Tractem de l’assertivitat dels pares amb els fills. I en primer lloc, cal que els pares eviten les dues postures poc o gens eficaces ni sanes per a l’educació positiva dels fills: l’autoritarisme i el permisivisme.
L’autoritarisme patern/matern es manifesta o es practica quan es donen aquestes conductes o aquests codis o modes de procedir :
- Els pares són els que posen les normes, exigeixen el compliment d’aquestes i quan no les compleixen se’ls sanciona o castiga.
- Els pares estan contínuament recordant o anticipant el que els fills han de fer o el que no han de fer.
- La llar en què es valora molt l’autoritat (poder) es dóna molta importància a l’obediència dels fills als pares.
- La familia amb tendència i costums autoritàries utilitzen més el càstig psicològic (no fas res bé, te’n vaig a donar una… vas a parar?, sembles babau!, ets roín i torçut,…) que el premi o l’esforç positiu (l’elogi carinyós, fer-li un bes, em fa goig veure’t així amb els amics, …), L’autoritarisme és una assertivitat agressiva, molt poc o gens beneficiosa.
El permisivisme matern/patern es practica quan els pares actuen d’aquesta manera:
- Els pares avisen contínuament. Si els fills no fan cas, els pares sofreixen, s’enfaden, s’irriten, però no passa res : el fill se n’ix amb la seua.
- Una llei implícita que tenen algunes famílies és l’excesiva tolerància, que facen el que vulguen, que són xiquets, que quan siguen grans la vida ja els ensenyarà.
- Els pares permissius no els assenyalen als fills el que els agrada o el que els desagrada referent a la conducta dels fills, sols en poques ocasions i de mala manera, és a dir, amb ira. Al permisivisme se’l coneix com una assertivitat passiva o submisa: una falsa assertivitat. Aquesta postura educativa no és gens beneficiosa o inclús nociva. I potser la situació més perjudicial es dóna quan el pare està en una postura i la mare en una altra.
Postura democràtica o asertivo-positiva dels pares.
Es caracteritza per aquestes qualitats:
- Els pares donen oportunitats als fills per tal que trien entre dues o més coses des dels tres o quatre anys en avant. Exemples: pots posar-te aquest calcer o aquest. Pots menjar aquestes galletes o aquests cereals, pots jugar ara i estudiar després o a l’inrevés.
- Els pares fan servir el reforç positiu (premi) quan els fills fan quelcom acceptable o positiu per a ells. Entre els reforços positius està el bes, la carícia, la mirada afectiva, l’abraçada, la frase “gràcies fill/a, m’ha agradat molt el que has fet o el que has intentat”.
- Els pares els diuen als fills que hi ha accions que els fan patir i altres que els donen alegria.
- Els pares mantenen el NO o quelcom que els fills fan mal o reclamen fer quelcom perillós sols quan estan segurs que les raons que tenen per a dir NO són vàlides, conforme a valors importants.
- Els pares assertius expliquen, de forma breu, els raons per què diuen NO. Exemple. Fill: Vaig a casa del meu amic. Pares: No, fill. Ja saps que podràs anar quan acabes la tasca que tens. Fill: Ja l’he acabada. Pares: No has acabat. Et falten els exercicis i memoritzar. El no, si cal donar-lo, cal fer-ho sense enfadar-se, amb la ment serena i clara. I el pare ha de donar suport a la mare o a l’inrevés. Finalment agrair-li que us faça cas.
Advertiment final.
És convenient que els pares han de tenir en compte que els fills són una persona que necessita uns valors: físics (salut, vida), intel.lectuals (aprendre i saber), estètics (pulcritud i bellesa), afectius (alegria, amistat i amor), socials o relacionals (relacions agradables, no molestes ni inhibidores), ètics (l’amistat, la responsabilitat, el respecte, la veritat, la solidaritat), espirituals (les grans preguntes). Aquests són els veritables motius per a dir NO a un fill a qui no sols s’està criant (donant-li aliments i coses) sinó també educant (mostrant-li valors, és a dir, vivint-los els pares).
*L’assertivitat és la capacitat d’autoafirmar els drets d’hom mateix, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de proposar i defensar un argument, una reclamació o una postura amb un capteniment de confiança en hom mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa, molt emprada en la psicologia i que s’ha aplicat a tota mena de camps, inclosa la política. (Vikipèdia)