La nit de divendres tingué lloc el sopar-lliurament dels XVI Premis Jaume I a l'Alcúdia. Com que tenim cada vegada més llaços amb aquest poble per diversos motius no poguérem faltar-hi.
Pel que fa al sopar, tingué lloc al local SIGLO VEINTIUNO i constà d'un aperitiu de benvinguda, seguit d'aquets ENTRANTS: amanida de sípia i gambes, assortiment d'embotits ibèrics amb tomaca natural, coulan de bouletus i esgarrat de verdures a la brasa amb formatge fresc.
El plat del SOPAR fou garró de porc ibèric amb guarniment. I les POSTRES: semifred de xocolate amb fruita i gelat, acompanyat de café i licors. Pel que fa al CELLER, aigua mineral, refrescos i cervesa, vins valencians i un sorbet de llima.
I ara passem a l'important de la nit. L'acte fou presentat per Carles Alberola, dramaturg, actor i director teatral, que comparteix amb Toni Benavent la direcció d'ALBENA TEATRE. Ha rebut diversos premis, destaquem el Premi de les Arts Escèniques de la GV al millor text, coescrit amb Pasqual Alapont, Per què moren els pares?
I ara passem als premis:
Premi Vicent Andrés Estellés a la Llibreria i papereria APUNTS, pel seu compromís ferm a fer servir el valencià com a llengua d'ús habitual en els materials impresos, en la publicitat, així com en la relació diària amb els clients.
Premi Carles Salvador al Col.legi Públic Víctor Oroval i Tomàs, de Carcaixent, per ser capdavanter an l'àmbit de l'ensenyament a la Ribera del Xúquer. També ha rebut el Premi Baldiri Reixach de la GdeCatalunya. Premi Ovidi Montllor a Òscar Briz. cantant, guitarrista i autor valencià que avui fa carrera en solitari com a cantautor. Ha guanyat diversos premis: destaquem la tercera edició (2011) del Premi Miquel Martí i Pol ex-aequo organitzat pel Celler Vall Llach. Com que una obligació professional li impedí estar present rebé el premi la seua esposa, una noia australiana, que féu servir un català digníssim. Ja ens agradaria escoltar així de boca de tants procedents de la península, alguns després de 30 anys no saben ni dir "bon dia". Premi Tio Canya a Alexandre Alapont. Natural de Polinyà del Xúquer, va viure a l'Alcúdia des dels tres anys als vint-i-quatre, moment enm què marxà a l'antiga Rhodèsia, l'actual Zimbabwe. Ha estat sempre un defensor de la nostra cultura i la nostra llengua. Ha traduït la Bíblia a la llengua nambya. És "Fill Predilecte de l'Alcúdia" des del 2002. I sacerdot. El P. Josep Miquel Bausset, des de Montserrat, s'uní a l'acte en un comunicat que ens llegí Carles Alberola. Si en algun moment ens hi arriba us el farem conéixer.
I finalment, Premi Joan Fuster al Col.lectiu Ovidi Montllor, Associació de Músics i Cantants del País Valencià.Des del 2005 el COM organitza els premis Ovidi Montllor a la música en valencià i el Circuit de Sons. Tenem massa mèrits per tal d'haver estat dignes de rebre el Premi JOan Fuster del Bloc de Progrés de l'Alcúdia. PD: Com que no tinc en aquests moments cap fotografia de la nit us deixe amb un vídeo d'un dels premiats:
PILES: municipi situat a la comarca de la Safor, en el sud-oest de la província de València, al costat del mar Mediterrani. Tot el terme és una perfecta planura, totalment dedicada a l'agricultura, si exceptuem el terreny on es troben les edificacions dels poble. La costa és baixa i amb motes i compta amb una platja amb una sorra que afavoreix el turisme. La proximitat de Piles a Gandia i Oliva permet que aquestes ciutats oferesquen llocs de treball en indústria i serveis, que fa que part de la població continue residint a Piles i treballen en aquestes localitats esmentades. El poble es troba situat en terreny pla. Actualment té uns 2.500 habitants. La parròquia està dedicada a Santa Bàrbara i pertany a l'Arxiprestat de la "Mare de Déu del Rebollet".
