants, o de minerals,... o perquè no plou o plou massa, o perquè són ximples o vagues.
Els pobres, en la seua immensa majoria i en qualsevol part del món on estiguen, ho són per motius que es poden evitar o corregir.
Qui causa o manté la pobresa en els països del tercer món i en els països en vies de desenvolupament són els AMOS DEL DINER. (seguirà)
Arran d'una informació sobre el naixement d'una xiqueta d'una mare que arribà a Almeria el passat desembre en pastera ens hem assabentat que, durant l'any 2010, han estat dos els nadons que han perdut la vida venint a les nostres costes i que han estat 30 dones embarassades les que han volgut entrar il.legalment amb pasteres o en els baixos dels camions. Quin futur tenen aquests bebés?
-Els nadons conserven la nacionalitat d'origen de la mare a no ser que el Consolat corresponent no la reconega com a tal. En aqueix cas, després de mesos d'apàtrides pels papers, rebria la nacionalitat espanyola.
- Si rep la nacionalitat de la mare, després d'uns mesos en una llar d'acollida per a immigrants se li podria donar la residència a filla i mare per qüestions humanitàries. El permís de treball per a la mare seria per un any amb possibilitat de pròrroga.
-Si la xiqueta rebera la nacionalitat espanyola en no tenir altra nacionalitat, la seua mare no seria expulsada i si el pare fóra enviat al seu país podria demanar la tornada per agrupació familiar.
Després de valorar la situació legal d'aquest fet, podem dir que les persones (POBRES) no poden moure's dels seus llocs de pobresa. Ja no queda altra opció que la famosa qüestió de "per raons humanitàries". Si el nostre estat no és capaç de donar la nacionalitat a 30 nadons i els seus pares nascuts en condicions tan adverses és que no hi ha HUMANITAT entre nosaltres. Si no fem alguna cosa bona amb aquestes persones ni som humans ni som cristians. Així de senzill.
Quan en un anterior apunt em feia ressò de l'insult proferit per la diputada del PP, Celia Villalobos, als que tenim una discapacitat (ens anomenava "tontitos), un lector anònim (això sí) em va deixar un comentari en què venia a dir-me que els polítics (sobretot del PP), quan prenen possessió del càrrec solen visitar algun centre de discapacitats (i ho fan sense càmeres). I crec que donava el nom de Zaplana. Com us podeu pensar -no recorde si el vaig fer públic-, a qui s'empara en l'anonimat per a dir coses no li faig ni cas.
I avui, mirant una cadena de televisió, m'assabente que Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València i membre del PP, en trobar-se que han construït un Passeig sense els pertinents accessos per a discapacitats, ha tingut la cara dura de dir-nos que fem servir cordes per a pujar. Ací en trobareu la referència. I espere que l'anònim lector tinga la valentia de reconéixer el que acabe de denunciar. I us deixe el vídeo per tal que ho gaudiu (com jo ho he fet i sóc discapacitat). Bona vesprada.
Ahir una bona amiga de Banyeres de Mariola (Kuka) em demanava que us contara de tant en tant què deien o escrivien els meus alumnes. Avui us puc contar una xicoteta conversa arreplega aquesta matí sobre les 8:00 en una classe de 1r d'ESO (mentre feia una guàrdia). Us avise que no no és "divertida".
Una vegada arribat a l'aula i en absència del professor del grup, els he dit que si tenien feina que la feren i, si no, que callaren, o com a molt parlaren baixet. I m'he posat a llegir El Temps que duia de casa. Al poc temps he escoltat que estaven dient si aquesta professora era o no lesbiana, si l'altra ho era o no, etc. No m'hi he volgut posar massa. Eren un grupet de 10 alumnes (a alguns els vaig donar classe l'any passat -repeteixen 1r-). Però com que he vist que no callaven, que fins i tot a una companya li han encolomat una néta de la seua filla (segons ells, perquè la van veure per la ciutat amb una xica i aquesta duia un/a xiquet/a en un carret), a una altra que era, segons el seu mode de veure la realitat, lesbiana perquè no duia arracades ni tenia el forat fet (tot açò, segons elles i elles).
