Arran de la carta als pensionistes i jubilats

Arran de la “ja” famosa carta de la Ministra Bàñez als jubilats vull afegir alguna coseta:

Si el país va a créixer un 2,5, a on va el guany? Certament no al 27% de la població en risc d’exclusió, segons l’INE, i tampoc a la butxaca de molts jubilats que malviuen amb pensions exigües.

No es pot jugar amb la silenciosa penúria dels majors. És unj col.lectiu gran que rarament es manifesta, protesta, i es fa notar. Tal vegada els anys els han fet veure que això no serveix per a res. Doncs encara que no reivindiquen els seus drets, aquests segueixen estant ahí. I si no s’atenen estem en permanent situació d’injustícia socials amb ells.

Una societat que margina estructuralment els majors és uns societat desagraïda. Mal que bé, el que ara és el país es deu en notable part al treball dur de les generacions passades. No reconéixer-ho en mode explícit, econòmicament parlant, a més d’una injustícia, és un acte de formidable ingratitud.

Cal, inclús a nivell personal, no deixar exhausts els majors, ja que molts d’ells, sí són generosos i per això són presa fàcil per a l’espoli. Qui s’aprofita de la seua bondat o de la seua feblesa, no mereix que després se n’apiaden quan es veja en situacions semblants.

Els PGE mimen la banca, les grans obres que proporcionen comissions, les corporacions internacionals que declaren els seus guanys en paradisos fiscals. Mentrestant els majors del país sobreviuen amb una pensió inferior al SMI, els que la tenen, engrossint les xifres de persones amenaçades d’exclusió. Mecanismes socials de mort i de pecat.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*