En temps dels àrabs era una alqueria, que va ser conquerida, juntament amb el castell del Rebollet, pel rei Jaume I, a mitjan segle XIII i el seu nom s'esmenta per primera vegada en un document datat el 15 de maig de 1318, en concedir el rei Jaume II alguna de les seues marjals a Arnau Cortit. La seua història ha estat vinculada al comtat d'Oliva i al ducat de Gandia. als quals va pertànyer. Amb l'expulsió dels moriscos fou repoblada per cristians vells que introduïrenm nous conreus, entre aquests la morera, que donà peu a una florent indústria de la seda. Prop d'aquest indret es troba una torre, ja esmentada en documents del segle XVI, i que fou construïda com a defensa contra els corsaris.
Piles s'erigí en rectoria de moriscos el 1535, es desmembrà de Gandia, de la qual depenia. El temple parroquial és de final del segle XVII i en l'altar major es venera una imatge del Nen Jesús, procedent del convent de la Corona de València, l'advocació del qual divulgà el venerable Josep Cots, fill d'aquest poble.
PALMERA: municipi situat en la comarca de la Safor. El seu terme és pla. Actualment té uns 700 habitants. La parròquia té per titular la Immaculada Concepció de la Mare de Déu i pertany a l'Arxiprestat de la "Mare de Déu del Rebollet". S'annexionà a Piles quan el 1535 fou erigida en parròquia, tenia aleshores 30 cases de cristians nous. Es constituí en parròquia el 29 de desembre de 1953.
Dedique aquest apunt a l'absent i amic Cristòfor Aguado i Medina(ACS), que fou director de l'IES Berenguer Dalmau, de Catarroja i havia nascut a Picassent. I al mateix temps recorde allò que em contà En Vicent Ribes i Palmero (ACS), sacerdot i un gran organista sobre la castellanització dels noms dels pobles valencians en l'època de la dictadura del general. Em contava Vicent que, en arribar a Picassent, van dubtar entre "PICACIEN" o "PICASENTO" i ho van deixar en Picas(s)ent. Una miqueta de sentit del ridícul sí tenien quan volien (em referesc a l'extrema dreta de l'època franquista). Avui ja el que no tenen és "vergonya".
Municipi situat a l'extrem sud-oest de l'Horta de València. El relleu del terme està format per tres sectors diferents; el relleu est i sud coincideix amb els terrenys de l'horta; la part central el constitueixen una sèrie de suaus pujols, sobre els quals es troben els conreus de secà; i la tercera formació comprén els terrenys que formen una barrera natural entre aquest terme i els de Llombai i Montserrat, amb tot les seues altituds no superen els 250 metres. Una sèrie de barrancs configurats pels turons i pujols recullen les aigües de les pluges i les duen fins l'Albufera. La base econòmica de Picassent que era l'agricultura, ha vist en la darrera meitat del segle XX el desenvolupament d'una indústria que ha anat creixent acceleradament, que abraça els sectors de llums, tèxtil, gèneres de punt, fusta, material de construcció, etc. La població, que s'ha vist ampliada notablement per la forta immigració es troba situada en terreny pla, en el marge esquerre del barranc de Picassent. En el terme es troba el caseriu d'Espioca, que posseeix una torre d'origen musulmà. En els pujols pròxims al poble s'han construït en aquestes dècades últimes diversos complexos urbanístics: la Creueta, la Canyada del Ciscar, l'Alter, etc. Actualment té uns 18.000 habitants.
Hi ha vestigis que aquest terme estigué habitat en els temps de la Roma Imperial: restes d'alguna vil.la i d'un aqüeducte, i una mina de marbres alabastres, que s'explotava en aquella època. Era una alqueria musulmanma quan el rei Jaume I la va donar a Roderic Zapata, el 15 de gener de 1237. El 22 d'octubre de 1364 es donà la seua jurisdicció a Pere Boyl i el 2 de juny de 1433 a Galcerà Castellà. Finalment, la tingué Genar Rabassa de Perelló, marqués de Dosaigües, que cedí el 1858 els drets de la vila als veïns.
La parròquia de Sant Cristòfor (o Cristòfol) és molt antiga, n'era annex Alcàsser. L'església temple parroquial fou construïda el 1712, sobre el solar de l'anterior; el 1755 va ser ampliada, i se li afegí el cor i la capella de la Comunió, és de planta renaixentista, amb posteriors afegits barroc i xurrigueresc. El 4 de desembre de 1968 es va crear la parròquia de la Miraculosa en l'eixample de la població. Hi ha una ermita, construïda el 1738, on es venera la Mare de Déu de Vallivana, a qui se li professa gran devoció i en honor de la qual se celebren solemnes festes.