Ha arribat un moment en què els he hagut de cridar l'atenció perquè alçaven massa la veu i perquè allò que deien ja ratllava allò que avui anomenem políticament incorrecte. Els he dit que del que fóra o deixara de ser cada u (pel que fa a l'orientació sexual), elles i ells no n'havien de fer res. En qualsevol cas, preocupar-se que aquestes professores (solament parlaven de dones) foren competents, correctes en la seua feina, i tingueren l'orientació que tingueren... això ni era tema de conversa seua ni n'havien de fer res. I aleshores ha vingut el millor de la conversa. Un alumne (de procedència àrab) m'ha dit que, si veu, dos xics al carrer fent-se un bes li provoca "fàstic", si són dues xiques, no, i que ell era nazi (respecte als homosexuals i lesbianes). Davant d'aquesta afirmació no m'he pogut callar (ni ho havia de fer) i li he dit que, si pensa així, que ni sap què és ser nazi, ni sap per on va. He intentat que entengueren que jo podia entendre que a ell aqueixa mostra d'afecte li molestara, però mai havia de tenir un comportament intolerant ni, molt menys, nazi, com ell mateix es qualificava. I ha sonat el timbre.
Les experiències sexuals i l'erotisme. El sexe ocupa un lloc molt important en la vida dels adolescents. L'erotisme que envolta el jove a través dels mitjans, la trivialització de la sexualitat en què se supervalora el sexe com a font de plaer i no tant com a expressió d'amor, lliurament, compromís i ajuda, duen a l'adolescent a tenir experiències sexuals a una edat molt primerenca amb les greus conseqüències que pot tenir en la seua vida. A la societat i a molts pares no els preocupa excesivament que els seus fills adolescents tinguen relacions sexuals, sinó el temor d'un embaràs imprevist.
Encara queden altres trets que no assenyalem i que ens ajudarien a comprendre un poc millor els nostres adolescents. Tots ells van conformant el model de jove que tenim avui.
Açò ens hauria de dur a recapacitar i a examinar els models educatius que els estem oferint tant des de la família, des dels mitjans de comunicació, des dels centres escolars i des de la societat en què viuen. Si com deia Ortega i Gasset "Jo sóc jo i les meues circumstàncies", les circumstàncies en què ha viscut, en les que ha crescut, han conformat el model d'adolescent-jove que avui diem que és tan diferent, i que tants malsdecap causen a la pròpia societat. No serà el moment de plantejar-nos quins models d'educació estem transmetent? I als pares, quins punts de referència i valors estan oferint als seus fills?
Els joves emigrants. L'Estat és un país que té molta immigració. Cada vegada és major el nombre d'adolescents que assisteixen als col.legis. Hi ha regions a l'estat en què el percentatge de joves emigrants és molt important. Aquests xavals tenen diferències pel que fa al llenguatge, educació, costums, cultura i religiositat. Aquestes diferències unes vegades són acceptades i esdevenen un enriquiment, però d'altres, són rebutjades i es converteixen en fonts de conflictes, i poden dur-los a crear grups en forma de guetos, a cercar mecanismes de defensa front al rebuig o atac, com esdevingué fa un temps a França.
L'ús bastant generalitzat del cànnabis, de l'alcohol en la societat. No solament per la facilitat a aconseguir-ne, sinó també amb la condescendència dels pares i la societat. La droga cànnabis, de fet, és quelcom assumit com a legal, ja que es distribueix amb normalitat entre els joves i un alt percentatge el consumeix més o menys esporàdicament. Socialment és admesa com a droga blaneta, que no fa dany, i que ajuda a agafar aqueix puntet que necessita en determinats moments. Hem pasat de no ser acceptada a ser admesa i no donar-li importància. El mateix es pot dir de l'alcohol, quan veiem que els caps de setmana i en les festes hi ha un gran consum d'alcohol, que s'ha incorporat a la cultura dels joves, inclús en edat molt primerenques.
