Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Va ser el darrer diumenge d’octubre del 2006, fa justament deu anys, que el Centre Pare Tosca preparà per primera vegada la celebració de la Missa per la pàtria, la pau i la justícia en l’església de Santa Maria del Puig. Es recuperava així el sentit, alhora religiós i civil, dels primers Aplecs celebrats al Puig —“el bressol de la pàtria”, en paraules de Nicolau Primitiu.
La litúrgia va ser oficiada pel P. August Monzon (Oratori de Sant Felip Neri), i concelebrada pels preveres Alexandre Alapont, Jordi Miquel (tots dos pertanyents al clero de l’Església valentina), i Josep Lozano (Església d’Oriola-Alacant). També hi participà el Rev. Juan María Tellería, prevere de la IERE (Església Espanyola Reformada Episcopal) a València. Els cants varen ser acompanyats a l’orgue per Guillem Ferrando.
Abans de la celebració, el P. August Monzon va adreçar unes paraules a l’assemblea dels Cronistes del Regne de València, que es trobava visitant el temple amb el guiatge del Cronista del Puig, Juli-Samuel Badenes. Tot seguit, saludà el President dels Cronistes, En Francesc de Pàola Momblanch, l’alcaldessa del

Puig, Luisa Salvador, el regidor de Cultura i Educació, Marc Oriola, i l’advocat de l’Ajuntament, Vicent Rausell.
L’Eucaristia es va oferir per l’etern descans de Vicent Miquel i Diego, promotor de l’edició dels textos litúrgics en valencià i lluitador pel retrobament nacional del nostre poble en consonància amb els principis cristians de justícia i pau; de Núria Tarés, membre del consell de redacció de la revista Qüestions de Vida Cristiana, publicada per l’Abadia de Montserrat; i d’Andrés Calvo, que havia participat en esta missa durant anys, juntament amb la seua muller, Carmen Sarmiento. El sant sacrifici s’oferí també pel bon fruit dels treballs de l’assemblea dels Cronistes del Regne de València.
D’entre tots aquells que no hi pogueren assistir, varen comunicar la seua proximitat espiritual i fraterna Enric Morera, President de les Corts Valencianes, Vicent Soler, Conseller d’Hisenda i Model Econòmic, i Abelard Saragossà, membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Al final de la missa, el Rev. Juan María Tellería va expressar el seu goig pel fet de participar en esta celebració un any més, sentint-se plenament integrat i acollit, transmeté la salutació del Rvm. Carlos López, bisbe de la IERE, i es va congratular per la presència “del nostre germà Francesc, bisbe de Roma” en l’obertura dels actes commemoratius del Vé Centenari de la Reforma a la catedral de Lund (Suècia), esdeveniment històric que anava a tindre lloc l’endemà, 31 d’octubre del 2016. “Donem gràcies —va concloure— per l’acció poderosa de l’Esperit Sant en el camí del moviment ecumènic”.
1

HOMILIA1

Benvolguts germans i germanes:

Com crec que ja sabeu, el meu nom és Pepe Lozano. Vaig nàixer a Cox, poble de la comarca de la Vega Baixa del Segura. La meua llengua materna és un castellà amb reminiscències valencianes. Jo no coneixia el valencià.
L’any 1966 vaig ser ordenat prevere a Benejússer, poble que dista del meu uns vuit quilòmetres. I el 1967, el bisbe Don Pablo Barrachina i Esteban em va nomenar capellà de tres pobles de la Vall de Guadalest.
Quan arribí a aquests pobles jo no entenia el valencià. La gent feia un gran esforç per parlar-me en castellà, però jo els insistia que em parlaren en valencià per poder aprendre la llengua. De seguida em vaig adonar que no eren ells els que havien d’esforçar-se a parlar castellà, sinó que era jo qui havia d’aprendre la llengua i la cultura d’aquelles comunitats.
I a poc a poc, estudiant la gramàtica i practicant amb la gent, des de setembre que vaig arribar, vaig començar a exercitar-me en la llengua que em possibilitava entrar al món cultural d’aquelles comunitats cristianes amb les quals hauria de caminar més de nou anys.
La gent es reia en escoltar les ficades de pota, les sabatades que cometia quan parlava en valencià. Però s’alegrava molt en veure a una persona que valorava la seua cultura i tractava de compartir-la amb totes les conseqüències. El dia de Sant Vicent Ferrer, l’abril del 1968, ja vaig fer la meua primera homilia en la nostra llengua. I des d’aquest dia vaig començar a celebrar l’Eucaristia i tots els sagraments en valencià.
Va ser aleshores quan vaig descobrir per què en la Vega Baixa hi havia moltes paraules valencianes, i que els meus avantpassats havien estat valenciano-parlants abans de la vinguda de Felip V de Borbó.
Aquesta iniciativa de celebrar l’Eucaristia i tots els sagraments en la nostra llengua, anava unida a altres, com per exemple de fer teatre en valencià, de promoure el folklore tradicional dels pobles, que s’havia perdut, i d’ajudar a trobar la identi