Municipi situat al sud-oest de la ciutat de València. El seu terme és totalment pla, solcat pel barranc de Torrent. El terremy conreat ocupa el 90% de tot el terme, avui dia està tot regat per les aigües de la sèquia de Benàger. Es conreen a més dels cítrics, hortalisses i dacsa. La indústria és la base de l'economia de la població, en què destaquen les fustes, químiques, etc. Açò ha estat causa que haja experimentat en aquestes últimes dècades una creixent immigració. També és lloc-dormitori per a moltes persones que treballen en polígons industrials veïns, com Torrent, Paiporta, València, etc. El seu constant creixement de població igual que la veïna Torrent ha fet que s'hagen confòs ambdues poblacions en un sol nucli urbà. El poble es troba situat en el marge dret del barranc de Torrent. Actualment té més de 10.000 habitants. La parròquia està dedicada a la Marec de Déu de Montserrat i pertany a l'arxiprestat de la "Mare de Déu del Pòpul".
Picanya era una alqueria musulmana que el rei Jaume I concedí a l'orde militar de Sant Joan de l'Hospital, igual que els indrets de Vistabella i Torrent. Poblada per cristians vells s'atorgà la carta de població el 28 de novembre de 1248. El comanador de l'orde militar exercia el senyoriu de Torrent. Dins del terme es troba el lloc de Benàger, que juntament amb el de Faitanar, han donat nom a la sèquia de Benàger-Faitanar, derivada de la de Quart de Poblet, però organitzada autonòmament. Dins dels seu terme es troba el caseriu de la Florida, amb capella dedicada al Sagrat Cor de Jesús, que en trobar-s'hi concentrat gran part de la indústria de la població, en passar a dependre el 1964 del municipi de Paiporta, va significar una gran minva de la seua indústria i dels seus habitants.
En un principi el seu tenple parroquial estigué dedicat als Apòstols Sant Pere i Sant Pau, fins el segle XVII, que es posà davall l'advocació de la Mare de Déu de Montserrat. L'Aaquebisbe Sant Joan de Ribera introduí la devoció a la Puríssima Sang de Crist, el 1695 creà la Confraria de la Sang, les constitucions de la qual foren aprovades pel Patriarca. Els membres de la Confraria eren en la seua majoria de Picanya i Vistabella, però també podien ser-ho els veïns dels pobles del costat. Celebra festes a la Puríssima Sang de Crist i a la Mare de Déu de Montserrat.
Municipi situat en la vega baixa del riu Palància. El relleu del terme presenta dos accidents importants: el riu Palància que limita el terme pel sud, i la muntanya del Ponera, els vessants del qual entren pel nord, assooint l'altitud màxima en un pujol de 185 metres. El 70% del terme està dedicat a l'agrcultura, la resta no conreat correspon al llit del riu Palància i al mont, coberts de pins i romer. La major part del conreu està dedicat als cítrics, seguits dels garrofers, vinya i hortalisses. La sèquia majorde Morvedre entra al terne, i es bifurca en dos, poc abans d'arribar a la població. El poble es troba situat en terreny pla, en el vessant de la serra del Ponera, i en el marge esquerre del riu Palància. Actualment té uns 900 habitants. La parròquia té per titular l'Apòstol Sant Jaume i pertany a l'arxiprestat del "Sant Esperit".
S'hi han trobat al terme vestigis arqueològics d'haver estat habitat en el temps dels ibers, s'hi han trobat les runes d'una vila romana corresponent a la primera època de la Roma Imperial. En els temps de la fundació del Regne de València era una alqueria musulmana, que degué figurar amb altre nom en el Llibre del Repartiment. El rei Joan I, el 8 de juny de 1389, vengué el terç delme i altres drets a Francesc Aguiló. Possiblement aleshores es començà la construcció del castell senyorial, que encara avui dia es conserva, i que va ser seu d'una baronia que fou important en els annals de la història de València.