La violència juvenil. Segueix essent de manera preferent masculina, encara que segons els darrers sondatges ha progressat la violència femenina. Viu envoltat de violència, unes vegades en la pròpia família, en el carrer, entre els companys, en els mitjans de comunicació i l'absorbeix amb tota naturalitat. També ha entrat als col.legis. El fenomen bulling és una manifestació concreta fins a convertir-se en un problema. Hi ha adolescents que tenen por d'anar al col.legi per les actituds violentes. No cal oblidar les notícies de suïcidis que s'han donat en alguns adolescents. Les consultes als psiquiatres o psicòlegs són més freqüents que fa 15 anys a conseqüència de la por i la violència tant física com psíquica que pateix l'adolescent. Tots recordem el cas JOKIN d'Hondarribia.
El treball i l'atur. Hi ha xavals que no poden o no volen estudiar, se senten a disgut al col.legi i prefereixen anar a treballar. La societat ofereix més treball als adolescents-joves en la segona etapa de l'adolescència, però en moments de crisi els que més el senten són ells. També són conscients que estan mal pagats, però a pesar d'això prefereixen treballar ja que els facilita una major llibertat i una certa autonomia econòmica. En situacions de crisi el destí és el carrer o tancar-se en l'ordinador o ser una rèmora o problema al col.legi. A veure quan ho aprenen els responsables educatius.
La situació de les famílies. Una de les institucions millor valorades pels adolescents-joves és la família. A pesar d'això es troben, cada vegada més, amb models de famílies molt fràgils, desestructurades, on alguns joves estan vivint la ruptura dels pares. Un altre fenomen nou és el treball dels pares. La mare ha passat al món laboral i l'absència de casa és massa freqüent, a penes es veuen durant la setmana i quan ho fan és de forma esporàdica. Per altra part la diferència d'horaris dels pares fa que l'adolescent d'avui dia es trobe moltes vegades sol, i no trobe resposta quan la necessita. El niu buit, per desgràcia, és bastant freqüent quan arriben del col.legi. Aquesta generació creix i realitza la seua autoafirmació en el grup d'amics i en els diferents mitjans de comunicació al seu abast, especialment la xarxa.
L'adolescència comença abans i s'allarga en el temps. Aquesta afirmació està admesa per tots els especialistes. Amb 12-13 anys es creu que s'és jove i per tant amb tots els avantatges i concessions que posseeixen els joves i es perllonga fins els 18 anys i en molts casos fins edats més tardanes, inclús fins edats adultes en bastants casos. Aquest fenomen és el que els especialistes anomenen societat adolescentitzada. Cada vegada el jove és més immadur i es comporta com un adolescent en les relacions personals i socials.
Viuen absorbits per la revolució tecnològica. Altre fenomen característics d'aquests temps són les noves tecnologies que han penetrat amb força en les seues vides: els mòbils, els xats, el messenger, Internet, a què dediquen gran part del seu temps. No saben viure sense i són una font de relacions molt important. Segons les estadístiques, el temps que els adolescents li dediquen a Internet és superior a les hores de TV. I això no és pres solament com a font d'informació sinó també com a lloc d'esbarjo i gaudi. En l'ordinador troben resposta a moltes de les seues necessitats, inquietuds, mancances, s'informen, es comuniquen, estaulen relacions. Quina incidència pot tenir en l'ús del temps lliure, el carrer, els amics, l'esport, l'ús del botellot, la discotetca? Fins on poden ser ajuda o crear-los problemes?
L'esquema xic/xica també és diferent. Hi ha una major igualtat entre ells i no s'admet entre els xics el fet de la feminització, com en temps passats en què existia una clara diferenciació. El llenguatge, les maneres de comportar-se, el treball, els estudis, els valors, les relacions es diferencien poc, són més normals i les diferències no s'admeten entre ells.
