Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

15 d'agost de 2016
0 comentaris

DAGALES PELARIEGOS (i II), de Rafael Girón Echeverría

Trobar-te amb els teus alumnes en un espai distint a l’establert sense normes i els horaris que ens asfixien facilita aqueixa trobada enriquidora. Eixir de les quatre parets de sempre fugint de la rutina i del temari opressor per a empapar-nos de vent i de paisatge és una bonica experiència d’escola oberta i nostra.

Anècdotes? Moltes i de molts colors…

Tanque aquesta col.laboració amb el nom propi d’un dels meus alumne, Joanet. Doncs bé, l’esmentat Joanet era un xiquet gitano que va arribar a l’escola amb 11 anys i jo per aquell aleshores estava en 6é de primària. Mai estigué escolaritzat i a part d’atendre els meus alumnes de 6é havia d’ensenyar-lo a llegir. Recorde que de vegades, quan en posava pesat amb les primeres lletres em deia rient-se “no te irrites Rafaé, que soy un gitano mu torpe y no voy a aprendré nunca”. El bo de Joanet era ficionat a visitar-me a les vesprades a ma casa i quan m’agafava treballant a l’horta, jo el convidava que m’ajudara amb l’aixada i em deia (sempre rient-se) “Rafaé esto es mu cansao, ¿no tienes otra herramienta?. Una vesprada anava amb el cotxe i quan em va vore, em digué: “a on vas Rafaé”. Vaig a buscar fem per a la vinya. Es va oferir a acompanyar-me per tal de subjectar-me els sacs i quan vaig começar a omplir-los, isqué disparat cridant: Fem? Açò és merda, Rafaé!.

I allí em va deixar carregant els sacs de tan il.lustre element.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.