Al castell es va construir una capella dedicada a la Mare de Déu que en un principi feia les vegades de parròquia. En un principi Petrés depengué de Sagunt, del qual es desmembrà el 1535, i es constituí en parròquia. En l'arranjament parroquial de Sant Joan de Ribera de 1574 constava que tenia 120 cases de moriscos i 30 de cristians vells. L'actual temple comennçà a construir-se el 1435, i s'acabà el 1588. El 1608 es construí el retaule de Sant Jaume. En el segle XVIII es construí l'església, i quedà acabada la façana el 1736, l'obra de la talla la va fer l'escultor Andreu Robles, i les pintures de l'Altar Vicent Sanxis, el 1742. La bonica capella de la Comunió, en forma de rotonda, amb artístiques columnes i pintures de Joaquim Oliet, es començà a edificar el 1800. El 1725 es construí un calvari dedicat a Sant Domènec de Guzmán, fundador de l'OP (ordre de predicadors) i amb l'hàbit dels quals fou soterrat el meu avi patern que en duia el nom i nasqué a Llutxent, lloc on aquest orde fundà l'anomenat Convent el 1422, convent que fou la primera Universitat valenciana (Estudi General en Arts i Teologia). Se celebren festes al Salvador i a la Immaculada Concepció de Maria en agost i setembre, respectivament.
PINEDO: barri situat a dos quilòmetres de la ciutat de València, al costadet del mar. El seu nom és degut a la quantitat de pins que tenia com a prolongació de la Devesa. Pertanyé a la jurisdicció de Russafa, fins l'any 1877, en què s'integrà al municipi de València. Les seues llars, alqueries i barraques es troben disseminades al camp. La seua parròquia té per titular Santa Maria Mare de Crist. Amb ocasió de les obres del Pla Sud el temple parroquial s'hagué de tirar, i s'edificà un nou edifici funcional i modern. Actualment té més de 2.500 habitants i pertany a l'arxiprestat de "Sant Tomàs de Villanueva".
EL PALMAR: nucli urbà situat en l'extrem sud-oest de l'Albufera, enfront de la gola del Perellonet, a dos metres d'altitud sobre el mar. Envoltat totalment d'aigua, menys uns ponts que uneixen la Devesa amb el Saler. Pertanyé a la jurisdicció de Russafa, fins que tots dos s'incorporaren a València, d'on dista prop de 20 km. El nom del Palmar té el seu origen en una palmera que hi havia en aquell indret quan es construïren les primeres barraques. La seua parròquia està dedicada al Nen Jesús de l'Hort. Té uns 1.500 habitants i pertany també a l'arxiprestat de "Sant Tomàs de Villanueva". Depengué de la parròquia de Pinedo fins el 15 de juliol de 1941 que fou constituïda canònicament com a parròquia. Les festes que es dediquen al Nen Jesús, per la seua originalitat, són objecte de gran atracció per a molts visitants.
EL SALER: caseriu que pertany al municipi de la ciutat de València, d'on dista uns 10 km. Es troba situat a l'extrem nord de la Devesa i l'Albufera. Fins mitjan segle XIX tenia les aigües davant de les cases i els pins de la Devesa darrere. Avui dia als camps dels voltants es conrea arròs regat amb el procediment de la inundació de les aigües del llac. En aquests darrers anys ha sofert una gran transformació per l'afluència del turisme, per la seua proximitat a la capital i la seua situació privilegiada. Actualment té uns 1.500 habitants. La seua església estigué dedicada antigament a Sant Pasqual Baylón, avui està dedicada a Sant Josep. Filial de Pinedo, es va eregir en parròquia el 29 de desembre del 1953.
Municipi situat en el vessant oest de la serra d'Aitana, en la zona nord de l'anomenada província d'Alacant. La superfície és molt accidentada i entren al seu terme els contraforts de la serra d'Aitana. Les altituds principals són: La Moleta, amb 1.002 metres, l'Ull del Moro, amb 1.050, el Carrascalet, amb 948 i l'Alt de Mahoma, amb 948 també. La base de l'economia descansa en l'agricultura. Un terç del terme està dedicat al conreu, la resta és terreny improductiu. Es produeixen cereals, vinya, hortalisses i fruiters. Abunda els monts, amb pins i mont baix. Sobre l'alt de la muntanya que domina la vila es troba, a 929 metres d'altitud les restes del castell, que construïren els romans i que fou plaça forta en temps dels musulmans. Actualment té 350 habitants. La parròquia té per titular l'Assumpció de la Mare de Déu i pertany a l'arxiprestat de la Mare de Déu del Miracle.