1 Homilia a càrrec de Mn. Josep Lozano i Sànchez, Rector de la Mare de Déu del Carme de Matola (Elx), Capellà de l’Asil de Sant Josep i Consiliari de Caritas Interparroquial, d’Elx. Vinculat a l’HOAC (Fraternitat Obrera d’Acció Catòlica), ha estat també missioner al Perú. Vegeu la recent entrevista que li fa la revista Saó (núm. 135, novembre-desembre 2016, pp. 20-25).
2

tat cultural per tots mitjans, tasca gens fàcil perquè l’escola en castellà havia mentalitzat a la gent dels pobles que el més important era el castellà.
La meua decisió per aprendre la llengua anava unida a l’esforç per assumir les condicions de vida materials, laborals i convivencials d’aquells pobles. Vaig començar a treballar en l’agricultura i en tots els treballs en els quals treballava la gent. El meu interés no era només aprendre la llengua, sinó tota la cultura i la història d’aquelles comunitats humanes.
Aquesta experiència em va fer veure clarament la importància de la cultura, i de la identitat cultural i històrica, per a la vida i el desenvolupament de les persones i dels pobles. També vaig veure clara la relació entre la fe i la cultura, la fe i la vida concreta de cada persona i cada poble.
Jo havia estudiat Teologia en el Seminari, però a la Vall de Guadalest vaig aprendre la veritable teologia a través de la vida. Vaig experimentar, encara que amb moltes limitacions i defectes, el que era el misteri de l’Encarnació. La humanitat creada per Déu seria una expressió del seu amor i la seua misericòrdia, en fer-se Jesús un ésser humà com nosaltres, i assumir la nostra vida, la nostra cultura, i tot l´específicament humà, excepte l’egoisme, que és el que destrueix la humanitat.
Amb la seua encarnació, Jesús va donar a totes les realitats humanes un caràcter sacramental, les convertí en expressió de la divinitat. És això el que va ocórrer a la Pentecosta. En comprendre tots els pobles l’Evangeli, cadascun en la seua pròpia llengua, l’Esperit Sant convertí totes les llengües en mitjà per a la comunicació amb ell.
¿Com és possible que avui, després del Concili Vaticà II, i tenint en compte tot el treball d’inculturació de dos mil anys que han fet els cristians, l’Església del nostre país, de forma general, no expresse la fe, en l’àmbit personal i en el comunitari, en la nostra llengua, i no assumisca tots els elements de la nostra cultura?
¿Com és possible que els cristians i els qui estem al capdavant de les comunitats cristianes no comprenguem que l’Evangeli i la fe cristiana han de ser el rent en la massa? ¿Com és possible que, en la nostra forma d’actuar, estiguem tan lluny de la forma de ser i actuar que adoptà Jesús en la seua vida, ell que va assumir totes les realitats humanes i culturals?
Tenim molt treball per davant i necessitem molta esperança. Treball, pedagogia i compromís a tots els nivells per a donar expressió a la fe cristiana en la nostra cultura.
En els anys que jo vaig estar a la Vall de Guadalest, l’estat espanyol i el nostre país, començaven a canviar. S’iniciava el procés de la transició de la dictadura a la
3

democràcia, començava l’explosió turística; de ser una nació d’emigrants estàvem passant a ser un estat d’immigració, d’haver viscut en una societat monocultural estàvem passant a una societat plural en tots els sentits.