La reflexió que vull traslladar ací ha estat motivada pel llibre de Javier Elzo, catedràtic de la Universitat de Deusto, arran del seu llibre La voz de los adolescentes.
Elements que conformen la personalitat de l'adolescent
En primer lloc són diferents. Hem de desterrar el tòpic que els adolescents d'avui dia són pitjors que els de dècades passades. No són ni millors ni pitjors, simplement són diferents. Les circumstàncies familiars, culturals i socials que els envolten són diferents a les que han tingut els seus pares i professors. Tal vegada no haver tingut açò en compte siga la causa de no entendre'ls, i seguir educant-los amb els mateixos esquemes i maneres de temps passats, pot ser una de les claus de la nostra dificultat a connectar-hi.
La major part dels adolescents són fils únics. A finals del segle XX la natalitat va baixar ràpidament i s'hi ha mantigut. Aquesta circumstància féu que el xiquet cresquera sol amb la família, envoltat d'atencions o comoditats, on la mirada dels pares se centrava en la seua persona i es convertí en una persona bastant protegida i on els seus desitjos eren atesos al moment (per no dir que eren ordres). Sovint són fills de l'abundància, del capritx i de la superprotecció.
Sembla que sempre els embolics del adults han de sofrir-los els més dèbils, els xiquets. Una societat que fa servir els xiquets com a mesura de pressió és una societat MALALTA.
Es reacciona fortament a nivell internacional quan moren uns soldats, uns banquers, uns comerciants. Quan s'exposa la vida d'un xiquet no reacciona quasi ningú. Una societat que no sent en primer lloc el dolor dels xiquets indefensos és una societat CRIMINAL.
Quan els xiquets tenen un color específic (blanc, ros, europeu, americà...) ens entendrim i sublevem si se'ls fa dany. Si el teu color és divers (negre, mulat, ulls negres, pèl arrissat, africà, palestí...) no reaccionem igual. Una societat que fa diferències entres els seus xiquets és una societat profundament INJUSTA.
Però siempre hi ha persones, organitzacions, com AI, que segueixen el rastre d'aquestes situacions i que demanden una xicoteta ajuda, una signatura, un suport. A ells sí els interessa la sort de tots els xiquets en situació de precarietat. Caldria donar-los suport.
La frase de Crist de l'Evangeli de Marc 10, 14: "Deixeu que els xiquets s'aproximen a mi", cal entendre-la de la manera següent: Crist s'hi aproxima, els empara, els abraça perquè són un col.lectiu desfavorit, perquè en aquella societat no eren subjectes legals i es cometien molts abusos. Crist vingué a dir que tenien l'empara de Déu però que calia també l'empara de la gent quer tinga vives i sucoses les seues entranyes, persones que senten l'humà com la causa més gran de la vida. En el fons, els ve a dir que l'Evangeli no fa sinó potenciar el lloc més humà de les persones. Per a això serveix: per tal de funcionar en maneres humanes.
Per tal de superar aquest risc de simbiosi i d'una delimitació inadquada és bo el silenci-soledat. Es tracta d'una teràpia per tal de recuperar el propi jo, per tal d'aprofundir en el coneixement propi i trencar la cadena diària d'actes i fets que ens lliguen i dificulten una anàlisi amb suficient perspectiva. No hem de permetre ser engolits pel que fem o per qui estimem.
L'encontre amb un/a mateix/a en el gruix del silernci ajuda a recuperar l'espai de llibertat necessari per ser-jo-amb-l'altre/a, per a no perdre la meua identitat per la de l'altre/a, per a alliberar-me de les afeccions indegudes que em lliguen i m'impedeixen volar.