Des d'antic extigué poblat aquest terme. S'hi han trobat restes arqueològiques de l'època ibèrica. Després de la fundació del Regne de València Jaume I reedificà el castell que existia, per la seua posició estratègica. Per la seua importància el cabdill musulmà Al Azraq tingué molt d'interés a ocupar-lo, quan es va sublevar. El 1258 el rei el cedí a Pelegrí de Montagut. El 1276 el castell tenia una guarnició de 50 ballesters. A començament del segle XVI fou construït novament. Penàguila fou vila reial amb vot a les Corts Valencianes. Conserva algunes mansions i palaus de l'època que era cap de senyoriu. Antigament estava totalment emmurallada, conserva portals d'aquells temps.
Penàguila fou parròquia des del temps de la fundació del Regne. El seu pàrroc assistia als sínodes diocesans. Li pertanyien els annexos d'Alcoleja, Ares, Benifallim i Beniafé, que es van desmembrar el 1534. La primitiva església, del XVI, fou substituïda per un nou temple que es va construir, del 4 de setembre de 1802 al 31 d'agost de 1805, a expenses de l'arquebisbe Joaquim Company, fill de la població. És espaiós, de senzilla arquitectura, sobreïx en l'altar major, un llenç de la titular, obra de Vicent López, que va pintar també el Salvador que tapa el Sagrari. També hi ha altres obres d'afamats pintors. Són patrons els Sants de la Pedra, a qui celebren festes de moros i cristians en agost, igual que a la Mare de Déu del Patrocini, que fou declarada patrona des del 1693.
Situat a l'extrem nord de l'anomenada província de València. El relleu del terme, juntament amb el de l'Adsúbia, presenta la forma d'una ferradura oberta cap al nord-oest i tancada a l'interior pels monts d'Ebo; pel nord es troba la serra de Mostalla i pel sud la de Segària. El sector dedicat al conreu és quelcom més de la meitat del terme. Els cítrics és el principal conreu, seguit de les oliveres, garroferes i vinya. Hi hagué un temps que el conreu de l'arròs ocupà una gran atenció, avui pràcticament abandonat. Estancat el moviment demogràfic de Pego, a partir de la segona meitat de la passada centúria s'ha anat experimentat un notable augment de població, en gran part gràcies a la industrialització amb l'establiment de fàbriques de joguines, confecció i materials de construcció. La vila es troba situada sobre un pujol en mig de la vall. Actualment té uns 12.000 habitants. Pertany a l'arxiprestat de la Preciosíssima Sang.
Des de la més remota antiguitat estigué habitat aquest terme. S'hi han trobat vestigis arqueològics de les èpoques ibèrica, romana i grega, inclús monedes imperials. Durant la presència dels musulmans el poble de Pego pertanyé a Dénia. El rei Jaume I l'ocupà el 1244. El 1262 es va crear la baronia de Pego, el rei Pere el Gran el repoblà amb gents procedents de Barcelona. El 1300 la baronia de Pego passà a Constança d'Aragó. el 1307 l'heretà la reina Blanca d'Aragó. Posteriorment la va possseir la família Cardona i posteriorment els Vilanova, Centelles, els ducs de Gandia, Benavente i Osuna. En la guerra de successió rebé del rei Felip V el títol de "Muy Noble Villa", al mateix temps que foren destruïdes les murades i les 16 torres que la jalonaren.
El temple parroquial, dedicat al misteri de l'Assumpció de la Mare de Déu, és capaç i vistós, d'estil toscà. Es comença a construir el 1614 i posteriorment s'amplia. El canpanar es construeix el 1700. Existeix un retaule medieval, que va pertànyer a la primitiva església i un Crist del segle XV, obra de Forment. El 28 de desembre de 1953 es crea la parròquia de la Sagrada Família, ubicada al convent dels religiosos franciscans. És patró de la vila l'ECCE-HOMO, artística talla del segle XVI, que es venera en una capella, amb una rotonda octogonal, amb artístics altars i majetuosa cúpula, construïda el 1759, segons els projecte del franciscà Francesc Cabezas.
PD: Dedique aquest apunt a quatre amics i ex.companys de treball, nacuts a Pego, Elvirai Joan, Toni i Roser.
