Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Tanmateix, amb el transcórrer dels anys i l’immens desenvolupament tecnològic produït, vam anar encastellant l’home a la categoria de déu i la imatge de déu fou perdent la seua presència, no sols en la societat sinó en la seua pròpia construcció de la persona. Déu ja no suponia guia ni motivació per a l’home i l’ésser humà es va construint com l’autèntic Senyor de la creació. És el qui decideix sobre el que està malament i sobre la vida i la mort… no sols de la pròpia sinó la de la resta. Aquesta forma de sentir i de pensar fou a estavellar-se al segle XX amb dues terribles Guerres Mundials i el Genocidi Nazi, que dugueren a la destrucció d’aqueixa imatge falsa d’home com a Déu i de la humanitat, per tal de convertir-la en amenaça i origen de tots els mals…

Per tant, davant aquesta situació de la “mort” de Déu com a guia i referència  de la nostra existència i posteriorment la “mort” de l’home com a referència i motivació de la construcció d’una nova societat, l’ésser humà, el ciutadà que habita la societat moderna queda perdut en un mar d’incongruències i crispacions, sense saber donar un sentit i una resposta al dolor, al sofriment, a la injustícia… de la seua vida. Tant es així que l’il.lustre pensador Nietzsche arribaria a resumir la sensació de l’època amb la seua encertada frase: “Déu ha mort, l’home ha mort… i jo no em sent gens bé“