La comunicació en parella no pretén que les dues veus sonen a l'uníson ni que les dues persones tinguen una coincidència total. Solament cerca que siga harmònic conviure junts reconeixent la diversitat de tons i matisos. Si sona un únic instrument no hi haurà la simfonia de l'amor, ja que amar és donar unitat i ritme a tots els instruments. Acabem amb una frase de Tony de Mello: " Dins de mi sona una melodia quan arriba el/la meu/a amic/ga, i és la meua melodia la que em fa feliç. Quan el/la meu/a amic/ga se'n va, em quede ple amb la seua música i no s'exhaureixen les melodies, ja que amb cada persona sona una altra melodia diversa que també em fa feliç i enriqueix la meua melodia"
PD: D'uns papers trobats en una sala del Monestir de Santa Maria de Nassiu.
La comunicació en la parella és l'altre nom de l'amor. L'amor en els seus múltiples aspectes és el que tots cerquem en comunicar-nos: ser acceptats, reconeguts, acollits, volguts... La persona mai no és quelcom fet ni definit totalment. Som procés i camí, i mai no podem dir que coneixem algú completament. Per això, en la parella, cal sempre una comunicació permanent i aquesta, a la vegada, augmentarà un amor creixent.
L'amor té el risc de la manipulació. L'amor és barreja d'apertura+lliurament+comunicació i mai ha de ser rendició i sotmetiment. L'amor requereix reciprocitat; demana un lliurament mutu i sincrònic: jo em done i l'altre/a se'm dóna, m'òbric i se m'obri. El meu propi do-apertura estimula i provoca l'apertura-do de la meua parella. És una donació mútua que reclama que es produesca a la vegada en ambdues parts. Contràriament, l'eixida-comunicació queda blocada i l'amor s'esvaeix en no ser acollit.
En amar, un/a es liura a l'altre/a però no es fa el seu esclau o el seu amo camuflat. Tinguem cura, ja que en tota relació amorosa pot donar-se un procés més o menys conscient de dependència. Voler una altra persona pot convertir-se en una mena d'"addicció" gustosa, la qual és font de freqüents xantatges o exigències que condueixen a hipotecar la meua llibertat i posar-la en les seues mans; o apoderar-me del seu espai personal i de la seua llibertat amb el pretext que l'estime moltíssim.
PD: D'uns papers trobats al Monestir de Santa Maria de Nassiu.
També tenim els ALLUNYATS. Els que no aguanten la disciplina i la submissió i se n'anaren de casa paterna. Poden haver anat molt lluny o estar prop, a veure si tenen lloc canvis que els permetesquen tornar-hi sense trair la seua consciència. Conten que Churchill deia que canviava de partit per tal de no canviar de conviccions. Estre els allunyats, estan els que es n'anaren sense rancor, elegantment o els que ho feren donant un colp de porta, arrossegant amb ells un furor i rancúnia persistents, potser perquè l'allunyament dels darrers no fou tant per conviccions, sinó per no haver assolit les cotes de poder que pretenien.
Per últim estan els CISMÀTICS. Els que en anar-se'n, ho feren estripant la unitat del grup i creant-ne un altre de nou. O els que no admeten els tímids canvis que la jerarquia havia proposat i s'aferren a velles tradicions i rituals. O els que desitgen reformes no acceptades i pensen que solament en un grup nou poden dur-les a cap. Tot estrip, qualsevol que siga la seua motivació, és font de conflicte i sofriments, ja que el procés va acompanyat de mútues desqualificacions no sempre encertades. La persistència en el temps d'aquestes escissions s'explica per la conjunció d'aquests factors objectius i subjectius i per l'escassa voluntat de superar-los.
Aquesta és la realitat observable en molts grups humans, els que solen exigir compromís. Com conjugar la pertineça al grup i la consciència personal? Si sabérem ser adults, si unírem la fermesa de les nostres conviccions amb el respecte als que difereixen a les nostres!
PD: D'uns papers trobats (i traduïts) en un indret del Monestir de Santa Maria de Nassiu.