Municipi situat al sector nord-oest del que és la província d'Alacant. El relleu el forma una meitat muntanyosa, la meridional, i altra plana, la septentrional, compresa entre les valls del riu Girona, al nord, i Xaló o Gorgos, al sud. La zona muntanyosa que s'interromp en arribar al poble de Pedreguer, continua més cap a l'est cap al Montgó. Prop de la meitat del terme està dedicat a l'agricultura, d'aquesta una tercera part és regadiu, amb cítrics i hortalisses, al secà es conreen ametllers, vinya i oliveres. Té una indústria ancestral amb l'ús de la llata del garballó, que ha originat la creació de diverses empreses dedicades a la barreteria, bosses, i estris accessoris, que té molta demanda, especialment durant l'època estival amb el turisme També té fàbriques de mobles i material de construcció. El desenvolupament industrial dels darrers temps i el turisme ha potenciat la recuperació demogràfica La vila es troba enclavada al pe del mont Gran. Actualment té prop de 7.000 habitants. La parròquia està dedicada a la Santa Creu i pertany a l'arxiprestat de la Preciosíssima Sang.
Ja en l'Edat del Bronze estigué aquest terme poblat, palpable és la presència de l'època ibèrica i romana per les restes arqueològiques trobades en aquest terme. Era una alqueria àrab, que depenia del castell d'Olocaiba. El rei Jaume I el 17 d'agost de 1249 la va dona a Andreu i Albert de Flix, nebots de Ximén Carròs El 1271 pertanyia a Pere Rodrígues de Corella, passà després el senyoriu als Pujades, als comtes d'Anna i Cervelló. Després de l'expulsió dels moriscos el 1609 quedà deshabitat, i fou repoblat per mallorquins i catalans, però a pesar d'aquest fet, el 1646, tenia solament 400 habitants. La inestabilitat social i política obstaculitzà el seu creixement demogràfic. A finals del segle XVII, gràcies a l'expansió agrícola i al comerç de la pansa i oli, arribà a tenir 1.600 habitants. Durant el segle XIX es triplicà la població. Davall el regnat de Felip V rebé el títol de vila.
Pedreguer depengué de Dénia fins 1535 en què s'erigí en parròquia autònoma, amb l'annex de Matoses, avui desaparegut. Quan amenaçaven ruïna ambdós temples, sant Joan de Ribera disposà el 1574 que es repararen. Existeix una ermita, amb un calvari, dedicada a sant Blai. Se celebren festes a Sant Bonaventura, el patró, Sant Roc i la Mare de Déu del Carme del 12 al 20 de juliol i a sant Blai el 3 de febrer amb un típic porrat.
Podria dir moltes coses de qui fou professor meu durant el curs 1979-80 a la Facultat de Filologia i m'impartí l'assignatura DIALECTOLOGIA VALENCIANA i em qualificà amb un EXCEL.LENT-MATRÍCULA D'HONOR. I també em va signar els Certificats del Curs de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica de l'ICE de la Universitat de València. Haig de dir que he conegut poques persones i professor com Don Manuel (que era com solíem anomenar-lo). Crec que el que millor podem fer avui i sempre per tal d'honorar-lo és recordar-lo i rellegir-lo. Us deixe una xicoteta biografia traduïda al portugués sobre aquest patriota valencià que, en cas d'haver resistit el seu cor tots els atacs que va haver de "patir" per part de personatges que no cal ni esmentar, avui hauria fet 100 anys.
Nascido em La Almunia ficou órfão de ambos os pais aos cinco anos, estar no comando de seu tio, o arqueólogo Valencia Sanchis-Guarner Josep . Cursou o ensino médio em sua escola da cidade Pia e mais tarde formou-se em Direito pela Universidade de Valência, onde foi um dos fundadores daFederação de University School of Valencia (1928) e Cultural Accio Valencia (1930). Mais tarde se especializou em fonética e dialetologia da Universidade de Madrid.
Entre seus trabalhos incluem La llengua dels valencianos, publicado em 1933 e que tenham várias edições, gramática Valencia ( 1950 ), Els pobles els uns dels valencianos altres parle, e aproximação com a história da língua catalã ( 1980 ). Obras Capital também irá trabalhar como Diccionari català-Valência-Baleares e Valência história do país. Em 1974 foi galardoado com o Prémio de Honra de Letras catalão . Também foi agraciado com o Prêmio para a unidade da língua. Ele foi um dos que contribuíram para o Valencia revista El Camí .
