Els Papers de Santa Maria de Nassiu

         Estellés, entre besos i arraps

        Tots sabem besar i què són els besos. Però pocs saben expressar amb paraules plenes de tendresa, amor, passió, sexe arravatat; un bes de veritat. D’això i molt més, Estellés n’és un mestre.

El poeta de Burjassot repassa amb la llengua el cos femení i ho fa a la seua manera, una manera única i particular.

En Per a tota la mort (et vaig besar aquell dia la boca, oberta i gran, aquells llavis tendrals / encara més, et vaig besar les dents i més delit encara: les genives), en Estams de pols (i et besaria el melic i l’aixella / i el peçonet de l’orella) i en L’amant (“Anem al llit”, et propose, besant-te / bruna, la pell, els pits, el coll, la boca). En Tot açò que ja no pot ser (Et besaria lentament, et soltaria els cabells, t’acariciaria els muscles, t’agafaria el cap per a besar-te dolçament), en un poema del Llibre de Meravelles (Ací em pariren i ací estic / Ací treballe i done besos). I en Els Amants (negligentment besant-te / ara un muscle i després el peçó d’una orella / I rodolem per terra entre abraços i besos / a rebolcons entre besos i arraps).

Vicent Andrés Estellés era únic narrant, descrivint, contant històries. Tenia la necessitat d’incidir en el món del seu temps mitjançant la paraula, amb un llenguatge col·loquial, planer, bròfec, de la manera que es parla en l’Horta. Un llenguatge sense tabús, però ben elaborat. El poeta escrivia per al poble i des del poble. No obstant això, volia passar desapercebut, donar veu a qui no la té; volia ser: Un entre tants…

Un entre tants, duia el dolcíssim pit tatuat

Estellés entenia l’amor com un cataclisme, com una vida que es desfà sobre un cos.

Mai no he sentit un desig com aquest…

És el desig de la teua nuesa.

És el desig del teu cos vora el meu.

Paraules de l’autor explicades en la web de Poética 2.0, que presenta una antologia audiovisual dels seus poemes sobre l’amor, el sexe, les coses quotidianes de la vida, etc. Professionals de l’escena valenciana que posen veu a “La veu d’un poble”.

Estellés mostra la realitat i, sobretot, la quotidianitat per mitjà d’un llenguatge directe, descarnat i carnal, alhora.

El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats, aquell amor, l’amor, amor d’ungles i dents.

Testament mural

El cos de la dona és font de metàfores i el descriu, de vegades, amb grans dosis de tendresa i sensibilitat. I d’altres, des de l’erotisme, la sexualitat i la sensualitat. Ressegueix a pams aquest cos esvelt i ben proporcionat, gairebé, de cap a peus: pits, mamelles i mamelletes de mel, malucs, genolls, muscles, cuixes, l’engonal i l’entrecuix, melic, turmells, cabells, ulls, ungles, dents, genives, el ventre amorossísim, les mans.

Deixa’m les teues mans…

Crec que no es pot voler com t’estic volent jo cada dia que passa.

Fotografia de Rafa Marco

I, sobretot, la seua obsessió: les cames.

        No hi havia a València dos cames com les teues.

Cames adorables, de sucre i com d’aigua fluvial i alegre, cames llargues, nues, primes, obertes… Eixes dos cames que passejaven pels carrers d’una València, testimoni de l’amarga postguerra, que són imatge d’erotisme, sensualitat i desig.

Ja ho deia Ausiàs March…

La carn vol carn