Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

2 de setembre de 2014
0 comentaris

Rajoy, Rouco i la mare De déu de Fàtima, ÁNXEL VENCE (DIARI DE GIRONA)

Aprofitant que és estiu i la gent va desprevinguda, el Papa li ha donat bitllet al gairebé etern cardenal en cap de l’Església espanyola, monsenyor Rouco Varela. És lògic. Rouco no sintonitzava gaire amb els nous aires del Vaticà i, el que potser sigui pitjor, mantenia difícils relacions amb el seu paisà Mariano Rajoy, famós per la quantitat de cadàvers (polítics) que ha anat deixant calladament al seu pas.
Gallecs i conservadors tots dos, si val la redundància, Rouco i Rajoy mai van arribar a entendre’s a pesar del paisanatge. Probablement la culpa fos del cardenal, tan de dretes que ja se les havia tingut tibades amb el mateix Manuel Fraga quan tots dos van coincidir a Galícia.
Encara que un i altre havien nascut a Vilalba, el prelat va trobar frívola i del tot inapropiada la invenció del Xacobeo (Societat Anònima), que va estar a punt de provocar un sorprenent conflicte entre l’Església -representada per l’aleshores arquebisbe Rouco- i l’Estat, personificat llavors per Fraga com a president de la Xunta. El ràpid increment de pelegrins propiciat pel Xacobeo acabaria per estovar finalment Rouco, que -això sí- mai va entendre la contractació de Ses Satàniques Majestats els Rolling Stones per donar brillantor a l’any Sant.
Si amb Fraga va signar la pau -i després la glòria-, la relació seria en canvi molt més complexa en el cas de Rajoy, polític escassament partidari de les crítiques a la seva actuació encara que vinguin de l’Església. O precisament per venir d’aquí.
A això cal afegir les diferències de tarannà que separaven els dos gallecs. Rajoy, com se sap, és home poc observant de les ideologies que sol acomodar-se a la marxa de les circumstàncies i igualment t’apuja que t’abaixa els impostos. A Rouco, per contra, se’l veu venir, pujar i baixar en la mesura que és un eclesiàs?tic bregat en moltes teologies que sempre ha exercit de porter del dogma, més en la línia de l’ortodox Ratzinger que en la del mig peronista Bergoglio.
El cardenal galaic, que parla sis llengües i va acumular doctorats de Teologia a Munic, tira més aviat a alemany; però el cert és que Rajoy ha fet últimament molts progressos en aquesta assignatura després de les seves recents incursions amb Ángela Merkel pel Camí de Santiago. Un dels dos sobrava en l’escena, òbviament.
No hi pot haver dos Papes en exercici, llevat que un d’ells sigui emèrit pensionista. Res costa aventurar, per tant, que Rajoy devia pensar el mateix que cert primer ministre de Portugal fart que l’Església s’immiscís en els assumptes propis del seu govern. “Els proposo un pacte”, diuen que va dir el president als bisbes lusitans. “El meu govern es compromet a no fer miracles i, a canvi, la Mare de Déu de Fàtima renuncia a criticar els Pressupostos de l’Estat”.
Pot ser que aquesta anècdota no passi de simple llegenda, però el cert és que Rajoy no veia amb particular grat les crítiques que el prelat de Vilalba feia a algunes de les decisions -i fins i tot indecisions- del seu govern. I vist el que li ha succeït fins ara als que han intentat buscar les pessigolles al de Pontevedra, ja fos dins o fora del seu partit, no estranyarà que el cardenal en el seu moment papable hagi passat abruptament a la reserva.
Diran que és cosa del Vaticà, però a aquestes altures ja no convé excloure la maledicció de Rajoy. Molts poden donar fe que existeix.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.