Biografia
Sanchis-Guarner participou da Guerra Civil defender a legalidade republicana. Para isso, ele foi vítima durante o Franco através do campo de concentração de prisioneiros políticos de Salamanca para servir sua sentença em uma prisão em Madrid (1939-1943). Ele permaneceu no exílio, em Mallorca, entre 1943 e 1959 (período em que há colaboração com Francesc Borja Moll no desenvolvimento deDCVB ). Em 1959 ele voltou a Valência como professor de francês no Instituto San Vicente Ferrer até 1960 nenhum dinheiro foi nomeado professor na Universidade de Valencia. No início dos anos sessenta ingressou no Instituto de Estudos da Catalunha e foi expulso da sociedade cultural Penat Rat Lo por sua defesa da unidade da língua . Em 1966 ele entrou na Academia Real de História. Em 1978 um ataque a bomba pela extrema-direita setores de Valência.
Sanchis-Guarner foi um dos participantes na elaboração das Regras de Castellon . Ele defendeu que dialeto valenciano é uma forma de uma língua comum partilhada com diferentes variações na Catalunha e as Ilhas Baleares, mas nunca subordinado ou inferior a eles. Idéias apresentadasvalencianos La llengua dels argumentando que ninguém no passado havia discutido a unidade da língua na região de Valência .
Fa uns dies (agost) vaig fer una estada d'un dia a la ciutat de València per tal d'admirar algunes de les exposicions actuals. Aquest va ser el resultat:
Centre del Carme. En aquest indret vaig poder admirar les exposicions "Un tiempo Un espacio" d'Uiso Alemany i Vicente Peris (1982-1984). A part d'agradar-me i descobrir aquests dos artistes, vaig poder admirar part de la restauració més recent del Centre.
Al mateix Centre vaig visitar "L'Art dels Velluters. Sederia dels segles XV-XVI". Totalment recomanable (solament per tal d'admirar La Mare de Déu de Gràcia, de Sant Leocadio, de l'Església Parroquial de Sant Miquel Arcàngel d'Énguera ja paga la pena el desplaçament.
I la que més m'agradà (i a més es tracta d'un arquitecte totalment desconegut per a mi) fou "Fabular edificando: La Obra de Cortina", José Manuel Cortina, nascut a Paterna i mort el 1950, és autor de moltíssims edificis, que ens passen desapercebuts per total desconeixença, a la ciutat de València i pobles del voltant. Fins i tot fou el promotor de l'Ermita de Marxuquera que no acabà duent a cap ell mateix.
I pel que a La Nau, Centre Cultural de la UV, vaig poder visitar "Però..., açò no ho fa l'ordinador?", de Pep Gimeno, on explica les claus i els processos en disseny gràfic, i l'"Art Gràfic a la col.lecció Martínez Guerracabeitia", on podreu admirar Obra gràfica, Gravat, Serigrafia i Litografia. Un bon dia ben aprofitat. La llàstima fou que no poguí quedar amb cap amic/ga. Era agost encara. Bon dia.
Segons haureu pogut llegir en un anterior apunt, els nacuts a Benicolet, a part de ser anomenats "benicoletans", també tenim de malnom, segons arreplegà Sanchis Guarner i ens notifica Toni Ferrando, "còlbits". Què és un còlbit? Si cerquem el mot ens diu açò que us deixe ara:
còlbit
·Segons Aureli.
·(Alcover) còlbia f. o còlbit m. Aucell de la família dels túrdids: Saxicola oenanthe L. (Tortosa, Maestr., Alcora, Almudaina). V. còbit.
I pel que fa al mot que apareix a l'Enciclopèdia Catalana (còlit roig) diu açò:
[ornit] Nom donat a diverses espècies del gènereOenanthe, de la família dels túrdids.
