Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Submergits en els Camins del Sit i de sant Jaume, assolim la meta de la primera etapa d’aquest últim: Algemesí. I allí, igual que un baluard resistint front a l’urbanisme industrial, últim bastió de l’horta s’alça l’ermita dedicada al sant anacoreta natural d’Etiopia.

D’ella va escriure En Josep Sanchis Sivera: “Además hay que contar las ermitats dedicadas a Santiago, que es propia de la confraria, la de san Roque, Santos de la Piedra, san Juan i san Bernardo màrtir, todas dentro de la población, y la de san Onofre”. I completà la informació el Diccionario Madoz, que la situà en el camí reial de València.

El seu origen es remunta al segle XV quan un 12 de juny sant Onofre s’aparegué al mateix temps al nord, sud i oest de la ciutat de València, és a dir, a Museros, Algemesí i Quart de Poblet. Davant aquest prodigi el poble construí una ermita en l’horta, dedicada al sant i el 1643 el Consell de la Vila el nomenà patró de la localitat.

Així el pelegrí descobreix al costat del Cementeri Vell l’edifici tot ell blanc, sobri i elegant, amb contraforts i finestres entre ells. La façana compta amb espadanya barroca, campana, creu de ferro i penell. L’interior és neoclàssic amb pilastres acanalades i embegudes acabades en capitells corintis sustentant arcs d’arquivolta en les parets laterals. S’hi veneren nombrosos sants, que acompanyen el patró venerat a l’altar d’estil renaixentista. Aquest compta amb la imatge del titular, envoltat pel Sagrat Cor, sant Josep i Santa Teresa de Jesús i una xicoteta estampa de la Beata Josefa Naval.

Lectura: 1r Reis 17, 1-6

PD: Aquest apunts dedicats a les ermites són traducció dels publicats al full ALELUYA de l’Arquebisbat de València, signats per José Andrés Boix.