A mesura que hem anat avançant en els anys de vida democràtica i amb els canvis econòmics i polítics que es van produint, han anat sorgint entre nosaltres grans interrogants. Vaig a recordar només algunes de les coses que ja han pensat i estan treballant moltes persones distingides del nostre país.
1) Se’ns plantejava el repte de retrobar la nostra identitat cultural i històrica en aquest nou context. Ens preguntem com traduir als esquemes de la cultura actual els continguts culturals i identitaris del nostre patrimoni històric.
2) Partint de la nostra fe en Jesús de Natzaret, la nostra identitat cristiana ens crida a ser una comunitat oberta i acollidora de les noves realitats culturals.
3) Afermem la nostra identitat obrint-nos a altres cultures, religions i altres realitats humanes que la història ens presenta, especialment obrint-nos als últims d’aquest món, als pobres. Durant segles el nostre país ha estat espai de convivència pacífica, complementària i enriquidora de cultures, religions i ètnies. El nostre passat ens crida a assumir el present.
4) Sols si acollim amb generositat els qui són diferents de nosaltres, podrem obrir la possibilitat que la nostra cultura i la nostra identitat siga valorada i acollida.
5) El nostre país és una gran riquesa cultural i religiosa en l’estat espanyol. Valorem aquesta gran riquesa, apostem pel seu futur, volem compartir-la amb els altres pobles de l’estat i amb les comunitats d’altres països que ens visiten.
4

6) Això ens planteja un altre repte: com afermar el futur de la nostra cultura i del nostre país en aquest canvi d’època? A més de valorar al màxim i sentir-nos molt joiosos d’haver nascut en aquesta terra, aprenent dels errors del passat, hem d’agenciar-nos una bona i actualitzada pedagogia per a oferir de manera amable i atractiva la nostra cultura. Proposar-la de tal manera que no provoque rebuig. Estimem molt la nostra cultura, i no volem privar a la humanitat de la seua riquesa. Vos parle des de l’experiència. Veig amb molta pena com la forma de proposar la nostra llengua a la comarca de la Vega Baixa del Segura ha causat un gran rebuig.
7) Però sobretot, al meu entendre, hem d’omplir les nostres expressions culturals, la vida i el desenvolupament del nostre poble, d’humanitat, de bellesa, de justícia i de dignitat, com ens han dit la primera i segona lectura que hem escoltat. Estic pensant ara en tants mils i milions de persones aturades, o que no tenen un treball decent.
8) Hem d’omplir d’humanitat la família, l’economia, la política, i totes les expressions de la vida social, en col·laboració amb altres ideologies, religions, associacions i grups que hi ha a la nostra societat, o que puguen aparéixer en el futur. Açò porta un canvi d’organització i d’estructures de la nostra societat.
9) Especialment els cristians estem cridats a experimentar la presència de Jesús ressuscitat, i conrear una gran espiritualitat. Les nostres comunitats cristianes han de ser un fort referent de vida plena que done contingut a una societat ocupada per la ciència i la tècnica, els diners, però, de vegades, buida d’humanisme a tots els nivells.
10)Fer costat a l’espiritualitat dels no creients, i enriquir-nos amb la seua espiritualitat. La nostra identitat cultural la trobem en la comunió amb totes les realitats humanes de la societat en la qual vivim.
11) Especialment, a partir de les paraules i de la vida de Jesús que hem escoltat en l’evangeli que s’ha proclamat, la nostra vida, el nostre país i la nostra cultura han de realitzar una gran labor integradora i reconciliadora.
12) Reconciliació de cultures, d’ideologies, de religions i de races. I aquesta reconciliació la farem des de la construcció d’una societat més justa i fraternal, començant sempre des dels últims, des dels exclosos, des dels que no compten per a res. L’església ha de reconciliar-se amb els homosexuals, amb els divorciats, amb els joves, amb el no creients, amb els creients no practicants i amb altres col·lectius de la societat.
13) Començarem escoltant i valorant les altres cultures diferents de la nostra, posant la persona per damunt de tot. Aquesta és l’essència de tota cultura: posar la
5