Són ocells d'uns 15 cm de llargada, plomatge suau, cap arrodonit, bec recte i fi, i cua que al damunt presenta un dibuix característic d'una T negra i invertida sobre fons blanc. Sedentaris, sovintegen en els paratges rocallosos, els camps llaurats i els erms. Canten molt bé i nien en forats. El còlit gris (O. oenanthe) mascle té el dors de color gris blavós i les ales negres. El còlit ros (O. hispanica), que, com l'anterior, és comú a la península Ibèrica, té el plomatge del dors ocraci i les ales també negres. Molt semblant a aquests és la merla de cua blanca (O. leucura), de plomatge totalment negre.
us deixe el que va arreplegar Manuel Sanchis Guarner dels pobles veïns a Benicolet:
En Terrateig cagarneres, en Montitxelvo els reiets, en Aielo els gafarrons, en Rugat els paixarells i i en Beniatjar les galles en l'alt del Benicadell. Bona vila és Cocentaina, però millor Ontinyent, tallafilos en Albaida, carrascolos en Aüllent, en Alfarrasí els pollosos, doctes en Montaverner, en la Pobla els talonuts, còlbits en Benicolet, en Llutxent les rabosetes i els rabosots en Pinet. Cap al port de Benigànim me n'aniré com un coet.
Montitxelvo sols pot fer pregar per les animetes. Senyor Déu tot poderós, dau-nos salut i pessetes. En el poble de Salem totes les xiques s'han tirat a la pintura per a ser boniques. Quan abaixen a la plaça totes pintades, si la calor apreta, tot són xorrades.
I d'Aielo va arreplegar:
Benicolet no cap dins d'un perolet.
i de la Vall de Tavernes:
La tia Maria de Benicolet es menja la figa i tira el peçonet.
I amb açò finalitze aquest recull, fet gràcies al catedràtic de la UV-Estudi General, n'Antoni Ferrando Francés.
La data en què Teodor LLorente i Olivares va passar per Benicolet, sempre seguint el que manté Ferrando Francés, fou el 24 d'octubre de 1897, amb destinació a Benigànim. Passà pel Morquí I Llutxent. De Llutxent sí explica moltes coses referides als Corporals i a l'ermita de la Consolació. I el cementeri a què es refereix no és l'actual sinó el conegut com a vell, del qual ja no queda res.
I la relació que tingué Llorente amb la família de Sanchis Guarner fou íntima. Manuel Sanchis, pare de l'esmantat Sanchis Guarner, era el seu metge de capçalera, i l'altre germà, Josep Sanchis Sivera, canonge i confessor, fou qui també l'assistí a l'hora de la mort. La relació de Manuel Sanchis Guarner amb la Pobla del Duc vingué perquè un membre de la família emparentà amb la Pobla, i Manuel es quedà orfe d'ambdós pares ben jove, per la qual cosa, pensa Antoni Ferrando que pogué també visitar el nostre poble de jove (passava l'estiu a la Pobla a casa dels familiars). Fóra o no en aquella època quan visità Benicolet, el ben cert és que l'any 1978 ho féu de segur, acompanyat per l'amfitrió Ferrando, pel capellà Vicent Ribes i Palmero (ACS), de Torís, i per Francesc Ferrer Pastor (ACS). I fóra aquesta vegada o en una altra ocasió Manuel Sanchis Guarner (ACS) arreplegà aquestes dites del meu poble:
Benicolet, poble antic, i de parets derrocades, pensant-me que era Madrid va eixir un niu de caullades.
Mira si he corregut terres que he estat en Alfarrasí, en Castelló de les Gerres, en Benicolet i ací.
Benicolet és poblet de molt bona sembradura: si plou en maig o giner, tenen la collita segura.
A ballar les danses de Benicolet, una tomaqueta i un primentonet.
En Benicolet, joristes, en Benigànim, ganxuts, en Quatretonda, cuquellos, i en la Pobla, talonuts.
En Llutxent tot són raboses, en Benicolet, senyorets, en Rugat, rosega-altars, i en Montitxelvo, albarders.
I la més famosa de totes (en castellà):
Hijos de Benicolet, sembrad nabos y cebollas, que por mucho que pedregue siempre quedan las casporras.
PD: Done les gràcies des d'ací a Antoni Ferrando per la seua aportació per tal de redactar i facilitar-vos aquestes dites arreplegades d'altres pobles sobre Benicolet.
Per la seua actualitat i perquè el trobe molt encertat, vull compartir-lo al meu bloc. Bon dia de diumenge.
Segons haureu pogut llegir en un anterior apunt, els nacuts a Benicolet, a part de ser anomenats "benicoletans", també tenim de malnom, segons arreplegà Sanchis Guarner i ens notifica Toni Ferrando, "còlbits". Què és un còlbit? Si cerquem el mot ens diu açò que us deixe ara: 
us deixe el que va arreplegar Manuel Sanchis Guarner dels pobles veïns a Benicolet:
