Un correu d’una amiga (i companya de l’IES Ferran Casablancas de Sabadell) en què esmenta la Carme Chacón

Vull compartir aquesta història amb vosaltres amb l’esperança que algú la sàpiga i la pugui explicar quan jo no hi sigui:
A finals del 2003, vam escriure sengles manifestos en favor de les persones homosexuals: el primer, escrit pel meu marit, vindicava la necessitat d’una educació que estalviés d’una vegada la marginació a què estaven condemnats; el segon, escrit per mi, demanava -llavors molt agosaradament– el dret a casar-se, adoptar i, per tant, a formar una família “com a persones humanes que són, susceptibles, per tant, de donar i rebre estimació” (frase textual).
     Els manifestos van ser rebuts amb entusiasme, primer per l’AMPGIL (Associació de mares i pares de gais i lesbianes) i després per tots els moviments que fan al cas. Superada aquesta etapa, vam demanar firmes de persones conegudes, tant de l’àmbit científic com de l’artístic, o simplement mediàtiques: la resposta va ser, també boníssima. Van firmar escriptors, cantants, catedràtics… i fins i tot alguns eclesiàstics (aquí vull recordar amb especial afecte Dom Cassià Maria Just, abat emèrit de Montserrat, que ja no és amb nosaltres).
     Ens plantejàrem, tot seguit, la tercera i definitiva etapa: presentar-los als polítics i demanar-los que actuessin en conseqüència:
     A Catalunya hi manava Jordi Pujol; a Espanya, José M. Aznar. Vam desestimar aquest últim i vam anar directes cap al primer: li vam escriure personalment i, jo mateixa, em vaig entrevistar amb la consellera d’Educació i amb tots els seus directors generals, alhora que d’altres pares -era important fer l’acció des del món “hetero“- ho feien amb d’altres personalitats. La resposta personal del Jordi Pujol no va poder ser més lamentable; la tinc, per si algú vol veure-la, perquè ens la va adreçar al meu marit i a mi, en representació de tots els pares.
    Això sí: immediatament després d’enviar els manifestos a tots els grups parlamentaris, vam rebre l’adhesió de tots els d’ICV -primer la personal de cadascun, i després la col·lectiva un cop van haver fet reunió- i la de molts del PSC (sento dir que ERC no va respondre res). Tres militants del PSC que eren al Parlament (Miquel Iceta, Assumpta Baig i no recordo l’altre), van aconseguir portar-nos-hi; la nostra presidenta, Esther Nolla, va llegir el Manifest, al Parlament; però com que la majoria conservadora es va imposar, no va passar absolutament res.
    Llavors va ser quan va entrar en escena una mare que s’acabava d’assabentar que la seva filla era lesbiana. Aquesta dona era veïna de la Carme Chacón, a qui trobava sovint per l’escala. La Carme Chacón -de qui he calculat que aleshores tenia 32 anys- la va veure afligida, li va preguntar què li passava, es va commoure en saber quants nois i noies passaven un calvari de marginació (em resisteixo a dir-ne “buylling” per raons èticolingüístiques)… Va saber que existia una associació de mares i pares, i va demanar els manifestos.
    L’endemà, J.L.R. Zapatero va telefonar; va dir que s’havia emocionat per tant dolor injust i ens va prometre que, si guanyava les eleccions, els nostres fills i filles es podrien casar i adoptar criatures i que, a més a més, gaudirien d’una llei contra l’homofòbia.
    Vam pensar que, almenys, havia tingut bones paraules, però pocs mesos després, Zapatero guanyava les eleccions i, la segona decissió important que va prendre (la primera va ser acabar la presència espanyola a la guerra d’Irak), va ser, justament, la que ens havia promès. El dia en què es va aprovar la llei, ens va reservar una llotja al Congrés per a nosaltres. L’emoció va ser indescriptible, tot i que jo només vaig poder sentir-la en diferit, per ràdio, perquè estava presidint un tribunal d’oposicions (vaig dir-ho als opositors i tots van aplaudir perquè -permeteu-me que m’enorgulleixi- eren de Filosofia).
     Com que Carme Chacón ha mort, n’he volgut deixar constància. Diuen els castellans -i quan tenen raó, la tenen- que “de bien nacidos, es ser agradecidos“.
     Perdoneu el rotllo.
MT
 
P.D.: Moltes gràcies per fer-me’l arribar i poder fer-lo públic per a sempre (Àngel Canet) 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*