persona en primer lloc; posar el bé comú per damunt de qualsevol bé particular; posar totes les coses: economia, política, ideologies, interessos, inclosa la religió, al servei de la persona i de tot el poble.
14) Sense solidaritat i sense amor, les expressions i elements culturals serveixen de molt poc, són d’interés turístic, però no responen gens a les necessitats de la persona i de la societat. El sentit de tota realitat, siga material, cultural, política, econòmica i religiosa, és prestar un servei a la persona, i sobretot a la persona que sofreix.
15) És molt interessant que celebrem aquesta eucaristia el dia de la nostra pàtria, en el santuari de Santa Maria del Puig, advocació tan estimada pel pare de la nostra cultura i del nostre país, el rei En Jaume, al llarg de tota la seua vida.
16) La persona de Maria ens recorda als cristians el valor que Déu concedeix a la dona, en donar-li un paper central en l’obra de la salvació. La integració de la dona, quant a igualtat amb l’home, és encara una de les assignatures pendents de la nostra societat i de la nostra cultura, i no diguem de l’Església, que ha de fer una gran reconciliació amb les dones.
17) Estem sentint cada dia, en els mitjans de comunicació, que les dones són un de col·lectius més grans de la societat que sofreix la marginació, la injustícia i la violència del nostre món.
18) Si algú ha de reconéixer la dignitat de la dona i lluitar per la seua integració en la societat, en igualtat de condicions amb l’home, hem de ser els qui acceptem com a Paraula de Déu les pronunciades per Maria: “Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Ompli de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.” (Lc 1, 51-53).
6

19) Les comunitats cristianes han de ser un referent lluminós d’igualtat i de reconeixement de la dignitat de la dona i de la seua participació dins l’església i en totes les tasques i responsabilitats.
20) I veient la destrucció de la natura, l’Església i els cristians han de viure un gran compromís per la conservació del medi ambient, com ens diu el papa en l’encíclica Laudato si’.
21) Tot això ens orienta a realitzar una tasca educativa de molt d’abast. Supose que coneixereu un llibre, que s’ha publicat enguany, de Rafael Diaz Salazar, professor de la Universidad Complutense: Educación y cambio eco-social. Aquest llibre ens orienta a realitzar una transformació total de la societat a partir de l’educació. Crec que deuria estar traduït al valencià.
Per als seguidors de Jesús, l’Eucaristia que celebrem no és només un ritu, per molt tradicional i molt assumit que siga en la nostra cultura. És l’expressió de la vida de Jesús, i de la seua mort i resurrecció.
Nosaltres, pel Baptisme, ens hem unit a Jesús per morir i ressuscitar amb ell, moguts pel seu amor. L’Eucaristia és l’experiència de la nostra unió amb Jesús, és com la consumació del nostre Baptisme. És l’expressió de tota la nostra vida cristiana.
Aquesta celebració ha de donar forma i configurar tota la nostra vida i la vida de cadascuna de les nostres comunitats. Venim a celebrar l’Eucaristia perquè volem lliurar la nostra vida pel nostre poble com ho va fer Jesús.
El valor més gran per a Jesús era el compliment de la voluntat del Pare, lliurant la seua vida per la salvació de la humanitat. Nosaltres, units a Jesús, volem lliurar la nostra vida per construir el Regne de Déu en aquest món, i d’una forma especial en la nostra pàtria, el País Valencià, començant pels últims de la nostra societat. Aquesta és la nostra fe, aquest és el sentit de la nostra vida, per a això ens hem reunit avui al Puig, units a Maria